Parlava l'altre dia dels talls d'autopistes i bloquejos d'estacions i universitats com a forma de protesta i com a mesura de pressió de cara a aconseguir objectius.
Quan sento les justificacions dels responsables d'aquests bloquejos, de vegades penso en el Xirinacs de l'etapa davant la Presó Model (un any i nou mesos, fins a l'aprovació de la llei d'Amnistia el 1977). La seva sens dubte va ser una actitud exemplar, admirable, ferma. Impossible de criticar el més mínim.
D'ençà d'aleshores han passat 43 anys. Probablement, d'aquí uns altres 43 anys, com a referent democràtic es seguirà recordant més la seva integritat i la seva perseverança llavors, que els bloquejos i aldarulls multitudinaris (de la Jonquera, de l'Estació de Sants, de la de Girona, de les universitats, etc.), de la passada tardor. I si no es recorda aquell Xirinacs és igual, perquè l'exemplaritat i impecabilitat de la seva actitud seguirà sent la mateixa.
Fa poc una parenta, quan li vaig contraposar la "política de piquets" dels CDRs i Tsunamis, amb l'actitud exemplar del Xirinacs llavors davant la Model, em va dir: "Ara són altres temps".
I tenia raó, són altres temps: a aquell Xirinacs no li arriben ni a mitja sola de la sabata.
(dic "a aquell Xirinacs" perquè, més endavant, el Xirinacs es va despistar, "va perdre els seus orígens", i va acabar justificant veritables despropòsits...)
25 de gen. 2020
24 de gen. 2020
Llibres i galetes
Tornant cap a casa trobo una pila de llibres. Me'ls miro i veig que hi ha "La caverna", del Saramago. Em fa il.lusió, fa temps ja el vaig llegir, i em va agradar molt. Potser el tornaré a llegir. Els altres llibres de la pila també els arreplego, però no me'ls quedaré; quan em vingui a tomb els duré a un punt d'intercanvi de llibres.
Més endavant torno a trobar més llibres. Hi dono un cop d'ull i n'arreplego un (els altres no, ja vaig massa carregat). El que arreplego és "La España de los quinquis", de Jesús de la Heras i Juan Villarín (Planeta, 1974). Me'l miraré, i ja veure si el conservo o si també va al punt d'intercanvi. De moment em criden l'atenció unes pàgines amb acudits sobre El Lute.
Abans d'arribar a casa, una altra sorpresa: dos paquets petits, sense encetar, de galetes "Fibralia", "con salvado de trigo", "mejora el tránsito digestivo", etc. Mira que bé, també cap a casa.
En resum, un dia de sort.
Més endavant torno a trobar més llibres. Hi dono un cop d'ull i n'arreplego un (els altres no, ja vaig massa carregat). El que arreplego és "La España de los quinquis", de Jesús de la Heras i Juan Villarín (Planeta, 1974). Me'l miraré, i ja veure si el conservo o si també va al punt d'intercanvi. De moment em criden l'atenció unes pàgines amb acudits sobre El Lute.
Abans d'arribar a casa, una altra sorpresa: dos paquets petits, sense encetar, de galetes "Fibralia", "con salvado de trigo", "mejora el tránsito digestivo", etc. Mira que bé, també cap a casa.
En resum, un dia de sort.
23 de gen. 2020
Els antivacunes tallen l'autopista
¿Què pensaríem si els Hare Krishna, o els Testimonis de Jehovà, o els Antivacunes, o els Animalistes, o les Penyes Taurines, o les Penyes de l'Espanyol, o els activistes del que fos, bloquegessin per exemple l'Estació de Sants, o la de Girona, o l'autopista de La Jonquera? Què ens semblaria si ho fessin com a acte de protesta per allò que (segons els casos), els semblés injust o intolerable?
¿Què passaria si els "Adventistes del Novè Món", convençuts potser de l'imminent fi de la civilització i preocupats per la indiferència general, tallessin carreteres, autopistes, vies de tren i tot allò que els passés pel cap, per tal de fer visible "internacionalment" l'hecatombe que segons ells s'estaria acostant?
