Quan tot és veritat / 2

Execució de l'obra 'La dama de la Garrotxa' (1978)

Tal com deia en un afegit final a l'anterior escrit sobre en Piculives, per compensar o completar el que hi deia ara posaré algun exemple d'aspectes agradables i gens conflictius d'en Piculives, que òbviament els tenia. (1)

En Piculives es va moure sempre per les comarques gironines, i jo, tot i que llavors en vivia bastant lluny, de tant en tant hi anava a donar un tomb. Com que teníem amistats comunes, va ser així que el vaig acabar coneixent. Potser un any després d'haver-lo conegut, un dia ell va arribar al poble on jo vivia, a l'altra punta de Catalunya, a tocar de la partió amb Osca: El Meüll. Era un poble abandonat, hi vivia només jo, i vaig decidir organitzar-hi la Festa Major (a la tardor, per Sant Martí). I vaig convidar tothom que em va passar pel cap. Ell va arribar formant part d'una "expedició" provinent de Girona (no sóc capaç de concretar l'any, però aquella festa potser va coincidir amb l'inici de la seva etapa de vida itinerant). 

La majoria de gent que va venir va marxar el mateix dia, quan es va acabar la festa. Però algunes persones es van quedar fins a l'endemà o uns dies més. Al final vam quedar sols ell, una amiga comuna i jo. Potser durant quinze dies, o potser va ser un mes, no ho recordo. El que sí recordo és que m'ho vaig passar molt bé.

Durant aquelles setmanes en Piculives no va beure res d'alcohol. Sense alcohol, ell sempre de bon humor, m'agradava escoltar les seves ocurrències. De vegades potser deia coses sense solta ni volta, però era igual, en general eren coses ben divertides. De vegades tocava l'harmònica, li agradava i en sabia. I quan es feia fosc, la seva companyia a la vora del foc era agradable, perquè els dies ja eren curts i les nits llargues. I perquè a més, si convenia també sabia estar en silenci, i això jo també ho agraïa.

També m'agradava veure demostracions de les seves extraordinàries habilitats manuals. Per exemple, un dels oficis que havia après era el de sabater, i també l'havia exercit. Resulta que aquella amiga tenia les botes foradades, de les puntes. Jo tenia algun retall de cuiro, que no sé d'on havia tret. Amb això, un ganivet de cuina vell que va esmolar ben esmolat, un punxó que es va fer, una agulla i un fil gruixut que no sé d'on van sortir, i un tub de cola d'impacte que va anar a buscar a Tremp (15 quilòmetres d'anada i 15 de tornada, a peu), li va deixar les botes en perfectes condicions. I a més ben boniques, perquè ho va fer amb gust, de manera que els pedaços fossin ben iguals i quedessin ben integrats en la forma de la bota. 

Per a mi allò va ser un regal, tant veure'l feinejar de manera tan hàbil, com el resultat. Perquè sempre he admirat la gent que és capaç de fer aquestes coses, i encara més quan és capaç de fer-les improvisant, utilitzant els recursos que té a l'abast, sense plànyer-se per si té o no té totes les eines o materials que en teoria serien necessaris.

D'aquelles setmanes, a més dels records, en conservo també un altre tipus de record, un martell. Un maretell bo, d'aquests de mecànic, amb una bola a una de les puntes. Se'l va trobar un dia per un camí, suposo que devia caure de la caixa d'eines d'algun tractor (d'aquells antics que duien una caixa d'eines "que sovint tancava malament"). Va portar el martell cap a casa, i el va deixar quan va marxar. El conservo, i quan el veig, o alguna vegada el faig servir, penso en ell.

És a dir, que d'en Piculives també en tinc bons records, alguns molt bons. De fet, d'ell en tinc tres tipus de records: dels bons, dels grisos o una mica foscos, i dels que ni sumen ni resten, però que de vegades són curiosos. 

