25 de març 2024

Muntaner 321

Amb dos amics fem petar la xerrada i, d'un tema a un altre, arribem a la Guerra Civil, i de la Guerra Civil, a les txeques. Llavors, un d'ells explica que a una tia seva la van detenir i la van dur a la txeca de Muntaner 321 (controlada per la CNT), acusada d'haver ajudat a ocultar algun capellà. (1)

Quan es va assabentar de la detenció de la seva germana, la mare de qui m'ho explica se'n va anar a la txeca. Només tenia 17 o 18 anys, però era molt decidida i valenta, i va dir, va exigir, que havien de deixar marxar la seva germana. I es veu que va ser tan insistent i convincent que, al final, va aconseguir que deixessin marxar la seva germana. Van tenir molta sort, moltíssima sort, perquè podia haver acabat molt malament.

Això, és clar, devia passar durant els primers mesos de la Guerra Civil, ja que després del maig del 37, quan el SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar) es va fer càrrec de totes les txeques de Barcelona, detenir monges, capellans i gent que els protegia no era la seva prioritat. No és que amb el SIM el funcionament de les txeques fos més civilitzat, ni de bon tros: seguien les detencions arbitràries, i quan s'esqueia, les tortures i les execucions, però es perseguien principalment altres persones, per exemple els anarquistes, amb els quals els comunistes s'havien estat matant.

Sabia que havia existit aquesta txeca a la casa del carrer Muntaner número 321, però en sabia poca cosa. I no en tenia cap història que m'hagués arribat directament a través d'un parent o conegut d'algú que hi hagués estat detingut. Com que era també una txeca del barri on vaig créixer uns anys més tard, m'ha agradat la informació. 

Junt amb les de Vallmajor, Sant Elies i les Santjoanistes, la de Muntaner 321 ja és la quarta del barri de les que aquí n'he explicat alguna cosa. 

--
(1) A barcelofilia.blogspot.com, el 20/9/2022 (la foto inicial està treta d'aquest article) 'Miquel Barcelonauta' parlava d'aquesta txeca: "La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. (...) Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que inicialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes." També esmenta que "El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre 'Los años rojos', on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre."  He vist que el llibre és a les biblioteques, potser alguna estona hi donaré un cop d'ull. 

9 de març 2024

Misses, monges i txeques

 

Interior de l'església de les Magdalenes Agustines del carrer Vallmajor, foto del 8/2/1939, pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Barcelona (1). M'impressiona aquesta foto, perquè uns anys després, alguns dies jo seguia la missa des dels bancs que hi havia (i encara hi ha) on hi havia hagut aquestes cel.les de detinguts.

Torno al tema de les txeques (2). Fa temps ja vaig explicar que a la de Sant Elies hi van estar tancades dues parentes:

"De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva." (3) 

"Una coneguda [mare d'una cunyada meva] m'explica que durant l'últim mig any de la guerra, a la seva tia la van detenir al poble i la van dur a Barcelona. La van tancar a la txeca de Sant Elies, a les golfes de l'edifici, amb un grup de dones, en condicions molt precàries, mal vestides, poc abrigades, dormint a terra. Durant mesos. El delicte d'ella era que hi havia la sospita que potser estava implicada en l'ocultació d'alguns capellans per tal d'evitar que els assassinessin." (4)

Quan era petit jo anava a missa a Santa Agnès (la txeca de Sant Elies durant la guerra), o a la Pau Vella (la txeca de Vallmajor). Llavors, a la parròquia de Santa Agnès encara existia l'edifici del convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, al qual pertanyia l'església, i crec que les monges encara hi eren. Però no recordo que a casa es comentés mai, que durant la guerra, Santa Agnès i La Pau Vella s'haguessin convertit en txeques. D'això no me'n vaig assabentar fins molts anys més tard, molts.

Aquest desconeixement meu podria explicar-se pel meu desinterès, quan era adolescent i fins que vaig marxar de casa, en relació amb el tema de la Guerra Civil. El meu pare de vegades n'explicava algunes coses, i també la meva mare. Però jo escoltava poc. I no preguntava res. I així van anar passant els anys, les dècades, i quan em vaig despertar, quan vaig voler preguntar, amb el meu pare ja no hi vaig ser a temps, perquè ell ja havia perdut la memòria. A la meva mare sí que encara li vaig poder preguntar unes quantes coses; va ser quan em vaig assabentar del cas de la mare de la Benita.

Quina és la primera vegada que recordo que vaig saber alguna cosa de les txeques? (és clar, podria ser que n'hagués sentit alguna cosa abans i no n'hagués fet cas, no l'hagués retingut). La primera vegada que recordo és molt tardana, del 2003 (ja tenia 49 anys). Va ser quan vaig llegir un article de la Victoria Combalía sobre algunes de les cel.les de la txeca de Vallmajor:

"El hecho es el siguiente: en ciertas checas de Barcelona construidas durante la Guerra Civil por los que entonces eran llamados rojos y que, mediante métodos de tortura, estaban destinadas a hacer hablar a quienes allí permanecían detenidos, se ideó una modalidad de tortura distinta, la llamada de 'métodos psicotécnicos'. Éstos consistían en la decoración de la checa con unos dibujos geométricos que conseguían marear y obsesionar visualmente al recluso." (5)

Suposo que l'article em devia cridar l'atenció per tres motius. Un, és clar, per la proximitat del lloc, a tocar de casa. Un altre, per l'ús que exposava de recursos de l'art modern com a mitjà de tortura a les txeques. I el tercer, perquè el firmava la Victoria Combalía, crítica d'art i de la qual n'havia escoltat alguna conferència (sobre temes que no tenien res a veure amb les txeques).

