La treva, de Primo Levi

Sempre faig grans elogis de Primo Levi. Ara he rellegit "La treva", i m'ha costat. L'havia llegit fa potser vint anys, però el cas és que no el recordava. Potser precisament per això, potser perquè llavors també em va costar, o no em va atrapar, potser ni el vaig acabar... no ho recordo.

"Si això és un home" i "Els enfonsats i els salvats" em segueixen semblant llibres fonamentals, imprescindibles, "descomunals". En canvi, "La treva" (escrit a continuació de "Si això és un home"), l'he trobat més "discret". I també he trobat, m'ha semblat, que li sobraven pàgines. M'ha semblat, en part, una mica una història "d'aventures"... amb algunes pinzellades, de tant en tant, del Primo Levi de "Si això és un home". Això, pinzellades, no un fil seguit. Suposo que el que he trobat a faltar ha sigut aquest fil.

De tota manera, entenc (m'imagino) que escriure'l a Primo Levi segurament li va ser útil. Potser llavors va ser una forma "d'aferrar-se a la vida", la seva primera necessitat, després de la terrible experiència del lager. Potser va tenir en part aquesta funció, precisament perquè el llibre és tan diferent (des del meu punt de vista) de "Si això és un home". Potser aquesta diferència, aquesta "lleugeresa" (relativa, comparat amb l'altre), i segons com "gratuïtat" d'algunes parts (insisteixo, des del meu subjectiu punt de vista), era allò que necessitava Primo Levi en aquell moment. Que ell necessitava, però que a mi, lector ara, tants anys després, no em genera ni l'emoció ni l'interès de "Si això és un home" (ni de "Els enfonsats i els salvats", radicalment diferent, però també absolutament ben travat).

Ara bé, que no se'm malinterpreti; si faig aquest comentari sobre "La treva" no és perquè el consideri un mal llibre, sinó només perquè el comparo amb els altres dos llibres de Primo Levi sobre l'Holocaust. Els dos, veritables monuments a la memòria, a la història i a la literatura.

Charlotte Delbo

A principis de la tardor vaig trobar als prestatges de la biblioteca "Auschwitz y después I. Ninguno de vosotros volverá", de la Charlotte Delbo. No tenia ni idea de qui era aquesta autora, i com que el títol em va cridar l'atenció, vaig fullejar el llibre allà mateix. I em va enlluernar. (1)

El vaig demanar en prèstec, i la seva lectura va ser... ara no sé quina paraula posar (a banda, o per completar, "l'enlluernament" anterior). Una altra manera de dir-ho seria aquesta: em va sembla un text del tot equiparable a "Si això és un home", de Primo Levi.

Després, en un dels suplements "Culturas" de La Vanguardia, em vaig assabentar que se n'havia fet una traducció al català, amb le títol "Cap de nosaltres tornarà". (2)

Em venia de gust compar-me aquesta edició en català, però no m'acabava de decidir, perquè poques vegades em compro llibres nous, a causa dels preus (3). Llavors, un dia que passava pel davant de la nova Documenta, a dins hi vaig veure el su propietari (o ara copropietari, no ho sé). El vaig veure amb el seu llacet de coll o "pajarita", i va ser com un imant: se'm van connectar les ganes d'entrar a la llibreria amb la salivera de l'adquisió del llibre de la Delbo en català. Vaig entrar, el tenien, i me'l vaig comprar. (4)

El vaig anar llegint a poc a poc, sense presses, durant uns quants dies. Després, el vaig posar al lloc de la prestatgeria que em semblava que li corresponia, al costat de Primo Levi. Mentre escric això, si miro cap a aquest prestage veig els seus lloms. I m'agrada veure'ls.

Per acabar, reprodueixo una de les poesies de l'edició en català (el llibre no és un conjunt de poesies, sinó una barreja de prosa, prosa poètica i poesies, i aquesta barreja -per a mi- és un dels seus grans atractius):

Aquest punt en el mapa 
Aquesta taca negra al cor d'Europa 
aquesta taca roja 
taca de foc 
taca de sutge 
taca de sang taca de cendra 
per a tants milions 
un lloc sense nom. 
De tots els països d'Europa 
de tots els punts de l'horitzó 
convergien els trens 
cap a l'innominat 
carregats de milions d'éssers 
llançats allà sense saber on era 
llançats amb les seves vides 
els seus records 
els petits mals 
la gran sorpresa 
amb la mirada interrogant 
que no ha vist ni el fum 
cremats allà sense saber on eren. 
Avui se sap 
Ja fa uns anys que se sap 
Se sap que aquest punt en el mapa 
és Auschwitz 
Això se sap 
I la resta figura que se sap. 

--
(1) Ediciones Turpial, 2004. Traducció, Mª Teresa de los Ríos.
(2) Club Editor, 2020. Traducció, Valèria Gaillard. Aquesta edició de Club Editor aplega "Auschwitz i després I. Cap de nosaltres tornarà" i "Auschwitz i després II. Un coneixement inútil", i porta el títol de la primera part.
(3) Havia mirat el catàleg de les biblioteques de la Diputació de BCN, i de l'edició en català no hi sortia cap exemplar; ara ho he tornat a mirar, i està a moltes biblioteques (i molts exemplars estan demats en prèstec).
(4) Jo he estat poc client de la Documenta, però la meva companya molt; en el seu moment vam seguir tot el procés de la possible desaparició de la llibreria, i ens vam elegrar molt quan ens vam assabentar que s'havia pogut salvar en la nova ubicació.

El camarada Kapo

Trobo 'El camarada Kapo', de Karl Von Vereiter (Petronio, 1970). El començo i de seguida l'abandono. No sóc lector de relats de ficció, i en el cas de les lectures sobre el nazisme i l'Holocaust, el que busco són informacions que em permetin anar completant i enriquint la visió d'aquesta època històrica tan complexa i terrible. I aquest llibre em sembla una història inventada amanida amb diferents ingredients, en part morbosos, per tal d'aconseguir que sigui més "atractiva" (atractiva per al tipus de públic que busca aquesta mena d'entreteniments).  

D'altra banda, penso que si l'autor, amb aquest nom, es pot suposar que era alemany, és estrany, per exemple, que no surti el nom del traductor, i l'any de l'edició original en l'idioma original (bé, també és veritat que aquestes informacions durant molt temps no s'han inclòs, i encara ara, sobretot l'any de la primera edició en l'idioma original, moltíssimes vegades encara no s'inclou).

No em costa trobar l'explicació del misteri: Karl Von Vereiter era un dels diferents pseudònims d'Enrique Sánchez Pascual (Madrid, 1918 - Sant Pere de Ribes, 1996). Es veu que, segons el tema del llibre, de vegades feia servir un o un altre pseudònim, per tal de fer-los més creibles: Alan Starr, W. Sampas, Alex Simmons, Law Space... i Karl Von Vereiter. 

Enrique Sánchez havia sigut un dels republicans espanyols que a l'acabar la Guerra Civil va haver de marxar a França, i quan va tornar, "de propina", es veu que va estar tancat a la presó de Figueres, no sé quant de temps. Amb aquell passat, suposo que a l'Espanya franquista sobreviure no li devia ser fàcil, i per això, com a escriptor, d'una banda de vegades devia triar arguments amb una mica de morbositat o truculència, i per una altra feia servir els pseudònims... tot plegat, suposo, per tal de poder fer bullir l'olla, una cosa molt prosaica, però per descomptat del tot necessària (per cert, el llibre es veu que va funcionar, es va esgotar i va ser reeditat).

Una altra possibilitat. Podria ser que la història que explica Enrique Sánchez a 'El camarada Kapo' no fos inventada (o no del tot), sinó una versió novel.lada d'un fet real que algú li hauria explicat (o la combinació de més d'una història real). O una barreja de realitat i ficció. En qualsevol cas, a mi aquesta incertesa pel que fa a la relació entre text i fets reals, fa que d'entrada aquest tipus de literatura no m'interessi. La qual cosa no vol dir que no reconegui que, de vegades, un relat inventat pot ser un recurs molt útil com a mitjà de sensibilització d'un determinat tema, com per exemple aquest del nazisme i l'Holocaust.

De vegades pot tenir aquesta utilitat... i de vegades també pot produir l'efecte contrari, és a dir, contribuir, "com a producte d'entreteniment", a la banalització d'un tema tan important com aquest.

