Suposo que l'error ve des del primer moment: començar a opinar alguna cosa sobre l'embolic de la covid. A partir d'aquí, de quan comences a opinar, ja és complicat parar, perquè llavors, per tal d'aclarir millor el que ja has dit primer, és fàcil que incorporis un segon comentari, i després un tercer, i un altre... i al final, immers en aquesta dinàmica argumentativa, marejat amb la barreja de les teves pròpies paraules i les dels altres, i com que alhora la realitat és que els teus fonaments són poc sòlids (t'excuses pensant que els de l'altre encara ho són menys, de sòlids), el que passa és que xerrant tant acabes fent-te tu sol un embolic. I a sobre de sentir-te incòmode, et sents frustrat i disgustat.
A causa de la frustració, sobretot si no ets excessivament soberg, llavors t'adones que el tema és força més complicat del que havies pensat inicialment, i que malgrat la informació que has anat recollint i acumulant (bona i dolenta, de tota mena), estàs cada vegada més perdut, en lloc de més orientat. Resulta que com més t'informes, més t'adones del poc que saps: de manera descoratjadora, sents que la teva ignorància no para d'augmentar. Com el pa amb llevat quan el fiques al forn, o com la proliferació de mosquits quan hi ha bassiols.
És una sensació que, d'altra banda, no està del tot malament. Té la seva part bona, ja que et refresca la realitat de la teva petitesa i les teves limitacions. Per exemple: el fet de les dificultats que tenim a l'hora de comunicar-nos i, de manera més concreta, la dificultat d'arribar a consensos quan tenim (i patim), discrepàncies importants amb les persones que ens envolten.
Alhora, també t'adones, veus amb tota claredat, que sortir de la inseguretat i la incomoditat en les que et sents atrapat a causa de la teva ignorància sobre el tema (d'això cada vegada n'ets més conscient, de la teva "manca de fonaments"), sortir-ne, o si més no intentar-ho (l'èxit ja és una altra cosa), implicaria primer un esforç gran i sostingut de cerca d'informació. Això, com a pas previ per a arribar, a partir de llavors, potser, a alguna conclusió, ni que sigui parcial i provisional.
Quina feinada! I com que ets realista, i també mandrós, i t'adones que aquest procés exigent no el faràs, que no faràs aquesta feina, perquè de fet no estàs disposat a dedicar-hi tot el temps i energia que caldria (a causa de la mandra, i perquè també tens altres interessos, interessos i compromisos que també reclamen la teva atenció i el teu temps).
Llavors arriba un punt que penses que, ja que és així, segurament el millor seria no dir res més sobre aquest tema, abandonar aquest escenari, callar. Dir només: disculpeu, no estic segur de res, em vaig equivocar ficant cullerada aquí, i ara em sembla que el millor és que plegui.
Tanmateix, resulta que després d'aquest discurs que acabo de fer, en lloc de parar, resulta que de moment segueixo escrivint. Mira que fresc! Però què hi farem, suposo que la coherència ara com ara no és la meva característica més destacada.