Parlar de la covid

Suposo que l'error ve des del primer moment: començar a opinar alguna cosa sobre l'embolic de la covid. A partir d'aquí, de quan comences a opinar, ja és complicat parar, perquè llavors, per tal d'aclarir millor el que ja has dit primer, és fàcil que incorporis un segon comentari, i després un tercer, i un altre... i al final, immers en aquesta dinàmica argumentativa, marejat amb la barreja de les teves pròpies paraules i les dels altres, i com que alhora la realitat és que els teus fonaments són poc sòlids (t'excuses pensant que els de l'altre encara ho són menys, de sòlids), el que passa és que xerrant tant acabes fent-te tu sol un embolic. I a sobre de sentir-te incòmode, et sents frustrat i disgustat.

A causa de la frustració, sobretot si no ets excessivament soberg, llavors t'adones que el tema és força més complicat del que havies pensat inicialment, i que malgrat la informació que has anat recollint i acumulant (bona i dolenta, de tota mena), estàs cada vegada més perdut, en lloc de més orientat. Resulta que com més t'informes, més t'adones del poc que saps: de manera descoratjadora, sents que la teva ignorància no para d'augmentar. Com el pa amb llevat quan el fiques al forn, o com la proliferació de mosquits quan hi ha bassiols.

És una sensació que, d'altra banda, no està del tot malament. Té la seva part bona, ja que et refresca la realitat de la teva petitesa i les teves limitacions. Per exemple: el fet de les dificultats que tenim a l'hora de comunicar-nos i, de manera més concreta, la dificultat d'arribar a consensos quan tenim (i patim), discrepàncies importants amb les persones que ens envolten.

Alhora, també t'adones, veus amb tota claredat, que sortir de la inseguretat i la incomoditat en les que et sents atrapat a causa de la teva ignorància sobre el tema (d'això cada vegada n'ets més conscient, de la teva "manca de fonaments"), sortir-ne, o si més no intentar-ho (l'èxit ja és una altra cosa), implicaria primer un esforç gran i sostingut de cerca d'informació. Això, com a pas previ per a arribar, a partir de llavors, potser, a alguna conclusió, ni que sigui parcial i provisional.

Quina feinada! I com que ets realista, i també mandrós, i t'adones que aquest procés exigent no el faràs, que no faràs aquesta feina, perquè de fet no estàs disposat a dedicar-hi tot el temps i energia que caldria (a causa de la mandra, i perquè també tens altres interessos, interessos i compromisos que també reclamen la teva atenció i el teu temps).

Llavors arriba un punt que penses que, ja que és així, segurament el millor seria no dir res més sobre aquest tema, abandonar aquest escenari, callar. Dir només: disculpeu, no estic segur de res, em vaig equivocar ficant cullerada aquí, i ara em sembla que el millor és que plegui. 

Tanmateix, resulta que després d'aquest discurs que acabo de fer, en lloc de parar, resulta que de moment segueixo escrivint. Mira que fresc! Però què hi farem, suposo que la coherència ara com ara no és la meva característica més destacada.

Víctor Jou

Vaig conèixer el Víctor Jou en una trobada a la qual jo hi anava com a acompanyant d'una invitada. Em va semblar una persona molt discreta i alhora amb una vida molt interessant, d'aquestes que te agradaria saber-ne més coses, si et fos més accessible. 

(les imatges estan tretes de diferents pàgines d'internet)

Una altra manera de parlar del tema

 Aquest és part del meu punt de vista:

I dic part, una part, perquè també hi ha altres parts. Com per exemple aquesta:

O aquesta:

I si tingués més acudits adients, podria seguir...

El llenguatge a Cavall Fort, d'Albert Jané

Article "El llenguatge a Cavall Fort" (PDF)

Fa mesos vaig trobar a "El barrufet gramàtic" (Jordi Manent, coord., 2020), la referència a l'article de l'Albert Jané "El llenguatge a Cavall Fort", inclòs en el llibre "Cavall Fort, una experiència concreta", publicat per l'Editorial Nova Terra el 1967 (a "El barrufet gramàtic" no s'incloïa l'article, només s'esmentava). 

Mercè Canela, l'actual directora de Cavall Fort, diu d'aquest article:

"Es tracta d’un estudi fet a partir de l’experiència dels cent primers números de Cavall Fort. D’ençà que em vaig fer càrrec de la direcció de la revista, aviat farà vint anys, he llegit aquest capítol més d’un cop. Albert Jané, que havia assumit la tasca de redacció i de correcció de la revista, hi explica, amb la claredat que el caracteritza, les dificultats a què es va haver d’enfrontar la revista a l’hora d’establir el model de llengua que seguirien i els criteris que aplicarien. Aquests criteris continuen completament en vigor per als qui en som responsables actualment." (1)

Vaig tenir curiositat per poder llegir l'article, i vaig buscar-lo per internet. Tant l'article com el llibre. Infructuosament. 

Llavors li vaig demanar a la Lívia, amiga de l'Albert Jané, si li podia preguntar com es podia aconseguir l'article, i l'Albert li va dir que el llibre estava exhaurit, però que si demanava de part d'ell a Cavall Fort l'article, li farien arribar, ja que segur que conservaven un exemplar del llibre i li podrien fer fotocòpies de les pàgines de l'article. 

Aquest és l'origen d'aquest arxiu. L'he penjat perquè penso que és un text prou important, i que no podia ser que fos tan difícil d'accedir-hi. De fet, el més normal seria que al web de Cavall Fort el tinguessin penjat, i de manera més digna, convertit en text i fàcil de llegir (no així com ho he fet jo, amb un PDF de fotocòpies de baixa qualitat). Sigui com sigui, de moment, tenim això.

El llenguatge a Cavall Fort:
https://drive.google.com/file/d/1Ikq_9WCfnBpO0aKUGurZti-RaeVESG4a/view

--
(1) "Cavall Fort, la creació,d’un model de llenguatge", Llengua Nacional, 100, 3r trimestre, 2017 (p. 37)
https://llenguanacional.cat/pdf/LN100_02.pdf

Lectura ràpida, lectura lenta

Fa temps, al parlar d'un número de mentalista que feia el meu avi, vaig parlar del llibre "Desarrolla una mente prodigiosa", de Ramón Campayo. (1)

D'aquest llibre em va semblar força interessant l'inici, en el qual parla dels diferents tipus de memòria, i també quan parla de les estratègies per recordar llistes com les del meu avi, o molt més llargues i dificultoses. En canvi, altres parts del llibre no em van atraure. Sobretot una en concret, que la visc o valoro ben al revés de Ramón Campayo, la que tracta sobre la lectura ràpida. 

Recordo, quan era adolescent, que a la biblioteca familiar hi havia algun llibre d'aquests de tècniques de lectura ràpida. Però no recordo que en fullegés mai cap (llavors sobretot el que llegia era ficció, devorava els llibres... alhora que ni obria els llibres de text).

Des d'aquella lectura devoradora adolescent he anat arribant a una lectura cada vegada més lenta, de vegades extraordinàriament lenta, "gairebé immòbil", potser aturada en una frase. O aturat en una pàgina, que llegeixo, haig d'anar llegint, una vegada i una altra, ja sigui perquè no l'acabo d'entendre, o perquè la vull anar assaborint.

D'adolescent corria, però aquella velocitat lectora no tenia res amb el que en diuen "velocitat de lectura", sinó només amb l'ansietat d'anar veient què passava. De fet, pel que fa al tema aquest de les velocitats, el cert és que no m'he esforçat mai per accelerar la meva velocitat de lectura. 

Des de fa molts anys, dècades (l'adolescència ja queda molt lluny), el meu objectiu quan llegeixo un text que m'atrau i que "em desafia", és que allò que vaig llegint i entenent, alhora ho pugui anar "connectant" amb el món de les meves idees, creences, sensacions, etc. I això (si més no per a mi), tot sovint és forçosament lent. En alguns casos, desmesuradament lent. Treballós. De manera que no em serveix de res poder llegir més de pressa, ja que en aquests casos el que em cal és precisament llegir amb tanta lentitud com sigui necessària, per tal que aquest procés de digestió i relació sigui possible. (2)

--
(1) https://442m.blogspot.com/2019/09/el-numero-del-mentalista.html

Els virus i les meves contradiccions

En algun moment he parlat dels Pàmies, Bossé, etc. (de les seves peculiars idees sobre la covid), i me n'he desmarcat, per si de cas algú havia pensat que hi tenia alguna afinitat.

D'altra banda, reconec que jo també tinc les meves rareses, unes quantes, i que alguns dels meus comentaris o comportaments de vegades potser poden sobtar. 

Tot ve de lluny. Quan era jove vaig decidir (o potser no vaig "decidir" res, però va anar així), que preferia viure despreocupadament, sense previsions de futur. Sense preocupar-me massa de mi mateix. Llavors ja tenia un sentiment de petitesa, d'insignificança: la meva vida (igual que ara), em semblava poc rellevant, i per tant no em preocupava gaire una eventual mort prematura (val a dir que em passava el mateix pel que fa a la vida dels altres, res ni ningú em semblava molt important). I ara, malgrat el pas del temps, em sembla que he canviat poc, pel que fa a aquest sentiment i actitud.

Amb aquesta manera de ser, sé que al llarg dels anys (sobretot quan era més jove, però no només llavors), m'hauria pogut morir més d'una vegada, o emmalaltir de manera seriosa, a causa de comportaments segurament "poc intel.ligents" (poc intel.ligents en aquest sentit, és a dir, de cara a conservar la salut, la integritat física... o la vida). En podria posar uns quants exemples, fer-ne una llista, però un cop apuntat, no em sembla necessari, i així no m'allargo més del compte.

Per tant, dit tot això, ara no m'hauria d'estranyar massa que hi hagi gent jove que es preocupi poc per la possibilitat d'encomanar-se de la covid... o per encomanar-la a altres persones. Ser jove sovint porta això, aquesta irresponsabilitat pel que fa a un mateix. I aquesta despreocupació o egoisme pel que fa als altres. 

Potser només hi afegiria aquesta consideració: a mi no m'importava posar en risc la meva vida, però en canvi, crec que era curós a l'hora de mirar de respectar els drets i els espais de llibertat dels altres. Aquí sí que hi veig una diferència, entre jo quan era jove (i ara que sóc gran), i una part de la joventut d'avui.

