Cioran i "sopa de pollo"

Quan tenia vint anys vaig llegir "Breviario de podredumbre", i la veritat és que no en recordo gairebé res (llevat de la portada). El que sí que recordo bé és que, llavors (principis dels 70), algunes persones amb les quals em relacionava admiraven molt el seu autor, Emil Cioran. (1)

Llegeixo ara "En las cimas de la desesperación", el primer llibre que va escriure Cioran (quan ell tenia 22 anys). El llegeixo i em sembla que entenc l'ambient d'exaltació admirativa d'aquelles persones que llavors jo tractava (una admiració que jo no recordo que compartís, però això potser només és resultat de la meva desmemòria, o d'una memòria interessadament selectiva). Crec que estava relacionada (aquella admiració), amb una similitud, segons ho veig ara, entre Cioran i Nietzsche. Nietzsche llavors també era un referent important, en aquell ambient, i jo també n'havia llegit alguna cosa, i em sembla que no havia entès res.

Per a mi avui tant Nietzsche com Cioran poden ser autors atractius en la mesura en què en els seus llibres hi ha "frases brillants", unes frases que m'agrada pescar pel mig dels seus textos. I poca cosa més (i no sé per què dic poca, ja és molta). El cas és que tant l'un com l'altre se'm fan més aviat feixucs, si els llegeixo massa estona. I de vegades se'm fan fins i tot antipàtics. (2)

Avui, mentre sopo, vaig llegint "En las cimas de la desesperación", i en pesco frases com aquestes, que guardo en el meu cistell de pescador de frases:

"Todo es preferible a ese despertar permanente, a esa ausencia criminal del olvido." 9

"Existen estados y obsesiones con los que no se puede vivir." 14

"Ignoro totalmente por qué hay que hacer algo en esta vida." 18

"La creación es una preservación temporal de las garras de la muerte." 20

"El hecho de que yo exista prueba que el mundo no tiene sentido." 30

Mentre llegeixo i pesco frases, alhora em vaig menjant un plat de sopa de sobre, "Sopa de pollo con fideos" (Gallina Blanca). Paro un moment de llegir i de menjar sopa, i penso que és curiosa, aquesta combinació: "En las cimas de la desesperación" amb la "Sopa de pollo"...

D'on ha sortit aquest exemplar de "En las cimas de la desesperación"? I d'on ha sortit aquest sobre de "Sopa de pollo"? Bé, aquestes ja són altres històries...

--
(1) Tusquets, 1991. En teoria aquest llibre va ser escrit el 1933, i no sé si llavors publicat, o més tard (ho he buscat una mica -només una mica-, i no he aconseguit aclarir-ho). I especulo: i si fos una mena de "Quadern gris" de Pla, escrit també als 22 anys, i després polit, reescrit...? (especular és gratis).
(2) Cioran va morir als 84 anys, cosa que sobta, tenint en compte el que escrivia, les referències constants a l'absurditat de la vida, al suïcidi... Pel que fa al meu sentiment d'antipatia cap a ell, que ja he esmentat, potser té alguna relació amb la seva admiració, quan era jove, per Hitler i el nazisme, de la qual després se'n va retractar. Però al marge del seu penediment, el to dels seus escrits, amarats de negativitat, absurditat, pessimisme, i també aires de superioritat, va seguir sent sempre (des del meu punt de vista) molt grandiloqüent, menyspreador, etc. O si més no, això és el que a mi em transmeten. Pels títols dels seus llibres (i per alguna ressenya biogràfica seva que he llegit), es veu que va seguir bastant igual de corrosiu tota la vida.

Yourcenar, Ferrater i els rebuscadors

He tornat a agafar les "Memòries d'Adrià, de la Margerite Yourcenar. El vaig llegint de tant en tant, de mica en mica (quan el vaig començar ho vaig fer pel final, les notes sobre el procès d'elaboració, segurament el que més m'agrada del llibre). Alhora, aquests dies he literalment devorat "Tres prosistes", de Gabriel Ferrater, i n'he rellegit tres vegades la part sobre Pla. I altres llibres, perquè vaig saltant d'un a l'altre, i retornant als anteriors...

A un carrer del costat, a uns baixos buits des de feia temps, fa potser un any s'hi va instal.lar un grup o família amb aspecte de gitanos búlgars o romanesos (que ho siguin o no, gitanos i d'aquests llocs, només és una hipòtesi). Són homes i dones joves, i amb un bon grapat de criatures. Les criatures, sobretot quan fa bo, sovint fan corredisses pel carrer, descalces, pel tram del davant dels baixos que ocupen. Els seus somriures i rialles, els seus crits, són una alenada de vida, de vitalitat i d'alegria. Els adults, homes i dones, de vegades els veus amb un carret i furgant els contenidors del barri.

Quan passo per aquest carrer de vegades tinc una sensació d'estranyesa. Veig aquesta gent i penso en el meu món, i penso en el seu. Ells amb la seva cultura (que jo desconec), jo amb la meva (Yourcenar, Ferrater, etc.). Aquesta gent, amb la seva presència, m'ajuda a que no m'oblidi que "la meva normalitat" és arbitrària, i també fràgil. Aquestes persones em recorden que si no existís res del meu món seguirien existint igualment "molts altres mons", moltes experiències humanes, cultures, formes d'entendre i viure la vida...

Em recorden que la meva idea del món és, en definitiva, només un dels diferents "papers d'embolicar" amb què es pot embolicar la vida.

Una altra cosa és que, per molt diferents que siguin els papers d'embolicar, el que hi ha a dins de fet és molt semblant: la por ("o la possibilitat de la por"), a la precarietat, a la gana, al fred, a la solitud, al rebuig, a la malaltia...

La brisca

¡Rayos, pararrayos, truenos, trinos!
¡Ciclón, furia... y un bombón!
Y un tirón de orejas,
por hacer ovillos,
que sois unos pillos.

Ho sento, he estat llegint poesies de la Gloria Fuertes i se m'ha encomanat l'idioma, l'enjogassamenta, la cantarella...

Y m'ha agradat el que m'ha passat, perquè m'agrada el castellà, i la Gloria Fuertes, i aquesta mena de jocs...