Tothom té dret a bloquejar serveis públics, les carreteres i el que convingui? Tothom té dret a fer piquets? O només estan legitimats per fer-ho "els grups escollits", ja que les reivindicacions d'aquests grups són "legítimes", mentre que les altres no?
Qui decideix qui està legitimat? Qui té la patent de la legitimitat?
I qui té l'exclusiva a l'hora de delimitar l'abast "presumptament legítim" d'aquestes obstaculitzacions? Per exemple, què passaria si en lloc de bloquejar La Jonquera o els accessos a l'estació de Sants, un d'aquests col.lectius, emparant-se en el que entengués com a dret de protesta i de "llibertat d'acció" bloquegés, posem per cas, els accessos als serveis d'urgències dels hospitals?
Si ho fessin, indubtablement, l'objectiu d'aconseguir ressò l'aconseguirien segur, i amb escreix.
Qui està legitimat per legitimar allò que presumptament és legítim obstaculitzar, "piquetejar", bloquejar o impedir? Cadascú el que a ell li sembli bé?
Què en pensen, els CDRs i els Tsunamis Democràtics, de tot això? Defensarien aquestes obstaculitzacions i bloquejos d'infraestructures i serveis duts a terme "per altres col.lectius"? Considerarien que és una forma legítima d'exercir la llibertat d'expressió? O "en aquest cas" (en el cas "dels altres"), la seva opinió seria una altra?
¿Què passaria si els "Adventistes del Novè Món", convençuts potser de l'imminent fi de la civilització i preocupats per la indiferència general, tallessin carreteres, autopistes, vies de tren i tot allò que els passés pel cap, per tal de fer visible "internacionalment" l'hecatombe que segons ells s'estaria acostant?
Tothom té dret a bloquejar serveis públics, les carreteres i el que convingui? Tothom té dret a fer piquets? O només estan legitimats per fer-ho "els grups escollits", ja que les reivindicacions d'aquests grups són "legítimes", mentre que les altres no?
Qui decideix qui està legitimat? Qui té la patent de la legitimitat?
I qui té l'exclusiva a l'hora de delimitar l'abast "presumptament legítim" d'aquestes obstaculitzacions? Per exemple, què passaria si en lloc de bloquejar La Jonquera o els accessos a l'estació de Sants, un d'aquests col.lectius, emparant-se en el que entengués com a dret de protesta i de "llibertat d'acció" bloquegés, posem per cas, els accessos als serveis d'urgències dels hospitals?
Si ho fessin, indubtablement, l'objectiu d'aconseguir ressò l'aconseguirien segur, i amb escreix.
Qui està legitimat per legitimar allò que presumptament és legítim obstaculitzar, "piquetejar", bloquejar o impedir? Cadascú el que a ell li sembli bé?
Què en pensen, els CDRs i els Tsunamis Democràtics, de tot això? Defensarien aquestes obstaculitzacions i bloquejos d'infraestructures i serveis duts a terme "per altres col.lectius"? Considerarien que és una forma legítima d'exercir la llibertat d'expressió? O "en aquest cas" (en el cas "dels altres"), la seva opinió seria una altra?
12 de gen. 2020
La nit. Elie Wiesel - 2
L'exemplar del qual he tret les cites de l'escrit anterior és de la biblioteca. Vaig veure que el llibre era al catàleg, el vaig anar a buscar a la prestatgeria on hauria de ser, però no el vaig saber trobar. Vaig demanar a una bibliotecària si em podia ajudar, va consultar el catàleg, i em va dir que no hi era perquè era al dipòsit.
El va anar a buscar, i quan va tornar amb el llibre li vaig dir que em semblava estrany, de fet incomprensible, que "aquest" llibre estigués al dipòsit. Em va dir que hi havia diferents criteris pels quals hi podia haver anat.
