El gran engaño. Burnett Bolloten

El llibre estava a la biblioteca del pis dels meus pares. Quan després de la mort de la meva mare vam buidar el pis, els llibres que no havia agafat ningú els va recollir un llibreter de vell. Jo encara no tenia un interès especial per la Guerra Civil (no dic que fos inexistent, però sí força limitat) i ni em va passar pel cap conservar aquell llibre. Ara em sap greu.

Fa uns mesos, al llegir 'El Mito de la Cruzada de Franco', de Herbert R. Southworth (Ruedo Ibérico, 1963), vaig veure que dedicava molta atenció a aquest llibre de Burnett Bolloten. Vaig tafanejar per internet i vaig veure que, al llarg dels anys, se n'havien fet diferents edicions (no només reedicions, eren revisions de l'edició prèvia). Mirant les imatges de les portades d'aquestes edicions (anaven canviant) vaig saber que el llibre que estava a casa dels pares era de la primera edició (Luis de Caralt, 1961).

Vaig mirar a internet els que hi havia de segona mà, eren cars (els de la primera edició), i vaig descartar comprar-ne un. Però en vaig trobar una edició digital que em vaig poder descarregar. El vaig fullejar, no molt, d'una banda, perquè no el considerava una lectura prioritària (tinc uns quants llibres sobre la guerra pendents),  i d'una altra perquè no m'agrada llegir llibres a la pantalla.

Southworth, en el seu llibre (aquest sí que me'l vaig llegir sencer, i de manera atenta) és molt crític amb Bolloten. Però de Southworth, de la importància que com a historiador sobre la Guerra Civil en el seu moment va tenir, com a contrapunt al relat del franquisme, si de cas ja en parlaré un altre dia, perquè es mereix més atenció que una falca en aquest escrit sobre Bolloten.

El meu pare comprava pocs llibres (en canvi, ens facilitava molt que en compréssim). En concret sobre la guerra, que comprés ell, només tinc presents els relacionats amb el Terç de Requetès de Montserrat, del que en va formar part.

Suposo que quan es va publicar el llibre de Bolloten el 1961 se'n devia fer propaganda, perquè l'autor argumentava, i "demostrava", que els comunistes, seguint les indicacions de la Unió Soviètica, el 1936 tenien el projecte d'ocupar el poder i implantar una dictadura soviètica. Era un llibre valuós, per als profranquistes, perquè l'havia escrit un autor estranger, cosa que demostrava que "el relat oficial" sobre la guerra no era només cosa dels historiadors franquistes. Simplifico molt aquest resum del llibre, perquè en realitat no és fàcil de resumir, és un llibre més complex (d'alguna manera, és com si l'autor, en el llibre, digues dues coses contradictòries alhora). (1) 

Per explicar de manera més clara, millor i més detallada, el que he explicat sobre aquest llibre hauria de llegir-me'l sencer, i alhora dedicar més temps a ordenar les idees resultat de la lectura. I ja he dit que el llibre no m'interessa tant.

A banda del que acabo de dir, un problema de Bolloten era que, "a partir d'una idea prèvia", havia dedicat molts anys a buscar dades i testimonis per confirmar aquesta idea. La seva feina d'investigació va ser immensa, però d'importància desigual i utilització subjectiva (això és el que li criticava Southworth). (2)

Per acabar: si he escrit el que he escrit sobre aquest llibre de Bolloten sobre la guerra ha sigut perquè el llibre estava a casa dels meus pares, i si hi era, era perquè ell l'havia comprat. Sense aquest lligam, segurament no n'hauria dit res.

--
(1) Avui no hi ha cap historiador que accepti que el 1936 a Espanya existís una operació comunista d'aquest tipus, de fet, ni tan sols s'ho creien els militars colpistes, el que passava era que era un bon argument per justificar el "Alzamiento" (per començar-lo, i per defensar-lo després durant els anys de franquisme). La realitat és que durant els anys 30 la Unió Soviètica, temorenca sobretot de l'expansionisme alemany, intentava acostar-se a les democràcies occidentals i, amb aquest objectiu, desincentivava qualsevol procés revolucionari. I això és precisament el que van promoure els comunistes durant la Guerra Civil, tallar aquests processos, impulsats sobretot pels anarcosindicalistes i el POUM.
(2) Ho explicava molt bé l'historiador Julio Aróstegui a "Burnett Bolloten y la Guerra Civil Española: la Persistencia del 'Gran Engaño'"; desconec on es va publicar i l'any (he trobat el PDF al web de la UPV, https://ojs.ehu.eus/index.php/HC/article/view/19263).