Un exemple de record dels curiosos. He dit, subratllat, que era molt bon artesà, que era molt hàbil treballant els materials, els metalls, la fusta, els ciments i formigons... Un dia vaig arribar a la casa d'un amic comú, i em van ensenyar un molí de vent per fer electricitat que en Piculives tot just els havia acabat de construir. A mi l'invent em va semblar molt d'estar per casa, i vaig dubtar que pogués donar algun rendiment. I a sobre se'm va acudir dir-li a en Piculives que no veia clar que la base del molí fos de guix, ja que el guix no era un material adequat per a estar a la intempèrie. Però ell em va dir que allò era duríssim, que duraria molt. 

Crec que jo vaig marxar el mateix dia, i no va ser fins més endavant que em vaig assabentar que, al cap de molt poc, no sé si aquella mateixa nit, una ventada va engegar a passeig l'invent del molí, perquè l'estructura de ferro collada al guix, que aguantava l'élice amb la dinamo, no va resistir (de manera que ja era indiferent l'eventual la durabilitat del guix). Crec, alhora, que amb aquell experiment a aquella casa també es va acabar "l'aposta per l'energia eòlica", i van seguir amb les espelmes.

En resum: a mi em va agradar molt conèixer en Piculives. I és obvi que també m'hauria agradat que no haguessin existit les parts seves no agradables (o no agradables per a mi), de les que també he parlat. Però ja sóc gran, i amb els anys acumulats també he anat aprenent que, si tothom fos "com cal", segurament el món seria molt avorrit. Llàstima que això impliqui, de vegades, l'existència de "víctimes col.laterals"...

Un artista, la seva obra, la seva vida... Quin embolic.

--
(1) https://senseseny.blogspot.com/2024/01/quan-tot-es-veritat.html

Quan tot és veritat

En Piculives, durant l'etapa de Sant Esteve de Llémena

M'ha agradat molt llegir la biografia sobre en Piculives escrita per la Glòria Granell ('Quan tot és veritat. Biografia artística de Josep Bosch Puy, Piculives (1937-1998)'. Fundació Valvi / Editorial Gavarres, 2023). M'ha agradat perquè la Glòria escriu molt bé. I perquè vaig conèixer en Josep Bosch, en Piculives. 

Del llibre, el que més m'ha agradat ha sigut la primera part, la dels primers vint anys de la vida d'en Josep Bosch. D'aquells primers anys jo només en tenia una molt vaga idea (crec que com la majoria de persones que vam coneixer en Piculives), i la Glòria ha fet un treball d'investigació molt important. A més, ha tingut l'encert de contextualitzar molt bé aquella etapa, aquells anys tan durs de la postguerra, sobretot per a les famílies escasses de recursos, com la d'en Josep Bosch. Cosa que va fer que ell, a punt de fer cinc anys, amb dues germanes, anés a parar a l'Hospici de Girona, perquè la seva mare no els podia mantenir. Allí (ho explicarà en Josep anys després), passaran gana, fred i maltractaments.

Van anar passant els anys. I ell va anar canviant d'institucions tutelars, les següents no tan repressives. Però no va ser fins als vint anys que va ser desinstitucionalitzat. Per a aconseguir-ho, la seva mare va haver de testificar que, llavors, ja se'n podia fer càrrec (aleshores la majoria d'edat era als vint-i-un).

Després, el llibre va seguint la vida del Josep ja independent. Els diferents llocs on va viure i els diferents treballs com a assalariat. El seu casament amb la Julita, el naixement de les dues filles, l'Anna i la Carme. I la seva progressiva transformació, de Josep Boch en Piculives (el nom de la casa d'origen de la seva família paterna). Una transformació que el porta a abandonar les feines que havia anat fent, perquè decideix intentar dedicar-se, de manera exclusiva, a fer d'artista i viure de les seves obres. La seva il.lusió des de petit: poder dedicar-se a la pintura i el dibuix, tot i que finalment serà escultor.