--
(*) Les dades sobre Enrique Sánchez / Karl Von Vereiter són de la Viquipèdia, i les opinions o especulacions, meves. El seu fill, Enrique Sánchez Abulí, és guionista de còmics i traductor; aquesta informació del fill també és de la Viquipèdia.

El fotògraf de Mauthausen (la peli, una decepció)

Primer vaig veure 'El fotògraf de Mauthausen', de Mar Targarona (2018). No em va agradar, em va decebre molt, em va semblar que amb una història tan interessant com el pas per Mauthausen de Francesc Boix se n'havia fet una mala pel.lícula. He llegit que la peli tenia un baix pressupost, és possible. És a causa d'això que el guió és lamentable? O el guió és dolent a causa d'altres motius? ¿I només és dolent, o hi ha alguna cosa pitjor, en el guió? (pel que fa a altres aspectes de la pel.lícula, com les actuacions dels actors, o els decorats, ja no m'hi fico, només apunto que em semblen mediocres, però en cap cas em sembla una cosa tan greu com el tema del guió). El guió, ja en parlaré... (als crèdits es diu que és de Roger Danès i Alfred Pérez Fargas).

Més endavant vaig mirar el còmic amb el mateix títol, 'El fotògraf de Mauthausen' (també del 2018), amb guió de Salva Rubio, dibuixos de Pedro J. Colombo i color d'Aintzane Landa. Em va semblar molt més digne. I també clar, honest, ja que al final, a l'explicar el procés d'elaboració de l'àlbum, Rubio indica els casos en què el guió s'ha apartat de la veritat, i ho indica cas per cas, i el motiu pel qual ho ha fet. Ho repeteixo: encara que jo no sigui lector de còmics, aquest còmic em va semblar molt digne.

Finalment, vaig llegir 'El Fotógrafo del Horror: La Historia de Francisco Boix y las Fotos Robadas a los SS de Mauthausen', l'assaig de Benito Bermejo, publicat el 2015 (edició revisada de la publicada el 2002 amb el títol 'Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen'). Rigorós, seriós, esplèndid: descobrir aquest llibre i el seu autor, Benito Bermejo, va ser un gran descobriment. 

Després de llegir el llibre de Bermejo, encara em va desagradar més la peli de Targarona. Allí on un hi havia posat rigor, l'altra havia inventat a tort i dret, conformant al final un "producte" potser atractiu per persones desitjoses "d'impactes", però difícilment justificable des de la perspectiva de l'aproximació al pas de Francesc Boix per Mauthausen.

De totes les invencions (unes quantes), segurament la que em sembla més lletja és la de situar Boix al prostíbul del camp, "de client". Però Targarona, que es veu que va apostar per situar Boix de protagonista de totes les escenes morboses de la peli, no té cap mena de mania en situar-lo també allí. Em sembla d'una indecència monumental. A més d'una estupidesa, perquè al prostíbul de Mauthauses hi entraven deportades obligades a prostituir-se, i potser deportats a netejar, però aquests en cap cas com a "usuaris".

De totes les invencions de Targarona, com la de les tortures, en les quals s'hi recrea, de manera morbosa, i de les quals a més no hi ha tampoc cap testimoni que Boix en fos víctima, o de les escenes també morboses al calabós, amb el pres de la cel.la del costat, o de l'intent de gasejament al camió... Vaja, tot "amuntegat" damunt la biografia de Boix, encara que no n'hi hagi cap testimoni. I a més, al marge que ell no en fos protagonista, és que va passant a la peli no correspon tampoc amb les etapes i el que anava passant aquells anys a Mauthausen. Històricament és un bunyol, tot està barrejat.

Per tant, al llibre de Benito Bermejo, un 10, i a la peli de Mar Targarona, un 0. Perquè tot no s'hi val, ni tan sols amb l'objectiu "d'acostar a la societat actual aquell passat". Si se n'havia de fer una peli, Francesc Boix es mereixia una mica més de respecte.

Indalecio González, kapo (2)

 Los peores enemigos. Historia y vida - 24/7/2018 (1)

Con demasiada frecuencia, los kapos españoles fueron la pesadilla de sus compatriotas reclusos en Mauthausen.

"Como todos los campos, Mauthausen funcionó gracias al trabajo de los kapos (...) prisioneros que mandaban a otros y que, a menudo, superaron en maldad a los guardianes de las SS. Aunque no todos eran crueles o asesinos, los supervivientes recuerdan los nombres de varios kapos españoles que se convirtieron en los carceleros más terribles. "Se sabe más de los kapos españoles que de todos los demás -escribe David Wingeate Pike-, y existe una razón para ello. Los españoles fueron el único grupo nacional que persiguió a sus compatriotas por los crímenes que cometieron como kapos, haciéndoselo pagar muy caro". Varios, como Enrique Tomás Urpí y el Tirillas, fueron ejecutados durante la liberación del campo, cuando algunos presos se tomaron la justicia por su mano. Trabajaban a las órdenes de uno de los kapos españoles más infames: Indalecio González González. Oberkapo en Gusen, el Asturias fue uno de los seis kapos españoles juzgados en la inmediata posguerra. Fue sentenciado a muerte, al igual que José Pallejá, el Negus, otro de los republicanos que se traicionaron a sí mismos y se transformaron en los peores enemigos de los españoles de Mauthausen." 

--
(1) https://www.pressreader.com/spain/historia-y-vida/20180724/282067687726404

Indalecio González, kapo

"González, natural de La Franca (Ribadedeva), y Nava, de Quirós, perdieron la guerra de España, cayeron en manos de los alemanes en la Francia derrotada de 1940 y dieron con sus huesos en Mauthausen, Austria. Allí acabaron como 'kapos' -presos elegidos para controlar a sus propios compañeros- y, broma macabra del destino, al final de la contienda mundial fueron juzgados por crímenes de guerra. Indalecio González fue condenado a muerte en uno de los juicios celebrados en Dachau por los norteamericanos entre noviembre de 1945 y agosto de 1948."
L.A. Vega. Los 'kapos' asturianos de Mauthausen, La Nueva España (www.lne.es), 3/6/2012

Cap al final de l'article L.A. Vega diu que després de la sentència diferents persones van demanar que la vida li fos perdonada, i que la dona d'Indalecio González fins i tot va arribar a escriure el president dels Estats Units, demanant clemència. L'article de L.A. Vega acaba així:

"No sirvió de nada. En 2010, un superviviente valenciano de Mauthausen, Luis Estañ (1), ya fallecido, aseguró que González le había salvado la vida al apartarle de un grupo de presos que fueron arrojados a un barranco por los SS."

En un altre article, Laura S. Leret, diu del judici a Indalecio González ('Víctimas españolas de los nazis, condenadas por EEUU'. www.publico.es, 07/05/2012):

"A pesar de que no se pudo comprobar su responsabilidad, González fue condenado a la pena de muerte."

I Mariano Constante, supervivent de Mauthausen, a 'Los años rojos; españoles en los campos nazis' (Martínez Roca, 1974, p. 123), sense donar noms, diu:

"Teníamos el ejemplo de los cuatro o cinco españoles que se habían corrompido hasta tal punto que se habían convertido en vulgares verdugos."

Dic sense donar noms, i és curiós, perquè el llibre de Constante està ple de noms (de manera que el fet de no donar-los sembla que pot respondre a la decisió de no donar-los).

Per acabar, una cita de Roc Llop, supervivent (com Constante) de Muthausen:

"Los cabos españoles se comportaban como los alemanes, polacos y demás. Bien conocidos, españoles, había dos que por malos y asesinos superaban a los otros. Al 'manco', teniente en la guerra de España, le faltaba el brazo a causa de una herida grave que sufrió. Maltrataba, pegaba y hacía trabajar a lo loco. El otro, el célebre y criminal 'Asturias'. Éste asesinaba con gozo sádico. En la barraca 17, la de la cantera, le vi patear y asesinar al tarraconense Alsina (2), de mi compañía. Asesinó centenares de todas las nacionalidades que pasaron por su 'Komando'. (...) Suerte que el mando alemán lo mandó como jefe de campo de Gusen II. Allí hizo lo mismo que en Gusen I, más aun, porque era el jefe principal." (3)
'Gusen (Komando de Mauthausen)', Roc Llop. Publicat originalment a la revista Hispania. Recollit a 'Contes negres vora el Danubi', a cura d'Emigdi Subirats (A Contra Vent Editors, 2012, p. 81). 