D'altra banda, no m'hauria d'estranyar tampoc que, a més dels joves (o de part dels joves), hi hagi també "pàmies" i "bossés" amb models de vida que a mi se'm fan estranys. És a dir, gent que tot i que ja no és precisament una criatura, actua amb aquesta mena "d'inconsciència juvenil". Una hipòtesi per a explicar-ho podria ser aquesta: com que fer-se adults requereix un esforç, i en general també humilitat, són persones que potser prefereixen quedar-se en un estat d'infantesa permanent, ja que, així, poden seguir intentant captar l'atenció dels altres i sentir-se el centre d'atenció.

Un resum de tot plegat podria ser aquest: que hi ha gent de tota mena. I aquest seria el repte: ¿com ho hem de fer, per tal d'aconseguir conviure uns i altres amb el mínim de restriccions i, alhora, generant el mínim de molèsties i perjudicis als altres? Per descomptat, això que és tan fàcil i curt de plantejar, és molt més difícil de fer. Només cal tenir present història de la humanitat.

Jo, després de les meves contradiccions juvenils, i ara amb les meves contradiccions presenils, amb això de la covid la veritat és que he anat pensant una cosa, després una altra, prenent una decisió, canviant-la... I segueixo igual, sovint bastant despistat, a la deriva. I alhora, sense sentir-me massa incòmode a causa d'aquest desconcert meu crònic. Ve de tan lluny que hi estic bastant acostumat.

Apa, avui ja m'he confessat, de manera que ja ho puc deixar.

Vacunar-se o no

Un argument per justificar l'oposició a la vacuna de la covid és dir que, en definitiva, els no vacunats són els més exposats, ja que, si no estan vacunats, seran ells els que, si s'infecten i potser se'ls complica la infecció, en patiran les conseqüències. Per tant, diuen aquestes persones, de la seva no vacunació els altres no n'han de fer res (deixo ara de banda el tema de la immunitat de grup, tenint en compte que és més fictícia que real).

L'argument té una part de raó. Però només si, en el cas que una d'aquestes persones no vacunades agafa la covid, i se li complica de manera greu, "llavors no va a un hospital" (per exemple, es queda a casa a esperar "el que hagi de passar", si és el cas amb els tractaments casolans o alternatius al seu abast que li semblin oportuns). 

No dic que no hi hagi persones amb aquest grau de coherència, que si han decidit no vacunar-se i agafen la covid i tenen problemes importants (per exemple que s'ofeguen), no van a un hospital. És possible que n'hi hagi... però jo de moment no en conec. En canvi, de casos al revés sí que en conec més d'un: no vacunació, infecció, problemes greus, anada a l'hospital.

La pregunta llavors és: si aquestes persones acaben en un hospital, la seva no vacunació segueix sent "només cosa seva"?

A veure: si aquesta persona que no s'ha volgut vacunar "per motius personals" al final acaba anant a un hospital, el que fa és afegir una nova càrrega a la que ja suporta el sistema sanitari (ja saturat a causa de la covid). Cal recordar que un dels objectius de l'estratègia de la vacunació massiva era aquest, evitar el col.lapse del sistema sanitari.

A més, aquesta sobrecàrrega té efectes col.laterals importants, ja que contribueix a empitjorar l'atenció a altres tipus de malalties. Aquesta ha sigut una de les conseqüències més greus de la covid. Per exemple, en pateixen les conseqüències les persones amb malalties cròniques, i les que estan a l'espera de diferents intervencions (que s'han hagut d'ajornar), i la gent gran en general. I pel que fa al càncer: els casos detectats amb retard a causa de la saturació hospitalària provocada per la covid faran que, a mitjà termini, augmentin temporalment les morts a causa de càncers. 

Avui dia sabem que pots estar vacunat i agafar la covid, però també sabem que si estàs vacunat les possibilitats d'acabar en un hospital a causa de les eventuals complicacions de la covid, són molt menors que sense la vacuna. Sobre això no hi ha discrepàncies, si més no entre la gent que s'hagi pres la molèstia d'informar-se una mica.

Poso un cas concret del que he dit sobre el deteriorament de l'atenció mèdica a causa de la covid. A l'Emília fa uns anys li van diagnosticar lupus (una malaltia autoimmune), un diagnòstic després acompanyat de sis subdiagnòstics de diferents malalties o disfuncions provocades pel lupus. Alguna molt greu. Des que va començar la covid, a causa de la reestructuració de les prioritats, l'atenció que rep l'Emília ha empitjorat molt. I de vegades pateix episodis de dolor molt greus (explicar els seus mals de manera detallada requeriria bastant espai).

L'Emília no és l'única persona que conec en una situació així, amb problemes de salut crònics importants i que, a causa de la covid, ha vist com empitjorava molt l'atenció que rebia i, per tant, també la seva qualitat de vida (que abans ja era dolenta). 

Com que tinc molt present l'Emília i aquestes altres persones, em grinyola quan algú m'argumenta el seu rebuig a vacunar-se dient "que ell seria el principal perjudicat", en cas d'infectar-se. M'incomoda aquest argument sobretot quan "intueixo" que si aquesta persona agafés una covid greu, segurament acabaria en un hospital. Perquè de boca sovint som tots molt valents, però quan les coses es posen lletges, la valentia sovint s'aigualeix. Com més lletges les coses, més aigualida la coherència i la valentia.

L'escenari resultant de l'expansió del virus de la covid té algunes peculiaritats, però crec que sobretot és un reflex, amplificat, de la forma habitual de pensar, sentir i actuar de la majoria de nosaltres. Sovint carregats d'autoindulgències, prejudicis i mandres mentals. Tant com a individus com a col.lectius (per si de cas: les contradiccions no són patrimoni de la gent que s'oposa a les vacunes, els que hi estan a favor també tenen les seves).

Potser aquest és l'aspecte més "atractiu" de l'escenari de la covid, el fet de posar-nos davant d'aquest mirall. El que fem cadascú després de mirar-nos-hi, ja és una altra història.

Màfies de bata blanca

"Allò que els fets i la informació disponible fins al moment ens ensenyen és que no es pot confiar que la indústria farmacèutica actuï en interès de la salut pública, fins i tot en aquests temps sense precedents." Roz Scourse, Metges Sense Fronteres, 2020 (1)

Llegeixo una entrevista que fa Josep Corbella a Adolfo García-Sastre, cap de virologia de l'hospital Mount Sinai de Nova York (La Vanguardia, 16/10/2021). García-Sastre diu coses assenyades, sobre les que hi ha consensos, i altres més opinables. Per exemple, sobre la vacunació dels menors de 12 anys diu: "Si els efectes adversos de la vacunació són molt inferiors que els efectes adversos de la infecció, es recomanaria la vacunació en nens". Ho diu com si ara algú pogués saber els eventuals efectes adversos a mig/llarg termini en el cas d'un nen. Gairebé és un acudit: "No sé què pot passar, però com que ara mateix no passa res, et vacuno". Com si els nens fossin àvis de residència amb expectatives de vida ben curtes.

L'entrevistador diu que García-Sastre ha visitat Barcelona invitat per Sequirus. No diu qui o què és Sequirus. Ho busco, i ves quina casualitat, és una empresa dedicada a la fabricació de vacunes. Que naturalment, si invita algú, ho fa perquè sap que aquest algú opinarà de manera favorable cap als seus interessos comercials (en cas contrari, és obvi que invitaria una altra persona).

Segur que podria buscar exemples millors, més clars i contundents que aquest, però fa quatre dies, llegint el diari, sense buscar-la em vaig trobar aquesta notícia, i em va semblar que podia servir com a introducció. 

Jo no sóc precisament un expert en aquest tema mèdicament tan complicat i amb tants interessos comercials pel mig com el de la pandèmia de la Covid. I sóc ben conscient que estar-ne ben informat és molt difícil, Però des de la meva ignorància, em sembla que és sensata aquesta afirmació: per a les farmacèutiques, com més duri la pandèmia, millor, no tenen  gens d’interès a contribuir al seu final. Al contrari, si es pot aconseguir que esdevingui un problema crònic, per a elles de primera. 

A veure. Potser en el primer moment les úniques alternatives viables de vacunes eren les actuals. Dic "potser" perquè de fet no tothom pensa el mateix. Ara bé, que avui no hi hagi encara alternatives millors que aquestes vacunes "regulars", això ja és més difícil d'acceptar. I dic regulars perquè és veritat que tenen un indiscutible efecte protector, però també ho és que no estronquen la cadena de contagis ni les reinfeccions. No immunitzen de manera permanent. Són vacunes que requereixen noves revacunacions, de manera cíclica (cada nou cicle, nou negoci per als fabricants).

Amb el temps que ha passat, és greu que no hi hagi cap vacuna disponible sense les limitacions de les actuals. És especialment greu tenint en compte que sí que hi ha projectes que van en aquesta direcció, però fins ara no han rebut el suport que necessitaven per al seu desenvolupament. De manera que la pregunta és òbvia: per què les vacunes que cronifiquen les reinfeccions i la malaltia s'han afavorit, i les altres, les que podrien posar-hi fi, no?

I ara torno al principi. ¿És casualitat que La Vanguardia per parlar del tema de la Covid dediqui una pàgina sencera a una entrevista a una persona que resulta que ve invitada per una farmacèutica dedicada a la fabricació de vacunes?

¿És casualitat que tot això coincideixi amb la mentalització creixent afavorida per farmacèutiques i governs sobre la necessitat aviat d'una tercera dosi de la vacuna? ¿Com és que quan es parla d'aquest tema no es parla de les vacunes fins ara "postergades"? 

Comencen dient que la tercera dosi d'entrada serà "per a la població més vulnerable", i deixen anar, insinuen, que més endavant, "probablement", estarà indicada per a tota la població, a causa de la davallada amb el pas dels mesos del grau de protecció de la vacuna. Es selecciona i dosifica adequadament la informació, sense cap intenció que la informació sigui completa i neutral, per tal que la gent vagi acceptant de manera acrítica i com a inevitable, allò que des de dalt es vol inculcar com a absolutament imprescindible.

