Vaig parlar del llibre "Un sacerdote en Dachau", de Jean Bernard, i vaig dir que em va interessar i agradar. Em va interessar perquè és el testimoni d'un capellà, a partir de la seva experiència com a tal, des del seu món religiós, amb la seva fe, les seves oracions, rituals... Dins de la literatura testimonial dels supervivents dels camps nazis, trobo que és un enriquiment la presència de vivències com aquesta. Als camps cadascú hi va arribar amb la seva biografia prèvia, les seves creences (no necessàriament religioses), etc., i a partir dels diferents condicionants personals cadascú va viure l'experiència concentracionària d'una manera determinada. Per aquestes raons, el testimoni de Jean Bernard em sembla molt important.
En canvi, d'aquest llibre, els tres pròlegs que inclou l'edició en castellà de l'editorial Palabra, els he trobat decebedors. Perquè estan escrits sobretot amb un propòsit proselitista, i des d'aquest propòsit, trobo que diuen veritables "despropòsits", tenint en compte el tipus de text que estan prologant. Crec que el llibre seria bastant millor amb un altre tipus de pròleg. Per exemple, trobo que hauria sigut un pròleg molt millor la nota final biogràfica (que no firma ningú). O com a "mal menor", que no hi hagués hagut cap pròleg, si l'alternativa era posar-hi els que hi ha.
Per exemple. És insòlit l'atreviment del segon prologuista, Robert Royal, quan fa una comparació entre les víctimes jueves i les víctimes catòliques, una comparació que a continuació relativitza, però la relativització ve "després", quan ja ha deixat escrita la comparació. És una maniobra lletja, i a més molt deshonesta, perquè si el que volia era remarcar que hi va haver capellans catòlics que van ser represaliats de diferents maneres pels nazis, no li calia fer aquesta comparació. (1)
I a més, si feia la comparació, llavors hi hauria d'haver afegit "la continuació": el fet que la majoria de cristians, catòlics o protestants, no es van oposar al nazisme (la majoria de la població alemanya era cristiana). Per a la majoria d'alemanys el seu cristianisme no va ser incompatible amb el seu enrolament a l'exèrcit i amb la seva participació en les guerres d'agressió que van caracteritzar el nazisme. I ja abans de l'inici de la guerra, a molts també els va semblar compatible el seu cristianisme amb la seva integració primer en les SA, i després en la Gestapo i les SS.
Dit de manera resumida: la majoria de cristians alemanys van alçar el braç i van dir Heil Hitler. O van callar, no van dir res (de fet, els capellans alemanys represaliats no van ser ni de bon tros la majoria). Els únics cristians que es van diferenciar clarament com a col.lectiu van ser els Testimonis de Jehovà. Per tant, "els altres", si volen parlar de conductes exemplars cristianes, sembla que haurien de dir també alguna cosa sobre aquest tema aquest "del silenci, l'adhesió i la implicació".
O per dir-ho encara més clar, i en relació amb aquest tema concret dels capellans de Dachau: els capellans que van ser deportats a Dachau van ser deportats gràcies a la col.laboració, o a la implicació directa, de molts altres cristians, catòlics o protestants.
Em vaig referir l'altre dia als webs cristians (catòlics o protestants) que parlen d'aquest llibre i de la pel.lícula que anys després va inspirar (El noveno día). En cap d'aquests webs (i n'he mirat uns quants) he trobat cap comentari sobre el que acabo d'exposar.
(1) L'altre aspecte que repel.leix d'aquestes introduccions és el recordatori del valor redemptor del sofriment, amb la referència a la crucifixió de Crist. És comprensible que els cristians parlin d'això que per a ells és tan important, però no sembla que aquest sigui precisament el lloc més indicat per a fer-ho, ja que per a la majoria de les víctimes de l'Holocaust i dels altres genocidis nazis (o per als seus familiars), pot resultar no només molest, sinó fins i tot ofensiu. A veure: una cosa és, tal com fa l'autor en algun moment, referir-se al sentit cristià del sofriment, i una altra és que, "des de fora", qui sigui, faci servir l'experiència de l'autor per fer sermons, "catequesi". Hi ha una qüestió de "legitimitat" crec que òbvia, i si els "catequistes" no se n'adonen, això no diu gaire a favor d'ells. L'autor, quan parla de les seves vivències, pot dir el que vol, i a mi, exposades per ell, i en el context que li corresponen, no només em semblen del tot legítimes, sinó molt valuoses, perquè ajuden a acostar, a facilitar la comprensió "de la seva experiència com a capellà a Dachau" (només una mica, perquè qui no hagi viscut un horror com aquell només pot intentar "aproximacions"). Una experiència que, a més de molt dura, d'altra banda també és "complexa", perquè va acompanyada, per exemple, dels esforços del protagonista "per evitar el sofriment i la mort", com quan explica les seves gestions per ser esborrat de les llistes "dels transports de la mort" (destinats a les cambres de gas). Aquest també és un tema prou complicat, perquè "ser esborrat d'una llista", en el metòdic sistema nazi de gestionar les llistes, sens dubte volia dir "que algú altre" passava a ocupar el seu lloc en el transport. I no ho dic amb cap ànim de fer cap judici, en absolut, sinó només per tal d'afegir elements "a la complexitat", en lloc de voler simplificar-la (i manipular-la) tal com fan els prologuistes del llibre editat per Palabra.