Fa més d'un any vaig parlar d'una xerrada sobre l'obertura d'una fossa de la Guerra Civil, en la qual hi participaven dos historiadors, més un representant de l'administració, una arqueòloga i una antropòloga. (1)
Ara, per casualitat, he trobat uns altres comentaris que llavors vaig escriure sobre la xerrada, però que no recordo per quin motiu, no vaig compartir. Ho faig avui.
A banda del que ja vaig comentar fa un any, em va cridar també l'atenció, d'aquella xerrada, que un dels historiadors digués, insistís, que la feina d'obrir foses, identificar els cadàvers i enterrar-los dignament, "no té preu". I ho remarcava molt, insistia: "no té preu". Suposo que ho deia perquè era de lletres. Perquè no cal saber moltes matemàtiques per saber que el que gastes en "A" condiciona inevitablement el que pots gastar en "B", o "C".
Amb això no qüestiono la política de detecció i excavació de foses, només vull dir el que he dit. No la qüestiono, però considero que aquesta altra pregunta també és pertinent, fins i tot necessària: aquesta feina, avui, ha de ser una prioritat? És a dir, pel davant de quines altres necessitats ha d'anar, aquesta necessitat, tenint en compte les "consideracions econòmiques" que ja he fet? (per descomptat, aquesta pregunta es pot fer, "s'hauria de fer", en tots els casos que una actuació pública té repercussions econòmiques; que sovint no es faci és una altra cosa).
També em va sobtar quan durant la xerrada un dels historiadors va dir que Espanya és un dels països del món amb més foses amb morts pendents de localitzar i identificar, amb morts a causa de guerres, revoltes i repressions... És un argument repetit en segons quins cercles (de vegades posant Espanya en primer lloc de la llista), i ell ho deia també amb molt d'èmfasi, i mentrestant jo pensava en altres països...
Pensava, d'aquella època, en els morts a Rússia a causa de la invasió nazi durant la Segona Guerra Mundial, o en els liquidats per l'estalinisme, o en els morts a la Xina durant els seus processos revolucionaris, i en els morts actuals o recents de tants països sud-americans, i sobretot africans, a causa de dictadures, guerres, repressions i matances... Milions de morts, ho subratllo, milions, desapareguts sense que n'hagi quedat cap rastre. I, per tant, em semblava lleig, molt, que aquell historiador digués el que deia de manera tan lleugera, que posés Espanya al capdamunt d'aquesta llista tenebrosa. Era absurd i demagògic.
També em va sorprendre, durant la xerrada, quan per tal de justificar el projecte de les excavacions, es va fer referència, subratllant-ne el dramatisme, als familiars que avui encara reclamen la localització dels seus parents morts fa vuitanta anys. Uns parents que, en la majoria de casos, no van conèixer, perquè ells encara no havien nascut.
Potser és perquè jo sóc molt estrany, però em sobta, l'obsessió d'alguns d'aquests familiars, per saber on està el seu parent, sobretot quan aquest interès es justifica amb frases tan dramàtiques com "no podré descansar fins que ho hagi aconseguit". I de vegades potser ho diu un renebot de la víctima...
Per descomptat, cadascú és cadascú, i tothom es pot proposar el que vulgui, ja sigui "trobar les restes del seu avi", a qualsevol preu, i justificar-ho a causa del fet de "ser incapaç de viure tranquil", si no ho aconsegueix. Però els "sentiments" d'aquestes persones, ¿han d'obligar també a actuacions, sobretot tenint en compte el seu cost, i totes les necessitats socials que alhora hi ha?
Que avui els historiadors facin servir testimonis d'aquest tipus en una conferència sobre fosses i morts de fa vuitanta anys, em sembla una forma de manipulació. Resulta que quan les dades tergiversades no són suficients, llavors es recorre a la tecla emocional, ja que aquesta acostuma a funcionar força millor... No em sembla que sigui propi d'un historiador, aquesta forma d'actuar, aquesta mena de malabarismes amb les emocions de la gent (una altra cosa és que aquestes manipulacions, malauradament, i no només per part dels historiadors, estiguin a l'ordre del dia, en aquest i en molts altres àmbits).
Tot plegat, trist, des del meu punt de vista. I, insisteixo, sense que jo consideri que, per part meva, al que dic sigui una falta de respecte cap als morts d'aquella guerra i postguerra i que segueixen desapareguts en fosses anònimes i ignorades. Tot allò va ser un desastre absolut, i sense passar pàgina, cosa que crec que no s'ha de fer, la gestió d'aquest passat penso que pot ser més intel.ligent, imparcial i honesta. I més positiva i constructiva de cara al present, que al capdavall és l'únic que existeix.
Perquè si col.lectivament hem de funcionar a cop d'emocions i tergiversacions, ho tenim molt mal parat.
--
(1) Memòries esbiaixades, 10/1/2022:
https://passavolant.blogspot.com/2022/01/memories-esbiaixades.html