Roberto Mera i Alejandro Viana

Roberto Mera es net d'un nebot d'Alejandro Viana. El 2022 va publicar "Alejandro Viana. La proeza del rescate de los refugiados republicanos".

El 19 de setembre, en una entrevista que li feia el Víctor-M. Amela a La Vanguardia, Roberto Mera deia que Alejandro Viana va ser el fundador del SERE, el "Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles" (a l'entrevista primer deia que el va organitzar, i després que el va fundar). Definia el seu parent com el "Schindler gallec", i li atribuïa el protagonisme més gran en la operació de salvament de persones que va dur a terme el SERE (a l'entrevista diu SERES, però potser és un error de l'entrevistador).

Que Alejandro Viana va tenir un paper important dins del SERE és cert. Però el SERE va ser una iniciativa de Negrín, i els principals dirigents van ser Pablo de Azcárate, president (i comissario delegat del Govern); Bibiano Osorio, director; i José Ignacio Mantecón, secretari general. Després, dins de les diferents seccions, hi havia Alejandro Viana, com a cap de la secció d'emigració.

A l'entrevista, Roberto Mera també atribueix a Alejandro Viana tot el protagonisme dels diferents viatges que es van organitzar perquè una part dels refugiats espanyols a França es poguessin embarcar cap a països americans (al Sinaia, l'Ipanema, el Mexique, el Winnipeg i altres). Però van ser moltes, les persones que van intervenir en els diferents aspectes de l'organització d'aquells viatges.

Jo no soc cap especialista d'aquest tema, però sobre el que he exposat, entre els historiadors hi ha un consens general que va ser així. Per tant, entenc que Roberto Mera, com a parent d'Alejandro Viana, el que fa és exagerar o distorsionar uns fets (no sé fins a quin punt de forma inconscient o conscient) per poder presentar el seu parent, tal com ell diu, com "el Schindler gallec". Una imatge molt bona, com a reclam publicitari...

Per si de cas, que no se'm malinterpreti: l'Alejandro Viana sí que va tenir el seu protagonisme dins del SERE, el problema és "d'exageració", per part del seu parent.

La historiografia té aquests riscos, quan un aborda un tema amb algun desig més fort que el pes de la realitat, de les dades existents. És en aquest sentit, que em va cridar l'atenció aquesta entrevista. I que alhora em va sorprendre, que el Víctor-M. Amela, una persona molt interessada en la Guerra Civil, acceptés amb tanta facilitat el discurs de Roberto Mera. 

Que l'acceptés ell i, pel que he vist donant un cop d'ull a internet, la gairebé totalitat de mitjans que, d'una manera o una altra, han comentat el llibre de Roberto Mera. Sobretot, els mitjans gallecs, cosa d'altra banda comprensible, perquè tots els col.lectius acostumen a estar predisposats a acceptar els relats que exalten "els herois" del seu territori o país.

En resum: casos com aquest son un exemple de com, de vegades (massa vegades), es construeixen els relats històrics. Uns relats que si, llavors, no són rebatuts o matisats per algú altre, acaben considerant-se referents fiables per als següents historiadors. 

I així, de vegades, la història de torn potser té més de rondalla que d'Història. 

--

PD: 
1- Argumentar de manera més sòlida el que he exposat, aportant les corresponents referències, no ho faré perquè implicaria que hi dediqués un temps que prefereixo dedicar a altres temes; em va cridar l'atenció l'entrevista, i després de dubtar, vaig decidir "dedicar un temps" a fer aquesta petita explicació, però sense cap intenció d'anar més enllà. Qui estigui interessat en el tema, si vol que busqui i contrasti.
2- D'altra banda, parlar a l'entrevista del SERE i no dir ni una paraula del JARE (creat poc després amb una finalitat semblant, pels crítics amb com funcionava el SERE), és a dir, no parlar de l'enfrontament entre els partidaris de Negrín i els de Prieto, no fer cap referència a aquells enfrontaments que tant de mal van fer a l'exili republicà, també és una mica estrany... 

Històries sobre la Guerra civil

1

Quan va començar la guerra tenia divuit anys. De tant en tant, amb alguna altra dona duien menjar a uns emboscats. No els veien mai ni sabien exactament on s'amagaven: deixaven el menjar en un lloc convingut i tornaven al poble.

A la comarca n'hi havia uns quants, d'emboscats: homes que no volien anar a la guerra i que s'amagaven per evitar ser reclutats. Un d'aquells homes, uns anys després d'acabada la guerra, va conèixer aquella noia que havia dut menjar a uns altres emboscats. Es van agradar, es van casar i van tenir dos fills i dues filles. 

