Interior de l'església de les Magdalenes Agustines del carrer Vallmajor, foto del 8/2/1939, pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Barcelona (1). M'impressiona aquesta foto, perquè uns anys després, alguns dies jo seguia la missa des dels bancs que hi havia (i encara hi ha) on hi havia hagut aquestes cel.les de detinguts.
Torno al tema de les txeques (2). Fa temps ja vaig explicar que a la de Sant Elies hi van estar tancades dues parentes:
"De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva." (3)
"Una coneguda [mare d'una cunyada meva] m'explica que durant l'últim mig any de la guerra, a la seva tia la van detenir al poble i la van dur a Barcelona. La van tancar a la txeca de Sant Elies, a les golfes de l'edifici, amb un grup de dones, en condicions molt precàries, mal vestides, poc abrigades, dormint a terra. Durant mesos. El delicte d'ella era que hi havia la sospita que potser estava implicada en l'ocultació d'alguns capellans per tal d'evitar que els assassinessin." (4)
Quan era petit jo anava a missa a Santa Agnès (la txeca de Sant Elies durant la guerra), o a la Pau Vella (la txeca de Vallmajor). Llavors, a la parròquia de Santa Agnès encara existia l'edifici del convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, al qual pertanyia l'església, i crec que les monges encara hi eren. Però no recordo que a casa es comentés mai, que durant la guerra, Santa Agnès i La Pau Vella s'haguessin convertit en txeques. D'això no me'n vaig assabentar fins molts anys més tard, molts.
Aquest desconeixement meu podria explicar-se pel meu desinterès, quan era adolescent i fins que vaig marxar de casa, en relació amb el tema de la Guerra Civil. El meu pare de vegades n'explicava algunes coses, i també la meva mare. Però jo escoltava poc. I no preguntava res. I així van anar passant els anys, les dècades, i quan em vaig despertar, quan vaig voler preguntar, amb el meu pare ja no hi vaig ser a temps, perquè ell ja havia perdut la memòria. A la meva mare sí que encara li vaig poder preguntar unes quantes coses; va ser quan em vaig assabentar del cas de la mare de la Benita.
Quina és la primera vegada que recordo que vaig saber alguna cosa de les txeques? (és clar, podria ser que n'hagués sentit alguna cosa abans i no n'hagués fet cas, no l'hagués retingut). La primera vegada que recordo és molt tardana, del 2003 (ja tenia 49 anys). Va ser quan vaig llegir un article de la Victoria Combalía sobre algunes de les cel.les de la txeca de Vallmajor:
"El hecho es el siguiente: en ciertas checas de Barcelona construidas durante la Guerra Civil por los que entonces eran llamados rojos y que, mediante métodos de tortura, estaban destinadas a hacer hablar a quienes allí permanecían detenidos, se ideó una modalidad de tortura distinta, la llamada de 'métodos psicotécnicos'. Éstos consistían en la decoración de la checa con unos dibujos geométricos que conseguían marear y obsesionar visualmente al recluso." (5)
Suposo que l'article em devia cridar l'atenció per tres motius. Un, és clar, per la proximitat del lloc, a tocar de casa. Un altre, per l'ús que exposava de recursos de l'art modern com a mitjà de tortura a les txeques. I el tercer, perquè el firmava la Victoria Combalía, crítica d'art i de la qual n'havia escoltat alguna conferència (sobre temes que no tenien res a veure amb les txeques).
El cas és que, a partir de llavors, l'antic desinterès es va anar convertint en tot el contrari. Llegia el que trobava, sobre les txeques en general i, de manera més concreta, sobre les que van estar ubicades en les esglésies i convents del barri. Per exemple, tenia l'interrogant sobre què havia passat amb les monges d'aquells dos convents convertits en txeques. I em va agradar assabentar-me que, tant les unes com les altres, quan va començar la guerra van poder marxar a temps, tant les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem (del carrer de Sant Elies), com les Magdalenes Agustines (del carrer Vallmajor). (6)
Uns quants anys després de l'article de la Victoria Combalía, i ja amb unes quantes lectures acumulades sobre el tema de les txeques, el 2015 em vaig assabentar que el convent de les monges Santjoanistes (unes altres "santjoanistes", diferents de les del carrer de Sant Elies), durant la guerra també va ser una txeca (d'aquest convent ja no en queda res, feia cantonada als carrers Saragossa i Santjoanistes). Queda molt a la vora de la parròquia de Santa Agnès, de manera que ja tenia una tercera txeca "al meu barri" (si de petit vivia al carrer Muntaner, entre Santa Agnès i La Pau, ara visc a uns cent metres dels edificis que ocupen el solar de l'antic convent de les Santjoanistes). A més, la txeca del carrer Saragossa -aquest era el seu nom-, estava relacionada amb la de Vallmajor a través de les cel.les amb pintures que presumptament servien com a element de tortura. El suposat efecte d'aquelles pintures d'Alfonso Laurencic, el dissenyador d'aquelles cel.les, seria un altre tema interessant de tractar, però si de cas quedarà per a un altre dia, si m'animo. (7)
En conjunt, el resultat del meu interès i de les meves diferents lectures sobre aquest tema de les txeques és que considero que és un tema complicat, molt. Perquè de tot allò fa molts anys, i a sobre moltes de les aproximacions antigues o actuals al món de les txeques estan contaminades de diferents maneres. Sovint, pels biaixos ideològics dels autors. A més, també hi ha molts buits, i contradiccions entre diferents versions, relativitzacions i magnificacions, de vegades amb abundants abusos dels adjectius... No ho facilita tampoc el fet que hi va haver moltes diferències, entre les diferents txeques, i també entre els diferents períodes d'una mateixa txeca (el maig del 37 la majoria van passar a ser controlades pel SIM -Servei d'Informació Militar-, unes quantes es van tancar, se'n van crear altres...).