El cas és que, a partir de llavors, l'antic desinterès es va anar convertint en tot el contrari. Llegia el que trobava, sobre les txeques en general i, de manera més concreta, sobre les que van estar ubicades en les esglésies i convents del barri. Per exemple, tenia l'interrogant sobre què havia passat amb les monges d'aquells dos convents convertits en txeques. I em va agradar assabentar-me que, tant les unes com les altres, quan va començar la guerra van poder marxar a temps, tant les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem (del carrer de Sant Elies), com les Magdalenes Agustines (del carrer Vallmajor). (6)

Uns quants anys després de l'article de la Victoria Combalía, i ja amb unes quantes lectures acumulades sobre el tema de les txeques, el 2015 em vaig assabentar que el convent de les monges Santjoanistes (unes altres "santjoanistes", diferents de les del carrer de Sant Elies), durant la guerra també va ser una txeca (d'aquest convent ja no en queda res, feia cantonada als carrers Saragossa i Santjoanistes). Queda molt a la vora de la parròquia de Santa Agnès, de manera que ja tenia una tercera txeca "al meu barri" (si de petit vivia al carrer Muntaner, entre Santa Agnès i La Pau, ara visc a uns cent metres dels edificis que ocupen el solar de l'antic convent de les Santjoanistes). A més, la txeca del carrer Saragossa -aquest era el seu nom-, estava relacionada amb la de Vallmajor a través de les cel.les amb pintures que presumptament servien com a element de tortura. El suposat efecte d'aquelles pintures d'Alfonso Laurencic, el dissenyador d'aquelles cel.les, seria un altre tema interessant de tractar, però si de cas quedarà per a un altre dia, si m'animo. (7)

En conjunt, el resultat del meu interès i de les meves diferents lectures sobre aquest tema de les txeques és que considero que és un tema complicat, molt. Perquè de tot allò fa molts anys, i a sobre moltes de les aproximacions antigues o actuals al món de les txeques estan contaminades de diferents maneres. Sovint, pels biaixos ideològics dels autors. A més, també hi ha molts buits, i contradiccions entre diferents versions, relativitzacions i magnificacions, de vegades amb abundants abusos dels adjectius... No ho facilita tampoc el fet que hi va haver moltes diferències, entre les diferents txeques, i també entre els diferents períodes d'una mateixa txeca (el maig del 37 la majoria van passar a ser controlades pel SIM -Servei d'Informació Militar-, unes quantes es van tancar, se'n van crear altres...).

D'altra banda, crec, alhora, que fer servir la paraula "txeca" per descriure una realitat que suposadament només va existir en la zona republicana és un error. Perquè amb un nom o un altre (o sense nom), les presons irregulars, les detencions arbitràries, les tortures i les execucions extrajudicials van ser, malauradament, una realitat en els dos bàndols. Tal com explica, per exemple, Josefina Aldecoa:

"Al llegar a León me enteré en seguida. Mi profesor de la Escuela Preparatoria había sido fusilado. Acusación: tratar de politizar a los alumnos. Nos leía a Lorca, a Machado, a Alberti, a Juán Ramón. Por primera vez comprendí que sí, que la cultura tenía que ver con la política y que, en determinadas circunstancias, la cultura era peligrosa. (...) Julio de 1936 fue el comienzo de una etapa diferente de mi vida, de la vida de todos los españoles. (...) Yo no podía saber entonces lo que había significado el proyecto educativo republicano. (...) Sólo a través del miedo reinante, de los susurros de los mayores, de los gritos de las mujeres cuando corrían a altas horas de la noche detrás de los camiones de los condenados a muerte. (...) Los camiones iban camino de una cuneta, en las carreteras, a las afueras de la ciudad." (8)

Un altre exemple diferent, però també il.lustratiu, aquest sobre la txeca de Sant Elies. A l'acabar la guerra, els guanyadors van seguir utilitzant el convent com a txeca/presó, fent-ne un us semblant al del SIM abans, i no va ser restituït a les monges fins al 1943.