2

Els nacionalistes s'acostaven, bombardejaven el poble. Algunes famílies van decidir marxar. Una d'aquelles famílies, un cop ja ocupat el poble, va trigar uns mesos a tornar. Van trobar la casa completament buida. D'altra banda, encara van tenir sort: no s'havien significat políticament durant la República i van poder reprendre la seva vida amb una relativa normalitat.

Ella sempre havia anat per les cases dels més ben situats a fer feines, i va tornar a fer el mateix. En alguna d'aquelles cases hi veia algun moble o algun objecte que havia sigut seu, que estava a casa seva quan van marxar i que ja no hi era quan van tornar.

Ho veia i callava. Ja era prou que pogués seguir fent feines per les cases; bona falta que els feien, els diners, perquè havien hagut de començar de zero. Al seu marit, al tornar també li havien desaparegut totes les eines del camp.

3

Era una noia amb una fortalesa física excepcional i un caràcter fort. Quan a Barcelona va començar a escassejar el menjar, de tant en tant agafava la bicicleta i anava als pobles del voltant per intentar aconseguir algun aliment. De vegades, amb la bicicleta havia arribat al Vendrell, on podia aconseguir oli a través d'uns parents. Era un munt de quilòmetres per carreteres que no estaven asfaltades, i de vegades havia de fer marrades per camins secundaris per evitar els controls.

4

Pertanyia al cos d'enginyers de l'exèrcit. Era de fermes idees republicanes. Uns dies abans de la revolta del juliol del 36 el van enviar a supervisar unes feines a una localitat allunyada, per tal que no fos un obstacle el dia de la revolta; a la seva caserna, la majoria d'oficials n'eren partidaris.

Quan va tornar, després d'haver estat derrotats els militars a la ciutat, el van tancar primer a una txeca i després al castell de Montjuïc. No hi va passar molt temps, el van alliberar i, mentre va durar la guerra es va dedicar a  fer fortificacions.

Quan el 1939 van entrar a Barcelona els franquistes, el van detenir. Acusat d'haver col.laborat amb els republicans, el van tornar a tancar al castell de Montjuïc. En va sortir quan el van enviar a una companyia de treball, en la qual no s'ho va passar tan malament com els seus companys de condemna, perquè com que era enginyer, el van posar a supervisar les obres encomanades a la seva companyia de treball. No queda clar el temps que va trigar a recuperar la llibertat, el temps que va passar abans no va poder retrobar-se amb la seva dona i els seus fills. 

--

Les quatre històries me les han explicat fa poc. La primera una filla d'aquella dona que duia menjar als emboscats, la segona, un net de la dona que anava a fer feines per les cases, la tercera, una filla de la dona de la bicicleta, la quarta, una neta de l'enginyer empresonat dos cops a Montjuïc.

A aquestes dues filles, el net i la neta, els conec des de fa molts anys. Però mai no els havia preguntat què havia passat amb la seva família, durant la guerra. Ara ho faig sovint, si ve a tomb: preguntar a la gent que conec si saben què va passar amb la seva família, durant la guerra. De vegades les sorpreses són grans.

Algunes d'aquestes històries que he anat recollint ja les he anat explicant. Per exemple, la mare que va viure, fins que es va morir al cap d'uns quants anys, esperant que el seu fill desaparegut a la batalla de l'Ebre un dia tornés  a casa; la del noi que volia anar al front i no el deixaven per l'edat, i va aconseguir un carnet de la CNT i es va afegir a una de les columnes anarquistes que anaven cap a l'Aragó; la mare que s'espantava quan sentia coets, perquè li venia al cap el bombardeig del creuer italià Eugenio di Savoia sobre la fàbrica d'armament i municions que hi havia a la vora de casa seva... 

En general, totes les persones que m'han explicat històries m'han dit que els dolia no haver preguntat (o haver preguntat més) als pares, avis o oncles quan encara vivien, com van viure la guerra. El mateix que m'ha passat a mi.

Correspondencia rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2026/09/correspondencia-rebuda-jjj.html

"¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!"

Mongolia, abril 2025

Els incansables Abogados Cristianos toquen totes les tecles. Al seu web, abogadoscristianos.es, a l'apartat de campanyes, n'hi ha de tota mena. Per exemple, ara una amb aquest títol, "¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!", amb un text de Ángel Víctor Torres. Diu que l'objectiu és aconseguir 14.000, signatures, i que ja els en falten poques, que ja en tenen 13.205. (1)

Diu l'Ángel Víctor Torres:

"Hace apenas unos días, sus Majestades los Reyes Magos pasaron por nuestro país para devolver la ilusión a cientos de miles de niños y adultos con sus regalos. 