Correspondencia rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2026/10/correspondencia-rebuda-jjj_0551731558.html

Correspondencia rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2026/10/correspondencia-rebuda-jjj.html

Una altra història sobre la Guerra Civil

Els meus diferents interessos relacionats amb la Guerra Civil, junt amb un altre interès que de moment no ve al cas (1), van fer que, fa uns tres anys, m'embranqués en un projecte al qual pensava que hi dedicaria un temps limitat. Però després no ha sigut així: de mica en mica, aquest projecte m'ha anat absorbint i, al final, m'ha acabat desbordant.

Es tracta d'una història sobre els anys de la Segona República i la Guerra Civil ("una història més" d'aquells anys, amb les moltíssimes que ja hi ha, mira que són ganes...). Té, això sí, una peculiaritat, perquè el text va acompanyat amb molts acudits de l'època. I això dels acudits per a mi és un al.licient molt important, a causa de la meva afició a l'humor gràfic.

Durant els anys de la República i la guerra es van publicar molts acudits. Una gran part mediocres, fins i tot  força dolents (sobretot durant la guerra). Però també molts de molt bons, esplèndids. Llavors hi va haver una "explosió" d'activitat i creativitat d'humor gràfic, amb moltes obres d'una gran qualitat. Una florida que, al final de la guerra, va quedar estroncada, al marxar molts dibuixants a l'exili. Estroncada per partida doble: perquè els que es van quedar, amb la censura nacionalcatòlica asfixiant que hi havia, poca cosa podien fer.

Torno al projecte. Fa tres anys vaig intensificar, i també sistematitzar una mica (normalment tot ho faig a miques) la meva recerca d'informació sobre la Guerra Civil, fins aquell moment bastant fruit de l'atzar, o d'embranzides de poca durada. 

El resultat ha sigut una mica paradoxal: com més temps hi he dedicat, com més m'he anat informant, com més he anat llegint, com més he anat intentant ordenar les idees, entendre què passava, per què, etc., he tingut la sensació (segueixo tenint la sensació) que, en lloc de tenir més seguretat en relació amb el que sé, en tinc menys. Menys seguretat i més dubtes, amb el resultat que penso que allò que ja he escrit en el context d'aquest projecte, de vegades no ho he explicat bé. O que cal que ho ampliï. O que és necessari introduir un nou tema per tal que completi els altres. 

Per això he dit que sentia que el projecte m'havia acabat desbordant i que em sentia atrapat. Perquè aquella dedicació que en teoria havia d'ocupar-me un temps limitat, m'adono que ha acabat "per empresonar-me": en lloc d'acostar-me al final de la feina que m'havia proposat, veig que, per molt que avanci, insatisfet del resultat, veig lluny i difícil arribar al final. O dit millor, a un final que em satisfaci. 

Perquè aquest era un dels motius (no l'únic) per embrancar-me en aquest projecte: amb tants relats i punts de vista com hi ha sobre la Guerra Civil, és difícil no tenir dubtes sobre el que va passar. Llegeixes el que uns han dit, el que han dit uns altres, de vegades amb petites variacions, de vegades molt grans, fins i tot amb versions del tot incompatibles, amb les ideologies condicionant els relats... 

Embrancar-me en aquest projecte implicava, entre altres coses, intentar bastir un relat que, en la mesura del possible, no fos partidista ni contingués excessius biaixos. Ho haig de dir així perquè sé que un relat net d'aquests efectes distorsionadors és molt difícil (és probable que impossible) i per tant, seria molt presumptuós per part meva si pretengués haver aconseguit un resultat que s'acostés a aquest objectiu. El que sí que puc dir és que ho he intentat. A partir d'aquí, la valoració d'aquest intent ja és cosa de qui s'hi acosti. 

D'altra banda, en teoria, al principi aquest era un projecte compartit, i dic en teoria perquè, de fet, ni jo mateix m'ho creia. Això vol dir que la responsabilitat d'aquesta iniciativa, els encerts i els desencerts, és sobretot meva. Cosa que té un gran avantatge, el de la llibertat. I alhora un important inconvenient, el de la falta d'aportacions alienes, sense les quals, òbviament, és més fàcil despistar-se, més difícil afinar els continguts, evitar els biaixos i els errors.