Per tant, si amb l'excusa d'un nom, la 'txeca' (o amb qualsevol altre excusa), es parla només "del que va passar a una banda", la que sigui (i s'oculta o es relativitza el que va passar a l'altra), això no és parlar d'història. És una altra cosa. I malauradament, "aquesta altra cosa", encara ara sovint abunda més que els intents d'objectivitat i imparcialitat, quan es parla del que va ser i del que passar durant la Guerra Civil. (9)

--
(1) "En la imagen, vista, desde una de las galerias superiores, de las celdas establecidas por el S.I.M. en lo que fue capilla del convento de Vallmajor. Pese a sus reducidas proporciones, en algunas de estas celdas llegaron a hacinarse hasta quince presos."
https://efs.efeservicios.com/foto/guerra-civil-espanola-barcelona-821939-lugares-ciudad-han-encontradas-checas-establecidas/8000277145
(2) Txeques de Barcelona: 
https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html
(3) https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(4) https://passavolant.blogspot.com/2017/12/memoria-i-desmemoria-historica.html
(5) Arte moderno para torturar. El País, Cultura, 26-1-2003
http://edu-dh.org/2/tortura/tor-cites-combalia.html
(6) Del convent de les Magdalenes Agustines se'n va apoderar la FAI, fins que al maig de 1937 se'n va fer càrrec el SIM (el Servei d'Informació Militar). 
(7) Susana Frouchtmann va escriure 'El hombre de las checas', sobre Alfonso Laurencic (Espasa, Grupo Planeta, 2018). 
(8) En la distancia. Alfaguara, 2004 (p. 26, 27, 28)
(9) Aquesta consideració "transversal" sobre les txeques val també en relació amb el significat original a Russia de la paraula txeca: "policia política". Perquè la policia política republicana-comunista i la dels revoltats funcionaven de manera semblant, tenien els mateixos objectius: eliminar els opositors.

27 de febr. 2024

Txeques de Barcelona


"Ben aviat vaig adonar-me, tanmateix, que trobar informació verídica sobre les txeques no era cosa fàcil." Jordi Quer (1)

Llegeixo l'article "Dins una txeca", de Joan Esculies (Sàpiens, nº 251, febrer 2023). M'agrada que la revista li hagi dedicat la portada, i el text en general em sembla força correcte. Com que cita els llibres de César Alcalá "Les presons de la República. Les txeques a Catalunya" (Editorial Base, 2009), i "El hombre de las checas. La historia de Alfonso Laurencic, el artista de la tortura", de Susana Frouchtmann (Espasa, 2018), els busco a la biblioteca i els llegeixo.

El de César Alcalá el trobo poc rigorós. I penso que és una llàstima, perquè tenint en compte tot el treball de recerca que ha fet l'autor, el resultat hauria pogut ser tot un referent sobre el tema. I no ho pot ser per dos motius. Un, la falta de referències, o de referències suficients, o prou clares, de moltes de les informacions que aporta. I dos, la ideologia que ho amara tot i torpedina la credibilitat de les informacions, ja que la barreja que fa d'informació i opinió és un defecte molt gran, en un llibre així, amb la pretensió d'objectivitat històrica. A causa d'aquesta barreja i poca cura, de les afirmacions i generalitzacions no justificades, el contingut del llibre em sembla poc fiable. I alhora em cansa, perquè a més no el trobo ben escrit, inclou cites innecessàriament llargues i està mal editat (de vegades ja no saps si estàs llegint una cita o és el text de l'autor) (2). Ho reitero, és una llàstima, perquè amb el treball de documentació fet, el resultat hauria pogut ser molt rellevant.

Crec (no en tinc la certesa), que dos parents de César Alcalá van morir assassinats al principi de la guerra, a Barcelona, com tantes persones de dretes o religioses llavors (o "d'esquerres discrepants"). I això, aquestes morts a la família, suposo que et marquen. Però si amb aquest passat vols fer d'historiador, no en pots fer "des d'aquestes emocions". Has d'establir compartiments separats, i ell no ho fa, o no de manera suficient. (3)

Amb l'altre llibre, el de la Susana Frouchtmann sobre l'Alfonso Laurencic, m'ha passat una cosa diferent. Crec que és un llibre força ben documentat, però està escrit com una novel.la, amb moltes parts per a mi prescindibles (perquè no sóc lector de novel.les). És una combinació que, per exemple, a mi de vegades m'ha dificultat fer-me una idea de la cronologia dels fets (cosa que d'altra banda hauria sigut fàcilment compensable amb una cronología final, que no hi és). 

Però és obvi que aporta moltes informacions sobre Laurencic, aquest personatge tan peculiar i oportunista, col.laborador de qui convingués en cada moment, i que es podria relacionar amb el concepte de "la banalitat del mal" de l'Hannah Arendt. D'altra banda, encara que no d'una manera tan acusada com César Alcalá, Susana Frouchtmann també parla des de l'emoció i amb bastant opinió, cosa que ja he dit que a mi em sobra (em molesta).

Penso que tant a César Alcalá com a Susana Frouchtmann els hauria anat bé en els seus llibre tenir presents altres punts de vista i informacions. Per exemple (i cito aquests només perquè els he llegit fa poc, la llista podria ser llarguíssima), els punts de vista de llibres com el de Ramon Breu 'El somni que venia de Moscou' (Ara Llibres, 2011), o els de Franz Borkenau a 'El reñidero español' (Península, 2001). Tenir presents altres referències, per tal de poder tenir una visió més complexa, més real, de la situació social a Espanya llavors i els anys i dècades anteriors: el paper de l'Església, dels militars, els problemes dels treballadors de les fàbriques a les zones industrials i el dels treballadors als latifundis del sud, el problema de la propietat de la terra, el pistolerisime empresarial, policial i el dels sindicats, els orígens de la CNT, la UGT, la FAI, la Falange, etc. 

