Un dinar al parc

Després d'una reunió llarga, avorrida i poc útil (no ve al cas sobre què i amb qui), al migdia, per airejar-me i estirar les cames, torno cap a casa de la Lívia passejant, amb la intenció de quan hi arribi dinar junts. Però passa una cosa, i és que a mig camí em trobo una bossa de croissants i panets, i més endavant una de taronges i mandarines. I canvio de pensament: m'assec al banc d'un parc, i acompanyat de la remor de les fulles dels arbres i de les piuladisses dels ocells, em menjo primer un parell de croassants i un panet, i després dues taronges. I ho assaboreixo tot com si fos un festí, i jo un gurmet al menjador del millor restaurant de cinc estrelles. Quina meravella!

A continuació (al parc s'hi està bé, hi ha poc moviment de gent, i la temperatura és agradable), obro "El Imperio", de Ryszard Kapuscinski, i en llegeixo unes quantes pàgines (el vaig començar fa unes setmanes, quan me'l vaig trobar, però després li van passar al davant altres lectures).

M'havia quedat al capítol que parla de la visita a Vorkutà (una ciutat de clima subàrtic que a l'hivern pot arribar als 50º sota zero, i que té el seu origen en un camp de treballs forçats estalinià que s'hi va crear els anys 30). En reprodueixo un fragment, que em sembla especialment representatiu de l'estil de Kapuscinski:

"Aquí el color de los dientes es importante: muestra el lugar de la persona en la jerarquía social. Mientras más alto es éste, más dientes de oro. Los que ocupan puestos intermedios tienen dientes de plata y los de abajo, dientes postizos que por su color y aspecto recuerdan a los naturales. Estoy tentado de preguntar cómo eran los dientes de Stalin. Pero conozco la respuesta: no se sabe, Stalin no sonreía nunca." (1)

En aquest mateix capítol explica coses que ja no fan gens de gràcia, que posen els pèls de punta, com quan parla dels milions de persones que van morir en els camps de treballs forçats estalinians, o abans d'arribar-hi, durant els trasllats, en trens de bestiar o mercaderies, uns viatges sovint encara més llargs, durs i cruels que els del règim nazi... No és un capítol agradable de llegir, però m'agrada llegir-lo.

Al cap d'una estona, fico Kapuscinski a la motxilla i enfilo cap a casa. Però abans d'arribar a casa encara em trobo una altra cosa interessant, una bossa amb més d'un quilo de castanyes; són castanyes sense coure i ben seques, duríssimes (em podria desgraciar alguna dent, si intentés rosegar-les). L'avantatge és que tan seques i dures són fàcils de pelar; alguna estona ho faré i, així, "pilongues" (no sé com es diu en català), algun dia en couré, potser amb verdures, arròs i llegums, i serà una delícia.

Al final arribo a casa. Per sort, la Lívia és de bona mena, i quan arribo s'enfada només una mica (només l'imprescindible). I m'acaba de perdonar del tot quan, "com a acte de reparació", rento els plats de l'aigüera.

--
(1) Anagrama, 2007, p.167 (l'original és de 1993); els dos llibres de Kapuscinski que ja he llegit, aquests en català, "Eben" i "Històries d'Heròdot", em van semblar esplèndids.

Manifest sobre la llengua

M'agrada parlar, escriure i llegir (i fins i tot "pensar"), en català i castellà, perquè són les dues llengües que conec, les úniques que em són properes i fàcils.

Alhora, però, m'és indiferent pensar en la possibilitat que puguin desaparèixer, tant l'una com l'altra.

Considero que la llengua, l'idioma, és només un instrument, i com a tal existeix "en funció de" (en funció de la comunicació). Per tant, no m'importa que la llengua que en un moment i lloc determinats utilitzo sigui una o l'altra, perquè el que m'interessa de debò "és el que dic o em diuen". El contingut.

Em seria indiferent la desaparició de tots els idiomes del món si al final en quedés un, només un, però aquest un ens servís de cara a que tots ens poguéssim comunicar, entendre. I conviure sense tants enfrontaments identitaris.

Si per exemple fos el mandinka, doncs ja m'estaria bé. O qualsevol altre. I si això suposés que "els altres" idiomes desapareguessin, no m'importaria. És a dir, no m'importaria que desaparegués el català, el castellà, el basc, el gallec, l'anglès, el francès, l'holandès, el portuguès, el xinès, el rus, l'àrab, el berber, el grec, el llatí, el quítxua, l'esperanto, etc. No m'importaria el més mínim.

Em són bastant indiferents totes les peculiaritats culturals, del tipus que siguin, comparades amb el fet que tots som tan semblants (tu, jo, ells...), tan idèntics, tan vulnerables, tan efímers, tan contradictoris, tan poca cosa. Diferenciats només per "petits detalls", per exemple per l'alçada o l'amplada, o els colors dels cabells o la pell, i per algunes pinzellades de cultura; pels vestits, els pentinats, els gustos gastronòmics, "els idiomes"...

Des del meu ateisme militant, si haig de reivindicar alguna causa, només se me n'acudeix una: la del Bon Samarità. Tota la resta em sembla bastant irrellevant, prescindible. M'interessa molt poc.

Falange Española