A partir de la primera versió, fa uns dos anys, aquesta feina ha estat visible a Internet (i "trobable" a través dels buscadors). Però n'he parlat poc. A causa, suposo, d'una barreja de vergonya i mandra. (2) 

Una part de la mandra té a veure amb el fet que el text és en castellà. I això, que sigui en castellà i no en català, de vegades per a algunes persones potser és més important que el contingut. De manera que, per tal d'evitar-me eventuals "correccions fraternes" sobre aquest tema, a segons qui prefereixo no dir-n'hi res.

Bé, em sembla que ja he exposat tot el que em semblava que havia d'exposar, de manera que, després de totes aquestes explicacions i justificacions, potser ja toca. "La cosa" és aquesta: 

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

--
(1) L'interès diferent que he esmentat al principi, no relacionat amb la Guerra Civil, té a veure amb una estratègia (de diferents components) de posicionament a Internet d'altres recursos; però com que aquest ja és un altre tema, si de cas un altre dia ja en faré cinc cèntims, o quinze si convé.
(2) De vegades hi ha moments que m'aturo. Que em pregunto que quin sentit té, tot aquest interès i dedicació, tot el temps que hi dedico, considerable. De vegades tinc una mena de sensació d'inutilitat i absurditat. De manera intermitent, em passa. I llavors penso que ho podria deixar estar i dedicar-me a altres temes (escrivint), o activitats (al marge de l'escriptura) que també m'atrauen. Algunes fins i tot més. Són dubtes episòdics que considero força raonables (pot tenir alguna utilitat real, aquest projecte?; el cert és que no n'estic gens segur), acompanyats d'oscil.lacions emocionals (suposo que originades pels dubtes de la raó); dubtes i sentiments que, tanmateix, de moment no fan que deixi de llegir llibres i articles sobre la Guerra Civil, de pensar en el que llegeixo i de procurar ordenar els pensaments, de redactar textos i anar-los corregint... i de seguir buscant acudits. Vaja, això, que de moment segueixo.

Roberto Mera i Alejandro Viana

Roberto Mera es net d'un nebot d'Alejandro Viana. El 2022 va publicar "Alejandro Viana. La proeza del rescate de los refugiados republicanos".

El 19 de setembre, en una entrevista que li feia el Víctor-M. Amela a La Vanguardia, Roberto Mera deia que Alejandro Viana va ser el fundador del SERE, el "Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles" (a l'entrevista primer deia que el va organitzar, i després que el va fundar). Definia el seu parent com el "Schindler gallec", i li atribuïa el protagonisme més gran en la operació de salvament de persones que va dur a terme el SERE (a l'entrevista diu SERES, però potser és un error de l'entrevistador).

Que Alejandro Viana va tenir un paper important dins del SERE és cert. Però el SERE va ser una iniciativa de Negrín, i els principals dirigents van ser Pablo de Azcárate, president (i comissario delegat del Govern); Bibiano Osorio, director; i José Ignacio Mantecón, secretari general. Després, dins de les diferents seccions, hi havia Alejandro Viana, com a cap de la secció d'emigració.

A l'entrevista, Roberto Mera també atribueix a Alejandro Viana tot el protagonisme dels diferents viatges que es van organitzar perquè una part dels refugiats espanyols a França es poguessin embarcar cap a països americans (al Sinaia, l'Ipanema, el Mexique, el Winnipeg i altres). Però van ser moltes, les persones que van intervenir en els diferents aspectes de l'organització d'aquells viatges.

Jo no soc cap especialista d'aquest tema, però sobre el que he exposat, entre els historiadors hi ha un consens general que va ser així. Per tant, entenc que Roberto Mera, com a parent d'Alejandro Viana, el que fa és exagerar o distorsionar uns fets (no sé fins a quin punt de forma inconscient o conscient) per poder presentar el seu parent, tal com ell diu, com "el Schindler gallec". Una imatge molt bona, com a reclam publicitari...

Per si de cas, que no se'm malinterpreti: l'Alejandro Viana sí que va tenir el seu protagonisme dins del SERE, el problema és "d'exageració", per part del seu parent.

