Dibreiel, Koliel i Uriel són els títols de tres llibres que va publicar la Carmen Bentanachs durant els anys quaranta del segle passat a Buenos Aires. Són llibres curiosos i gruixuts, de centenars de pàgines. El seu contingut és religiós, i el tema principal és la crisi de la humanitat, abocada al desastre, llevat que sigui capaç -diu l'autora- de guiar-se per l'AMOR (així, sempre amb majúscules), l'única manera de complir la voluntat de Déu. Amb petites variacions, de manera monòtona (o per a mi monòtona), aquesta idea l'autora la va repetint al llarg dels centenars de pàgines en cada un dels tres llibres (altres paraules que també apareixen sovint, també sempre amb majúscules, són VERDAD i DIOS).
Potser m'equivoco, amb el resum expeditiu que n'he fet, perquè el cas és que els llibres només els he fullejat, aturant-me aquí i allà, a l'atzar, en algunes pàgines. Això sí, sempre amb la sensació d'estar llegint més o menys el mateix que acabava de llegir una mica abans. Però és clar, no puc descartar que, llegint d'aquesta manera, m'hagi saltat alguna pàgina en la qual es digui alguna cosa "una mica diferent". De tota manera, em sembla poc probable.
Està escrit amb una prosa amb rima, i dividit en capítols, alhora subdividits en parts numerades, de diferent llargada. Per exemple, a Dibreiel, subtitulat "Palabras de Dios", al punt 70 de la primera part, a la segona part d'aquest punt diu:
"Abriose el Sagrario: cual llama ardía; Jesús, radiante y hermoso cual Rey poderoso, luciendo allí estaba. / 'Mi fuego -decía- no consume: sus llamas son AMOR, su luz es Humildad, su fuerza es Caridad, su crepitar es la VERDAD. / Venid todos juntos al Sagrario, venid, no tardéis más: es hora que mi fuego destruya el odio y la maldad.'"
Aquest llibre me'l regala el fill d'un nebot de l'autora. I em fa molta il.lusió (els altres dos els fullejo mentre estic amb ell). Em fa il.lusió perquè alhora ell m'explica la història d'aquesta parenta seva, i com que m'agrada escoltar històries, passo una bona estona escoltant la de la Carmen Bentanachs.
La Carmen i el seu marit, el Rafael, just després de casar-se, molt joves, van anar a l'Argentina. Ell havia estudiat per mecànic dental, i podria ser que allí s'hagués dedicat a això, però no està del tot clar. A l'Argentina s'hi van estar molts anys, dècades, fins que al Rafael li van dir que la seva mare s'estava morint. Van tornar a correcuita i, llavors, a causa de l'emoció del retrobament, qui es va morir, de manera sobtada, va ser el pare, mentre que la mare es va refer i encara va viure uns anys més.
Ja no van tornar a l'Argentina, es van quedar aquí, i el Rafael, que era molt espavilat, inquiet i curiós, es va posar a investigar els components necessaris per fer laques d'ungles i pintallavis (llavors, durant la postguerra i l'època de l'estraperlo, eren productes buscats, que escassejaven). Va trobar unes fórmules interessants, i van muntar una petita fabriqueta, minúscula, en la qual ell i la seva dona ho feien tot. I durant uns quants anys aquella fàbrica en miniatura, i la venda dels productes, va anar força bé, fins que es veu que els van començar a copiar les fórmules, o d'altres en van trobar de noves i millors. I llavors el negoci va anar minvant, fins que van plegar.
Que se sàpiga, la Carmen Bentanachs no va tornar a escriure més, o si va escriure alguna cosa, no la va publicar. Ella i el Rafael van viure sempre molt ben avinguts, ho feien tot junts, s'estimaven molt. No van tenir fills.
Quin interès té aquesta història? No ho sé, potser per a altres persones molt poc, encara que jo hi vegi una bona història, amb aquesta barreja d'emigrants, llibres, morts sobtades, pintaungles, estimació...
Després que me l'expliquessin vaig mirar a Internet si hi havia alguna cosa sobre la Carmen Bentanachs, i vaig trobar algunes webs de llibres de segona mà que en venien algun dels seus. Però cap nota sobre ella, l'autora. I llavors em va temptar això, escriure'n alguna cosa, per tal que si, per casualitat, un altre dia una altra persona buscava qui era l'autora d'aquests tres llibres, amb una mica de sort potser arribaria aquí, i podria llegir això.
Aquest va ser un motiu. Un altre, que de fet som una mica parents amb qui em va explicar aquesta història i em va regalar el llibre i, per tant, la vida de la Carmen Bentanachs i el seu marit també la sento una mica meva. Com si ells dos fossin una mica "de la meva família" (al final, els límits del que cadascú considera la seva família són arbitraris).
I encara hi havia un tercer motiu: la història sobre la vida de la Carmen Bentanachs i el Rafael, aquest parent seu me la va explicar, un dia que el vaig anar a veure, al petit local que, temps enrere, havia sigut l'obrador de laques i pintallavis d'aquella parella.