Després d'aquesta part de "documentació", ara una mica "d'opinió".

L.A. Vega acaba el seu article dient que, durant el judici, un deportat va testimoniar que Indalecio González un dia l'havia protegit, que l'havia apartat per tal que no fos llençat per un barranc... com si aquesta acció fos una prova exculpatòria, o un atenuant, dels greus crims dels quals se l'acusava (com si fos incompatible actuar a favor d'algú -potser un amic-, i alhora en contra d'altres persones).

I Laura S. Leret diu que va ser condemnat sense que fos demostrada la seva responsabilitat, alhora que ella no demostra aquesta falta de demostració. I quan alhora resulta que els testimonis contraris a Indalecio González apareixen en diferents relats de supervivents, i a més són bastant versemblants (d'acord, són posteriors al judici, però Leret probablement els coneix). Per exemple, la referència de Roc Llop és del tot explícita, i narrada en primera persona, com a testimoni directe.

Què va passar amb Indalecio González a Mauthausen? Ves a saber... De tota manera, d'una banda cal també tenir en compte que ell no era un kapo qualsevol, sinó un "cap de kapos", amb molta responsabilitat, i era molt difícil, segurament impossible, i sobretot a Gusen, encara més dur que Mauthausen, tenir un càrrec com el seu sense ser "una mala persona" (González primer va estar de kapo a Mauthause, i després a Gusen, també de kapo). Dic que calia ser mala persona perquè aquest era precisament un dels objectius dels SS (els responsables dels camps), aquesta degradació, aquest enfrontament entre els mateixos deportats, aquests comportaments cruels, de vegades fins i tot homicides. 

Ara bé, a dins de l'infern, els comportaments no van ser tots iguals, i per això també té sentit que si hi va haver deportats (sembla que pocs, de manera excepcional), que van cometre actes criminals, aquests actes després també fossin jutjats. Les víctimes de la deportació que van acabar convertides en botxins d'altres deportats, era coherent que fossin jutjades, i no justificades, com sembla que pretengui per exemple L.A. Vega (d'altra banda, alguns ni tan sols van tenir l'oportunitat d'un judici, ja que van ser executats o linxats pels mateixos deportats en el moment de l'alliberament, a causa de l'odi que havien alimentat com a resultat de les seves crueltats).

Cal tenir en compte que no s'obligava ningú a ser kapo; per ser-ho, "s'havia de poder i alhora voler", les dues coses, i el cas és que alguns que haurien pogut van renunciar-hi (de casos d'aquests en parlen alguns supervivents), precisament per no haver "d'actuar com a kapos". I és clar, renunciant-hi van tenir menys possibilitats de sobreviure.

(una altra cosa és que els judicis de Nuremberg contra alts càrrecs nazis, i els posteriors judicis contra càrrecs subalterns, fins arribar a alguns kapos com González, fossin realment "judicis justos", o escenificacions de sentències prèviament decidides, motivades sobretot per la voluntat d'escarmentar i de revenja... però aquesta si de cas ja és una altra història, que avui no toca)

Un resum parcial de les diferents opinions existents sobre el cas d'Indalecio González (val a dir que majoritàriament inculpatòries, i només puntualment exculpatòries, unes i altres ressenyades aquí només molt parcialment), del cas d'Indalecio González i altres de semblants, podria ser aquest: a tots ens agrada que els relats que ens afecten (a nosaltres personalment, o "al nostre grup", família, etc.), siguin el més impol.luts possible. I això fa que de vegades, de maneres diferents, més acusades o subtils, puguem retorçar la realitat, que siguem poc objectius. Potser, en el cas del col.lectiu dels deportats republicans espanyols, passa una cosa semblant. És a dir, que potser de vegades es prefereix passar de puntetes sobre aquests casos puntuals i "complicats" de companys de deportació, com el d'Indalecio González i alguns altres deportats que als camps no van tenir una conducta precisament exemplar (tal com fa, amb una frase curta i aïllada, i alhora evitant donar noms, el d'altra banda prolífic i documentadíssim Mariano Constante).

En qualsevol cas (sigui quina sigui la veritable realitat), aquestes històries "sempre fan pensar", i també, sobretot, sentir esgarrifances... són qualsevol cosa menys banals

--
(1) Suposo que és Luis Estañ Alfosea: "Durante los últimos años de su vida no dudó en acudir a la llamada de los centros escolares que le reclamaban para que relatara su dura experiencia a los más jóvenes. Luis confesaba entonces que sobrevivir a Mauthausen con las secuelas físicas y con el peso de los recuerdos no era, precisamente, una tarea sencilla: 'Yo aún dudo si fue mayor la suerte del que salió o del que se quedó en los campos. Puede parecer una barbaridad pero es algo que solo podemos comprender nosotros.'" (deportados.es/estan_historia, 2020). Ho recullo sobretot per la cita seva, tan colpidora...
(2) Nota d'Emigdi Subirats: "Probablement Josep Alsina Amorós, nascut a Tarragona el 19 de maig de 1910 i mort al camp de Gusen el 31 de juliol de 1942."
(3) L'expressió "jefe de campo" pot generar confusió a qui no estigui gaire al cas, ja que Llop òbviament es refereix només a "kapo de kapos" (tal com ja s'ha dit, entre els kapos també hi havia jerarquies).

Pere Tarrés. El meu diari de guerra

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990. Fragments del final del llibre (pàgines 319, 320, 321):

--

Estic convençut que s'apropen per a Espanya hores de glòria i de llum i de reconciliació, de força creadora.

Estic convençut que renaixerà la flama viva del cristianisme més viva que mai.

La ràdio Saragossa acaba de donar la notícia que Barcelona acaba d'ésser totalment encerclada i que han començat a entrar.

Barcelona reconquerida per a Espanya i per al Crist.

Catalunya està ja salvada. Hores històriques. Estem commoguts.

Benedicite omnia opera Domini Domino! Quan tot semblava esfondrat, Vós heu ressorgit ple de glòria. Senyor, és la vostra glòria el que m'interessa, l'única cosa per la qual el meu cor batega. Déu meu, Déu meu, gràcies d'haver-me permès presenciar tanta joia, l'alegria d'un poble que ressuscita! Déu meu, Déu meu! Laudate Dominum!

A les cinc de la tarda, enmig d'una emoció indescriptible, la Ràdio Associació de Catalunya ha assenyalat l'entrada de l'Exèrcit Nacional alliberador d'Espanya a les Rambles. Ha estat quelcom gran. Als crits d'"Arriba España" i de "Viva Franco", amb la veu fatigada, gairebé sense alè, han anunciat als quatre vents la conquesta de Barcelona.

La gent al carrer aclamava les tropes i les columnes motoritzades que anaven arribant, aclamant Franco i l'Espanya única, lliure i gran.

Abraçades, besades, llàgrimes. Déu meu, que admirable! Havia sofert tant Catalunya! Ha arribat l'hora del seu alliberament! He anat a casa, hem resat una estació al Santíssim.

Visca Crist Rei! Visca el Crist, Déu de l'Amor!

Visca la Verge de Montserrat! Visca la Puríssima i Immaculada Concepció, Patrona d'Espanya!

M'he sentit profundament espanyol i mai com avui no em surt del cor un crit ben alt de: Visca Espanya! Visca Catalunya espanyola! Espanya està destinada a ser una gran força. Ella serà el nou fogar del Cristianisme. Déu meu, il.lumineu Franco i els altres dirigents, perquè tots els seus actes siguin informats per les doctrines d'amor i de pau cristianes, com fins ara.

Els generals de l'Exèrcit han acabat de fer un parlament formidable, que ha encès el nostre cor, parlant d'amor, de pau i de justícia.

Verge Maria, Mare meva, contempleu la glòria del vostre Fill. Reina d'Espanya, continueu vetllant per la nostra Pàtria. Reina nostra, que ben aviat els temples cantin les vostres glòries.

Jesús meu, ofereixo aquest sofriment a Vós, aqueix sofriment col.lectiu, tota la sang vessada, tot el dolor dels vostres fills; i la vida de tants innocents i de tants amics...