El vaig conèixer a finals dels anys setanta, quan ja era "Piculives", o Picu, com sovint l'anomenaven els amics. La impressió que em va fer va ser doble. D'una banda, la mateixa que causava en general, i que la Glòria Granell recull molt bé en el llibre: una persona poc corrent, molt original, enlluernadora, dotada d'una vitalitat, una força i una creativitat extraordinàries.

L'altra impressió té a veure amb aquest debat abans inexistent, i ara d'actualitat, sobre la relació entre l'obra d'un artista i la seva vida. Un debat de vegades ple de polèmica i passions. Però la informació d'aquest tipus sobre en Piculives, i que en aquest cas permetria plantejar aquest debat, no apareix en el llibre que ha escrit la Glòria. I jo la trobo a faltar. És clar que ella potser ho podria justificar a partir del títol, perquè especifica que és una "biografia artística": si és artística, per què hauria de ser també familiar? 

Però una biografia familiar també ho és. I molt (sobretot, tota la primera part). Això sí, tal com he dit, és una biografia familiar només de manera parcial. I aquesta parcialitat, els buits que hi ha en la biografia, és el que m'ha motivat a escriure això que estic escrivint. Perquè no va ser només el seu cas, sinó que llavors, de casos com el seu en vaig conèixer d'altres. I em sobtava i disgustava a parts iguals, que homes interessants (això no ho qüestiono), poguessin tenir una molt bona imatge de cara als altres alhora que, a casa seva, tenien comportaments bastant irresponsables i, de vegades, del tot desconsiderats. 

Tenint en compte la considerable gent amb qui va parlar la Glòria quan va començar a treballar en el llibre (ella no va conèixer en Piculives), a mi se'm fa estrany, que ningú li esmentés aquestes parts menys lluminoses d'ell. O potser és que jo, llavors, quan vaig conèixer en Piculives, ja era molt estrany, pel fet de fixar-me i donar importància a aquestes coses? Doncs en part potser sí, perquè aleshores, en aquell ambient, sovint les converses "dels homes", amb les seves grans divagacions serioses i transcendentals sobre el que fos (sovint bastant absurdes), m'avorrien. De manera que sovint acabava al rotlle de les dones, perquè parlaven de coses més quotidianes. Com la Julita, la dona d'en Picu. Per exemple: hi ha alguna cosa al rebost, per sopar? Hi ha llenya per cuinar...?

També entenc que a la Glòria la majoria de la gent potser no n'hi hagi parlat, d'aquest tema, perquè el desig de construir o mantenir mites sovint és més fort que l'opció d'arriscar-se a enfrontar-se a realitats potser una mica grises, o ambigües. Però em costa d'assumir, aquest silenci, aquesta absència. Sobretot, se'm fa estrany que la filla gran, l'Anna, amb la qual la Glòria diu que hi va parlar molt, no li fes cap comentari sobre aquest tema (però sé que això també passa, que hi ha fills que de cara enfora mai diran res que pensin que pot perjudicar "la família", o al pare o la mare idealitzats...). Igual que em sobta que la germana petita, la Carme, pràcticament no aparegui al relat, com si la Glòria no hi hagués parlat. 

Se'm fa estrany, igual que se'm fa estrany que, sent la Glòria una dona, no hagués detectat alguna cosa, d'aquest tema. En qualsevol cas, el resultat final ha sigut aquesta absència o buit: una gran història (una més), d'una gran persona (un home), acompanyada de forats negres on desapareixen les vides, de vegades complicades, de dones i filles.

Què em passa a mi, per tant, amb aquesta "versió" d'en Piculives? Doncs el mateix que en altres casos (no és la primera vegada): que em presenten un trencaclosques dient-me que ja està sencer. I llavors jo penso això, que hi falten peces. I potser ho dic, sobretot si aquest buit o absència distorsiona o perjudica la imatge d'algú altre.

