La treva, de Primo Levi

Sempre faig grans elogis de Primo Levi. Ara he rellegit "La treva", i m'ha costat. L'havia llegit fa potser vint anys, però el cas és que no el recordava. Potser precisament per això, potser perquè llavors també em va costar, o no em va atrapar, potser ni el vaig acabar... no ho recordo.

"Si això és un home" i "Els enfonsats i els salvats" em segueixen semblant llibres fonamentals, imprescindibles, "descomunals". En canvi, "La treva" (escrit a continuació de "Si això és un home"), l'he trobat més "discret". I també he trobat, m'ha semblat, que li sobraven pàgines. M'ha semblat, en part, una mica una història "d'aventures"... amb algunes pinzellades, de tant en tant, del Primo Levi de "Si això és un home". Això, pinzellades, no un fil seguit. Suposo que el que he trobat a faltar ha sigut aquest fil.

De tota manera, entenc (m'imagino) que escriure'l a Primo Levi segurament li va ser útil. Potser llavors va ser una forma "d'aferrar-se a la vida", la seva primera necessitat, després de la terrible experiència del lager. Potser va tenir en part aquesta funció, precisament perquè el llibre és tan diferent (des del meu punt de vista) de "Si això és un home". Potser aquesta diferència, aquesta "lleugeresa" (relativa, comparat amb l'altre), i segons com "gratuïtat" d'algunes parts (insisteixo, des del meu subjectiu punt de vista), era allò que necessitava Primo Levi en aquell moment. Que ell necessitava, però que a mi, lector ara, tants anys després, no em genera ni l'emoció ni l'interès de "Si això és un home" (ni de "Els enfonsats i els salvats", radicalment diferent, però també absolutament ben travat).

Ara bé, que no se'm malinterpreti; si faig aquest comentari sobre "La treva" no és perquè el consideri un mal llibre, sinó només perquè el comparo amb els altres dos llibres de Primo Levi sobre l'Holocaust. Els dos, veritables monuments a la memòria, a la història i a la literatura.

Charlotte Delbo

A principis de la tardor vaig trobar als prestatges de la biblioteca "Auschwitz y después I. Ninguno de vosotros volverá", de la Charlotte Delbo. No tenia ni idea de qui era aquesta autora, i com que el títol em va cridar l'atenció, vaig fullejar el llibre allà mateix. I em va enlluernar. (1)

El vaig demanar en prèstec, i la seva lectura va ser... ara no sé quina paraula posar (a banda, o per completar, "l'enlluernament" anterior). Una altra manera de dir-ho seria aquesta: em va sembla un text del tot equiparable a "Si això és un home", de Primo Levi.

Després, en un dels suplements "Culturas" de La Vanguardia, em vaig assabentar que se n'havia fet una traducció al català, amb le títol "Cap de nosaltres tornarà". (2)

Em venia de gust compar-me aquesta edició en català, però no m'acabava de decidir, perquè poques vegades em compro llibres nous, a causa dels preus (3). Llavors, un dia que passava pel davant de la nova Documenta, a dins hi vaig veure el su propietari (o ara copropietari, no ho sé). El vaig veure amb el seu llacet de coll o "pajarita", i va ser com un imant: se'm van connectar les ganes d'entrar a la llibreria amb la salivera de l'adquisió del llibre de la Delbo en català. Vaig entrar, el tenien, i me'l vaig comprar. (4)

El vaig anar llegint a poc a poc, sense presses, durant uns quants dies. Després, el vaig posar al lloc de la prestatgeria que em semblava que li corresponia, al costat de Primo Levi. Mentre escric això, si miro cap a aquest prestage veig els seus lloms. I m'agrada veure'ls.