Torno a l'article de Joan Esculies publicat a Sàpiens. He dit que en general em sembla correcte. Si de vegades no m'ho sembla del tot és perquè ell segons sembla s'ha basat sobretot en els llibres de César Alcalá i Susana Frouchtmann, i gestionar bé aquest tipus d'informacions, si no vigiles molt, i alhora no utilitzes fonts alternatives, és arriscat.

--
(1) Guia de les txeques de Sant Gervasi. Diari El Jardí, 13/3/2018:
https://diarieljardi.cat/guia-de-les-txeques-de-sant-gervasi/
He començat amb aquesta cita perquè coincideixo amb el Jordi Quer sobre la dificultat de trobar informació fiable sobre el món de les txeques republicanes durant la Guerra Civil. Tant de bo algun dia, "algú" (persona, associació o institució), vulgui i sigui capaç de fer aquesta feina. De manera adequada: imparcial, exhaustiva i desapassionada. Ja que així, les noves generacions podrien tenir una crònica més ajustada a la realitat del que llavors va passar. I cadascú, aleshores, en podria treure les conclusions o lliçons que li semblessin més adequades.
(2) Crec que l'edició en català és una traducció de l'edició en castellà d'uns anys abans, amb un títol diferent, però no n'estic segur. Si fos una traducció, potser l'edició original en castellà, en aquest sentit de la deficient edició, està més bé. Un altre defecte de l'edició en català és la traducció de les cites; en un llibre com aquests, veure traduïts documents oficials o declaracions de persones trobo que és, a més d'inadequat, fins i tot ridícul. Sobre aquest tema, fa poc Eugènia Broggi (de L'Altra Editorial), deia, en relació amb algunes crítiques rebudes per la inclusió de cites en castellà a '1969', de l'Eduard Màrquez: "Què volen, que posi Carrero Blanco a parlar en català? Au vinga!" (en un 'Cultures' de La Vanguardia, no recordo la data).
(3) Hauria de posar diferents exemples concrets del que he dit, de la documentació no referenciada o insuficient, de la barreja d'informació i opinió, del munt d'adjectius desqualificadors que fa servir i que, com a propaganda, potser estan bé, però que en un llibre així el devaluen, etc. Però fer aquesta feina més metòdica requereix una dedicació que ara supera el temps que estic disposat a dedicar, si més no de moment, a aquest tema.

7 de febr. 2024

El Saumells


Lluís Maria Saumells, fent "un plensa" molts anys abans que en Jaume Plensa

Quan a mitjans dels anys vuitanta vaig arribar al Tarragonès, alguna vegada algú em va preguntar si era parent del Saumells, l'escultor (Lluís Maria Saumells, 1915-1999). I contestava que no, llevat del parentiu general "per part de Déu". Malgrat aquesta falta de parentiu més directe, a partir de llavors vaig tenir una mica de curiositat per aquell escultor, del qual fins aleshores no n'havia sabut res, i que resultava que a Tarragona era tot un referent. I amb el temps en vaig anar sabent algunes coses, unes de domini general, i altres menys.

Per exemple. Potser era a mitjans dels anys seixanta. Un noi, l'anomenaré Andreu, que llavors tenia al voltant de tretze anys i que feia d'aprenent de fuster, de vegades anava al taller de l'escultor Saumells a fer-hi alguna cosa de fusteria. Un dia, es veu que aquell noi li va dir al Saumells que li agradava dibuixar, i ell li va dir que hauria d'anar a l'Escola Taller d'Art (de la Diputació), de la qual n'era el director. Li va dir que havia de demanar a la fusteria que no li fessin fer més hores de les acordades, de manera que, al plegar, pogués anar a aprendre a dibuixar a l'Escola Taller.

L'Andreu el vaig conèixer alguns anys després, a l'altra punta de Catalunya, quan tant ell com jo vivíem a pobles abandonats. Però de moment segueixo amb els seus anys d'aprenent a la fusteria. 

Una de les escultures més emblemàtiques del Saumells que hi ha a Tarragona és el Maginet (1959), una escultura que al llarg dels anys ha estat ubicada a diferents llocs (jo la recordo quan estava a la plaça Imperial Tarraco). Per fer el Maginet, el Saumells va fer servir de model un nen del barri on tenia el taller, el Paco, fill d'una casa molt humil. Aquell nen, es veu que al cap d'uns anys va tenir un final tràgic: havia anat a parar a la presó, i un dia que es va calar foc a la fusteria de la presó, va morir.

Relacionat amb el Saumells, l'Andreu també m'explica que, aquells anys que ell feia d'aprenent, la seva germana, que es dedicava a posar injeccions, més d'una vegada havia anat a posar-n'hi al Saumells.