Un dels criteris per enviar un llibre al dipòsit es veu que és la falta de persones que se l'hagin endut en préstec (aquest, però, feia pocs mesos -m'ho va dir ella- que algú l'havia demanat prestat). De manera que, amb el criteri "de llibre prestat o no prestat", és obvi que no es té en compte la possibilitat que algú llegeixi un llibre a la mateixa biblioteca, per exemple un dia una part (o en diferents dies el llibre sencer). Tant una cosa com l'altre, sobretot la primera (consultar parts de llibres a la biblioteca), jo l'he fet moltes vegades, amb diferents llibres.
Li vaig dir a la bibliotecària que, fos quin fos el criteri que hagués servit per enviar el llibre al dipòsit, em semblava que s'havia de corregir aquella decisió. Perquè "aquell llibre" era fonamental, havia d'estar a les prestatgeries, havia d'estar a l'abast amb facilitat: era imprescindible la seva "rehabilitació". Em va dir que ho comentaria.
Quan torni el llibre, en faré el seguiment, i si va a parar una altra vegada al dipòsit, llavors faré una queixa més formal, i per escrit. Perquè no pot ser que, "en una biblioteca", en un espai la finalitat del qual és difondre la cultura, passin aquestes coses.
"La nit", d'Elie Wiesel, no pot estar al dipòsit, no es pot acceptar que hi sigui. Perquè a més, el dipòsit sovint és el pas previ a la descatalogació (cosa que en el cas d'aquest llibre ja seria "un veritable pecat mortal").
El va anar a buscar, i quan va tornar amb el llibre li vaig dir que em semblava estrany, de fet incomprensible, que "aquest" llibre estigués al dipòsit. Em va dir que hi havia diferents criteris pels quals hi podia haver anat.
Un dels criteris per enviar un llibre al dipòsit es veu que és la falta de persones que se l'hagin endut en préstec (aquest, però, feia pocs mesos -m'ho va dir ella- que algú l'havia demanat prestat). De manera que, amb el criteri "de llibre prestat o no prestat", és obvi que no es té en compte la possibilitat que algú llegeixi un llibre a la mateixa biblioteca, per exemple un dia una part (o en diferents dies el llibre sencer). Tant una cosa com l'altre, sobretot la primera (consultar parts de llibres a la biblioteca), jo l'he fet moltes vegades, amb diferents llibres.
Li vaig dir a la bibliotecària que, fos quin fos el criteri que hagués servit per enviar el llibre al dipòsit, em semblava que s'havia de corregir aquella decisió. Perquè "aquell llibre" era fonamental, havia d'estar a les prestatgeries, havia d'estar a l'abast amb facilitat: era imprescindible la seva "rehabilitació". Em va dir que ho comentaria.
Quan torni el llibre, en faré el seguiment, i si va a parar una altra vegada al dipòsit, llavors faré una queixa més formal, i per escrit. Perquè no pot ser que, "en una biblioteca", en un espai la finalitat del qual és difondre la cultura, passin aquestes coses.
"La nit", d'Elie Wiesel, no pot estar al dipòsit, no es pot acceptar que hi sigui. Perquè a més, el dipòsit sovint és el pas previ a la descatalogació (cosa que en el cas d'aquest llibre ja seria "un veritable pecat mortal").
11 de gen. 2020
La nit. Elie Wiesel
Ja ho he dit alguna altra vegada: quan sento que algú fa servir les paraules "nazisme" o "Holocaust" amb lleugeresa, m'envaeix una gran desolació, pessimisme i tristesa. Sobretot tinc aquet sentiment quan qui parla és una persona amb responsabilitats públiques (o amb aspiracions de tenir-les). Periòdicament, va passant, i en aquest ús pervertit i innoble hi cauen persones de diferents tendències polítiques. Com si no hi hagués cap consciència del que va ser realment el nazisme i l'Holocaust. (1)
Per això sempre m'agrada llegir o rellegir els escrits de les persones que ens recorden en què va consistir. Com Elie Wiesel a "La nit" (2). N'adjunto uns fragments:
"Era un tren infinitament llarg, format per vagons de bestiar sense teulada. Els SS ens hi van empènyer, un centenar per vagó; ¡estàvem tan prims! Un cop acabat l'embarcament, el comboi arrencà." 126
"A fora, uns SS passaven cridant:
-¡Llanceu tots els morts! ¡Tots els cadàvers a fora!