La historiografia té aquests riscos, quan un aborda un tema amb algun desig més fort que el pes de la realitat, de les dades existents. És en aquest sentit, que em va cridar l'atenció aquesta entrevista. I que alhora em va sorprendre, que el Víctor-M. Amela, una persona molt interessada en la Guerra Civil, acceptés amb tanta facilitat el discurs de Roberto Mera. 

Que l'acceptés ell i, pel que he vist donant un cop d'ull a internet, la gairebé totalitat de mitjans que, d'una manera o una altra, han comentat el llibre de Roberto Mera. Sobretot, els mitjans gallecs, cosa d'altra banda comprensible, perquè tots els col.lectius acostumen a estar predisposats a acceptar els relats que exalten "els herois" del seu territori o país.

En resum: casos com aquest son un exemple de com, de vegades (massa vegades), es construeixen els relats històrics. Uns relats que si, llavors, no són rebatuts o matisats per algú altre, acaben considerant-se referents fiables per als següents historiadors. 

I així, de vegades, la història de torn potser té més de rondalla que d'Història. 

--

PD: 
1- Argumentar de manera més sòlida el que he exposat, aportant les corresponents referències, no ho faré perquè implicaria que hi dediqués un temps que prefereixo dedicar a altres temes; em va cridar l'atenció l'entrevista, i després de dubtar, vaig decidir "dedicar un temps" a fer aquesta petita explicació, però sense cap intenció d'anar més enllà. Qui estigui interessat en el tema, si vol que busqui i contrasti.
2- D'altra banda, parlar a l'entrevista del SERE i no dir ni una paraula del JARE (creat poc després amb una finalitat semblant, pels crítics amb com funcionava el SERE), és a dir, no parlar de l'enfrontament entre els partidaris de Negrín i els de Prieto, no fer cap referència a aquells enfrontaments que tant de mal van fer a l'exili republicà, també és una mica estrany... 

Mauricio Karl. "El enemigo. Marxismo, anarquismo, masonería"

Buscant imatges sobre la Guerra Civil em trobo la portada d'aquest llibre. M'assabento que l'autor, Mauricio Karl (Mauricio Carlavilla, 1896-1982), va ser tot un personatge. Antimaçó i antisemita, va ser policia entre 1931 i 1935, quan segons sembla no precisament per bona conducta, el van expulsar. Després, el 1936 es va incorporar a la policia franquista i, acabada la guerra, "va ser posat al capdavant d'una Brigada Especial de la Direcció General de Seguretat la missió de la qual era controlar als jueus residents a Espanya" (Viquipèdia).

El 1935 va publicar "Asesinos de España. Marxismo, anarquismo, masonería", que diu que és la continuació de "El enemigo. Marxismo, anarquismo, masonería", sembla que publicat l'any anterior.

M'encurioseix aquest personatge i localitzo digitalitzat el llibre de 1935. M'entretinc donant-hi un cop d'ull, i el trobo espectacular i, alhora, "previsible": a part de la fúria amb què tracta els jueus i els maçons, acusant-los de tot "el que sigui susceptible de servir per acusar algú", fa una narració dels fets d'octubre de 1934 a Astúries completament en blanc i negre, subratllant les brutalitats dels socialistes revoltats (reals, innegables, però que ell encara exagera) sense fer, alhora, cap mena de matís ni de retret als excessos de la repressió que va venir a continuació.

Si és cert que acabada la guerra va estar al davant d'una brigada policial dedicada al control dels jueus (ho dic així perquè a la pàgina de la Viquipèdia, la data de l'edició del llibre del 1935 està equivocada, diu que és del 1937, no sé si hi ha altres errors), és un bon exemple que aquella obsessió de Franco pel "Contubernio judeo-masónico" no era només seva, sinó que també obsessionava a altres persones, com a aquest Mauricio Karl que, com a escriptor, es dedicava a difondre-la, suposo que per "completar" la seva feina de policia dedicat al tema.

--

Sobre el que he dit de la data i la Viquipèdia. El que diu el llibre:

I la informació de la Viquipèdia (20/9/2026):

Històries sobre la Guerra civil

1

Quan va començar la guerra tenia divuit anys. De tant en tant, amb alguna altra dona duien menjar a uns emboscats. No els veien mai ni sabien exactament on s'amagaven: deixaven el menjar en un lloc convingut i tornaven al poble.