Mentre escric això, entremig veig un documental sobre la crisi dels opiacis als Estats Units (no en sé el títol ni qui el dirigeix, el veig mig començat, i pel que surt dedueixo que és del 2017 o posterior). Una de les farmacèutiques llavors denunciades va ser Johnson & Johnson, que per tal d'evitar el judici, va pactar amb la fiscalia una indemnització milionària a les persones afectades (milionària però molt petita comparada amb els beneficis obtinguts). A continuació, estiro una mica més el fil "Johnson & Johnson", i a banda de confirmar la informació del documental, m'assabento que a més del cas dels opiacis també va ser condemnada per la comercialització d'unes pólvores de talc que provocaven càncer. En els dos casos, havia estat ocultant informació durant anys (és a dir, ocultant una informació que ja tenia), sobre els possibles efectes a mitjà o llarg termini d'aquells productes. Aquest era el principal argument de l'acusació, l'ocultació conscient d'informació.

D'altra banda, no són les úniques denúncies contra Johnson & Johnson, ni l'única farmacèutica que ha sigut denunciada: 

"Cada día nos despertamos con sus nombres en los titulares. Los ensayos clínicos de Pfizer. Los resultados de AstraZeneca. La vacuna de Johnson & Johnson. Los test rápidos de Abbott. La pandemia está sirviendo a las grandes farmacéuticas mundiales como una oportunidad de redimirse como las salvadoras del futuro ante un público que tradicionalmente las ha mirado con recelo. Y no sin motivos. Todas acumulan en los últimos años un buen número de actividades delictivas por las que han sido sancionadas con miles de millones, sin embargo, la dispersión y poca publicidad que se da a estas sentencias hacen difícil contemplar el panorama de las ilegalidades cometidas por Big Pharma, como se suele denominar a estas multinacionales." Antonio Villarreal (2)

En aquesta notícia la que no surt és Moderna. I quin és el motiu? Doncs que Moderna "encara no té història", és una empresa jove: la seva vacuna contra la Covid és el primer producte que comercialitza. Ara bé, aquesta vida breu no li ha impedit posar ja de manifest la seva "voracitat" econòmica:

"Toda crisis es una oportunidad, dice el proverbio chino, y las farmacéuticas han aprovechado hasta la última gota de esta crisis para rentabilizarla, incluso la ingeniería fiscal. Según desvela una investigación realizada por la organización Centre for Research on Multinational Corporations (SOMO) y unos contratos filtrados, el fabricante de vacunas Moderna ha utilizado técnicas de elusión fiscal para trasladar sus beneficios a Suiza y al estado estadounidense de Delaware, conocido por sus laxas medidas fiscales para empresas." Yago Álvarez (3)

A la vista de tot això, quin grau de credibilitat poden tenir aquestes empreses, quan parlen de transparència, de la bondat de les seves intencions i de la bondat dels seus productes? No és normal, davant de tot el que puguin dir, tenir una actitud d'assenyada desconfiança? I no és normal tenir la mateixa actitud cap als governs, quan semblen més interessats en afavorir les postures de les farmacèutiques que en informar la societat de manera clara i independent?

--
(1) 'De la penicilina y la viagra a la corrupción en Nigeria: luces y sombras de Pfizer'. Javier Martínez. www.infolibre.es, 13/11/2020
(2) 'Del soborno al fraude masivo: las 196 multas a las farmacéuticas que combaten el virus'. www.elconfidencial.com,
17/11/2020
(3) 'Los beneficios de las vacunas de Moderna acaban en paraísos fiscales'. www.elsaltodiario.com, 13/07/2021

Vacunes, gmail i benzina

"Nuestra mente es cómoda y pensar es cansado, y la mente intenta economizar esfuerzo al máximo, por eso es más fácil el pensamiento corsé." Tomás Navarro (1)

Hi ha gent que diu que no es vacuna "perquè no li dóna la gana". En aquests casos, com que no hi ha arguments, no cal dir res. Debat acabat sense haver començat.

En canvi, sovint, a aquest "no vull" inicial el segueixen arguments concrets. Alguns més o menys sensats, potser molt, i altres podríem dir que curiosos.

Per exemple, un dels arguments no fa referència als efectes de la vacuna o a les característiques del virus, sinó al caràcter prepotent i mafiós de les farmacèutiques que fabriquen les vacunes: "No em vacuno perquè les farmacèutiques són això o allò altre". 

Per descomptat, és un argument. Però d'altra banda sembla poc coherent, tenint en compte que aquesta postura en general no es trasllada als altres àmbits de la vida de qui ho argumenta.

Per exemple, segurament aquesta mateixa persona fa servir ordinadors (o telèfons), i sistemes operatius, i programes informàtics, fabricats per les grans màfies tecnològiques. Potser també fa servir el correu Gmail, o el buscador Google, de l'empresa homònima, una multinacional segurament avui molt més perillosa, i amb més poder, que la més deshonesta de les farmacèutiques.

O potser fa servir cotxe, si en té, i llavors gasta una gasolina que comercialitzen les grans petrolieres (o fa servir vehicles elèctrics consumidors de bateries fabricades amb components potser aconseguits per empreses sense escrúpols a països africans, immersos en guerres cròniques a causa d'aquestes extraccions). Fa servir, en definitiva, munts d'objectes, energies i tecnologies controlats per grans multinacionals, les pràctiques de les quals en general són monopolistes i abusives, i sovint també mafioses, fins i tot criminals.

Sí, les farmacèutiques són interessades i mentideres, ningú ho discuteix, però en definitiva "igual" d'interessades i mentideres, o mafioses, que la majoria de les altres empreses que ens proveeixen dels serveis o objectes que fem servir cada dia, des que ens llevem fins que anem a dormir (o fins i tot dormint). Perquè totes tenen el mateix objectiu: enriquir-se.

Tenint en compte que és així, per què actuem nosaltres, llavors, d'aquesta manera selectiva, quan es parla del tema de les vacunes? Per exemple: ¿faríem servir el mateix argument, pel que fa en concret a les farmacèutiques, si patíssim un dolor greu i persistent, i la forma d'alleujar-lo més indicada fos un medicament fabricat per alguna d'aquestes mateixes empreses que fabriquen les vacunes? Tindríem aquest grau de coherència i suportaríem estoicament el dolor?

I si tenim la mala sort de ser diabètics, renunciaríem a les injeccions d'insulina pel mateix motiu? I a la quimioteràpia si tenim un càncer? Etc.

És veritat que hi ha medicaments que són "basura", molt poc útils. I altres que són fins i tot clarament nocius. I és una vergonya que se'n toleri la seva comercialització, sobretot en el cas dels segons. Però també hi ha molts medicaments que ens permeten superar malalties i tenir millors condicions de vida. I resulta que els medicaments (els dolents, però també els bons), a diferència de les herbes remeieres, els fabriquen les farmacèutiques, algunes de les quals són les mateixes que també fabriquen les vacunes contra la Covid que avui hi ha al mercat.

Per descomptat, es pot estar en contra de les vacunes contra la Covid per altres motius. Avui m'he limitat a parlar d'aquest en concret, només pel fet que m'he trobat alguna persona que me l'ha exposat, com a justificant de la seva oposició a vacunar-se. I resulta que no eren precisament persones que visquessin en cabanes, de manera autosuficient i sense cap tecnologia.

Tots tenim contradiccions. Segurament és impossible, viure sense contradiccions. Però suposo que com a mínim està bé que intentem ser-ne conscients, de les nostres. De vegades, algunes vegades (no dic que sempre), pel que fa a l'argument que he exposat al principi, sembla que al darrere de segons quines oposicions (a les vacunes), el que s'endevina són coses tan elementals i humanes com la inseguretat, o la por. I a partir d'aquestes emocions negatives sembla que llavors emergeix la necessitat de buscar l'argument, l'excusa, per dissimular aquesta incomoditat, i alhora justificar la pròpia postura. Que sigui una o altra, l'excusa, això ja és secundari.

Per acabar: ¿amb tot això vull dir que ens hàgim d'empassar qualsevol explicació i proposta de vacunació que facin les farmacèutiques, i que avalin els governs? Per descomptat que no, de cap manera, aquest és un altre tema. L'únic que vull dir és que, si és possible, hauríem d'intentar no fer sopes o purés, amb els arguments sobre aquest tema (siguin favorables o desfavorables, els arguments).

--
(1) La Vanguardia / La Contra, 28/09/2021

Sobre la solidaritat petita i l'expandida

"La pandèmia ha deixat morts, malalts, seqüeles (...) però també ha provocat situacions de major marginalitat i pobresa, i aquesta és la pitjor de les malalties que podem tenir." Jaume Padrós (1)

Tant si ets partidari de la vacuna contra la covid, com si tens algun dubte, o t'hi oposes obertament, en els tres supòsits pot ser que també pensis que és una hipocresia i una injustícia, que aquí ens preocupem tant d'aquest tema mentre que alhora, a alguns països, no hi ha ningú vacunat, o senzillament tenen emergències mèdiques desateses molt més urgents que la gestió de la covid.

De fet, aquest és un dels arguments que durant mesos vaig fer servir jo, per no vacunar-me: m'irritava aquesta manipulació de la paraula "solidaritat", omnipresent a l'hora d'intentar convèncer la gent per tal que es vacunés. Per això no em vacunava, tot i que és ben obvi que la meva no vacunació, si era una protesta, era una protesta del tot inútil: no aportava cap benefici a la gent d'aquests altres països, ni pel que fa a la gestió de la covid, ni pel que fa a la gestió d'altres problemes sanitaris o mèdics potser encara més greus.

Quan vaig decidir vacunar-me va ser sobretot (ja ho he dit altres vegades), per una qüestió de comoditat, deslligada d'aquest plantejament solidari global. Volia facilitar-me la vida, la meva socialització (o les meves activitats socials, que potser no és ben bé el mateix). I també em vaig decidir, és veritat, perquè em feia por (i vergonya avançada), la possibilitat d'acabar ingressat en un hospital si agafava la covid amb simptomatologia greu, cosa estadísticament més probable que estant vacunat. En resum: irritació, vergonya i por, però no "solidaritat en moviment": sense vacunar o vacunat, pel que fa al tema de la solidaritat global la meva aportació seguia sent zero.

Si em queixo de la insolidaritat internacional pel que fa a la gestió de la covid (o d'altres problemes mèdics i epidèmics), si vull fer alguna cosa més, a banda de queixar-me (queixar-se és fàcil), una opció és contribuir a alguna iniciativa "que ja estigui actuant". Per exemple, la feina d'una organització com Metges Sense Fronteres. 

