En algun moment he parlat dels Pàmies, Bossé, etc. (de les seves peculiars idees sobre la covid), i me n'he desmarcat, per si de cas algú havia pensat que hi tenia alguna afinitat.
D'altra banda, reconec que jo també tinc les meves rareses, unes quantes, i que alguns dels meus comentaris o comportaments de vegades potser poden sobtar.
Tot ve de lluny. Quan era jove vaig decidir (o potser no vaig "decidir" res, però va anar així), que preferia viure despreocupadament, sense previsions de futur. Sense preocupar-me massa de mi mateix. Llavors ja tenia un sentiment de petitesa, d'insignificança: la meva vida (igual que ara), em semblava poc rellevant, i per tant no em preocupava gaire una eventual mort prematura (val a dir que em passava el mateix pel que fa a la vida dels altres, res ni ningú em semblava molt important). I ara, malgrat el pas del temps, em sembla que he canviat poc, pel que fa a aquest sentiment i actitud.
Amb aquesta manera de ser, sé que al llarg dels anys (sobretot quan era més jove, però no només llavors), m'hauria pogut morir més d'una vegada, o emmalaltir de manera seriosa, a causa de comportaments segurament "poc intel.ligents" (poc intel.ligents en aquest sentit, és a dir, de cara a conservar la salut, la integritat física... o la vida). En podria posar uns quants exemples, fer-ne una llista, però un cop apuntat, no em sembla necessari, i així no m'allargo més del compte.
Per tant, dit tot això, ara no m'hauria d'estranyar massa que hi hagi gent jove que es preocupi poc per la possibilitat d'encomanar-se de la covid... o per encomanar-la a altres persones. Ser jove sovint porta això, aquesta irresponsabilitat pel que fa a un mateix. I aquesta despreocupació o egoisme pel que fa als altres.
Potser només hi afegiria aquesta consideració: a mi no m'importava posar en risc la meva vida, però en canvi, crec que era curós a l'hora de mirar de respectar els drets i els espais de llibertat dels altres. Aquí sí que hi veig una diferència, entre jo quan era jove (i ara que sóc gran), i una part de la joventut d'avui.
D'altra banda, no m'hauria d'estranyar tampoc que, a més dels joves (o de part dels joves), hi hagi també "pàmies" i "bossés" amb models de vida que a mi se'm fan estranys. És a dir, gent que tot i que ja no és precisament una criatura, actua amb aquesta mena "d'inconsciència juvenil". Una hipòtesi per a explicar-ho podria ser aquesta: com que fer-se adults requereix un esforç, i en general també humilitat, són persones que potser prefereixen quedar-se en un estat d'infantesa permanent, ja que, així, poden seguir intentant captar l'atenció dels altres i sentir-se el centre d'atenció.
Un resum de tot plegat podria ser aquest: que hi ha gent de tota mena. I aquest seria el repte: ¿com ho hem de fer, per tal d'aconseguir conviure uns i altres amb el mínim de restriccions i, alhora, generant el mínim de molèsties i perjudicis als altres? Per descomptat, això que és tan fàcil i curt de plantejar, és molt més difícil de fer. Només cal tenir present història de la humanitat.
Jo, després de les meves contradiccions juvenils, i ara amb les meves contradiccions presenils, amb això de la covid la veritat és que he anat pensant una cosa, després una altra, prenent una decisió, canviant-la... I segueixo igual, sovint bastant despistat, a la deriva. I alhora, sense sentir-me massa incòmode a causa d'aquest desconcert meu crònic. Ve de tan lluny que hi estic bastant acostumat.
Apa, avui ja m'he confessat, de manera que ja ho puc deixar.