Els desgraciats de la C.N.T.-F.A.I. estan resistint encara. És cosa de ben poques hores. Que Déu se n'apiadi.

Visca Crist Rei! Visca Espanya cristiana! Visca Catalunya espanyola!

I poso fi al meu Diari de guerra.

-------

A la introducció s'explica:

"La Comissió pro Beatificació del Dr. Pere Tarrés té el goig d'editar, i per tant de donar a conèixer, amb la col.laboració de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el "Diari de guerra" del gran metge i militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, el Dr. Pere Tarrés i Claret, escrit per ell mateix en cinc petites llibretes de lletra menuda i atapeïda, des del dia 27 de maig de 1938, quan va rebre el comunicat de mobilització per anar com a metge a l'exèrcit republicà, fins a la seva tornada a la llar, el dia 26 de gener de 1939.

(...)

"El procés de beatificació ja incoat és el senyal de l'impacte que deixà la seva persona entre els que s'hi van relacionar. La Comissió que hi treballa voldria que la lectura d'aquesta obra servís als qui els conegueren per recordar-los les virtuts del seu gran familiar, o condeixeble, o amic, o líder, o conseller que van tenir el goig de sentir prop d'ells i d'admirar.

(...)

"Barcelona, 6 de novembre de 1986. Onzè aniversari del trasllat del cos del Dr. Pere Tarrés i Claret. Mn. Francesc Raventós i Pujol, vice-postulador."

"Los santos inocentes": deu anys al calaix

Passen un documental sobre el Miguel Delibes (fa mesos, TV2). Els fills i les filles parlen d'ell, i també algunes altres persones. Diuen, coincideixen, que el material de tot el que escrivia era el que veia, i entre els diferents exemples que posen es refereixen als orígens de "Los santos inocentes".

Expliquen que a Delibes el van convidar a Extremadura uns parents, i ell hi va estar una temporada, fent el que feia sempre: mirar, observar, escoltar, prendre notes. Després, més tard, aprofitant els seus records i notes, va escriure el llibre, "la novel.la", però va tenir por del que havia escrit, del que podia provocar la publicació d'aquell text, i el va guardar a un calaix. Durant més de deu anys.

En el documental es diu que quan finalment el va publicar, a banda de ser un gran èxit, també va provocar malestars familiars, a causa d'algunes reaccions d'aquells parents d'Extremadura.

Ell havia escrit una novel.la, els personatges concrets no eren reals, però el conjunt, les relacions socials, l'opulència i el caciquisme al costat de la misèria extrema, tot allò era ben real. Era una novel.la, una ficció, i alhora era una crua crònica de la realitat. Ell ho sabia, i per això va dubtar durant deu anys.

Per sort, Delibes va acabar traient del calaix la novel.la, i els lectors la van poder gaudir, la podem gaudir. I després a sobre se'n va fer la pel.lícula, també esplèndida, ben bé a l'alçada del llibre (cosa que no sempre passa, en els casos d'adaptacions literàries).

"El último mono"

El llibret (50 cèntims, 80 pàgines), està editat per "El Teatro Moderno" / "Prensa Moderna", el 1927. A la primera pàgina s'informa que aquest "Sainete en tres actos" va ser estrenat en el "Teatro del Centro, de Madrid, el 10 de noviembre de 1926".

L'autor, Carlos Arniches, va ser un "fecundo autor de sainetes y comedias, se recuerda sobre todo como pintor de los ambientes populares de Madrid, cuyo chulesco y castizo lenguaje supo recrear de forma inimitable" (Wikipedia).

El tampó triangular estampat a la portada i a la portada posterior, diu: a la base, "CENSURA DE PRENSA", i a cada un dels altres dos costats, "GOBIERNO" i "CIVIL". (1)

La dictadura de Primo de Rivera va durar del 1923 al 1930, i una de les seves característiques va ser una fèrria censura. Ara bé, tot allò que fos "chulesco y castizo" no suposava cap problema (com després els "coros y danzas" franquistes).

Carlos Arniches no va tenir mai problemes per publicar, ni abans de la dictadura de Primo de Rivera, ni durant la dictadura, ni durant la República, ni després durant la dictadura Nacionalcatòlica (2). No és cap crítica, només una constatació. I és que si no ho constates, de vegades hi ha gent que es fa un embolic, i acaba confonent, posem per cas, el castissisme amb la llibertat d'expressió.

El llibret aquest és una d'aquestes troballes fetes al carrer, una de les que em confirmen que quan tombes val la pena estar una mica atent. (3)
--
(1) A la imatge costa de veure, a causa de les limitacions de l'escanejat, però en l'original es pot llegir bé, sobretot en la portada del darrere.
(2) El 1936 va marxar a Buenos Aires. Va tornar el 1940, i llavors fins al 1943 (quan va morir), va publicar una obra de teatre cada any, quatre en total. Va ser un autor molt prolífic, realment "fecundo": des del 1888, quan va publicar la primera obra de teatre, no va parar (havia arribat a publicar-ne 4 o 5 en un mateix any).
(3) Aquest llibret, sobretot a causa del tampó, em sembla que té un veritable interès com a document històric; m'agradaria saber si hi ha alguna institució o entitat que pogués estar-hi interessada, suposo que sí, però quan escric això ho ignoro. 

Lectures sobre els camps nazis

"Em sembla superflu afegir que cap dels fets no és inventat." Primo Levi (1)

Entre les persones interessades en la literatura sobre l'Holocaust i els camps nazis cadascú té les seves preferències. Per exemple, si jo haig de triar un autor, només un, trio Primo Levi, tant pel seu llibre més conegut, "Si això és un home", escrit poc després de ser alliberat de Monowitz (un camp depenent d'Auschwitz), com per l'assaig "Els enfonsats i els salvats", escrit quaranta anys més tard.

Sobre l'Holocaust s'han escrit moltíssims llibres, d'interès desigual, d'una banda a causa de la informació aportada, i d'una altra de la qualitat literària dels escrits. Tant des d'un punt de vista com de l'altre, considero que Primo Levi assoleix l'excel.lència. (2)

Quan després d'haver-ne sentit a parlar molt, finalment vaig llegir "K.L. Reich", el relat de Joaquim Amat-Piniella sobre el seu pas primer per Mauthausen (i després per alguns camps menors dependents de Mauthausen però menys durs), vaig tenir una decepció. De fet, no el vaig acabar, i alguna estona que vaig intentar reprendre'n la lectura, no ho vaig aconseguir. Sobretot, el que se'm feia estrany era el format de novel.la triat, considero que un desencert (la seva intenció es veu que era, així, fer un relat més proper i fàcil).

Hi ha textos que són valorats, més que pel contingut del text, perquè és una determinada persona qui els ha escrit. Sobretot això passa quan l'autor pertany a un determinat col.lectiu, i és "la pertinença al col.lectiu" allò que el situa en el focus d'interès.

Considero que "K.L. Reich" és una obra d'aquest tipus, valorada aquí sobretot perquè l'autor és d'aquí, i que en canvi, en un altre lloc, en un altre país, si l'obra és coneguda, segurament genera poc interès. Perquè no té la qualitat literària ni la capacitat "universalitzadora" que tenen els llibres de Primo Levi (o, per posar altres exemples de literatura sobre els camps nazis i l'Holocaust, els de Jorge Semprún, Viktor Frankl, Imre Kertész i alguns altres, no molts). (3) (4)

D'altra banda, considero que els llibres de testimonis com el d'Amat-Piniella són també necessaris. Més ben dit, imprescindibles. Encara que tinguin una qualitat limitada, el seu valor com a contribució "a l'acumulació de testimonis" és molt important (en casos així, "la quantitat" també compta, també és rellevant, precisament perquè la història explicada és una història "de quantitats immenses de crueltats, morts i sofriments"):

"Escriure i reescriure l'Holocaust perquè tot allò que va passar no torni a repetir-se. (...) Joaquim Amat-Piniella ja és mort, però la seva paraula resta". Jordi Castellanos (5) (6)