Per descomptat, si fas una contribució a Metges Sense Fronteres és probable que els diners no els destinin a cap actuació relacionada amb la covid, perquè poden considerar, amb bon criteri, que "on sigui, en el moment concret que sigui", hi ha urgències mèdiques més urgents. Un aclariment: si parlo d'aquesta organització en concret és perquè la conec més que altres, en tinc més referències. 

Continuo. Recordo alguns anuncis (també un de Metges Sense Fronteres), que diuen: "Envia un SMS al número tal, per contribuir a la feina d'aquesta entitat". Per descomptat, quan parlo de contribucions econòmiques no em refereixo a això, a aquestes coses que sobretot tenen la funció, per a qui envia l’SMS, d'alleujar-se una mica la consciència: "Ja he fet alguna cosa!" Dediques un euro a la solidaritat, i després potser te'n vas a dinar i te'n gastes quinze, o et compres unes sabates i te'n gastes cinquanta, o te'n vas de viatge i te'n gastes cinc-cents...

Torno a l'inici. Tant si estem o no vacunats (tant si ens hem vacunat o no ens hem vacunat per un motiu o un altre), en qualsevol dels casos, si en les nostres argumentacions, sigui de forma tangencial o principal, hi ha alguna referència, per petita que sigui, no només "a la petita solidaritat" (grupal, local o estatal), sinó també a la desigualtat global, com ho gestionem, això? ¿Ens plantegem llavors potser fer alguna cosa efectiva, o ja ens està bé, amb la queixa, o "amb l'euro de l’SMS", acompanyats de l'argumentació que resoldre aquesta injustícia és cosa dels governs i organismes internacionals (cosa que també és del tot certa), i que per tant no tenim responsabilitats personals?

(Seguint l'exhortació evangèlica relativa al que ha de saber la mà dreta o l'esquerra sobre el que fa l'altra, ara em sembla més pertinent o preferible no dir res de mi mateix, pel que fa a aquest tema; si algú vol imaginar una cosa, o una altra, és cosa seva)

--
(1) El Jardí (diarieljardi.cat), octubre 2021

Declaració de principis

"Cuando la emoción sube, la razón baja, y cualquier conclusión que saquemos será errónea." Tomás Navarro (1)

A partir del que pensem, sentim i fem, inconscientment busquem de manera selectiva aquelles informacions o arguments que reforcen o justifiquen la nostra forma de pensar, sentir i fer. 

De tot allò que ens envolta, que tenim a l'abast, triem allò que ens convé, que encaixa amb els nostres "prejudicis", i alhora rebutgem allò que els contradiu, que els podria fer trontollar. I ho fem amb una gran naturalitat, sense consciència d'aquest biaix o autoengany.

Més o no tant, tots fem el mateix. Tots actuem així, perquè és més còmode, i perquè anar contra aquesta tendència "natural", reforçadora de les conviccions consolidades, requereix, a més de la necessària lucidesa (no sempre present), un esforç gran. I pel que fa a aquest tema, es veu que som de mena mandrosos.

Jo, és clar, no sóc cap excepció. Sóc com tothom. I per tant, tot el que escric sóc conscient que té també aquest llast, el llast de les meves pròpies limitacions i prejudicis. Siguin els que siguin: quins en concret, suposo que és més fàcil que els pugui identificar qui eventualment llegeixi aquests escrits, abans que jo mateix. Perquè les pròpies limitacions sempre és difícil que un mateix se les vegi.

Aquí parlo de les malalties infeccioses i de les vacunes: sóc ben conscient, per tant, que les limitacions que he esmentat condicionen tot el que pugui escriure sobre aquest tema.

Ara ja està dit.

--
(1) La Vanguardia / La Contra, 28/09/2021

Explicacions alternatives sobre el virus: el cas del Josep Pàmies

(escrit del 6/7/2020, 'Sobre el virus', revisat)

Surt als diaris (juliol 2020) la notícia que el Josep Pàmies convocava reunions multitudinàries per tal d'afavorir la proximitat de les persones, sense protecció de cap mena, i així demostrar la falsedat de les teories "oficials" sobre el virus.

El Josep Pàmies és una mena de pagès-predicador de Balaguer segons el qual tot es pot curar amb "remeis naturals". És un problema habitual de les persones narcisistes com ell: si no aconsegueixen destacar mitjançant una causa sensata, no tenen inconvenient en buscar-ne una d'insensata, per tal d'aconseguir, com sigui, ser el centre d'atenció.

Cadascú té la seva opinió, sobre aquest tema del virus. Jo, per exemple, tinc una actitud escèptica (crec que saludable), en relació amb cada nou titular dels mitjans de comunicació sobre les característiques del virus, sobre les estadístiques que apareixen, sobre els nous medicaments i vacunes que es van investigant i assajant, etc. 

Una altra opció és, ja d'entrada, creure't tots els titulars i comunicats oficials que van apareixent. 

Finalment, hi ha les opcions tipus Josep Pàmies, o Miguel Bosé: el segon diu que amb les vacunes del virus s'implantaran microxips al cervell, i l'hiperactiu Pàmies té iniciatives tan brillants (entre d'altres) com posar-se en contacte amb el Donald Trump, per tal de compartir amb ell les seves teories.

El cas concret del Pàmies per a mi té un interès especial, perquè alguns coneguts meus li tenen devoció i admiració. Uns, perquè consideren que és "una de les úniques persones que veu clar el que està passant". Uns altres, només perquè els agrada "anar a la contra", perquè els agraden els desafiaments, etc. (per a aquestes persones, que aquest portar la contrària sigui d'una manera tan ximple com la d'aquest ximplet, es veu que és irrellevant).

Amb aquest tipus de coneguts, amb algun dels quals hi tinc una gran amistat, de moment no tinc gens d'interès en tenir-hi cap contacte, perquè tal com he dit, una cosa són els meus dubtes i escepticismes sobre algunes de les coses que ens expliquen els portaveus dels governs (o els portaveus de les farmacèutiques). I una altra cosa és que alhora no tinc cap dubte, cap, que això d'aquest virus és un tema complicat. I també perillós. 

Com que ho considero així, també considero que cal anar amb compte, i que per tant, de moment, val més no acostar-se gaire a la gent que es riu dels protocols anticontagi, o que fins i tot presumeix de saltar-se'ls.

Coneguts de tota mena

"Cada uno tiene derecho a formar sus propias opiniones, pero no tenemos derecho a disponer de los hechos." Daniel J. Levitin (1)

Tinc coneguts de tota mena, de manera que davant de segons quins temes o dilemes, de vegades si em decanto cap a una banda em critiquen uns, i si em decanto cap a l'altra, uns altres. L'avantatge és que així estic distret, sempre tinc garantit que algú em criticarà.

Amb el tema de les vacunes, durant mesos em miraven malament o censuraven aquells que pensaven que havia de vacunar-me, que si no ho feia era un insolidari. I ara, quan finalment he decidit vacunar-me, han agafat el relleu de les crítiques els contraris a la vacunació, els quals em retreuen el mateix, que hagi deixat de ser solidari amb ells. D'aquests, d'altra banda, en conec de tota mena, cada un amb els seus propis arguments i conviccions, no sempre coincidents amb els d'altres opositors.

Per exemple, la Neus es va "vacunar" posant-se cada matí, a sota de la llengua, durant uns dies, unes gotes de rom, seguint les indicacions del seu terapeuta o conseller espiritual, una mena de vident que, entre altres habilitats, es veu que té la de parlar amb el marit difunt de la Neus.

Una altra és l'Anabel. Ella està convençuda que meditant, tenint cura "les bones energies", es crea una barrera immunològica molt poderosa que el virus no pot traspassar (això, els dies "que concedeix que potser existeix", el virus, cosa que altres dies senzillament nega).

O el Joseph, que diu (quan no està massa borratxo), que ell està immunitzat gràcies a les cerveses que es beu cada dia.

De fet, però, no són aquestes, sinó sobretot unes altres, les persones que ara m'han criticat, o que diuen que s'han sentit decebudes, pel fet que finalment hagi decidit vacunar-me. Es pensaven que era "un dels seus", i s'han sentit una mica traïts, a causa del meu "presumpte canvi d'opinió".

Dic presumpte perquè, "dels seus", no ho he sigut mai, amb independència que segons quins arguments concrets sí que els hagi compartit (i els segueixo compartint). De la mateixa manera que també n'he compartit sempre amb els partidaris de la vacunació.

De mica en mica potser aniré explicant algunes d'aquestes històries, potser aniré comentant algun dels diferents punts de vista sobre aquest tema, m'aniré referint a allò que potser trobo absurd o incoherent, i a allò altre que em sembla sensat. Tant si forma part de l'argumantari dels pro o dels anti vacunació.

Perquè una mica de raó potser la té tothom. Potser fins i tot la Neus, la de les gotes de rom, o el Joseph, que cada dia "s'immunitza" amb unes quantes llaunes de cerveses.

N'aniré parlant, i també de la "Big Pharma" i dels seus abusos, mentides i crims (he triat les paraules ben conscient del seu significat), perquè si aquestes empreses, en lloc d'estar en primer lloc al servei dels seus accionistes, estiguessin de debò, en primer lloc, al servei de la salut de les persones (sense oblidar el negoci, però prioritzant les persones), segurament no tindrien tanta mala premsa. I alhora, potser, part de les persones que ara s'oposen a la vacunació, potser no s'hi oposarien tant. Entre altres raons, perquè el tipus de vacunes que hi hauria també serien unes altres.

Dic que crec que seria menor, l'oposició, no que no n'hi hagués. Sempre hi haurà gent que s'oposarà "al que sigui", de vegades només per una qüestió de principis: davant de qualsevol norma o tendència general, tant si és insensata com sensata, el que toca és oposar-s'hi.

D'altra banda, suposo que aquest tipus d'oposició "visceral", també té un sentit evolutiu. Si més no dintre d'uns límits. És a dir, encara que l'oposició de torn de vegades sigui una ximpleria, segurament també contribueix una mica a què puguem ser conscients de la relativitat de tot plegat.

Perquè la veritat última és que, en definitiva, som molt poca cosa. I el que sabem també és molt poc. Segons sembla (tot i que hi ha qui també en discrepa), l'únic bastant clar és que un dia o altre tots desapareixem, i que al final, al cap de poc, de nosaltres no en queda res, ni tan sols el record.

No només de nosaltres: algun dia, del que no en quedarà ni el record ni res serà de la humanitat sencera. No en quedarà res perquè no quedarà res de res. I per tant, tampoc cap de les nostres creences, obsessions i tonteries: aquesta és la part reconfortant de la història.