Quan jo vaig arribar a les comarques tarragonines i alguna vegada anava a Tarragona, de vegades m'havia quedat a dormir a la casa on havia viscut la família de l'Andreu. Llavors la seva família ja no hi vivia, havien anat a viure a un pis assolellat i airejat, perquè aquella casa antiga, uns baixos, era molt fosca i humida. A mi, com a refugi quan em calia, m'anava molt bé.

Aquestes petites anècdotes només les recorden a la família de l'Andreu. Després hi ha el que és més conegut del Saumells: la seva obra, la seva vida com a artista, la seva activitat docent, la seva religiositat (ho era molt, i a més va fer molta obra religiosa). 

Probablement, la cosa per la qual es coneix més el Saumells és per haver sigut l'autor del monument dedicat als morts de la Batalla de l'Ebre que, a l'altura de Tortosa, hi ha al mig del riu (inaugurat el 1966 pel Franco), una obra que amb els anys ha acabat generant molta polèmica, i encara dura.



Inauguració del Maginet, 1959. Estany de les tres granotes, Parc del Miracle, Tarragona

Monument dedicat als morts de la Batalla de l'Ebre


Franco a Tortosa, el dia de la inauguració del monument. 1966


Un dels diferents 'Estilites' que va fer




Tres dels molts 'Antipapes' que va pintar


NODO. Nº 982, Any XIX, sobre Lluís Maria Saumells
https://youtu.be/LhOsXCnhRAc
Aquest NODO forma part del vídeo sobre Saumells realitzat per David Ferández i Gerard Gil (La Ferida Produccions, 2010):
https://www.youtube.com/watch?v=iXVVN7K7g7A


TV3 Notícies. Setmana Santa, Tarragona. Benedicció del nou pas de Saumells. 27/3/1993
https://www.youtube.com/watch?v=Fv1fVGkLt7I


Entrevista de Del Arco a La Vanguardia, 22-1-1958


--
Procedència de les imatges

Com que les imatges les he recollit de manera desordenada, ara no tinc clar cada una d'on l'he tret, de manera que adjunto una llista de webs que si més no vaig estar mirant (podria revisar-les, ara, per ubicar la procedència de cada imatge, però fins i tot així potser m'equivocaria, perquè alguna apareix a més d'un lloc; i a més, ara em fa mandra aquesta feina de comprovació). Per descomptat, si algú creu que falta alguna referència, si m'ho diu la inclouré (miravolant@gmail.com). 

http://saumells.blogspot.com/
https://www.facebook.com/photo/?fbid=286721624714054&set=data-16-8-1959benedicci%C3%B3-del-monument-a-maginet-al-parc-de-las-tres-ranesimatge-
https://www.marfanta.com/2021/06/21/aquella-gernacio-mai-vista/
https://www.dipta.cat/mamtqr/es/content/estilita
https://www.dipta.cat/mamt/colleccio/obres/ocell-del-monument-maginet
https://centenariomanolodelarco.blogspot.com/2010/09/saumells-22-enero-1958.html
https://es.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Saumells_Panad%C3%A9s

5 de febr. 2024

Un cel de plom

Començo a mirar 'Un cel de plom' (Miquel Romans, 2023), sobre la Neus Català, i me'n canso. Sovint dic que valoro més les històries que m'expliquen que el fet que estiguin correctament explicades. Però és clar, hi ha uns mínims. Trobo que aquesta és una pel.licula amb bones intencions, però poca cosa més. I sap greu, perquè la història de la Neus Català és una d'aquestes històries que es mereixeria una bona pel.lícula. Suposo que el resultat també és una qüestió de pressupost... Però alhora també crec que el problema no és només aquest, té més problemes. És un cas semblant al de 'El fotògraf de Mauthausen' (Mar Targarona, 2018). Vaig comentar la pel.lícula fa temps (1), de manera més extensa que ara 'Un cel de plom'. Entre altres coses perquè, ja ho he dit, d'aquesta del Miquel Romans només n'he vist una tercera part.

17 de gen. 2024

Quan tot és veritat / 2


Execució de l'obra 'La dama de la Garrotxa' (1978)

Tal com deia en un afegit final a l'anterior escrit sobre en Piculives, per compensar o completar el que hi deia ara posaré algun exemple d'aspectes agradables i gens conflictius d'en Piculives, que òbviament els tenia. (1)

En Piculives es va moure sempre per les comarques gironines, i jo, tot i que llavors en vivia bastant lluny, de tant en tant hi anava a donar un tomb. Com que teníem amistats comunes, va ser així que el vaig acabar coneixent. Potser un any després d'haver-lo conegut, un dia ell va arribar al poble on jo vivia, a l'altra punta de Catalunya, a tocar de la partió amb Osca: El Meüll. Era un poble abandonat, hi vivia només jo, i vaig decidir organitzar-hi la Festa Major (a la tardor, per Sant Martí). I vaig convidar tothom que em va passar pel cap. Ell va arribar formant part d'una "expedició" provinent de Girona (no sóc capaç de concretar l'any, però aquella festa potser va coincidir amb l'inici de la seva etapa de vida itinerant). 