Per acabar, reprodueixo una de les poesies de l'edició en català (el llibre no és un conjunt de poesies, sinó una barreja de prosa, prosa poètica i poesies, i aquesta barreja -per a mi- és un dels seus grans atractius):

Aquest punt en el mapa 
Aquesta taca negra al cor d'Europa 
aquesta taca roja 
taca de foc 
taca de sutge 
taca de sang taca de cendra 
per a tants milions 
un lloc sense nom. 
De tots els països d'Europa 
de tots els punts de l'horitzó 
convergien els trens 
cap a l'innominat 
carregats de milions d'éssers 
llançats allà sense saber on era 
llançats amb les seves vides 
els seus records 
els petits mals 
la gran sorpresa 
amb la mirada interrogant 
que no ha vist ni el fum 
cremats allà sense saber on eren. 
Avui se sap 
Ja fa uns anys que se sap 
Se sap que aquest punt en el mapa 
és Auschwitz 
Això se sap 
I la resta figura que se sap. 

--
(1) Ediciones Turpial, 2004. Traducció, Mª Teresa de los Ríos.
(2) Club Editor, 2020. Traducció, Valèria Gaillard. Aquesta edició de Club Editor aplega "Auschwitz i després I. Cap de nosaltres tornarà" i "Auschwitz i després II. Un coneixement inútil", i porta el títol de la primera part.
(3) Havia mirat el catàleg de les biblioteques de la Diputació de BCN, i de l'edició en català no hi sortia cap exemplar; ara ho he tornat a mirar, i està a moltes biblioteques (i molts exemplars estan demats en prèstec).
(4) Jo he estat poc client de la Documenta, però la meva companya molt; en el seu moment vam seguir tot el procés de la possible desaparició de la llibreria, i ens vam elegrar molt quan ens vam assabentar que s'havia pogut salvar en la nova ubicació.

El camarada Kapo

Trobo 'El camarada Kapo', de Karl Von Vereiter (Petronio, 1970). El començo i de seguida l'abandono. No sóc lector de relats de ficció, i en el cas de les lectures sobre el nazisme i l'Holocaust, el que busco són informacions que em permetin anar completant i enriquint la visió d'aquesta època històrica tan complexa i terrible. I aquest llibre em sembla una història inventada amanida amb diferents ingredients, en part morbosos, per tal d'aconseguir que sigui més "atractiva" (atractiva per al tipus de públic que busca aquesta mena d'entreteniments).  

D'altra banda, penso que si l'autor, amb aquest nom, es pot suposar que era alemany, és estrany, per exemple, que no surti el nom del traductor, i l'any de l'edició original en l'idioma original (bé, també és veritat que aquestes informacions durant molt temps no s'han inclòs, i encara ara, sobretot l'any de la primera edició en l'idioma original, moltíssimes vegades encara no s'inclou).

No em costa trobar l'explicació del misteri: Karl Von Vereiter era un dels diferents pseudònims d'Enrique Sánchez Pascual (Madrid, 1918 - Sant Pere de Ribes, 1996). Es veu que, segons el tema del llibre, de vegades feia servir un o un altre pseudònim, per tal de fer-los més creibles: Alan Starr, W. Sampas, Alex Simmons, Law Space... i Karl Von Vereiter. 

Enrique Sánchez havia sigut un dels republicans espanyols que a l'acabar la Guerra Civil va haver de marxar a França, i quan va tornar, "de propina", es veu que va estar tancat a la presó de Figueres, no sé quant de temps. Amb aquell passat, suposo que a l'Espanya franquista sobreviure no li devia ser fàcil, i per això, com a escriptor, d'una banda de vegades devia triar arguments amb una mica de morbositat o truculència, i per una altra feia servir els pseudònims... tot plegat, suposo, per tal de poder fer bullir l'olla, una cosa molt prosaica, però per descomptat del tot necessària (per cert, el llibre es veu que va funcionar, es va esgotar i va ser reeditat).

Una altra possibilitat. Podria ser que la història que explica Enrique Sánchez a 'El camarada Kapo' no fos inventada (o no del tot), sinó una versió novel.lada d'un fet real que algú li hauria explicat (o la combinació de més d'una història real). O una barreja de realitat i ficció. En qualsevol cas, a mi aquesta incertesa pel que fa a la relació entre text i fets reals, fa que d'entrada aquest tipus de literatura no m'interessi. La qual cosa no vol dir que no reconegui que, de vegades, un relat inventat pot ser un recurs molt útil com a mitjà de sensibilització d'un determinat tema, com per exemple aquest del nazisme i l'Holocaust.