--
(1) La mentira como arma. Alianza Editorial, 2019 (p. 12)

La vacuna / 2

"Las grandes compañías farmaceuticas actuales son muy buenas a la hora de encontrar pruebas favorables para las terapias que prometen beneficios, muy buenas restándole importancia a las pruebas que se interponen en su camino y auténticas maestras promocionando sus productos ante los médicos y el público. (...) su principal responsabilidad es generar beneficios para sus accionistas." Thomas Hager (1)

L'altre dia vaig parlar de les vacunes. Vaig explicar que em semblava vergonyosa la forma com s'havia organitzat la vacunació de la covid a tot el món, ja que mentre uns països han acaparat la majoria de les dosis de les vacunes, uns altres només hi han pogut accedir amb comptagotes. De manera implícita deia que la meva no vacunació durant mesos havia sigut també una mena de protesta (potser infantil, i per descomptat del tot inútil), davant d'aquesta situació profundament insolidària. I vaig explicar alhora el motiu pel qual, al final, vaig decidir vacunar-me, no tant per por a la covid (la meva vida em sembla bastant irrellevant), sinó sobretot per fer-me la vida social més fàcil. 

Va ser una decisió, per tant, interessada, ja que l'objectiu, al capdavall, era sobretot poder seguir fent el que volia fer: seguir-me relacionant amb algunes persones, sense que elles se sentissin incòmodes a causa de la meva no vacunació (per exemple, el Joan, 91 anys, l'Assumpta, 92, la Maria, 100, els tres amb diferents problemes de salut afegits a l'edat, o l'Ana, amb "només" 56 però amb un lupus virulent, i algunes altres persones més amb diferents fragilitats...).

L'altre dia vaig començar parlant de la insolidaritat internacional. I apuntava alhora, pel que fa a la covid i les vacunes, que sobre aquest tema hi havia moltes més coses a dir, per qüestionar. Avui n'apuntaré algunes. La majoria, o totes, per descomptat no són gens originals (igual que no ho és esmentar la insolidaritat internacional). No ho són, hi ha altres persones que n'han parlat molt, i millor que jo. Aquest només és el meu resum (provisional).

La meva primera perplexitat ha sigut contemplar com els governs (sobretot Europeus, junt amb els Estats Units), i els organismes internacionals, en tot moment han estat més pendents de respectar els interessos econòmics de les empreses farmacèutiques que de limitar l'abast i els efectes de la covid: entre el bé públic, de la humanitat en situació de greu pandèmia, i el privat (el de les farmacèutiques), han prioritzat el privat.

La segona perplexitat ha sigut constatar que aquesta postura no canvia, tot i ser evident que va passant el que ja avançaven els experts independents, és a dir, que al no seguir-se una política decidida de vacunació global-mundial, van apareixent noves variants del virus. Aquí, allà, com bolets. Alguna de les quals, amb una mica de mala sort, podria fer que tornéssim, "tots", al punt d'inici: immunitat zero davant una hipotètica nova variant que esquivés la protecció de les vacunes actuals. Potser això no passarà, però no es pot descartar.

La tercera perplexitat, relacionada amb les dues anteriors, és que aquest escenari de covid cronificada, "curiosament", és l'escenari ideal per a les farmacèutiques. Per a elles, el pitjor escenari hauria sigut una contenció ràpida de la covid a tot el món: sense expansió, complicació i cronificació, el seu negoci no hauria tingut continuïtat. "Els convenia", l'escenari actual. Dic que és un motiu de perplexitat perquè això, que és tan obvi, també és obvi que no ha fet canviar de manera significativa la postura de governs (sobretot occidentals), i organismes internacionals, pel que fa a la seva relació amb les farmacèutiques: tot i que ja existeixen marcs legals que permeten reduir temporalment els drets que atorguen les patents, no es fa, o es fa molt poc. És a dir, tal com deia abans: primer "el més sagrat", el negoci (de les empreses farmacèutiques), i després, en segon lloc, la salut de les persones. Fins i tot en un cas de greu pandèmia com el de la covid.

A això cal afegir-hi que totes les empreses que estan ara comercialitzant les seves vacunes en el seu moment van rebre ajudes multimilionàries per tal que les poguessin desenvolupar. I abans ja es beneficiaven de tota la investigació prèvia pública, sense la qual els hauria estat impossible investigar cap vacuna concreta ni aconseguir cap resultat. Però tot això sembla que no genera cap compromís "de retorn": quan escoltes les seves argumentacions, sembla que tot ho hagin fet pel seu compte, només amb els seus propis recursos. Que aquests discursos hi hagi gent "que els compri" (polítics, alguns científics i part de la societat), multiplica la perplexitat.

La quarta perplexitat és veure com es segueix parlant de la "immunitat de grup", quan ja està clar que les persones vacunades amb les vacunes actuals poden tant encomanar-se com ser transmissores. És a dir, que una cosa és alleujar la pressió sobre el sistema sanitari en general, i les UCIS en concret (cosa que sí que fan aquestes vacunes), i una altra la fantasia (o l'engany) d'estroncar les cadenes de contagis.

La cinquena perplexitat és veure que no s'han facilitat les línies d'investigació de vacunes que evitessin les reinfeccions, i que per tant limitessin les possibilitats de mutacions, i finalment la durada de la pandèmia. És a dir, fins ara no s'ha apostat seriosament per una vacuna que realment "immunitzi", i que no només atenuï, com les actuals. Això, que podia ser comprensible en un primer moment, a causa de les urgències, ara ja no té cap sentit (si l'objectiu real és eradicar la pandèmia). O només té el sentit de seguir el joc de la voracitat de les farmacèutiques. 

De fet, de manera general, a les farmacèutiques fa temps que no els interessen els medicaments que "curen" una malaltia, perquè tenen un ús limitat (l'exemple més clar són els antibiòtics, que només es fan servir uns dies), sinó sobretot aquells que serveixen per tractar malalties cròniques de ciutadans de països rics, ja que així tenen assegurada la clientela durant anys. De manera que en relació amb tot això, la pregunta escaient avui seria: s'hauria pogut intentar, aconseguir una vacuna que tallés la transmissió de la covid? O conscientment d'entrada es va optar per les que la cronifiquen, ja que així el "negoci" tindria més recorregut? 

Si la resposta a la primera pregunta és afirmativa, no ens hauria de donar algú alguna explicació? De fet, també es podria dir una cosa semblant de l'atenció limitada que s'ha dedicat als possibles tractaments de la covid amb els medicaments ja existents (quan la malaltia es desenvolupa), alguns lliures de patents. Però no, s'ha fiat gairebé tot al programa de vacunació, i a sobre amb aquest tipus de vacunes concretes.

La sisena perplexitat és diferent. És el resultat de veure com es parla de vacunar nois o nens més petits quan ningú sap, no té ni la més remota idea (perquè això només es pot saber "a posteriori"), de quins poden ser els efectes a mitjà o llarg termini de les noves vacunes, per a aquests nens o nois. Aquesta és potser la perplexitat més gran de totes, tenint en compte sobretot que aquestes vacunes no tenen l'objectiu prioritari de protegir aquests nens (a diferència de les principals vacunes del calendari vacunal), sinó protegir (presumptament) el grup, la societat.

Tot el contrari del que diu la Convenció Internacional dels Drets dels Infants: que en cas de dubte, s'ha de respectar "l'interès superior de l'infant". En aquest cas passa precisament al revés: els infants, en lloc de ser protegits, són "utilitzats".

A veure: la covid ha generat un escenari "excepcional", en el qual no era possible aspirar a la solució perfecta, a l'hora d'enfrontar-lo, sinó a la menys dolenta. I això, a contrarellotge, es pot dir que és el que s'ha intentat fer amb les noves vacunes, cadascuna amb les seves limitacions i riscos... i també, malauradament, amb tots els interessos comercials barrejats pel mig, que han influït a l'hora d'apostar per unes vacunes en lloc d'unes altres (amb les immenses conseqüències que té aquesta priorització). 

Com que era una situació excepcional, també és veritat que calia assumir riscos diferents dels que s'assumirien en situacions més ordinàries. Per exemple: els efectes a llarg termini que pugui tenir jo a causa de la vacuna són bastant irrellevants, sobretot perquè, a llarg termini, resulta que ja no hi seré. A la gent de la meva edat ja només ens queden "curts terminis"...

A l'altre extrem, però, tal com he dit, hi ha els infants. I raonar que ells han de ser vacunats "per tal de protegir els grans" (per tal de trencar "presumptament" la cadena de contagi, cosa que, a sobre, no és així), és un despropòsit. O pitjor: podria dir-se que és, ras i curt, "un maltractament infantil". Perquè ells, a diferent de la gent de la meva edat, sí que tenen una perspectiva de llarg termini, i per tant, haurien de ser tractats d'una altra manera. 

Potser el que passa, senzillament, i de manera vergonyosa, és que l'interès per vacunar menors es fonamenta sobretot, o només, en l'interès dels laboratoris "de poder vendre més vacunes". I amb aquest objectiu van generant un ambient (amb algunes mitges veritats, i també algunes mentides senceres), per tal que els governs i la societat acabin acceptant aquesta proposta (una cosa semblant es podria dir sobre els controvertits debats sobre la conveniència d'una tercera dosi). 

Ho tornaré a dir, per si de cas: jo no tinc cap postura antimedicaments ni antivacunes "en general". En absolut. Per sort, existeixen les vacunes (i laboratoris que les fabriquen), algunes de les quals, des que existeixen, han estalviat moltíssim patiment i moltíssimes morts. Només cal donar un cop d'ull a la història de les malalties infeccioses, ser una mica conscient dels estralls que aquestes malalties han ocasionat al llarg dels segles (2). I dic "algunes vacunes", així, perquè també n'hi ha que no es poden incloure en aquest paquet (p.ex., la del virus de la grip estacional, o la del papil.loma, bastant controvertides). I pel que fa als medicaments "en general", igual: alguns són una gran benedicció, i en canvi, la comercialització d'uns altres són una immensa estafa (i de vegades, un crim).  

