"Tras conocerse el fallecimiento de Hitler, ya fuera por honor o por miedo a las consecuencias, los suicidios de los obedientes camaradas nacionales se sucedieron por todos los rincones del Reich. En Neubrandeburgo, por ejemplo, más de seiscientas personas se quitaron la vida espontáneamente y, en la pequeña ciudad de Neustrelitz, 681. En total, más de cien mil en toda Alemania. Treinta y cinco generales del Heer, seis de la Luftwaffe, ocho almirantes de la Kriegsmarine, trece generales de las Waffen-SS, cinco de la policía, once de los cuarenta y tres líderes regionales del partido, varios altos cargos de la Gestapo y de la Oficina Principal de Seguridad del Reich, así como algunos altos dirigentes de las SS y la policía: todos ellos emprendieron la huida de la realidad y, por última vez, siguieron el camino marcado por el Líder." Norman Ohler a 'El gran delirio. Hitler, drogas y el III Reich' (Ed. Crítica, 2016, p. 257)
Llàstima que Hitler no decidís suïcidar-se fins al 1945. Tant de bo ho hagués fet abans! Per exemple, el 1932 o 1933, abans d'arribar al poder. Quin gran bé que hauria fet a la Humanitat, suïcidant-se llavors!
Llàstima també que no s'haguessin suïcidat abans els milers d'alemanys nazis que es van suïcidar quan Hitler es va suïcidar. Tant de bo se li haguessin avançat! Tant de bo tots els SS, i els altres assassins nazis, s'haguessin suïcidat "abans" de començar els seus assassinats massius... i no "després" d'haver-los dut a terme!
Aquesta idea que sempre és millor suicidar-se que començar a matar als altres, sempre l'he tingut clara (i igual que de Hitler, podria dir el mateix d'Stàlin, de Mussolini, de Pol-Pot, també de Franco, i d'altres persones més anònimes... quina llàstima que no es suïcidessin abans de començar a matar gent).
Hi ha qui no hi està d'acord, amb això que dic, perquè diu que qualsevol mort, i sobretot els suïcidis, han de ser sempre motiu de tristesa. Hi ha gent així, jo no. Per a mi, la mort d'algú, d'accident, malaltia o per suïcidi, de vegades és, pot ser, un motiu d'immens alleujament, d'infinita alegria.
I ja posats, també: si durant el Putsch de Munic de 1923, en lloc de només ser ferit, Hitler hagués mort a causa de les bales de la policia (com 14 de les persones que l'acompanyaven), hauria sigut fantàstic. Llàstima que llavors cap bala no l'enviés ja directament a l'altre barri!
I ara canvio de tema. El llibre de Norman Ohler, molt ben documentat, sobre el Hitler vegetarià i drogaddicte, i sobre l'ús generalitzat de les metamfetamines per part de l'exèrcit alemany, l'he trobat fantàstic. I a més, considero que moltes de les coses que exposa, "avui" també són d'actualitat. Però si de cas, com que aquesta ja és una altra història, i no és fàcil de condensar-la en poques ratlles, de moment la deixo aparcada.