Com a home "simpatitzant amb el feminisme", considero que és el cas d'aquesta biografia. I ara en posaré un exemple, només un, no sigui que algú m'acusi de tenir cap en Piculives alguna mena de malvolença. No és el cas, en absolut, perquè d'en Piculives, encara que no en tingui una imatge idealitzada, també en tinc molts bons records.

Crec (no n'estic segur) que vaig conèixer en Piculives un dia a la seva casa de Sant Martí de Llémena. I a banda de la fascinació, llavors ja em va  sobtar el contrast entre el Piculives artista, absolutament generós amb els seus amics, sempre a punt per celebrar amb ells el que convingués, amb el marit i pare, poc responsable, poc conscient, o poc respectuós amb les necessitats de la dona i les filles. Ho dic així perquè de vegades a aquella casa vivien de manera molt austera, cosa que després no impedia que, quan ell arreplegava alguns diners, se'ls gastés organitzant una festa amb els amics. 

Això la Glòria no ho explica, i en canvi, diu una cosa que no és certa: que quan vivien a Sant Martí vivien de l'hort i del que guanyava en Piculives fent escultures. Però resulta que de vegades, com que no n'hi havia prou, la Julita anava a fer feines per les cases dels voltants. Perquè la Julita era el revés d'en Piculives: no tenia res d'artista, i com a dona pragmàtica i realista, tenia la preocupació que a aquella casa  cada dia poguessin fer bullir l'olla i les filles poguessin menjar. 

En Piculives, a força d'anar-se inventant "el personatge Piculives", gràcies al qual era admirat (cosa que alhora li permetia tenir més possibilitats de vendre obres seves, el món de l'art funciona així), era com si de vegades s'oblidés de la precarietat que havia patit quan era petit. Ho dic d'aquesta manera perquè, de vegades, aquells anys a Sant Martí de Llémena, els faltava el més imprescindible. 

Amb la paradoxa que, després, tal com ja he dit, un dia que ell havia arreplegat diners, potser organitzava una gran festa i, entre menjar i beure "amb els amics", es tornava a quedar escurat. Mentre que el rebost seguia buit. I el que encara era més curiós era que aquell eixam d'amistats que congregava, trobessin normals aquelles situacions. I que amb la seva participació seguissin fomentant aquella forma de funcionament (com que era gent major d'edat, no em sembla exagerat qualificar-los, de manera majoritària, com una colla d'irresponsables). Era curiós, i ho és encara ara: perquè si parlo amb algun d'ells d'en Piculives, aquest tema en general només surt si jo el trec (llevat d'alguna excepció). I un cop tret, en general hi ha poc o gens d'interès en aprofundir-hi.

D'altra banda, el que he escrit sobre aquest tipus d'episodis està suavitzat, perquè l'exposició podria ser més realista, i més rasposa; podria donar més detalls, de vegades bastant tristos, desagradable (per exemple, de quan en Piculives va decidir marxar de Sant Martí de Llémena, i la manera com ho va fer). Però potser ja està bé deixar-ho així. (1)

Acabo: també és cert que de tot el que he anat explicant fa molts anys, i per tant pot ser que em confongui en algun moment, sobretot amb algun detall. Més ben dit, és molt probable que m'hagi confós en alguna vegada. Però crec que no em confonc "en les grans idees" exposades. I penso que la gent que llavors va conèixer en Piculives, si volgués fer l'esforç de pensar en exemples dels "temes complicats" de la seva vida, segurament no els costaria trobar-ne. Si volgués fer l'esforç.