La majoria de gent que va venir va marxar el mateix dia, quan es va acabar la festa. Però algunes persones es van quedar fins a l'endemà o uns dies més. Al final vam quedar sols ell, una amiga comuna i jo. Potser durant quinze dies, o potser va ser un mes, no ho recordo. El que sí recordo és que m'ho vaig passar molt bé.

Durant aquelles setmanes en Piculives no va beure res d'alcohol. Sense alcohol, ell sempre de bon humor, m'agradava escoltar les seves ocurrències. De vegades potser deia coses sense solta ni volta, però era igual, en general eren coses ben divertides. De vegades tocava l'harmònica, li agradava i en sabia. I quan es feia fosc, la seva companyia a la vora del foc era agradable, perquè els dies ja eren curts i les nits llargues. I perquè a més, si convenia també sabia estar en silenci, i això jo també ho agraïa.

També m'agradava veure demostracions de les seves extraordinàries habilitats manuals. Per exemple, un dels oficis que havia après era el de sabater, i també l'havia exercit. Resulta que aquella amiga tenia les botes foradades, de les puntes. Jo tenia algun retall de cuiro, que no sé d'on havia tret. Amb això, un ganivet de cuina vell que va esmolar ben esmolat, un punxó que es va fer, una agulla i un fil gruixut que no sé d'on van sortir, i un tub de cola d'impacte que va anar a buscar a Tremp (15 quilòmetres d'anada i 15 de tornada, a peu), li va deixar les botes en perfectes condicions. I a més ben boniques, perquè ho va fer amb gust, de manera que els pedaços fossin ben iguals i quedessin ben integrats en la forma de la bota. 

Per a mi allò va ser un regal, tant veure'l feinejar de manera tan hàbil, com el resultat. Perquè sempre he admirat la gent que és capaç de fer aquestes coses, i encara més quan és capaç de fer-les improvisant, utilitzant els recursos que té a l'abast, sense plànyer-se per si té o no té totes les eines o materials que en teoria serien necessaris.

D'aquelles setmanes, a més dels records, en conservo també un altre tipus de record, un martell. Un maretell bo, d'aquests de mecànic, amb una bola a una de les puntes. Se'l va trobar un dia per un camí, suposo que devia caure de la caixa d'eines d'algun tractor (d'aquells antics que duien una caixa d'eines "que sovint tancava malament"). Va portar el martell cap a casa, i el va deixar quan va marxar. El conservo, i quan el veig, o alguna vegada el faig servir, penso en ell.

És a dir, que d'en Piculives també en tinc bons records, alguns molt bons. De fet, d'ell en tinc tres tipus de records: dels bons, dels grisos o una mica foscos, i dels que ni sumen ni resten, però que de vegades són curiosos. 

Un exemple de record dels curiosos. He dit, subratllat, que era molt bon artesà, que era molt hàbil treballant els materials, els metalls, la fusta, els ciments i formigons... Un dia vaig arribar a la casa d'un amic comú, i em van ensenyar un molí de vent per fer electricitat que en Piculives tot just els havia acabat de construir. A mi l'invent em va semblar molt d'estar per casa, i vaig dubtar que pogués donar algun rendiment. I a sobre se'm va acudir dir-li a en Piculives que no veia clar que la base del molí fos de guix, ja que el guix no era un material adequat per a estar a la intempèrie. Però ell em va dir que allò era duríssim, que duraria molt. 

Crec que jo vaig marxar el mateix dia, i no va ser fins més endavant que em vaig assabentar que, al cap de molt poc, no sé si aquella mateixa nit, una ventada va engegar a passeig l'invent del molí, perquè l'estructura de ferro collada al guix, que aguantava l'élice amb la dinamo, no va resistir (de manera que ja era indiferent l'eventual la durabilitat del guix). Crec, alhora, que amb aquell experiment a aquella casa també es va acabar "l'aposta per l'energia eòlica", i van seguir amb les espelmes.

En resum: a mi em va agradar molt conèixer en Piculives. I és obvi que també m'hauria agradat que no haguessin existit les parts seves no agradables (o no agradables per a mi), de les que també he parlat. Però ja sóc gran, i amb els anys acumulats també he anat aprenent que, si tothom fos "com cal", segurament el món seria molt avorrit. Llàstima que això impliqui, de vegades, l'existència de "víctimes col.laterals"...

Un artista, la seva obra, la seva vida... Quin embolic.

--
(1) https://senseseny.blogspot.com/2024/01/quan-tot-es-veritat.html

14 de gen. 2024

Quan tot és veritat


En Piculives, durant l'etapa de Sant Esteve de Llémena

M'ha agradat molt llegir la biografia sobre en Piculives escrita per la Glòria Granell ('Quan tot és veritat. Biografia artística de Josep Bosch Puy, Piculives (1937-1998)'. Fundació Valvi / Editorial Gavarres, 2023). M'ha agradat perquè la Glòria escriu molt bé. I perquè vaig conèixer en Josep Bosch, en Piculives. 