--
(1) Última frase del prefaci de "Si això és un home".
(2) Si aquí no faig una diferenciació entre "l'Holocaust" (l'extermini programat i generalitzat de jueus), i els "camps nazis de treball o extermini", és només per simplificar l'argumentació que avui m'interessa, però òbviament aquesta simplificació és molt incorrecta.
(3) És normal que ens interessem "pels autors de casa nostra". Però també hem de procurar que el fet aquest, que siguin d'aquí, no ens distorsioni les nostres valoracions. Ja que si ens despistem, ens pot passar que ens entretinguem amb un text "d'algú dels nostres" (precisament "perquè és dels nostres"), i alhora, potser, ens estiguem perdent, o no concedint prou atenció, a textos molt més consistents i potencialment més enriquidors, de gent de fora. Malauradament, aquests biaixos localistes, i al capdavall "empobridors", ens afecten més del que ens pensem, segurament a tots...
(4) Si hagués de triar un text sobre els camps nazis escrit per algú d'aquí, no triaria el d'un testimoni (com Amat-Piniella, o la Neus Català), sinó el de la Montserrat Roig (nascuda un any després del final de la Segona Guerra Mundial), autora de "Els catalans als camps nazis". Malgrat l'àmbit restringit del llibre, considero que, paradoxalment, potser suposa una contribució més gran i més sòlida al coneixement i la denúncia dels experiments concentracionaris i genocides nazis que no, tal com he dit, l'obre sens dubte benintencionada, i també sens dubte absolutament honesta, d'Amat-Piniella.
(5) Fragment del pròleg  de "Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946)", de Joaquim Amat-Piniella (Ed. Columna-L'Albí, 1999). Segons la cita de:
https://catalaalcata.blogspot.com/2012/06/amat-piniella-lhora-blanca.html
(6) Al marge del llibre "K.L. Reich", la contribució d'Amat-Piniella al coneixement de la realitat dels camps nazis va ser immensa. Va ser un dels fundadors de l'associació "Amical de Mauthausen". Va estar molt en contacte amb la Montserrat Roig durant l'elaboració del llibre "Els catalans als camps nazis", publicat quan ell ja havia mort (la Montserrat Roig li va dedicar el llibre). Sobre la relació entre Amat-Piniella i Montserrat Roig:
http://www1.memoria.cat/amat/content/amat-piniella-i-montserrat-roig-0

[corregit/ampliat el 31 d'agost]

El José Vicente

Llegeixo "El impostor", de Javier Cercas, i penso en el José Vicente.

Llegeixo un article sobre la falsificació de partides de naixements amb l'objectiu de salvar vides de jueus duta a terme per uns claretians de París, durant l'opcupació alemanya, i penso en el José Vicente. (1)

Llegeixo un altre article que explica que hi va haver persones als camps nazis que, convençudes que no en sortirien vives, van escriure petits textos explicant el que passava, i van enterrar els textos al mateix camp, amb l'esperança que algun dia algú els trobés, i així ningú no pogués negar el que havia passat. I penso en el José Vicente. (2)

Llegeixo alguns articles sobre Francesc Boix, que es va jugar la vida per treure fotos de Mauthausen (amb el mateix objectiu, que es conegués el que havia passat, i els culpables no quedessin impunes). I penso en el José Vicente.

Torno a veure el documental "Nit i boira", d'Alain Resnais. I penso en el José Vicente.

Rellegeixo algunes pàgines de "Els catalans als camps nazis", de la Montserrat Roig. I penso en el José Vicente.

Torno a llegir la poesia "Mort a Ravensbruck", també de la Montserrat Roig. I penso en el José Vicente. (3)

Miro el meu prestatge amb els llibres de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Viktor Frankl i altres autors que han escrit sobre els camps nazis i l'Holocaust (i alhora recordo els llibres que he llegit sobre l'Holocaust prestats de biblioteques). I penso en el José Vicente.

Recordo les pel.lícules "La zona gris" (Tim Blake Nelson, 2001), "La solució final" (Frank Pierson, 2001), "Negació" (Mick Jackson, 2016), "Hannah Arendt" (Margarethe von Trotta, 2012), "L'àngel de Budapest" (Luis Oliveros, 2011), "El gran dictador", "La vida és bella"... I penso en el José Vicente.

I sobretot, recordo "La llista de Schindler", i penso molt en ell. Perquè aquesta pel.lícula l'apassionava especialment. Li agradava parlar-ne sempre que venia a tomb, i fer-la servir a les seves classes...

Les meves lectures o visionats de pel.lícules relacionades amb el nazisme i l'Holocaust sempre em porten a pensar en el José Vicente. I des del dia que ell va morir, encara més. Perquè ara sé que no podré seguir comentant amb ell el que em vindria de gust comentar sobre les meves noves lectures o visionats de pel.ícules sobre aquest tema.

El José Vicente Mestre era una gran persona. El vaig conèixer el 1998, i durant més de vint anys, els espais, projectes i moments que vam compartir van ser sempre estimulants, agradables, enriquidors. Sempre amb la filosofia (s'autodefinia com a Kantià), l'Holocaust i l'educació com a temes recurrents.

--
(1) Los falsificadores de Dios
https://elpais.com/elpais/2020/08/04/eps/1596537493_343427.html
(2) Reyes Monforte: "Auschwitz no tolera bien la ficción"
https://www.lavanguardia.com/cultura/20200813/482133221462/reyes-monforte-auschwitz-postales-del-este.html
(3) Montserrat Roig. Mort a Ravensbruck
http://www.viulapoesia.com/pagina_2.php?itinerari=9&tipus=1&subtipus=2&idpoema=308

L'impostor, de Javier Cercas

https://passavolant.blogspot.com/2020/08/limpostor.html

L'electricitat del cervell

Un altre exemple de llibre trobat al carrer aquests dies: "El universo eléctrico", de David Bodanis (1). Tracta de l'evolució dels coneixements sobre l'electricitat els dos darrers segles.

La part més interessant per a mi és un capítol del final del llibre sobre l'electricitat del cervell, amb algunes explicacions fàcils, atractives i originals, més entenedores (per a mi) que la majoria de les explicacions que havia llegit fins ara sobre el funcionament elèctric del cervell.

Penso en el que diu David Bodanis en aquesta part del llibre: el que estic fent ara, anar divagant i afilerant pensaments i paraules, no és res més que això, impulsos elèctrics del cervell que de manera misteriosa acaben configurant idees o històries més o menys intel.ligibles (curioses, estúpides, ves a saber...), uns impulsos coordinats amb uns altres impulsos, els que donen ordres al braç i a la mà, per tal que es vagin movent i el resultat sigui que jo vagi gargotejant paraules damunt del paper... (i després teclejant el teclat).

És tot tan estrany, existir, pensar, sobretot aquest gran misteri de la nostra ment conscient...

--
(1) Planeta, 2006. Els llibres trobats sovint tenen sorpreses afegides, potser una dedicatòria bonica, o una postal entremig de les pàgines... En aquest hi trobo una estampa doble amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria, amb una oració dirigida al Sagrat Cor de Jesús que acaba així: "(...) toda mi dicha y mi gloria quiero cifrarla en vivir y morir como esclava vuestra. Amén."

Pomes, peres i llibres

Pocs dies després de la troballa de les truites (en vaig parlar fa uns dies), el que em trobo són caixes plenes de pomes i peres. Tenen encara damunt la pell les gotes de condensació resultat d'haver-les tret fredes de la nevera i d'estar ara al carrer a una temperatura més elevada. Alguna peça està tocada, però la majoria en bones condicions.

Mentre n'arreplego unes quantes (ja no em caldrà anar-ne a comprar), passa un senyor gran (més gran que jo), i me n'indica l'origen. Em diu que són d'una escola infantil que hi ha al costat, ell ha vist com les treien. És fàcil imaginar-ho: a causa del virus, amb cap previsió de reobertura propera de l'escola (això passa durant la fase severa del confinament), deuen haver pensat que era millor desendollar les cambres i desfer-se de la fruita. I la primera part té sentit, però la segona és més estranya, és a dir, que qui hagi fet l'operació no aprofiti les pomes. En qualsevol cas, pitjor per a ell (o ella), i millor per a mi.

Una altra cosa que més d'una vegada també he trobat pel carrer aquests dies són llibres. De fet, "molts llibres". Per exemple, "La mort d'Ivan Ilitx", de Tolstoi, que no havia llegit i que m'ha meravellat, o "L'acabadora", de Michela Murgia, un altre llibre fantàstic (1), o "La Guerra Civil", de Manuel Tuñón de Lara, sobre aquest tema del qual sempre m'agrada llegir-ne versions de persones diferents...

