"Nadie estará a salvo hasta que todos estén a salvo. (...) La cruda realidad es que los países ricos se llevaron todo lo que había en la tienda y no dejaron ni dejan nada para el resto. Lograr una cobertura universal no es tan solo una cuestión de justicia y de equidad, sino de inteligencia y supervivencia global porque no va a haber protección colectiva hasta que todos los países estén vacunados." Pablo Tsukayama (1)
Després de l'inici de la pandèmia, quan van començar a estar disponibles les primeres vacunas, em feia vergonya pensar en vacunar-me. Sobretot em feia vergonya pensar-hi quan es va començar a fer servir, fins i tot de manera agressiva, l'argument de la solidaritat, per tal de conscienciar la gent de la necessitat d'assolir, el més aviat possible, "la immunitat de grup".
Fer servir llavors aquesta paraula em semblava molt lleig i hipòcrita, tenint en compte que el que caracteritza la gestió d'aquesta pandèmia és, precisament, el contrari: una insolidaritat mundial d'escàndol. Perquè mentre aquí ens hem preocupat molt d'aconseguir una vacunació generalitzada de la població, hi ha altres països en els quals les vacunes potser "només les veuen per la tele". Vaja, que la nostra solidaritat només és una "solidaritat de pis o de replà", molt poc solidària. Tan peculiar que seria millor que, com a mínim, no en presumíssim.
Després (després de les primeres vacunes disponibles), van anar passant els mesos. D'una banda, jo amb les meves vergonyes, i d'una altra, quiet, immòbil, pel que fa a la meva eventual vacunació. És a dir, que si no em vacunava no era perquè fos un "negacionista", o perquè em fessin por els efectes secundaris de la vacuna (que tinc assumit que es poden presentar). Ni una cosa ni l'altra. Era, tal com he dit, sobretot una qüestió d'aquest tipus de vergonya i incomoditat que he explicat.
Fa unes setmanes em vaig assabentar que la vacuna en què estava treballant el laboratori Hipra d'Anglès entraria en fase de proves amb persones, i m'hi vaig posar en contacte. Em van dir que si volia participar en l'assaig m'havia de posar en contacte amb el Clínic o el Trueta, i ho vaig fer. I vaig quedar apuntat a la llista de voluntaris per a fer de conillet d'índies, de moment amb poques possibilitats que em cridessin, perquè els primers conillets havien de ser més joves.
Fer de conillet en aquests casos té riscos, però com a mínim no genera vergonyes, i a mi això em compensava (una altra cosa és que alhora et puguis sentir una mica ruc, perquè saps que, "els conillets", als laboratoris els serveixen per després fer ells els seus negocis i martingales).
Continuo. Fa uns dies vaig veure la notícia que a Espanya hi havia munts de vacunes emmagatzemades a les neveres a l'espera de ser posades (de les ja aprovades, Jansen, Moderna...), perquè la gent que falta per vacunar-se es veu que cada cop és més reticent a fer-ho (potser perquè neguen que la covid existeixi, o perquè tenen por dels efectes secundaris, o perquè pensen que els implantaran un microxip, etc.). I llavors vaig tornar a plantejar-me què havia de fer jo. I si aquestes vacunes al final caducaven, sense que ningú les hagués aprofitat? A més, era conscient que no hi havia cap garantia, que els d'Hipra-Clínic m'acabessin seleccionat per fer de conillet.
O potser tot això que acabo d'explicar era només una excusa, i la realitat és que ja estava bastant cansat de les incomoditats socials que em generava el fet de no estar vacunat. I amb aquest cansament, al final vaig decidir "fer-me" la vida diària una mica més fàcil. És a dir, vacunar-me ja, fer com tothom. Amb la vacuna que em volguessin posar, m'era igual.
Ara ja fa uns dies que estic vacunat. Pel fet d'estar-ho, considero que he guanyat tres coses.
La primera. Segons el que diuen les estadístiques, quan tingui la segona dosi, si agafo la covid (bé, potser ja l'he passat, no m'he fet mai cap prova), en principi serà menys greu i, per tant, menors les possibilitats d'acabar hospitalitzat. Amb les contradiccions que això m'hauria plantejat, si m'hagués passat sense estar vacunat. De fet, aquesta eventual situació (covid greu sense estar vacunat) no tenia clar com l'hauria d'haver gestionat. Pensava que en aquest cas, d'eventual infecció acompanyada d'efectes severs, el més coherent (en el meu cas), hauria sigut "deixar que la malaltia fes el seu curs", i si m'ho passava malament o em moria, doncs mala sort, en part m'ho hauria buscat. I final de la funció. Val a dir que, en aquest sentit, a causa del meu "deseiximent existencial", aquesta possibilitat, morir-me, no m'inquietava molt. Ni m'inquieta (tot i que tampoc tinc gens de pressa: és cert que tinc aquesta mena de "deseiximent" -o d'indiferència-, però alhora hi ha un parell de temes que, si puc, abans de morir-me m'agradaria deixar una mica resolts).
La segona. La segona cosa que he guanyat a l'estar vacunat és poder estalviar-me, si vull, les explicacions anteriors, quan algú s'assabentava que no estava vacunat i me'n preguntava els motius, de vegades amb el nas arrufat o censurant-me obertament. Ara si vull també puc fer el meu discurs (fins i tot amb més "capítols", perquè n'hi ha un grapat més; això d'avui és només un resum), però si el faig ja no em cal fer-lo "a la defensiva", amb la molèstia de la desaprovació de l'altre "a causa de la meva insolidaritat".
La tercera. La tercera cosa que he guanyat, i potser la més important (o la que valoro més), és poder fer una vida més normal, sobretot amb relació a algunes persones concretes, les quals sé que estan més còmodes si saben que estic vacunat. Com que algunes d'aquestes persones són importants per a mi, o molt importants, en aquest sentit també em compensa molt, estar ja vacunat.
Un resum de tot plegat podria ser aquest: em vaig passar mesos sense pensar en vacunar-me, i no me n'avergonyeixo ni me'n penedeixo. I ara ja m'han punxat, i tampoc me'n penedeixo. Ves a saber, potser és perquè sóc una persona sense criteris consistents...
Acabo de rumiar tot això que escric mentre espero el tren a l'estació solitària del poble. Mentre m'espero, miro una llarga filera de petites formigues; en miro alguna en concret, vaig seguint el seu recorregut, i quan la perdo de vista, en miro una altra i també la segueixo amb la mirada. Les veig com jo, atrafegades, fràgils, efímeres... i penso que si cau un aiguat (el cel cada vegada està més tapat i negre) suposo que moltes moriran, arrossegades per l'aigua. Igual que jo qualsevol dia, que potser em moriré a causa d'un virus, o d'un autobús, o d'un atac de cor, o de la picada d'una paparra, o de ves a saber...
(1) 'Mientras el virus siga circulando, la posibilidad de un recrudecimiento de la pandemia va a ser una amenaza real y constante', ctxt.es, 7/08/2021