Del llibre, el que més m'ha agradat ha sigut la primera part, la dels primers vint anys de la vida d'en Josep Bosch. D'aquells primers anys jo només en tenia una molt vaga idea (crec que com la majoria de persones que vam coneixer en Piculives), i la Glòria ha fet un treball d'investigació molt important. A més, ha tingut l'encert de contextualitzar molt bé aquella etapa, aquells anys tan durs de la postguerra, sobretot per a les famílies escasses de recursos, com la d'en Josep Bosch. Cosa que va fer que ell, a punt de fer cinc anys, amb dues germanes, anés a parar a l'Hospici de Girona, perquè la seva mare no els podia mantenir. Allí (ho explicarà en Josep anys després), passaran gana, fred i maltractaments.

Van anar passant els anys. I ell va anar canviant d'institucions tutelars, les següents no tan repressives. Però no va ser fins als vint anys que va ser desinstitucionalitzat. Per a aconseguir-ho, la seva mare va haver de testificar que, llavors, ja se'n podia fer càrrec (aleshores la majoria d'edat era als vint-i-un).

Després, el llibre va seguint la vida del Josep ja independent. Els diferents llocs on va viure i els diferents treballs com a assalariat. El seu casament amb la Julita, el naixement de les dues filles, l'Anna i la Carme. I la seva progressiva transformació, de Josep Boch en Piculives (el nom de la casa d'origen de la seva família paterna). Una transformació que el porta a abandonar les feines que havia anat fent, perquè decideix intentar dedicar-se, de manera exclusiva, a fer d'artista i viure de les seves obres. La seva il.lusió des de petit: poder dedicar-se a la pintura i el dibuix, tot i que finalment serà escultor.

El vaig conèixer a finals dels anys setanta, quan ja era "Piculives", o Picu, com sovint l'anomenaven els amics. La impressió que em va fer va ser doble. D'una banda, la mateixa que causava en general, i que la Glòria Granell recull molt bé en el llibre: una persona poc corrent, molt original, enlluernadora, dotada d'una vitalitat, una força i una creativitat extraordinàries.

L'altra impressió té a veure amb aquest debat abans inexistent, i ara d'actualitat, sobre la relació entre l'obra d'un artista i la seva vida. Un debat de vegades ple de polèmica i passions. Però la informació d'aquest tipus sobre en Piculives, i que en aquest cas permetria plantejar aquest debat, no apareix en el llibre que ha escrit la Glòria. I jo la trobo a faltar. És clar que ella potser ho podria justificar a partir del títol, perquè especifica que és una "biografia artística": si és artística, per què hauria de ser també familiar? 

Però una biografia familiar també ho és. I molt (sobretot, tota la primera part). Això sí, tal com he dit, és una biografia familiar només de manera parcial. I aquesta parcialitat, els buits que hi ha en la biografia, és el que m'ha motivat a escriure això que estic escrivint. Perquè no va ser només el seu cas, sinó que llavors, de casos com el seu en vaig conèixer d'altres. I em sobtava i disgustava a parts iguals, que homes interessants (això no ho qüestiono), poguessin tenir una molt bona imatge de cara als altres alhora que, a casa seva, tenien comportaments bastant irresponsables i, de vegades, del tot desconsiderats. 

Tenint en compte la considerable gent amb qui va parlar la Glòria quan va començar a treballar en el llibre (ella no va conèixer en Piculives), a mi se'm fa estrany, que ningú li esmentés aquestes parts menys lluminoses d'ell. O potser és que jo, llavors, quan vaig conèixer en Piculives, ja era molt estrany, pel fet de fixar-me i donar importància a aquestes coses? Doncs en part potser sí, perquè aleshores, en aquell ambient, sovint les converses "dels homes", amb les seves grans divagacions serioses i transcendentals sobre el que fos (sovint bastant absurdes), m'avorrien. De manera que sovint acabava al rotlle de les dones, perquè parlaven de coses més quotidianes. Com la Julita, la dona d'en Picu. Per exemple: hi ha alguna cosa al rebost, per sopar? Hi ha llenya per cuinar...?

També entenc que a la Glòria la majoria de la gent potser no n'hi hagi parlat, d'aquest tema, perquè el desig de construir o mantenir mites sovint és més fort que l'opció d'arriscar-se a enfrontar-se a realitats potser una mica grises, o ambigües. Però em costa d'assumir, aquest silenci, aquesta absència. Sobretot, se'm fa estrany que la filla gran, l'Anna, amb la qual la Glòria diu que hi va parlar molt, no li fes cap comentari sobre aquest tema (però sé que això també passa, que hi ha fills que de cara enfora mai diran res que pensin que pot perjudicar "la família", o al pare o la mare idealitzats...). Igual que em sobta que la germana petita, la Carme, pràcticament no aparegui al relat, com si la Glòria no hi hagués parlat. 

Se'm fa estrany, igual que se'm fa estrany que, sent la Glòria una dona, no hagués detectat alguna cosa, d'aquest tema. En qualsevol cas, el resultat final ha sigut aquesta absència o buit: una gran història (una més), d'una gran persona (un home), acompanyada de forats negres on desapareixen les vides, de vegades complicades, de dones i filles.