A la comarca n'hi havia uns quants, d'emboscats: homes que no volien anar a la guerra i que s'amagaven per evitar ser reclutats. Un d'aquells homes, uns anys després d'acabada la guerra, va conèixer aquella noia que havia dut menjar a uns altres emboscats. Es van agradar, es van casar i van tenir dos fills i dues filles. 

2

Els nacionalistes s'acostaven, bombardejaven el poble. Algunes famílies van decidir marxar. Una d'aquelles famílies, un cop ja ocupat el poble, va trigar uns mesos a tornar. Van trobar la casa completament buida. D'altra banda, encara van tenir sort: no s'havien significat políticament durant la República i van poder reprendre la seva vida amb una relativa normalitat.

Ella sempre havia anat per les cases dels més ben situats a fer feines, i va tornar a fer el mateix. En alguna d'aquelles cases hi veia algun moble o algun objecte que havia sigut seu, que estava a casa seva quan van marxar i que ja no hi era quan van tornar.

Ho veia i callava. Ja era prou que pogués seguir fent feines per les cases; bona falta que els feien, els diners, perquè havien hagut de començar de zero. Al seu marit, al tornar també li havien desaparegut totes les eines del camp.

3

Era una noia amb una fortalesa física excepcional i un caràcter fort. Quan a Barcelona va començar a escassejar el menjar, de tant en tant agafava la bicicleta i anava als pobles del voltant per intentar aconseguir algun aliment. De vegades, amb la bicicleta havia arribat al Vendrell, on podia aconseguir oli a través d'uns parents. Era un munt de quilòmetres per carreteres que no estaven asfaltades, i de vegades havia de fer marrades per camins secundaris per evitar els controls.

4

Pertanyia al cos d'enginyers de l'exèrcit. Era de fermes idees republicanes. Uns dies abans de la revolta del juliol del 36 el van enviar a supervisar unes feines a una localitat allunyada, per tal que no fos un obstacle el dia de la revolta; a la seva caserna, la majoria d'oficials n'eren partidaris.

Quan va tornar, després d'haver estat derrotats els militars a la ciutat, el van tancar primer a una txeca i després al castell de Montjuïc. No hi va passar molt temps, el van alliberar i, mentre va durar la guerra es va dedicar a  fer fortificacions.

Quan el 1939 van entrar a Barcelona els franquistes, el van detenir. Acusat d'haver col.laborat amb els republicans, el van tornar a tancar al castell de Montjuïc. En va sortir quan el van enviar a una companyia de treball, en la qual no s'ho va passar tan malament com els seus companys de condemna, perquè com que era enginyer, el van posar a supervisar les obres encomanades a la seva companyia de treball. No queda clar el temps que va trigar a recuperar la llibertat, el temps que va passar abans no va poder retrobar-se amb la seva dona i els seus fills. 

--

Les quatre històries me les han explicat fa poc. La primera una filla d'aquella dona que duia menjar als emboscats, la segona, un net de la dona que anava a fer feines per les cases, la tercera, una filla de la dona de la bicicleta, la quarta, una neta de l'enginyer empresonat dos cops a Montjuïc.

A aquestes dues filles, el net i la neta, els conec des de fa molts anys. Però mai no els havia preguntat què havia passat amb la seva família, durant la guerra. Ara ho faig sovint, si ve a tomb: preguntar a la gent que conec si saben què va passar amb la seva família, durant la guerra. De vegades les sorpreses són grans.

Algunes d'aquestes històries que he anat recollint ja les he anat explicant. Per exemple, la mare que va viure, fins que es va morir al cap d'uns quants anys, esperant que el seu fill desaparegut a la batalla de l'Ebre un dia tornés  a casa; la del noi que volia anar al front i no el deixaven per l'edat, i va aconseguir un carnet de la CNT i es va afegir a una de les columnes anarquistes que anaven cap a l'Aragó; la mare que s'espantava quan sentia coets, perquè li venia al cap el bombardeig del creuer italià Eugenio di Savoia sobre la fàbrica d'armament i municions que hi havia a la vora de casa seva... 

En general, totes les persones que m'han explicat històries m'han dit que els dolia no haver preguntat (o haver preguntat més) als pares, avis o oncles quan encara vivien, com van viure la guerra. El mateix que m'ha passat a mi.