D'altra banda, crec, alhora, que fer servir la paraula "txeca" per descriure una realitat que suposadament només va existir en la zona republicana és un error. Perquè amb un nom o un altre (o sense nom), les presons irregulars, les detencions arbitràries, les tortures i les execucions extrajudicials van ser, malauradament, una realitat en els dos bàndols. Tal com explica, per exemple, Josefina Aldecoa:
"Al llegar a León me enteré en seguida. Mi profesor de la Escuela Preparatoria había sido fusilado. Acusación: tratar de politizar a los alumnos. Nos leía a Lorca, a Machado, a Alberti, a Juán Ramón. Por primera vez comprendí que sí, que la cultura tenía que ver con la política y que, en determinadas circunstancias, la cultura era peligrosa. (...) Julio de 1936 fue el comienzo de una etapa diferente de mi vida, de la vida de todos los españoles. (...) Yo no podía saber entonces lo que había significado el proyecto educativo republicano. (...) Sólo a través del miedo reinante, de los susurros de los mayores, de los gritos de las mujeres cuando corrían a altas horas de la noche detrás de los camiones de los condenados a muerte. (...) Los camiones iban camino de una cuneta, en las carreteras, a las afueras de la ciudad." (8)
Un altre exemple diferent, però també il.lustratiu, aquest sobre la txeca de Sant Elies. A l'acabar la guerra, els guanyadors van seguir utilitzant el convent com a txeca/presó, fent-ne un us semblant al del SIM abans, i no va ser restituït a les monges fins al 1943.
Per tant, si amb l'excusa d'un nom, la 'txeca' (o amb qualsevol altre excusa), es parla només "del que va passar a una banda", la que sigui (i s'oculta o es relativitza el que va passar a l'altra), això no és parlar d'història. És una altra cosa. I malauradament, "aquesta altra cosa", encara ara sovint abunda més que els intents d'objectivitat i imparcialitat, quan es parla del que va ser i del que passar durant la Guerra Civil. (9)
--
(1) "En la imagen, vista, desde una de las galerias superiores, de las celdas establecidas por el S.I.M. en lo que fue capilla del convento de Vallmajor. Pese a sus reducidas proporciones, en algunas de estas celdas llegaron a hacinarse hasta quince presos."
https://efs.efeservicios.com/foto/guerra-civil-espanola-barcelona-821939-lugares-ciudad-han-encontradas-checas-establecidas/8000277145
(2) Txeques de Barcelona:
https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html
(3) https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(4) https://passavolant.blogspot.com/2017/12/memoria-i-desmemoria-historica.html
(5) Arte moderno para torturar. El País, Cultura, 26-1-2003
http://edu-dh.org/2/tortura/tor-cites-combalia.html
(6) Del convent de les Magdalenes Agustines se'n va apoderar la FAI, fins que al maig de 1937 se'n va fer càrrec el SIM (el Servei d'Informació Militar).
(7) Susana Frouchtmann va escriure 'El hombre de las checas', sobre Alfonso Laurencic (Espasa, Grupo Planeta, 2018).
(8) En la distancia. Alfaguara, 2004 (p. 26, 27, 28)
(9) Aquesta consideració "transversal" sobre les txeques val també en relació amb el significat original a Russia de la paraula txeca: "policia política". Perquè la policia política republicana-comunista i la dels revoltats funcionaven de manera semblant, tenien els mateixos objectius: eliminar els opositors.