Amb els llibres, si n'arreplego algun, faig una "desinfecció passiva": a casa els deixo arraconats i, al cap de tres o quatre dies, quan en principi ja no és possible que hi quedi cap virus actiu (segons diuen els experts, pel que fa a la seva supervivència damunt del paper), llavors els fullejo o llegeixo.

Per això fins ara no n'he dit tampoc res, de la recollida de llibres "també durant aquests dies", perquè si m'hagués mort entremig havent-ho explicat, llavors potser algú hauria dit que la causa de la meva mort havia sigut agafar, amb el virus descontrolat, algun llibre del carrer (a més de pomes, peres, truites...).

Bé, si em moro a partir d'ara, el resultat serà semblant (perquè no he canviat els costums), de manera que no m'haurà servit de gaire l'ocultació anterior. Probablement algú dirà: "Tant recollir porqueries i fer-se l'espavilat, i mira, al final l'ha dinyat!" (sigui dit de passada: que "al final" la dinyaré ja ho sé, no en tinc cap dubte...).

--
(1) De la Michela Murgia ja havia llegit "Y la Iglesia invento a la mujer", un assaig sobre la història de la misogínia de l'Església. Pel que fa a "L'acabadora" (Proa, 2011), algun dia en parlaré amb una mica de detall, perquè el tema del llibre, la facilitació de la mort, no és cap secret que és un tema que m'interessa de manera especial. I a més, m'agrada com escriu la Michela Murgia (o com ha traduït aquest llibre la Mercè Ubach, ja que "això" és el que jo he llegit).

La feina de l'editor: un exemple

Ahir vaig fer alguns comentaris sobre la feina de l'editor (en relació amb el seu paper actiu de cara a suggerir millores del text). (1)

M'hi va fer pensar, en tot això, la lectura recent de "El meu germà a les alforges" (1), un llibre que explica la història del germà de l'autor, ara ja mort (el germà), després d'haver viscut des dels vint i alguns anys amb l'etiqueta d'esquizofrènic (esquizofrènia paranoide). El llibre m l'havien suggerit, i em feia molta il.lusió llegir-lo, per la història que explica. I per la relació de l'autor amb la història. Però després m'he endut una gran decepció, a causa de les moltes deficiències del text (tantes, que m'ha costat acabar-lo, tot i saltar-me'n diferents parts, cosa que no hauria fet si una història tan potent hagués estat ben escrita).

És obvi que és un llibre que està fet amb tota la bona voluntat, i a més assumint un risc important, perquè tot el que explica és molt potent i personal. És una història que tenia tots els components per a convertir-se "en una gran història escrita", però es queda (des del meu punt de vista), en la intenció, en un text en mig del qual hi trobes referències d'un interès excepcional, però en conjunt tot poc organitzat, de vegades mal contextualitzat, sovint amb massa reiteracions, amb temes incrustats aliens al moll de la història... Un embolic.

M'ha costat llegir-lo. I m'ha sabut greu, constatar que aquesta "gran història real", que s'hauria pogut convertir en una "gran història escrita" (sense cap mena de dubte), s'ha quedat, segur que per falta de les ajudes i orientacions adequades, en una història fallida.

No és ni de bon tros l'únic llibre que m'ha provocat aquesta sensació. Em passa de tant en tant, sobretot amb llibres d'aquest tipus, escrits per persones que sense ser escriptores parlen d'experiències personals, seves o dels seus familiars (relacionades amb la salut mental, les que més m'interessen). Escriuen amb molta bona voluntat, molt motivades, però els fallen "les eines", els coneixements... i el resultat és el que és.

--
(1) Paco Jiménez, Editorial Gregal, 2019

La feina de l'editor

"Me han sido de inestimable ayuda los acertados comentarios de mi editor, Eric Chinski, quien reestructuró sabiamente el libro." Eric R. Kandel (1)

Hi ha llibres, potser sobretot assajos i llibres de divulgació, que inclouen un apartat d'agraïments, amb referències, per exemple, com l'anterior. En aquests casos l'autor remarca la feina de la persona o persones de l'editorial (o alienes a ella), que han contribuït a la millora del text. Ja sigui fent suggeriments de cara a estructurar-lo millor, fer-lo més clar i llegible (fàcil i fluid), més comprensible (els conceptes, les argumentacions), etc.

Aquesta fase "editorial" prèvia a l'edició material en alguns autors pot no ser tan necessària, o gens, si els autors ja són capaços d'arrodonir bé el text. En canvi, en altres casos és del tot imprescindible, si l'objectiu és aconseguir un llibre "que funcioni" (a l'hora de facilitar la lectura en lloc de complicar-la). És un treball que sovint també es fa amb les novel.les, però en aquests casos en general no es reconeix, ja que no lliga amb la imatge o mitologia "de l'escriptor-creador". (2)

Per descomptat, si no s'és un escriptor "de primera fila" i amb relació al qual l'editorial té clar que la inversió serà rendible, poder comptar amb algú que faci aquesta feina, i de manera ben feta, no és fàcil, perquè té un cost obvi. I per això hi ha molts llibres que arriben als aparadors sense haver passat per aquesta revisió. I el resultat és que, malgrat la bona voluntat dels autors i potser ser interessant el tema que aborden, costa un munt llegir-los.

De vegades aquests textos són "textos fallits" a causa d'una falta de domini del llenguatge, de vegades a causa d'una deficient organització dels grans blocs temàtics, o de la poca fluïdesa del relat, o de les reiteracions, o de la manca de referències necessàries per tal de poder contextualitzar i entendre bé un episodi, o el tema en general... De vegades, "el que falla és tot", i la frustració com a lector és immensa.

Això que explico passa sovint (que no vol dir sempre) amb llibres autoeditats, i també de vegades amb els editats per petites editorials (i de vegades també amb els publicats per grans i prestigioses editorials). Quan t'hi trobes, si és el cas que la història és bona, interessant, sempre sap greu, perquè penses "en el llibre esplèndid en què s'hauria pogut convertir aquella història" (si hagués estat ben escrita). Com a lector, més d'una vegada tinc exactament aquesta sensació (i frustració), "la de l'obra fallida". (3)

Torno al principi, perquè una cosa és la feina de revisió i millora, i una altra el seu reconeixement. Pel que fa al reconeixement, tinc la sensació (que no sé si realment es correspon amb la realitat), que el costum d'aquests agraïments (no l'agraïment "als pares, l'esposa, etc.", sinó "a la feina d'edició"), és molt més habitual en els llibres d'autors americans que en els d'aquí. A partir de les meves limitades lectures, tinc aquesta sensació. (4)

--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019.
(2) La pel.lícula "El editor de libros" (Genius), de Michael Grandage, 2016, basada en la vida de Max Perkins, explica bé la importància d'aquesta feina en el món de la creació literària.
(3) També és veritat que hi ha una altra possibilitat: que l'autor no s'adoni de les seves limitacions, que estigui tan convençut de les seves "grans capacitats", i de l'excel.lència de la seva obra, que no sigui capaç d'acceptar cap tipus de suggeriment (per exemple, és el cas dels llibres autobiogràfics del dibuixant i historietista Nazario, realment "illegibles", cosa que és una pena, perquè la seva vida real "és una veritable pel.lícula").
(4) Per descomptat, trobo que aquest tipus d'agraïments, quan s'inclouen, diuen molt a favor dels autors que tenen aquest costum (i poc a favor dels que escatimen, o silencien del tot, aquest reconeixement). Òbviament, els casos més extrems d'ocultació són quan el que fa l'autor és contractar "un negre", una persona que escriu tot el llibre, de cap a cap, per tal que després, un cop acabat, hi posi la firma l'autor, atribuint-se tot el mèrit i creativitat. Però aquesta ja és una altra història.

Alain Finkielkraut, "La derrota del pensamiento"

"Así pues, la barbarie ha acabado por apoderarse de la cultura. A la sombra de esa gran palabra, crece la intolerancia, al mismo tiempo que el infantilismo. Cuando no es la identidad cultural la que encierra al individuo en su ámbito cultural y, bajo pena de alta traición, le rechaza el acceso a la duda, a la ironía, a la razón -a todo lo que podría sustraerle de la matriz colectiva-, es la industria del ocio, esta creación de la era técnica que reduce a pacotilla las obras del espíritu (o, como se dice en América, de 'entertainment'). Y la vida guiada por el pensamiento cede suavemente su lugar al terrible y ridículo cara a cara del fanático y del zombie."