No tinc una postura antimedicaments ni antivacunes, ho repeteixo, el que tinc és una postura anti mentides, antiabusos, antigeneralitzacions i antibandolerisme disfressat de ciència. (3)

Bé, de vegades em sembla que ja són massa, les meves perplexitats, pel que fa a aspectes d'aquest món en el qual visc (en general, i ara en concret pel que fa a tot això de la covid i les vacunes). Potser em passa perquè ja sóc massa gran. En aquest sentit, per tant, penso que si em moro ja (amb una dosi de la vacuna, o amb la pauta completa, o com sigui), doncs mira, seria una manera de solucionar el tema aquest d'una vegada: fora perplexitats, totes, definitivament.

--
(1) Diez drogas. Crítica/Planeta, 2021 (p. 238)
(2) Un text sobre això (en la redacció del qual a més hi vaig participar), és "Virus, bacteris, epidèmies i drets humans":
http://www.edu-dh.org/cat/historia/inf-epidemies.html 
(3) D'aquest bandolerisme ja n'he parlat altres vegades. Per exemple, quan l'any passat vaig parlar de la comercialització de l'esketamina com a antidepressiu:
https://horitzontal.blogspot.com/2020/03/una-altra-historia-de-trilers-la.html

La vacuna

"Nadie estará a salvo hasta que todos estén a salvo. (...) La cruda realidad es que los países ricos se llevaron todo lo que había en la tienda y no dejaron ni dejan nada para el resto. Lograr una cobertura universal no es tan solo una cuestión de justicia y de equidad, sino de inteligencia y supervivencia global porque no va a haber protección colectiva hasta que todos los países estén vacunados." Pablo Tsukayama (1) 

Després de l'inici de la pandèmia, quan van començar a estar disponibles les primeres vacunas, em feia vergonya pensar en vacunar-me. Sobretot em feia vergonya pensar-hi quan es va començar a fer servir, fins i tot de manera agressiva, l'argument de la solidaritat, per tal de conscienciar la gent de la necessitat d'assolir, el més aviat possible, "la immunitat de grup".

Fer servir llavors aquesta paraula em semblava molt lleig i hipòcrita, tenint en compte que el que caracteritza la gestió d'aquesta pandèmia és, precisament, el contrari: una insolidaritat mundial d'escàndol. Perquè mentre aquí ens hem preocupat molt d'aconseguir una vacunació generalitzada de la població, hi ha altres països en els quals les vacunes potser "només les veuen per la tele". Vaja, que la nostra solidaritat només és una "solidaritat de pis o de replà", molt poc solidària. Tan peculiar que seria millor que, com a mínim, no en presumíssim.

Després (després de les primeres vacunes disponibles), van anar passant els mesos. D'una banda, jo amb les meves vergonyes, i d'una altra, quiet, immòbil, pel que fa a la meva eventual vacunació. És a dir, que si no em vacunava no era perquè fos un "negacionista", o perquè em fessin por els efectes secundaris de la vacuna (que tinc assumit que es poden presentar). Ni una cosa ni l'altra. Era, tal com he dit, sobretot una qüestió d'aquest tipus de vergonya i incomoditat que he explicat. 

Fa unes setmanes em vaig assabentar que la vacuna en què estava treballant el laboratori Hipra d'Anglès entraria en fase de proves amb persones, i m'hi vaig posar en contacte. Em van dir que si volia participar en l'assaig m'havia de posar en contacte amb el Clínic o el Trueta, i ho vaig fer. I vaig quedar apuntat a la llista de voluntaris per a fer de conillet d'índies, de moment amb poques possibilitats que em cridessin, perquè els primers conillets havien de ser més joves.

Fer de conillet en aquests casos té riscos, però com a mínim no genera vergonyes, i a mi això em compensava (una altra cosa és que alhora et puguis sentir una mica ruc, perquè saps que, "els conillets", als laboratoris els serveixen per després fer ells els seus negocis i martingales).

Continuo. Fa uns dies vaig veure la notícia que a Espanya hi havia munts de vacunes emmagatzemades a les neveres a l'espera de ser posades (de les ja aprovades, Jansen, Moderna...), perquè la gent que falta per vacunar-se es veu que cada cop és més reticent a fer-ho (potser perquè neguen que la covid existeixi, o perquè tenen por dels efectes secundaris, o perquè pensen que els implantaran un microxip, etc.). I llavors vaig tornar a plantejar-me què havia de fer jo. I si aquestes vacunes al final caducaven, sense que ningú les hagués aprofitat? A més, era conscient que no hi havia cap garantia, que els d'Hipra-Clínic m'acabessin seleccionat per fer de conillet. 

O potser tot això que acabo d'explicar era només una excusa, i la realitat és que ja estava bastant cansat de les incomoditats socials que em generava el fet de no estar vacunat. I amb aquest cansament, al final vaig decidir "fer-me" la vida diària una mica més fàcil. És a dir, vacunar-me ja, fer com tothom. Amb la vacuna que em volguessin posar, m'era igual.

Ara ja fa uns dies que estic vacunat. Pel fet d'estar-ho, considero que he guanyat tres coses.

La primera. Segons el que diuen les estadístiques, quan tingui la segona dosi, si agafo la covid (bé, potser ja l'he passat, no m'he fet mai cap prova), en principi serà menys greu i, per tant, menors les possibilitats d'acabar hospitalitzat. Amb les contradiccions que això m'hauria plantejat, si m'hagués passat sense estar vacunat. De fet, aquesta eventual situació (covid greu sense estar vacunat) no tenia clar com l'hauria d'haver gestionat. Pensava que en aquest cas, d'eventual infecció acompanyada d'efectes severs, el més coherent (en el meu cas), hauria sigut "deixar que la malaltia fes el seu curs", i si m'ho passava malament o em moria, doncs mala sort, en part m'ho hauria buscat. I final de la funció. Val a dir que, en aquest sentit, a causa del meu "deseiximent existencial", aquesta possibilitat, morir-me, no m'inquietava molt. Ni m'inquieta (tot i que tampoc tinc gens de pressa: és cert que tinc aquesta mena de "deseiximent" -o d'indiferència-, però alhora hi ha un parell de temes que, si puc, abans de morir-me m'agradaria deixar una mica resolts).

La segona. La segona cosa que he guanyat a l'estar vacunat és poder estalviar-me, si vull, les explicacions anteriors, quan algú s'assabentava que no estava vacunat i me'n preguntava els motius, de vegades amb el nas arrufat o censurant-me obertament. Ara si vull també puc fer el meu discurs (fins i tot amb més "capítols", perquè n'hi ha un grapat més; això d'avui és només un resum), però si el faig ja no em cal fer-lo "a la defensiva", amb la molèstia de la desaprovació de l'altre "a causa de la meva insolidaritat".

La tercera. La tercera cosa que he guanyat, i potser la més important (o la que valoro més), és poder fer una vida més normal, sobretot amb relació a algunes persones concretes, les quals sé que estan més còmodes si saben que estic vacunat. Com que algunes d'aquestes persones són importants per a mi, o molt importants, en aquest sentit també em compensa molt, estar ja vacunat.

Un resum de tot plegat podria ser aquest: em vaig passar mesos sense pensar en vacunar-me, i no me n'avergonyeixo ni me'n penedeixo. I ara ja m'han punxat, i tampoc me'n penedeixo. Ves a saber, potser és perquè sóc una persona sense criteris consistents...

Acabo de rumiar tot això que escric mentre espero el tren a l'estació solitària del poble. Mentre m'espero, miro una llarga filera de petites formigues; en miro alguna en concret, vaig seguint el seu recorregut, i quan la perdo de vista, en miro una altra i també la segueixo amb la mirada. Les veig com jo, atrafegades, fràgils, efímeres... i penso que si cau un aiguat (el cel cada vegada està més tapat i negre) suposo que moltes moriran, arrossegades per l'aigua. Igual que jo qualsevol dia, que potser em moriré a causa d'un virus, o d'un autobús, o d'un atac de cor, o de la picada d'una paparra, o de ves a saber...

--
(1) 'Mientras el virus siga circulando, la posibilidad de un recrudecimiento de la pandemia va a ser una amenaza real y constante', ctxt.es, 7/08/2021

Fotografies abandonades (3)

Fotografies abandonades (2)

Aquestes fotos les vaig trobar ja fa més d'un any. Juntes, pel terra, amb altres objectes llençats de mala manera al carrer. Me n'havia oblidat, i ara endressant carpetes m'han aparegut.

Sun Tse i pa amb tomàquet

Mentre dino, llegeixo "Los trece artículos sobre el arte de la guerra", de Sun Tse (edició de Cuadernos Anagrama, 1975). L'havia trobat uns dies abans, a una paperera del carrer. 

M'agrada, trobo que Sun Tse exposa algunes coses molt sensates. Si n'hagués de destacar una, crec que seria aquesta: "Coneix-te tu mateix, i coneix els teus enemics". La segona part em sembla tot un encert, i un indicador que Sun Tse potser era més lúcid que els savis grecs antics. O si més no, potser tenia una saviesa "més operativa", més pràctica...

Llegeixo Sun Tse i, mentrestant, em vaig menjant un bol ple de tomàquets trossejats i pa esbocinat, tot ben amanit amb oli i sal i ben barrejat: un pa amb tomàquet "personalitzat", al meu aire. I improvisat: els tomàquets i el pa me'ls he trobat avui, quan he sortit una estona al matí. I tot ha encaixat: és un dia ben adequat, perquè la Lívia no dina a casa, i per tant tinc "llibertat de menú". 

Una altra frase que m'ha agradat: "El vol dels ocells, o els sons que emeten, poden indicar-te la presència d'emboscades invisibles". 

Es veu que aquestes coses Sun Tse les va escriure uns segles abans de Crist. Bé, si és que Sun Tse realment va existir (o Sun Tzu, Sunzi, Sun Wu, ho escriuen de moltes maneres; jo he fet servir Sun Tse perquè és així com surt al llibre d'Anagrama). De fet, si va existir o no un "Sun X", a mi això tant me fa, en tinc prou de saber que, "fa molt temps, algú" (fos qui fos), a la Xina, va escriure aquestes coses...

 

Maximilian Kolbe

Sobre capellans als camps nazis, tenia present sobretot la història de Maximilian Kolbe. Aquests dies busco la pel.lícula homònima (de Krzysztof Zanussi, 1991). La començo a veure... i el cas és que se'm fa pesada, i només en veig una part. 