--
(1) Mentre escrivia això constantment se m'anaven acudint diferents exemples, ramificacions, ampliacions, detalls, etc. Constantment. I els havia d'anar descartant, per tal de limitar l'extensió d'aquest text. Però tinc clar que els temes que he apuntat (i alguns altres), relacionats amb la vida d'en Piculives i altres personatges de la seva òrbita, permetrien escriure amb relativa facilitat una mena de continuació, o complement, del llibre de la Glòria Granell (que reitero que considero molt bo, i necessari). Crec que aquest altre llibre seria un llibre interessant i útil, de cara a tenir no sé si una visió més encertada, però sí mereixedora de tenir present, del que van ser les vides d'un grup de persones que llavors, durant els anys 70 i 80, tombaven per algunes comarques gironines amb opcions de vida no habituals. Persones mig artistes, mig neorurals, mig il.luminades, mig despistades o mig el que fos. Ho dic de manera descriptiva, no despectiva, perquè a més, resulta que, de manera intermitent jo en formava part, d'aquella gent.

PD: La primera versió d'aquest text era més extensa, perquè seguia amb una segona part en què passava pàgina i llavors parlava d'aspectes més agradables i no conflictius d'en Piculives. Aquesta segona part l'he acabat posant com a text independent, per tal que no fos massa llarg l'escrit.

El ciclista

"Ningú no té dret a dir que els nens de l'aigua no existeixen fins que no hagi vist que no existeix cap nen de l'aigua, cosa que és bastant diferent de no haver-ne vist mai cap." Charles Kingsley (1)

Luis Pedro Santamarina va ser un ciclista de Biscaia que, com a professional, va pedalar en els equips Olsa (1965), Fagor (1966-69) i Werner (1970-72). Va guanyar el campionat d'Espanya en ruta de 1967 i la Volta al País Basc de 1970. A les grans rondes, les seves millors actuacions van ser acabar el 24è en un Tour de França, 16è en un Giro d'Itàlia i 9è en una Vuelta a España. Va guanyar una etapa del Giro i dues etapes de la Vuelta.  Abans de ser professional, com a aficionat va participar als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, en la modalitat de contrarellotge per equips.

D'aquest ciclista no en sabia res, la informació anterior està treta de la Viquipèdia i d'alguns articles de diaris del País Basc, publicats sobretot amb motiu de la seva mort (2017). 

Quin interès tenia, jo, per buscar-ne informació? Doncs que em va sobtar veure que l'esmentaven en un article recent, sense cap relació amb el món del ciclisme. Era una crònica familiar dels anys setanta ubicada en un veïnat de Barcelona. Una crònica en què l'autor deia que, aquest ciclista, havia fet d'ajudant de jardiner en una casa d'aquell barri. I ves quines coses, resulta que a aquella casa jo hi havia estat, i aquell jardiner jo l'havia conegut, precisament durant aquells anys. El jardiner era un gran aficionat al ciclisme, sempre parlava d'aquest tema; jo sobretot el recordo parlant del Federico Marín Bahamontes, "El Águila de Toledo", i potser si que alguna vegada també havia parlat d'aquest Luis Pedro Santamarina, no ho sé. 

Però que aquest ciclista hagués fet d'ajudant del jardiner, em semblava molt inversemblant. És clar que, de vegades, hi ha coses que et poden passar per alt: allò potser era cert, i jo no me'n vaig assabentar. No ho puc descartar. El problema és que era bastant inversemblant, perquè quan fa uns dies vaig buscar informació sobre el Luis Pedro Santamarina, resulta que havia viscut sempre al País Basc, llevat de les temporades que, a causa de les curses que anava fent, tombava d'aquí cap allà. Si vivia al País Basc, com podia fer de jardiner a Barcelona? I a més, quin sentit hauria tingut, que si era ciclista, en lloc de competir, entrenar-se o descansar, fes d'ajudant d'un jardiner?

La conclusió a la qual vaig arribar va ser que l'autor d'aquell article segurament s'havia confós, que potser a partir d'un record o indici imprecís, havia acabat fent aquella associació. Potser a causa de la semblança del Luis Pedro Santamarina amb el Bahamontes, del qual em sembla recordar que el jardiner alguna vegada me n'havia donat una postal (del Bahamontes, i potser també n'havia donat alguna a l'autor de l'article). 