Els vius se n'alegraven. Tindrien més lloc." 128
"Després, el tren va tornar a emprendre el camí deixant darrere seu uns quants centenars d'orfes despullats sense sepultura en un camp nevat de Polònia.
(...)
Deu dies i deu nits de viatge. De vegades travessàvem pobles alemanys. Generalment era el matí, molt d'hora. Els obrers anaven a treballar. S'aturaven i ens seguien amb la mirada, no gaire sorpresos.
Un dia que estàvem aturats, un obrer va treure's un tros de pa del sarró i el va tirar a dins del vagó. Hi va haver un allau de gent. Dotzenes d'afamats es mataven per unes quantes molles. Aquell espectacle interessava vivament els obrers alemanys." 129
"L'últim dia del nostre viatge es va aixecar un vent terrible, i la neu no parava de caure. Notàvem que el final s'acostava, el final de debò. No podríem aguantar durant gaire temps en aquell vent glaçat, en aquella borrasca." 132
"L'últim dia havia estat el més mortífer. Havíem pujat un centenar en aquell vagó. Només en vam baixar una dotzena. (...) Havíem arribat a Buchenwald." 133
Aquest viatge en tren és un dels darrers episodis de la vida concentracionària del llavors adolescent Elie Wiesel ("Jo tenia quinze anys."). La guerra estava arribant al final, i els alemanys anaven traslladant els supervivents dels camps de concentració i extermini cap al cor d'Alemanya, uns trajectes durant els quals els índexs de morts eren elevadíssims, a causa de les penalitats extremes.
El viatge en tren cap a Buchenwald va estar precedit per una caminada de dies, sota la neu, desabrigats i afamats, des de Buna fins a Gleiwitz, l'estació on els van pujar al tren:
"Pel camí nevava, nevava, nevava sense parar. Caminaven més a poc a poc. Fins i tot els guardes semblaven cansats. El peu ferit ja no em feia mal. Devia estar completament glaçat. (...) El fred feia la seva feina a consciència. A cada passa algú queia, deixava de patir." 121
Abans d'aquests viatges, Wiesel havia estat a Auschwitz (crec que en més d'un subcamp del "conglomerat Auschwitz"), a on va arribar després de ser deportat des d'Hongria (3):
"L'endemà al matí, vam anar a peu cap a l'estació, on ens esperava un comboi de vagons de bestiar. Els policies hongaresos ens hi van fer pujar, a raó de vuitanta persones per vagó. (...) Un xiulet llarg perforà l'aire. Les rodes van començar a grinyolar. Ja estàvem en camí." 38
A Auschwitz hi va morir una germana de Wiesel, la mare i el pare, i van sobreviure ell i dues germanes més:
"Em vaig despertar el 29 de gener a l'alba. Al lloc del meu pare hi havia un altre malalt. Se'l devien haver emportat abans de l'alba per portar-lo al crematori. Potser encara respirava." 144
--
(1) És un problema que no només afecta els polítics; en aquesta temptació (en aquesta demostració d'ignorància i demagògia), també hi cauen de tant en tant alguns bisbes, de vegades de manera reiterada i posant-hi molt d'èmfasi.
(2) Columna, 1997. Traducció de Joan Mateu i Besançon. Els números del final de les cites corresponen a les pàgines d'aquesta edició.
(3) Pel que fa al recorregut exacte pels diferents camps i subcamps, i a la cronologia concreta de cada etapa, a partir del text del llibre a mi de vegades em costa de deduir (i al consultar-ho en alguna altra banda m'he trobat una dificultat semblant, i m'ha fet mandra insistir fins a arribar a una "referència realment fiable").