D'altra banda, el marge de la pel.lícula, em passa que la decisió d'aquest capellà em commou poc (a diferència del cas de Jean Bernard / Henri Kremer). Sempre m'he sentit lluny de la gran admiració que genera Maximilian Kolbe, amb el seu gest a Auschwitz, a l'oferir-se per ser executat en el lloc d'un altre deportat.

Suposo que aquesta postura o distanciament meu (en relació amb la decisió de Maximilian Kolbe), més que amb una qüestió ideològica, té més a veure, potser, amb les meves mandres i covardies (per exemple, amb l'alternativa de la mort com a forma de sortir de l'infern), o potser dit d'una altra manera, amb el meu poc aferrament, crec, a la vida... 

Però explicar bé això últim que acabo de dir segurament no es pot fer de forma telegràfica, i a més ja té poc a veure (potser) amb les històries de Jean Bernard i de Maximilian Kolbe, de manera que ara ho deixo estar.

Un saco de canicas (l'Església i el nazisme)

Sobre la relació entre l'Església i el nazisme no és fàcil opinar, i encara menys de manera ràpida. És un tema amb molts aspectes, complicat, sobre el qual defensors i crítics de l'Església (pel que fa a aquesta etapa), sovint retorcen arguments i realitats. Per exemple (i el que dic a continuació és una barreja d'informació i opinió), quan del que es parla és del Concordat de 1933 entre el Vaticà i el III Reich (el qual ja havia deixat ben clara la seva política racista, i la seva "necessitat d'espai vital", i per tant els seus futurs propòsits militaristes expansius). O sobre l'encíclica "Mit brennender Sorge" de 1937, un text llarg (i indigest, amb molta "palla eclesiàstica", que sembla que només hi és per despistar), en la qual es fan moltes referències als catòlics alemanys (als quals va dirigida), mentre que alhora que no surt, ni una sola vegada, ni una, la paraula "jueu". 

D'altra banda, ningú no pot negar que hi va haver catòlics que van fer molts esforços, fins i tot jugant-se la vida, per tal de salvar vides de jueus. I entre aquests catòlics també hi havia capellans i bisbes. De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, de casos d'ocultacions de jueus en esglésies i convents, de "falsificadors" de partides de naixement i de baptisme per tal de fer-los passar com a catòlics, d'organitzadors de rutes clandestines per poder facilitar la sortida de jueus dels països sota ocupació alemanya, etc.

Fa poc vaig llegir "Un saco de canicas", de Joseph Joffo, un relat autobiogràfic. Em va agradar molt, i dels episodis dels dos nens jueus que intenten sobreviure en la França ocupada, segurament allò que més em va emocionar són les dues vegades que són salvats per capellans. El cert és que el que van fer aquells capellans que van protegir l'autor del llibre quan era un nen, a ell i al seu germà, no va ser una excepció (1). De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, a França i a altres països ocupats (pel.lícules com "El color púrpura", "Los clandestinos de Asís", "La guerra secreta de Sor Catherine", basades en fets reals, en són bones mostres, al marge de les llicències dels guions i de la seva variable qualitat cinematogràfica).

Per això he dit al principi que és complicat, parlar d'aquest tema, de la relació entre l'Església i el nazisme.

--
(1) Fragment d'un article d'Álex Vicente publicat a El País el 8/12/2018, amb motiu de la mort de Joseph Joffo:
"Hijo de un peluquero y una violinista, inmigrantes rusos que llegaron a París huyendo de los pogromos, Joffo nació en la capital francesa en 1931 y vivió una infancia apacible en el barrio de Montmartre. Su vida dio un vuelco con la invasión del ejército alemán, que le obligó a huir durante tres años, entre 1941 y 1944. Detenidos en Niza por la Gestapo, Joffo y su hermano se salvaron gracias al arzobispo de la ciudad, que les expidió falsos certificados de bautismo. Toda su familia sobrevivió a la persecución de los nazis, excepto su padre, que sería deportado a Auschwitz. (...) Joffo llevaba décadas recorriendo las escuelas francesas para contar su historia a los niños. 'Es difícil hacerles creer que no es solo una historia de ficción. Muchos no entienden que sucedió de verdad. Y, sin embargo, el año pasado hubo en Francia más de 300 ataques antisemitas…'"

Un sacerdote en Dachau (2)

Vaig parlar del llibre "Un sacerdote en Dachau", de Jean Bernard, i vaig dir que em va interessar i agradar. Em va interessar perquè és el testimoni d'un capellà, a partir de la seva experiència com a tal, des del seu món religiós, amb la seva fe, les seves oracions, rituals... Dins de la literatura testimonial dels supervivents dels camps nazis, trobo que és un enriquiment la presència de vivències com aquesta. Als camps cadascú hi va arribar amb la seva biografia prèvia, les seves creences (no necessàriament religioses), etc., i a partir dels diferents condicionants personals cadascú va viure l'experiència concentracionària d'una manera determinada. Per aquestes raons, el testimoni de Jean Bernard em sembla molt important.

En canvi, d'aquest llibre, els tres pròlegs que inclou l'edició en castellà de l'editorial Palabra, els he trobat decebedors. Perquè estan escrits sobretot amb un propòsit proselitista, i des d'aquest propòsit, trobo que diuen veritables "despropòsits", tenint en compte el tipus de text que estan prologant. Crec que el llibre seria bastant millor amb un altre tipus de pròleg. Per exemple, trobo que hauria sigut un pròleg molt millor la nota final biogràfica (que no firma ningú). O com a "mal menor", que no hi hagués hagut cap pròleg, si l'alternativa era posar-hi els que hi ha.

Per exemple. És insòlit l'atreviment del segon prologuista, Robert Royal, quan fa una comparació entre les víctimes jueves i les víctimes catòliques, una comparació que a continuació relativitza, però la relativització ve "després", quan ja ha deixat escrita la comparació. És una maniobra lletja, i a més molt deshonesta, perquè si el que volia era remarcar que hi va haver capellans catòlics que van ser represaliats de diferents maneres pels nazis, no li calia fer aquesta comparació. (1)

I a més, si feia la comparació, llavors hi hauria d'haver afegit "la continuació": el fet que la majoria de cristians, catòlics o protestants, no es van oposar al nazisme (la majoria de la població alemanya era cristiana). Per a la majoria d'alemanys el seu cristianisme no va ser incompatible amb el seu enrolament a l'exèrcit i amb la seva participació en les guerres d'agressió que van caracteritzar el nazisme. I ja abans de l'inici de la guerra, a molts també els va semblar compatible el seu cristianisme amb la seva integració primer en les SA, i després en la Gestapo i les SS.

Dit de manera resumida: la majoria de cristians alemanys van alçar el braç i van dir Heil Hitler. O van callar, no van dir res (de fet, els capellans alemanys represaliats no van ser ni de bon tros la majoria). Els únics cristians que es van diferenciar clarament com a col.lectiu van ser els Testimonis de Jehovà. Per tant, "els altres", si volen parlar de conductes exemplars cristianes, sembla que haurien de dir també alguna cosa sobre aquest tema aquest "del silenci, l'adhesió i la implicació".

O per dir-ho encara més clar, i en relació amb aquest tema concret dels capellans de Dachau: els capellans que van ser deportats a Dachau van ser deportats gràcies a la col.laboració, o a la implicació directa, de molts altres cristians, catòlics o protestants.

Em vaig referir l'altre dia als webs cristians (catòlics o protestants) que parlen d'aquest llibre i de la pel.lícula que anys després va inspirar (El noveno día). En cap d'aquests webs (i n'he mirat uns quants) he trobat cap comentari sobre el que acabo d'exposar.

--
(1) L'altre aspecte que repel.leix d'aquestes introduccions és el recordatori del valor redemptor del sofriment, amb la referència a la crucifixió de Crist. És comprensible que els cristians parlin d'això que per a ells és tan important, però no sembla que aquest sigui precisament el lloc més indicat per a fer-ho, ja que per a la majoria de les víctimes de l'Holocaust i dels altres genocidis nazis (o per als seus familiars), pot resultar no només molest, sinó fins i tot ofensiu. A veure: una cosa és, tal com fa l'autor en algun moment, referir-se al sentit cristià del sofriment, i una altra és que, "des de fora", qui sigui, faci servir l'experiència de l'autor per fer sermons, "catequesi". Hi ha una qüestió de "legitimitat" crec que òbvia, i si els "catequistes" no se n'adonen, això no diu gaire a favor d'ells. L'autor, quan parla de les seves vivències, pot dir el que vol, i a mi, exposades per ell, i en el context que li corresponen, no només em semblen del tot legítimes, sinó molt valuoses, perquè ajuden a acostar, a facilitar la comprensió "de la seva experiència com a capellà a Dachau" (només una mica, perquè qui no hagi viscut un horror com aquell només pot intentar "aproximacions"). Una experiència que, a més de molt dura, d'altra banda també és "complexa", perquè va acompanyada, per exemple, dels esforços del protagonista "per evitar el sofriment i la mort", com quan explica les seves gestions per ser esborrat de les llistes "dels transports de la mort" (destinats a les cambres de gas). Aquest també és un tema prou complicat, perquè "ser esborrat d'una llista", en el metòdic sistema nazi de gestionar les llistes, sens dubte volia dir "que algú altre" passava a ocupar el seu lloc en el transport. I no ho dic amb cap ànim de fer cap judici, en absolut, sinó només per tal d'afegir elements "a la complexitat", en lloc de voler simplificar-la (i manipular-la) tal com fan els prologuistes del llibre editat per Palabra.

El noveno día / Un sacerdote en Dachau

"Después de arrancar la dentadura de oro a los muertos del día, los apilan delante del barracón unos encima de otros como si fueran un montón de leña, a la espera de que el comando del crematorio pase a retirarlos." Jean Bernard. Un sacerdote en Dachau, Palabra, 2010 (p. 172)

Veig "El noveno día" (Volker Schlöndorff, 2004). M'agrada. Al final de la pel.lícula diu que l'argument està basat en el llibre que va escriure el protagonista (Jean Bernard, a la pel.lícula Henri Kremer), sobre els dos anys que va passar a Dachau (1941, 1942).

Busco el llibre. El llegeixo, m'agrada també. I alhora em desconcerta: veig que una part de la pel.lícula està basada en el llibre, la part que passa a Dachau. Però l'altra part (la més interessant, i més extensa), la part de la relació, d'una banda, amb el bisbe de Luxemburg i el seu secretari, i d'una altra banda les converses amb el nazi que vol manipular Kremer, al llibre no hi surt. Ni una paraula.