"Esta tradición, que tiene sus raíces en el Cristianismo y que nos recuerda como los más sabios se postraron a adorar al niño Dios tras su nacimiento, ha tenido grandes detractores a lo largo de la historia.

"Su origen religioso ha generado -y aún genera- urticaria entre los políticos de izquierdas, quienes tratan de desvincular, desesperadamente, a los ciudadanos de sus creencias más profundas.

"Así ocurrió en época de Lluis Companys, presidente de la Generalidad de Cataluña durante la Segunda República, que ordenó prohibir todo festejo relacionado con la Navidad.

"Esta norma, profundamente anticatólica, fue quebrantada por el alcalde de Lérida Joan Rovira i Roure, que organizó una Cabalgata de Reyes Magos en su municipio en enero de 1936.

"Esta valentía y fidelidad a la fe le costaron la vida. En agosto de ese mismo año fue fusilado, acusado, entre otros motivos, de haber celebrado esta cabalgata.

"Así era Lluis Companys, hombre al que se homenajea 15 de octubre, y al que aún recuerdan muchas calles de nuestra geografía.

(...)

"Es momento de exigirle a nuestros políticos que ordenen la retirada de todas las calles que honran a este asesino y que se detengan los homenajes a su persona.

(...) 

"Los que ondean la bandera de la tolerancia siguen homenajeando, a día de hoy, a este personaje caracterizado por el odio y la repulsa a quienes abrazaban la fe y no dañaban a nadie con sus creencias.

(...)

"Por eso hemos lanzado esta campaña para que Ángel Victor Torres, Ministro de Memoria Democrática, prohíba todo homenaje público al asesino Lluis Companys y retire cada calle a su nombre." (2)

La mort de Joan Rovira i Roure va ser una de les moltes morts lamentables poc després d'iniciada la guerra. D'ideologia dretana, va ser detingut i condemnat a mort per un tribunal popular. I a continuació executat, tot i la gestió que es va fer des de la Generalitat per impedir-ho, és a dir, al revés del que diu l'Ángel Víctor Torres. A més, en relació amb l'afer de la cavalcada, qui la va organitzar va ser la Cambra de Comerç, no ell; com a alcalde, ell només la va autoritzar.

Per descomptat, no val la pena esforçar-se més per posar en evidència el despropòsit i les distossions d'aquest Ángel Víctor Torres i els Abogados Cristianos. Com que són tan cristians i objectius (i nostàlgics del franquisme), es veu que han oblidat que l'extermini sistemàtic "de l'enemic", sobretot durant els primers mesos de la guerra, era un objectiu fonamental dels militars revoltats, tal com el general Mola havia especificat prèviament en les seves instruccions com a organitzador de la revolta: no era reactiu i espontani, sino perfectament i fredament calculat. 

D'altra banda, els militar actuaven amb el vistiplau de la jerarquia de l'Església, preocupada, amb raó, per la persecució religiosa desfermada, però alhora muda, completament muda, en relació amb les massacres perpetrades pels revoltats a partir del juliol de 1936. Sobretot, a Andalusia i Extremadura, amb Queipo de Llano, Yagüe i Franco, amb les seves tropes africanes. I al nord amb Mola, aquest amb l'entusiasta col.laboració criminal dels cristianíssims carlistes.

Mentrestant, la majoría de polítics republicans el que feien era intentar frenar l'explosió de violència a la rereguarda republicana, cosa de la qual n'hi ha moltes proves (l'intent de salvar la vida de Joan Rovira no va ser cap excepció). Un d'aquells polítics preocupat, molt preocupat, per aquella violència desfermada a la rereguarda era Lluís Companys. A Companys se li poden retreure diferents coses, algunes de força envergadura, durant la guerra i els anys abans, però precisament aquesta que diu Ángel Víctor Torres, no.

Més endavant, a Companys li van servir de poc, els seus intents per salvar religiosos i persones de dretes durant aquells mesos convulsos: al final de la guerra, refugiat a França, Franco va aconseguir que la Gestapo el detingués i li fos lliurat, per tal de, després d'una pantomima de judici, executar-lo.

El problema, el problema greu de tot això, és que com més gran és la ignorància i el fanatisme (del signe que sigui), més fàcil és que hi hagi gent que s'empassi despropòsits com aquest dels Abogados Cristianos i l'Ángel Víctor Torres. (3)

Un altre dia, si de cas ja comentaré altres actuacions y campanyes "originals i brillants" dels Abogados Cristianos, com per exemple, les seves escomeses contra la revista satírica Mongolia. Un altre dia.