Què em passa a mi, per tant, amb aquesta "versió" d'en Piculives? Doncs el mateix que en altres casos (no és la primera vegada): que em presenten un trencaclosques dient-me que ja està sencer. I llavors jo penso això, que hi falten peces. I potser ho dic, sobretot si aquest buit o absència distorsiona o perjudica la imatge d'algú altre.

Com a home "simpatitzant amb el feminisme", considero que és el cas d'aquesta biografia. I ara en posaré un exemple, només un, no sigui que algú m'acusi de tenir cap en Piculives alguna mena de malvolença. No és el cas, en absolut, perquè d'en Piculives, encara que no en tingui una imatge idealitzada, també en tinc molts bons records.

Crec (no n'estic segur) que vaig conèixer en Piculives un dia a la seva casa de Sant Martí de Llémena. I a banda de la fascinació, llavors ja em va  sobtar el contrast entre el Piculives artista, absolutament generós amb els seus amics, sempre a punt per celebrar amb ells el que convingués, amb el marit i pare, poc responsable, poc conscient, o poc respectuós amb les necessitats de la dona i les filles. Ho dic així perquè de vegades a aquella casa vivien de manera molt austera, cosa que després no impedia que, quan ell arreplegava alguns diners, se'ls gastés organitzant una festa amb els amics. 

Això la Glòria no ho explica, i en canvi, diu una cosa que no és certa: que quan vivien a Sant Martí vivien de l'hort i del que guanyava en Piculives fent escultures. Però resulta que de vegades, com que no n'hi havia prou, la Julita anava a fer feines per les cases dels voltants. Perquè la Julita era el revés d'en Piculives: no tenia res d'artista, i com a dona pragmàtica i realista, tenia la preocupació que a aquella casa  cada dia poguessin fer bullir l'olla i les filles poguessin menjar. 

En Piculives, a força d'anar-se inventant "el personatge Piculives", gràcies al qual era admirat (cosa que alhora li permetia tenir més possibilitats de vendre obres seves, el món de l'art funciona així), era com si de vegades s'oblidés de la precarietat que havia patit quan era petit. Ho dic d'aquesta manera perquè, de vegades, aquells anys a Sant Martí de Llémena, els faltava el més imprescindible. 

Amb la paradoxa que, després, tal com ja he dit, un dia que ell havia arreplegat diners, potser organitzava una gran festa i, entre menjar i beure "amb els amics", es tornava a quedar escurat. Mentre que el rebost seguia buit. I el que encara era més curiós era que aquell eixam d'amistats que congregava, trobessin normals aquelles situacions. I que amb la seva participació seguissin fomentant aquella forma de funcionament (com que era gent major d'edat, no em sembla exagerat qualificar-los, de manera majoritària, com una colla d'irresponsables). Era curiós, i ho és encara ara: perquè si parlo amb algun d'ells d'en Piculives, aquest tema en general només surt si jo el trec (llevat d'alguna excepció). I un cop tret, en general hi ha poc o gens d'interès en aprofundir-hi.

D'altra banda, el que he escrit sobre aquest tipus d'episodis està suavitzat, perquè l'exposició podria ser més realista, i més rasposa; podria donar més detalls, de vegades bastant tristos, desagradable (per exemple, de quan en Piculives va decidir marxar de Sant Martí de Llémena, i la manera com ho va fer). Però potser ja està bé deixar-ho així. (1)

Acabo: també és cert que de tot el que he anat explicant fa molts anys, i per tant pot ser que em confongui en algun moment, sobretot amb algun detall. Més ben dit, és molt probable que m'hagi confós en alguna vegada. Però crec que no em confonc "en les grans idees" exposades. I penso que la gent que llavors va conèixer en Piculives, si volgués fer l'esforç de pensar en exemples dels "temes complicats" de la seva vida, segurament no els costaria trobar-ne. Si volgués fer l'esforç.

--
(1) Mentre escrivia això constantment se m'anaven acudint diferents exemples, ramificacions, ampliacions, detalls, etc. Constantment. I els havia d'anar descartant, per tal de limitar l'extensió d'aquest text. Però tinc clar que els temes que he apuntat (i alguns altres), relacionats amb la vida d'en Piculives i altres personatges de la seva òrbita, permetrien escriure amb relativa facilitat una mena de continuació, o complement, del llibre de la Glòria Granell (que reitero que considero molt bo, i necessari). Crec que aquest altre llibre seria un llibre interessant i útil, de cara a tenir no sé si una visió més encertada, però sí mereixedora de tenir present, del que van ser les vides d'un grup de persones que llavors, durant els anys 70 i 80, tombaven per algunes comarques gironines amb opcions de vida no habituals. Persones mig artistes, mig neorurals, mig il.luminades, mig despistades o mig el que fos. Ho dic de manera descriptiva, no despectiva, perquè a més, resulta que, de manera intermitent jo en formava part, d'aquella gent.

PD: La primera versió d'aquest text era més extensa, perquè seguia amb una segona part en què passava pàgina i llavors parlava d'aspectes més agradables i no conflictius d'en Piculives. Aquesta segona part l'he acabat posant com a text independent, per tal que no fos massa llarg l'escrit.