Trobo que no hauria costat tant, al final de la pel.lícula, en lloc de dir sobre Kremer/Bernard, que "el 1945 va escriure el llibre en el qual està basada aquesta pel.lícula", haver dit que la pel.lícula estava basada "parcialment" en el llibre.

Sobre la part inventada, una hipòtesi: potser aquesta part del guió la va protagonitzar algun altre capellà, o diferents capellans, i a partir d'això s'hauria afegit aquesta part al guió, per tal d'arrodonir la història. I en aquest sentit, podria dir-se que la història és autèntica, i que alhora no ho és. (1)

Si fos així (un guió construït ajuntant diferents elements verídics de diferents protagonistes en un de sol), a banda de l'opció de la inclusió del "parcialment" esmentat, una altra opció hauria sigut referir-se a aquesta adaptació. O, senzillament, encara més fàcil, no dir res sobre les fonts de l'argument de la pel.lícula.

En qualsevol cas, al marge dels fets reals, trobo que és una bona pel.lícula. I oportuna, en la mesura que aporta una informació poc coneguda, la relativa als capellans que, a causa de la seva actitud, van ser deportats a Dachau. Jo mateix, tot i les moltes lectures sobre els camps nazis, no sabia que a Dachau hi hagués hagut un sector dedicat només als capellans deportats, molts dels quals van morir allí.

--
(1) Una altra manera de posar de manifest les diferències entre el llibre i la pel.lícula: al llibre no hi ha cap crítica al Papa ni al Vaticà, i a la pel.lícula sí, i molt dura. Cosa que no impedeix que als llocs webs "cristians" (també als catòlics), com a norma es parli de manera molt elogiosa de la pel.lícula, referint-se només "a tots els capellans que van ser deportats", al seu exemple de santedat, etc., sense fer cap referència a aquestes crítiques que també conté la pel.lícula. No deixa de ser curiós.

Malauradament, Hitler no es va suïcidar fins al 1945

"Tras conocerse el fallecimiento de Hitler, ya fuera por honor o por miedo a las consecuencias, los suicidios de los obedientes camaradas nacionales se sucedieron por todos los rincones del Reich. En Neubrandeburgo, por ejemplo, más de seiscientas personas se quitaron la vida espontáneamente y, en la pequeña ciudad de Neustrelitz, 681. En total, más de cien mil en toda Alemania. Treinta y cinco generales del Heer, seis de la Luftwaffe, ocho almirantes de la Kriegsmarine, trece generales de las Waffen-SS, cinco de la policía, once de los cuarenta y tres líderes regionales del partido, varios altos cargos de la Gestapo y de la Oficina Principal de Seguridad del Reich, así como algunos altos dirigentes de las SS y la policía: todos ellos emprendieron la huida de la realidad y, por última vez, siguieron el camino marcado por el Líder." Norman Ohler a 'El gran delirio. Hitler, drogas y el III Reich' (Ed. Crítica, 2016, p. 257)

Llàstima que Hitler no decidís suïcidar-se fins al 1945. Tant de bo ho hagués fet abans! Per exemple, el 1932 o 1933, abans d'arribar al poder. Quin gran bé que hauria fet a la Humanitat, suïcidant-se llavors!

Llàstima també que no s'haguessin suïcidat abans els milers d'alemanys nazis que es van suïcidar quan Hitler es va suïcidar. Tant de bo se li haguessin avançat! Tant de bo tots els SS, i els altres assassins nazis, s'haguessin suïcidat "abans" de començar els seus assassinats massius... i no "després" d'haver-los dut a terme!

Aquesta idea que sempre és millor suicidar-se que començar a matar als altres, sempre l'he tingut clara (i igual que de Hitler, podria dir el mateix d'Stàlin, de Mussolini, de Pol-Pot, també de Franco, i d'altres persones més anònimes... quina llàstima que no es suïcidessin abans de començar a matar gent).

Hi ha qui no hi està d'acord, amb això que dic, perquè diu que qualsevol mort, i sobretot els suïcidis, han de ser sempre motiu de tristesa. Hi ha gent així, jo no. Per a mi, la mort d'algú, d'accident, malaltia o per suïcidi, de vegades és, pot ser, un motiu d'immens alleujament, d'infinita alegria.

I ja posats, també: si durant el Putsch de Munic de 1923, en lloc de només ser ferit, Hitler hagués mort a causa de les bales de la policia (com 14 de les persones que l'acompanyaven), hauria sigut fantàstic. Llàstima que llavors cap bala no l'enviés ja directament a l'altre barri!

I ara canvio de tema. El llibre de Norman Ohler, molt ben documentat, sobre el Hitler vegetarià i drogaddicte, i sobre l'ús generalitzat de les metamfetamines per part de l'exèrcit alemany, l'he trobat fantàstic. I a més, considero que moltes de les coses que exposa, "avui" també són d'actualitat. Però si de cas, com que aquesta ja és una altra història, i no és fàcil de condensar-la en poques ratlles, de moment la deixo aparcada.

El Pere, la resistència a Carcassona, Dachau

Llegeixo "El carretó dels gossos", de la Mercè Núñez, supervivent de Ravensbrück. Feia temps que el tenia a la llista de lectures pendents. Finalment m'he decidit (n'he tret un exemplar de la biblioteca).

Començo a llegir-lo i, al cap d'unes quantes pàgines, de cop em quedo bocabadat. Quan l'autora parla de la seva implicació en la resistència francesa, i de la posterior detenció, interrogatori i deportació, esmenta entre altres persones "l'Almagro", un company de la resistència, també republicà espanyol, també detingut i deportat llavors.

L'Almagro! Fa mig any aquest nom no m'hauria dit res, però fa uns mesos vaig conèixer, per casualitat, la seva germana, la Maria, una dona de 99 anys, amb el cap perfectament clar, un prodigi de vitalitat i lucidesa (a més, conserva la suficient empenta i autonomia per ser capaç de seguir vivint sola). (1)

La Maria, que quan parla del seu germà és sempre per fer-ne elogis. I la veritat sigui dita, la Maria no és una persona que faci elogis de manera gratuïta, al contrari: per exemple, del seu pare, també republicà, també exiliat, la Maria no en fa cap elogi. No en té bons records, i no ho amaga.

L'Almagro, el Pere Almagro, el germà de la Maria, exhaust i molt malalt, va morir a Dachau el 21 març de 1945, poc abans de l'alliberament del camp (29 d'abril). El maig de 1944 havia sigut detingut com a membre de la 5a Agrupació de Guerrillers Espanyols que actuava Carcassona, i va arribar al camp ja en males condicions, després d'haver sigut torturat brutalment per la Gestapo (a més, també arrossegava les seqüeles d'una ferida a la cama rebuda durant la Guerra Civil). (2)

Després de llegir el llibre de la Mercè Núñez, més endavant, busco a Arolsen Archives (collections.arolsen-archives.org) si hi ha informació sobre el Pere Almagro, i la trobo (amb "Pedro", que és com surt als documents). En total poca informació, quatre fitxes, en una de les quals, amb data 3/8/1944, s'esmenten les seves pertinences a l'arribada (o poc després de l'arribada) a Dachau: 1 parell de sabates, 3 mitjons, 1 brusa, 1 pantaló, 2 camises, 1 calçotets.

Després d'aquestes troballes, un dia li pregunto a la Maria (fins aquest moment no n'hi havia dit res), si sap alguna cosa del llibre de la Mercè Núñez, i em diu que no. De manera que en compro un, i li duc, junt amb la informació de l'Arolsen Archives. Uns dies després, la telefono, i em diu que llegint-ho s'ha entristit i plorat molt. Però que alhora m'ho agraeix, perquè de l'última etapa del seu germà en sabia molt poca cosa. 

També li agrada, és clar, veure que la gran opinió que ella té del seu germà, era compartida pels companys de la resistència i la deportació ("No podia ser d'una altra manera", em diu). La Mercè Núñez, a "El carretó dels gossos", tracta el germà de la Maria de manera molt càlida i elogiosa.

A "Els catalans als camps nazis", la Montserrat Roig ja havia recollit també una breu referència al Pere Almagro d'aquest tipus, elogiosa (la informació d'aquest llibre de la Montserrat Roig la Maria sí que la coneixia).

Al finalitzar la guerra, el torturador del germà de la Maria va ser jutjat, condemnat a mort i executat, com a responsable dels assassinats i brutals tortures que havia comès. La Maria, que no ho sabia, després de llegir-ho a "El carretó dels gossos", em diu que li agrada saber-ho.

--

Un fragment de "El carretó dels gossos":

"Aleshores en Bach, engegant enlaire les bones maneres i el vernís d'home ben educat, torturava amb freda ferocitat, buscava el lloc on fa més mal, no reculava davant l'assassinat. Lligà a una biga el jove Cathalà i calà foc al mas, on es rostí viu. Matà a garrotades en Ballester, amb el punt final d'una bala al crani. No sé el que li féu, a l'Almagro; però tots, en veure'l tornar de l'interrogatori, comprenguérem que venia ferit de mort." (p. 19, 20) 

La fitxa esmentada més amunt amb la informació sobre la roba:

Foto de la placa dedicada a les quatre persones nascudes a San Roque, entre elles el germà de la Maria, i que van anar a parar a camps nazis.

--
(1) Pedro/Pere Almagro va néixer a San Roque el 10/5/1913, i va arribar a Barcelona amb els seus pares segurament el 1920. La Maria ja va néixer a Barcelona.
(2) Sobre l'etapa a la resistència, trobo aquesta referència d'Alberto Marín Valencia, a "Españoles en la resistencia francesa 1940-1945" (Universitat de Barcelona, 2019). Diu: "La resistencia 'audesa' tuvo la suerte de contar con guerrilleros españoles provenientes, la mayor parte, de los Grupos de trabajadores extranjeros instalados en nuestro departamento (...) La lucha clandestina cada vez se complica más en el Departamento. Pero a pesar de ello, los guerrilleros redoblan su actividad (...) el 20 de mayo, un destacamento del maquis de Sainte-Colombe ataca un camión y mueren catorce alemanes. (...) La actividad represiva se acentúa. La oficial de enlace Mercedes Núñez es arrestada y deportada al campo de Ravensbrück; Amantegui y Pedro Almagro son deportados a Dachau; José Ballester Soler es asesinado por la Gestapo en Limoux." (p. 209 i 216)