D'altra banda, també és veritat que cadascú relata les històries segons la seva inspiració i els seus criteris de fidelitat als fets, i no és cap secret que, de la mateixa manera que dins del gènere de la novel.la històrica s'hi poden colar moltes coses que no tenen res a veure amb la història que presumptament es relata, amb les novel.les o contes familiars passa el mateix: moltes vegades no saps on comença la ficció i on s'acaba la realitat.

Jo no llegeixo novel.les històriques, sobretot perquè em desagraden aquestes barreges. En canvi, sí que m'agrada llegir biografies i autobiografies, però quan detecto que s'hi comença a barrejar la ficció (sigui en forma d'exageració, o d'invenció en tota regla), acostumo a abandonar la lectura. Perdo l'interès, perquè m'incomoda, anar llegint amb el dubte de si allò que m'estan explicant és verídic (encara que sigui amb el biaix inevitable de qui escriu), o si és una invenció (i de quina envergadura).

Això, que em pot passar amb un llibre concret d'història o memòries, de vegades em passa amb un autor, amb el conjunt de la seva obra. Em passa quan, després d'haver llegit algunes coses seves, tinc dubtes d'aquests, sobre la credibilitat d'allò que m'està explicant. De vegades, com que m'interessa el tema, em dol, tenir aquesta sensació. 

Sobre això, sobre aquesta frontera de vegades boirosa entre fets i especulació, com a lector a mi m'ajuda quan l'autor és honest, i llavors, quan cal, incorpora advertiments sobre la incertesa d'allò que diu: "em sembla", "crec", "potser", "m'agrada imaginar que", etc. Ho agraeixo, perquè m'ajuda a discriminar i, en conseqüència, a confiar de diferent manera en allò que t'expliquen. Perquè et diuen de manera explícita allò que és una suposició, allò altre que no poden assegurar que és tal com t'ho expliquen, i allò que poden garantir que és cert, perquè n'han sigut testimonis, o perquè en tenen documentació fiable (i l'esmenten), etc.

Torno al Luis Pedro Santamarina. Avui, aquest ciclista m'ha servit per fer aquestes reflexions, sobre el fet d'escriure, sobre les biografies, les novel.les històriques, les novel.les de ficció i de no-ficció, els relats familiars, etc. Un tema que trobo molt interessant. No només en relació amb la lectura de determinats textos dels quals m'interessa el contingut, sinó també en relació amb l'exercici d'escriure com a forma de generar relats, amb diferents graus de credibilitat, sobre el passat.

Totes les històries tenen parts d'invencions (o de distorsions, una altra mena d'invencions). Crec que és inevitable, i està bé tenir-ho present. I crec que també està bé reflexionar sobre l'eventual grau d'invenció de cada història. O si més no, a mi aquest és un tema que m'atrau.

Per acabar, torno a repassar una cosa que ja he dit. En relació amb aquest ciclista i la seva eventual dedicació a la jardineria, he dit que em semblava molt inversemblant. Tant, que descartava que pogués ser cert. 

Però, de fet, la possibilitat que fos cert no la puc acabar de descartar. Perquè "no ho puc demostrar", que no fos cert. I el tema no em motiva a fer una investigació per tal d'aclarir-ho. D'una banda, perquè anar a Portugalete a fer de detectiu (ell ha mort, però suposo que hi deu tenir família), amb aquest tema a l'agenda, seria fins i tot ridícul. I, d'una altra banda, perquè a banda del sentit del ridícul, sóc mandrós.

I ara sí, ja puc acabar. Per avui ja n'hi ha prou, punt final.

--
(1) Cita recollida a 'El dia de la balena i altres poemes', de Billy Collins (Godall Edicions, 2023).

Més correspondència rebuda (J.Mendoza i JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/01/correspondencia-rebuda-jmendoza-jjj.html

https://divagaccions.blogspot.com/2024/01/correspondencia-rebuda-jjj.html