--
(1) El 23 de juliol.
(2) Això de "retire cada calle a su nombre" sembla una mica difícil d'executar... on els haurien de retirar, de dur, aquests carrers?
(3) A altres extrems ideològics també passen coses semblants, perquè de la ignorància i el fanatisme no en té el monopoli ningú. Però això, també un altre dia.

Lectures sobre la Guerra Civil / 2

Sencers o en part, durant els últims mesos he llegit 'El mito de la cruzada', de Herbert R. Southworth, 'Historia mínima de la Guerra civil española', d'Enrique Moradiellos, 'España partida en dos', de Julián Casanova, 'Miedo a la memoria', d'Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa, 'La revolución española vista por una republicana', de la Clara Campoamor, 'Nosaltres, els sense nom', de l'anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (1), 'Guerra de España', de la simpatitzant del POUM Mika Etchebéhère, 'Recordarán tu nombre', de Lorenzo Silva (sobre el general de la Guardia Civil José Aranguren), 'Historia de una maestra', de la Josefina Aldecoa. També he llegit o fullejat alguns dels vint llibrets sobre la República i la guerra que Ricado de la Cierva va publicar a ARC.

Si penso en aquestes lectures (i en les dels mesos i anys anteriors), molt heterogènies en relació amb la seva qualitat i interès, i en el que n'he tret, penso en diferents coses. Per exemple, que els llibres autobiogràfics (Campoamor, Garcia Oliver, Etchebéhère), poden tenir biaixos molt importants, i a banda dels biaixos, de vegades també errors notables.

Una altra cosa interessant: que hi ha llibres com els del Ricardo de la Cierva que, d'una banda, són tan subjectius, que només serveixen per constatar això, el grau de subjectivitat i de distorsió de la realitat a què algunes persones poden arribar. Però que alhora, també poden contenir parts remarcables, amb observacions i valoracions interessants, com de vegades passa amb de la Cierva quan parla de segons quins temes concrets o episodis dels anys de la República. 

--

(1) Una traducció parcial de 'El eco de los pasos', el títol original, i que també he fullejat.

Lectures sobre la Guerra Civil

Em vaig començar a interessar per la Guerra Civil quan ja era bastant gran. A partir de llavors, al llarg dels anys, de tant en tant he anat llegint algun llibre o article. Les lectures en general han sigut poc o gens ordenades: de vegades un llibre que, tafanejant, he trobat als prestatges d'una biblioteca, o un llibre que he trobat en un punt d'intercanvi, o al carrer, al costat d'un contenidor, o en un pedrís, o damunt d'un banc... D'aquests últims, uns quants, i algun ha sigut una bona sorpresa. 

De vegades també he comprat un llibre. Pocs, per raons econòmiques. En aquests casos, de vegades els he comprat de segona mà, perquè estaven exhaurits o perquè els trobava més barats. Aquestes compres sovint me les ha facilitat internet (1).

He llegit biografies i autobiografies, assajos d'un tipus o d'un altre, llibres "d'història" ("La Guerra Civil escrita per A, B o C"), articles de diaris i de revistes, en paper o d'internet... 

N'he llegit de persones implicades o simpatitzants d'un bàndol o de l'altre, i també de més o menys imparcials (o amb un intent d'imparcialitat). 

En canvi, he descartat les "novel.les històriques", llevat d'alguna excepció en què, el pes de la història fiable, identificable, em compensava la part novel.lada, que no m'interessava.

Si faig un resum d'aquest anar llegint, el resum és que, com més llegeixo, més gran és la meva sensació de desconeixement i de dubtes. Una sensació com si, d'un petit trencaclosques inicial que volia completar, per situar-me una mica, amb el pas del temps, com més peces he anat situant al trencaclosques, el trencaclosques s'ha anat fent més gran.

Amb les noves informacions, han anat apareixent nous espais buits. I, per tant, es feia evident que hi havia més peces que calia buscar. Segueix sent així: els límits del trencaclosques (i les peces que falten), com més informació recullo, més es multipliquen.

El resultat és una sensació creixent de falta d'informació, d'inseguretat, a causa de tot allò ignorat i que, abans, a causa de la ignorància inicial, desconeixia que ignorava.

--

(1) Sobretot he fet servir Iberlibro.com. En canvi, si n'he trobat algun a Amazon (o a altres plataformes semblants), no l'he comprat mai, "per una qüestió de principis".

Correspondència rebuda (J. Mendoza + 3J)

https://divagaccions.blogspot.com/2026/06/correspondencia-rebuda-j-mendoza-3j.html