De vegades pot tenir aquesta utilitat... i de vegades també pot produir l'efecte contrari, és a dir, contribuir, "com a producte d'entreteniment", a la banalització d'un tema tan important com aquest.

--
(*) Les dades sobre Enrique Sánchez / Karl Von Vereiter són de la Viquipèdia, i les opinions o especulacions, meves. El seu fill, Enrique Sánchez Abulí, és guionista de còmics i traductor; aquesta informació del fill també és de la Viquipèdia.

El fotògraf de Mauthausen (la peli, una decepció)

Primer vaig veure 'El fotògraf de Mauthausen', de Mar Targarona (2018). No em va agradar, em va decebre molt, em va semblar que amb una història tan interessant com el pas per Mauthausen de Francesc Boix se n'havia fet una mala pel.lícula. He llegit que la peli tenia un baix pressupost, és possible. És a causa d'això que el guió és lamentable? O el guió és dolent a causa d'altres motius? ¿I només és dolent, o hi ha alguna cosa pitjor, en el guió? (pel que fa a altres aspectes de la pel.lícula, com les actuacions dels actors, o els decorats, ja no m'hi fico, només apunto que em semblen mediocres, però en cap cas em sembla una cosa tan greu com el tema del guió). El guió, ja en parlaré... (als crèdits es diu que és de Roger Danès i Alfred Pérez Fargas).

Més endavant vaig mirar el còmic amb el mateix títol, 'El fotògraf de Mauthausen' (també del 2018), amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d'Aintzane Landa. Em va semblar molt més digne. I també clar, honest, ja que al final, a l'explicar el procés d'elaboració de l'àlbum, Rubio indica els casos en què el guió s'ha apartat de la veritat, i ho indica cas per cas, i el motiu pel qual ho ha fet. Ho repeteixo: encara que jo no sigui lector de còmics, aquest còmic em va semblar molt digne.

Finalment, vaig llegir 'El Fotógrafo del Horror: La Historia de Francisco Boix y las Fotos Robadas a los SS de Mauthausen', l'assaig de Benito Bermejo, publicat el 2015 (edició revisada de la publicada el 2002 amb el títol 'Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen'). Rigorós, seriós, esplèndid: descobrir aquest llibre i el seu autor, Benito Bermejo, va ser un gran descobriment. 

Després de llegir el llibre de Bermejo, encara em va desagradar més la peli de Targarona. Allí on un hi havia posat rigor, l'altra havia inventat a tort i dret, conformant al final un "producte" potser atractiu per persones desitjoses "d'impactes", però difícilment justificable des de la perspectiva de l'aproximació al pas de Francesc Boix per Mauthausen.

De totes les invencions (unes quantes), segurament la que em sembla més lletja és la de situar Boix al prostíbul del camp, "de client". Però Targarona, que es veu que va apostar per situar Boix de protagonista de totes les escenes morboses de la peli, no té cap mena de mania en situar-lo també allí. Em sembla d'una indecència monumental. A més d'una estupidesa, perquè al prostíbul de Mauthauses hi entraven deportades obligades a prostituir-se, i potser deportats a netejar, però aquests en cap cas com a "usuaris".

De totes les invencions de Targarona, com la de les tortures, en les quals s'hi recrea, de manera morbosa, i de les quals a més no hi ha tampoc cap testimoni que Boix en fos víctima, o de les escenes també morboses al calabós, amb el pres de la cel.la del costat, o de l'intent de gasejament al camió... Vaja, tot "amuntegat" damunt la biografia de Boix, encara que no n'hi hagi cap testimoni. I a més, al marge que ell no en fos protagonista, és que va passant a la peli no correspon tampoc amb les etapes i el que anava passant aquells anys a Mauthausen. Històricament és un bunyol, tot està barrejat.

Per tant, al llibre de Benito Bermejo, un 10, i a la peli de Mar Targarona, un 0. Perquè tot no s'hi val, ni tan sols amb l'objectiu "d'acostar a la societat actual aquell passat". Si se n'havia de fer una peli, Francesc Boix es mereixia una mica més de respecte.