Alain Finkielkraut. La derrota del pensamiento. Anagrama, 1987

(la cita és el final del llibre, i porta de titolet "El zombie y el fanático")

Cioran i "sopa de pollo"

Quan tenia vint anys vaig llegir "Breviario de podredumbre", i la veritat és que no en recordo gairebé res (llevat de la portada). El que sí que recordo bé és que, llavors (principis dels 70), algunes persones amb les quals em relacionava admiraven molt el seu autor, Emil Cioran. (1)

Llegeixo ara "En las cimas de la desesperación", el primer llibre que va escriure Cioran (quan ell tenia 22 anys). El llegeixo i em sembla que entenc l'ambient d'exaltació admirativa d'aquelles persones que llavors jo tractava (una admiració que jo no recordo que compartís, però això potser només és resultat de la meva desmemòria, o d'una memòria interessadament selectiva). Crec que estava relacionada (aquella admiració), amb una similitud, segons ho veig ara, entre Cioran i Nietzsche. Nietzsche llavors també era un referent important, en aquell ambient, i jo també n'havia llegit alguna cosa, i em sembla que no havia entès res.

Per a mi avui tant Nietzsche com Cioran poden ser autors atractius en la mesura en què en els seus llibres hi ha "frases brillants", unes frases que m'agrada pescar pel mig dels seus textos. I poca cosa més (i no sé per què dic poca, ja és molta). El cas és que tant l'un com l'altre se'm fan més aviat feixucs, si els llegeixo massa estona. I de vegades se'm fan fins i tot antipàtics. (2)

Avui, mentre sopo, vaig llegint "En las cimas de la desesperación", i en pesco frases com aquestes, que guardo en el meu cistell de pescador de frases:

"Todo es preferible a ese despertar permanente, a esa ausencia criminal del olvido." 9

"Existen estados y obsesiones con los que no se puede vivir." 14

"Ignoro totalmente por qué hay que hacer algo en esta vida." 18

"La creación es una preservación temporal de las garras de la muerte." 20

"El hecho de que yo exista prueba que el mundo no tiene sentido." 30

Mentre llegeixo i pesco frases, alhora em vaig menjant un plat de sopa de sobre, "Sopa de pollo con fideos" (Gallina Blanca). Paro un moment de llegir i de menjar sopa, i penso que és curiosa, aquesta combinació: "En las cimas de la desesperación" amb la "Sopa de pollo"...

D'on ha sortit aquest exemplar de "En las cimas de la desesperación"? I d'on ha sortit aquest sobre de "Sopa de pollo"? Bé, aquestes ja són altres històries...

--
(1) Tusquets, 1991. En teoria aquest llibre va ser escrit el 1933, i no sé si llavors publicat, o més tard (ho he buscat una mica -només una mica-, i no he aconseguit aclarir-ho). I especulo: i si fos una mena de "Quadern gris" de Pla, escrit també als 22 anys, i després polit, reescrit...? (especular és gratis).
(2) Cioran va morir als 84 anys, cosa que sobta, tenint en compte el que escrivia, les referències constants a l'absurditat de la vida, al suïcidi... Pel que fa al meu sentiment d'antipatia cap a ell, que ja he esmentat, potser té alguna relació amb la seva admiració, quan era jove, per Hitler i el nazisme, de la qual després se'n va retractar. Però al marge del seu penediment, el to dels seus escrits, amarats de negativitat, absurditat, pessimisme, i també aires de superioritat, va seguir sent sempre (des del meu punt de vista) molt grandiloqüent, menyspreador, etc. O si més no, això és el que a mi em transmeten. Pels títols dels seus llibres (i per alguna ressenya biogràfica seva que he llegit), es veu que va seguir bastant igual de corrosiu tota la vida.

Yourcenar, Ferrater i els rebuscadors

He tornat a agafar les "Memòries d'Adrià, de la Margerite Yourcenar. El vaig llegint de tant en tant, de mica en mica (quan el vaig començar ho vaig fer pel final, les notes sobre el procès d'elaboració, segurament el que més m'agrada del llibre). Alhora, aquests dies he literalment devorat "Tres prosistes", de Gabriel Ferrater, i n'he rellegit tres vegades la part sobre Pla. I altres llibres, perquè vaig saltant d'un a l'altre, i retornant als anteriors...

A un carrer del costat, a uns baixos buits des de feia temps, fa potser un any s'hi va instal.lar un grup o família amb aspecte de gitanos búlgars o romanesos (que ho siguin o no, gitanos i d'aquests llocs, només és una hipòtesi). Són homes i dones joves, i amb un bon grapat de criatures. Les criatures, sobretot quan fa bo, sovint fan corredisses pel carrer, descalces, pel tram del davant dels baixos que ocupen. Els seus somriures i rialles, els seus crits, són una alenada de vida, de vitalitat i d'alegria. Els adults, homes i dones, de vegades els veus amb un carret i furgant els contenidors del barri.

Quan passo per aquest carrer de vegades tinc una sensació d'estranyesa. Veig aquesta gent i penso en el meu món, i penso en el seu. Ells amb la seva cultura (que jo desconec), jo amb la meva (Yourcenar, Ferrater, etc.). Aquesta gent, amb la seva presència, m'ajuda a que no m'oblidi que "la meva normalitat" és arbitrària, i també fràgil. Aquestes persones em recorden que si no existís res del meu món seguirien existint igualment "molts altres mons", moltes experiències humanes, cultures, formes d'entendre i viure la vida...

Em recorden que la meva idea del món és, en definitiva, només un dels diferents "papers d'embolicar" amb què es pot embolicar la vida.

Una altra cosa és que, per molt diferents que siguin els papers d'embolicar, el que hi ha a dins de fet és molt semblant: la por ("o la possibilitat de la por"), a la precarietat, a la gana, al fred, a la solitud, al rebuig, a la malaltia...

La brisca

¡Rayos, pararrayos, truenos, trinos!
¡Ciclón, furia... y un bombón!
Y un tirón de orejas,
por hacer ovillos,
que sois unos pillos.

Ho sento, he estat llegint poesies de la Gloria Fuertes i se m'ha encomanat l'idioma, l'enjogassamenta, la cantarella...

Y m'ha agradat el que m'ha passat, perquè m'agrada el castellà, i la Gloria Fuertes, i aquesta mena de jocs...

Fotografies abandonades

Les vaig trobar fa uns dies, esteses per la vorera, al costat d'uns contenidors. Aquestes dues i algunes més. Suposo que van arribar al carrer com a resultat d'alguna defunció, o d'un trasllat a una residència geriàtrica, o del canvi de propietat d'un pis. Per algun d'aquests motius, i a causa, llavors, de les presses per desfer-se del que abans havia sigut important per a algú, i arriba un dia que aquest algú ja no hi és, o ja no compta, i els seus objectes, fotos, records, ja només són noses... I és inevitable que sigui així, perquè tot és finit, però alhora és trist acabar tirat de qualsevol manera a la vorera...

"Arriba Catalonia!"

"Arriba Spain!", Edicions 62, 1972. 

Avui, aquesta mateixa vinyeta, amb la mateixa intenció irònica (i desencantada), encaixaria amb naturalitat amb el títol "Arriba Catalonia!"

I al pas que anem, aviat tindrà també sentit (en el context "del nou títol"), la següent vinyeta (següent també en el llibre), la que precisament clou el llibre:

Un dinar al parc

Després d'una reunió llarga, avorrida i poc útil (no ve al cas sobre què i amb qui), al migdia, per airejar-me i estirar les cames, torno cap a casa de la Lívia passejant, amb la intenció de quan hi arribi dinar junts. Però passa una cosa, i és que a mig camí em trobo una bossa de croissants i panets, i més endavant una de taronges i mandarines. I canvio de pensament: m'assec al banc d'un parc, i acompanyat de la remor de les fulles dels arbres i de les piuladisses dels ocells, em menjo primer un parell de croassants i un panet, i després dues taronges. I ho assaboreixo tot com si fos un festí, i jo un gurmet al menjador del millor restaurant de cinc estrelles. Quina meravella!

