Sobre la relació entre l'Església i el nazisme no és fàcil opinar, i encara menys de manera ràpida. És un tema amb molts aspectes, complicat, sobre el qual defensors i crítics de l'Església (pel que fa a aquesta etapa), sovint retorcen arguments i realitats. Per exemple (i el que dic a continuació és una barreja d'informació i opinió), quan del que es parla és del Concordat de 1933 entre el Vaticà i el III Reich (el qual ja havia deixat ben clara la seva política racista, i la seva "necessitat d'espai vital", i per tant els seus futurs propòsits militaristes expansius). O sobre l'encíclica "Mit brennender Sorge" de 1937, un text llarg (i indigest, amb molta "palla eclesiàstica", que sembla que només hi és per despistar), en la qual es fan moltes referències als catòlics alemanys (als quals va dirigida), mentre que alhora que no surt, ni una sola vegada, ni una, la paraula "jueu".
D'altra banda, ningú no pot negar que hi va haver catòlics que van fer molts esforços, fins i tot jugant-se la vida, per tal de salvar vides de jueus. I entre aquests catòlics també hi havia capellans i bisbes. De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, de casos d'ocultacions de jueus en esglésies i convents, de "falsificadors" de partides de naixement i de baptisme per tal de fer-los passar com a catòlics, d'organitzadors de rutes clandestines per poder facilitar la sortida de jueus dels països sota ocupació alemanya, etc.
Fa poc vaig llegir "Un saco de canicas", de Joseph Joffo, un relat autobiogràfic. Em va agradar molt, i dels episodis dels dos nens jueus que intenten sobreviure en la França ocupada, segurament allò que més em va emocionar són les dues vegades que són salvats per capellans. El cert és que el que van fer aquells capellans que van protegir l'autor del llibre quan era un nen, a ell i al seu germà, no va ser una excepció (1). De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, a França i a altres països ocupats (pel.lícules com "El color púrpura", "Los clandestinos de Asís", "La guerra secreta de Sor Catherine", basades en fets reals, en són bones mostres, al marge de les llicències dels guions i de la seva variable qualitat cinematogràfica).
Per això he dit al principi que és complicat, parlar d'aquest tema, de la relació entre l'Església i el nazisme.
(1) Fragment d'un article d'Álex Vicente publicat a El País el 8/12/2018, amb motiu de la mort de Joseph Joffo:
"Hijo de un peluquero y una violinista, inmigrantes rusos que llegaron a París huyendo de los pogromos, Joffo nació en la capital francesa en 1931 y vivió una infancia apacible en el barrio de Montmartre. Su vida dio un vuelco con la invasión del ejército alemán, que le obligó a huir durante tres años, entre 1941 y 1944. Detenidos en Niza por la Gestapo, Joffo y su hermano se salvaron gracias al arzobispo de la ciudad, que les expidió falsos certificados de bautismo. Toda su familia sobrevivió a la persecución de los nazis, excepto su padre, que sería deportado a Auschwitz. (...) Joffo llevaba décadas recorriendo las escuelas francesas para contar su historia a los niños. 'Es difícil hacerles creer que no es solo una historia de ficción. Muchos no entienden que sucedió de verdad. Y, sin embargo, el año pasado hubo en Francia más de 300 ataques antisemitas…'"