Per això sempre m'agrada llegir o rellegir els escrits de les persones que ens recorden en què va consistir. Com Elie Wiesel a "La nit" (2). N'adjunto uns fragments:
"Era un tren infinitament llarg, format per vagons de bestiar sense teulada. Els SS ens hi van empènyer, un centenar per vagó; ¡estàvem tan prims! Un cop acabat l'embarcament, el comboi arrencà." 126
"A fora, uns SS passaven cridant:
-¡Llanceu tots els morts! ¡Tots els cadàvers a fora!
Els vius se n'alegraven. Tindrien més lloc." 128
"Després, el tren va tornar a emprendre el camí deixant darrere seu uns quants centenars d'orfes despullats sense sepultura en un camp nevat de Polònia.
(...)
Deu dies i deu nits de viatge. De vegades travessàvem pobles alemanys. Generalment era el matí, molt d'hora. Els obrers anaven a treballar. S'aturaven i ens seguien amb la mirada, no gaire sorpresos.
Un dia que estàvem aturats, un obrer va treure's un tros de pa del sarró i el va tirar a dins del vagó. Hi va haver un allau de gent. Dotzenes d'afamats es mataven per unes quantes molles. Aquell espectacle interessava vivament els obrers alemanys." 129
"L'últim dia del nostre viatge es va aixecar un vent terrible, i la neu no parava de caure. Notàvem que el final s'acostava, el final de debò. No podríem aguantar durant gaire temps en aquell vent glaçat, en aquella borrasca." 132
"L'últim dia havia estat el més mortífer. Havíem pujat un centenar en aquell vagó. Només en vam baixar una dotzena. (...) Havíem arribat a Buchenwald." 133
Aquest viatge en tren és un dels darrers episodis de la vida concentracionària del llavors adolescent Elie Wiesel ("Jo tenia quinze anys."). La guerra estava arribant al final, i els alemanys anaven traslladant els supervivents dels camps de concentració i extermini cap al cor d'Alemanya, uns trajectes durant els quals els índexs de morts eren elevadíssims, a causa de les penalitats extremes.
El viatge en tren cap a Buchenwald va estar precedit per una caminada de dies, sota la neu, desabrigats i afamats, des de Buna fins a Gleiwitz, l'estació on els van pujar al tren:
"Pel camí nevava, nevava, nevava sense parar. Caminaven més a poc a poc. Fins i tot els guardes semblaven cansats. El peu ferit ja no em feia mal. Devia estar completament glaçat. (...) El fred feia la seva feina a consciència. A cada passa algú queia, deixava de patir." 121
Abans d'aquests viatges, Wiesel havia estat a Auschwitz (crec que en més d'un subcamp del "conglomerat Auschwitz"), a on va arribar després de ser deportat des d'Hongria (3):
"L'endemà al matí, vam anar a peu cap a l'estació, on ens esperava un comboi de vagons de bestiar. Els policies hongaresos ens hi van fer pujar, a raó de vuitanta persones per vagó. (...) Un xiulet llarg perforà l'aire. Les rodes van començar a grinyolar. Ja estàvem en camí." 38
A Auschwitz hi va morir una germana de Wiesel, la mare i el pare, i van sobreviure ell i dues germanes més:
"Em vaig despertar el 29 de gener a l'alba. Al lloc del meu pare hi havia un altre malalt. Se'l devien haver emportat abans de l'alba per portar-lo al crematori. Potser encara respirava." 144
--
(1) És un problema que no només afecta els polítics; en aquesta temptació (en aquesta demostració d'ignorància i demagògia), també hi cauen de tant en tant alguns bisbes, de vegades de manera reiterada i posant-hi molt d'èmfasi.
(2) Columna, 1997. Traducció de Joan Mateu i Besançon. Els números del final de les cites corresponen a les pàgines d'aquesta edició.
(3) Pel que fa al recorregut exacte pels diferents camps i subcamps, i a la cronologia concreta de cada etapa, a partir del text del llibre a mi de vegades em costa de deduir (i al consultar-ho en alguna altra banda m'he trobat una dificultat semblant, i m'ha fet mandra insistir fins a arribar a una "referència realment fiable").
Subscriure's a:
Missatges (Atom)