A continuació (al parc s'hi està bé, hi ha poc moviment de gent, i la temperatura és agradable), obro "El Imperio", de Ryszard Kapuscinski, i en llegeixo unes quantes pàgines (el vaig començar fa unes setmanes, quan me'l vaig trobar, però després li van passar al davant altres lectures).

M'havia quedat al capítol que parla de la visita a Vorkutà (una ciutat de clima subàrtic que a l'hivern pot arribar als 50º sota zero, i que té el seu origen en un camp de treballs forçats estalinià que s'hi va crear els anys 30). En reprodueixo un fragment, que em sembla especialment representatiu de l'estil de Kapuscinski:

"Aquí el color de los dientes es importante: muestra el lugar de la persona en la jerarquía social. Mientras más alto es éste, más dientes de oro. Los que ocupan puestos intermedios tienen dientes de plata y los de abajo, dientes postizos que por su color y aspecto recuerdan a los naturales. Estoy tentado de preguntar cómo eran los dientes de Stalin. Pero conozco la respuesta: no se sabe, Stalin no sonreía nunca." (1)

En aquest mateix capítol explica coses que ja no fan gens de gràcia, que posen els pèls de punta, com quan parla dels milions de persones que van morir en els camps de treballs forçats estalinians, o abans d'arribar-hi, durant els trasllats, en trens de bestiar o mercaderies, uns viatges sovint encara més llargs, durs i cruels que els del règim nazi... No és un capítol agradable de llegir, però m'agrada llegir-lo.

Al cap d'una estona, fico Kapuscinski a la motxilla i enfilo cap a casa. Però abans d'arribar a casa encara em trobo una altra cosa interessant, una bossa amb més d'un quilo de castanyes; són castanyes sense coure i ben seques, duríssimes (em podria desgraciar alguna dent, si intentés rosegar-les). L'avantatge és que tan seques i dures són fàcils de pelar; alguna estona ho faré i, així, "pilongues" (no sé com es diu en català), algun dia en couré, potser amb verdures, arròs i llegums, i serà una delícia.

Al final arribo a casa. Per sort, la Lívia és de bona mena, i quan arribo s'enfada només una mica (només l'imprescindible). I m'acaba de perdonar del tot quan, "com a acte de reparació", rento els plats de l'aigüera.

--
(1) Anagrama, 2007, p.167 (l'original és de 1993); els dos llibres de Kapuscinski que ja he llegit, aquests en català, "Eben" i "Històries d'Heròdot", em van semblar esplèndids.

Manifest sobre la llengua

M'agrada parlar, escriure i llegir (i fins i tot "pensar"), en català i castellà, perquè són les dues llengües que conec, les úniques que em són properes i fàcils.

Alhora, però, m'és indiferent pensar en la possibilitat que puguin desaparèixer, tant l'una com l'altra.

Considero que la llengua, l'idioma, és només un instrument, i com a tal existeix "en funció de" (en funció de la comunicació). Per tant, no m'importa que la llengua que en un moment i lloc determinats utilitzo sigui una o l'altra, perquè el que m'interessa de debò "és el que dic o em diuen". El contingut.

Em seria indiferent la desaparició de tots els idiomes del món si al final en quedés un, només un, però aquest un ens servís de cara a que tots ens poguéssim comunicar, entendre. I conviure sense tants enfrontaments identitaris.

Si per exemple fos el mandinka, doncs ja m'estaria bé. O qualsevol altre. I si això suposés que "els altres" idiomes desapareguessin, no m'importaria. És a dir, no m'importaria que desaparegués el català, el castellà, el basc, el gallec, l'anglès, el francès, l'holandès, el portuguès, el xinès, el rus, l'àrab, el berber, el grec, el llatí, el quítxua, l'esperanto, etc. No m'importaria el més mínim.

Em són bastant indiferents totes les peculiaritats culturals, del tipus que siguin, comparades amb el fet que tots som tan semblants (tu, jo, ells...), tan idèntics, tan vulnerables, tan efímers, tan contradictoris, tan poca cosa. Diferenciats només per "petits detalls", per exemple per l'alçada o l'amplada, o els colors dels cabells o la pell, i per algunes pinzellades de cultura; pels vestits, els pentinats, els gustos gastronòmics, "els idiomes"...

Des del meu ateisme militant, si haig de reivindicar alguna causa, només se me n'acudeix una: la del Bon Samarità. Tota la resta em sembla bastant irrellevant, prescindible. M'interessa molt poc.

Falange Española

 

Els antivacunes tallen l'autopista - 2

Parlava l'altre dia dels talls d'autopistes i bloquejos d'estacions i universitats com a forma de protesta i com a mesura de pressió de cara a aconseguir objectius.

Quan sento les justificacions dels responsables d'aquests bloquejos, de vegades penso en el Xirinacs de l'etapa davant la Presó Model (un any i nou mesos, fins a l'aprovació de la llei d'Amnistia el 1977). La seva sens dubte va ser una actitud exemplar, admirable, ferma. Impossible de criticar el més mínim.

D'ençà d'aleshores han passat 43 anys. Probablement, d'aquí uns altres 43 anys, com a referent democràtic es seguirà recordant més la seva integritat i la seva perseverança llavors, que els bloquejos i aldarulls multitudinaris (de la Jonquera, de l'Estació de Sants, de la de Girona, de les universitats, etc.), de la passada tardor. I si no es recorda aquell Xirinacs és igual, perquè l'exemplaritat i impecabilitat de la seva actitud seguirà sent la mateixa.

Fa poc una parenta, quan li vaig contraposar la "política de piquets" dels CDRs i Tsunamis, amb l'actitud exemplar del Xirinacs llavors davant la Model, em va dir: "Ara són altres temps".

I tenia raó, són altres temps: a aquell Xirinacs no li arriben ni a mitja sola de la sabata.

(dic "a aquell Xirinacs" perquè, més endavant, el Xirinacs es va despistar, "va perdre els seus orígens", i va acabar justificant veritables despropòsits...)

Llibres i galetes

Tornant cap a casa trobo una pila de llibres. Me'ls miro i veig que hi ha "La caverna", del Saramago. Em fa il.lusió, fa temps ja el vaig llegir, i em va agradar molt. Potser el tornaré a llegir. Els altres llibres de la pila també els arreplego, però no me'ls quedaré; quan em vingui a tomb els duré a un punt d'intercanvi de llibres.

Més endavant torno a trobar més llibres. Hi dono un cop d'ull i n'arreplego un (els altres no, ja vaig massa carregat). El que arreplego és "La España de los quinquis", de Jesús de la Heras i Juan Villarín (Planeta, 1974). Me'l miraré, i ja veure si el conservo o si també va al punt d'intercanvi. De moment em criden l'atenció unes pàgines amb acudits sobre El Lute.

Abans d'arribar a casa, una altra sorpresa: dos paquets petits, sense encetar, de galetes "Fibralia", "con salvado de trigo", "mejora el tránsito digestivo", etc. Mira que bé, també cap a casa.

En resum, un dia de sort.

Els antivacunes tallen l'autopista

¿Què pensaríem si els Hare Krishna, o els Testimonis de Jehovà, o els Antivacunes, o els Animalistes, o les Penyes Taurines, o les Penyes de l'Espanyol, o els activistes del que fos, bloquegessin per exemple l'Estació de Sants, o la de Girona, o l'autopista de La Jonquera? Què ens semblaria si ho fessin com a acte de protesta per allò que (segons els casos), els semblés injust o intolerable?

¿Què passaria si els "Adventistes del Novè Món", convençuts potser de l'imminent fi de la civilització i preocupats per la indiferència general, tallessin carreteres, autopistes, vies de tren i tot allò que els passés pel cap, per tal de fer visible "internacionalment" l'hecatombe que segons ells s'estaria acostant?

Tothom té dret a bloquejar serveis públics, les carreteres i el que convingui? Tothom té dret a fer piquets? O només estan legitimats per fer-ho "els grups escollits", ja que les reivindicacions d'aquests grups són "legítimes", mentre que les altres no?

Qui decideix qui està legitimat? Qui té la patent de la legitimitat?

I qui té l'exclusiva a l'hora de delimitar l'abast "presumptament legítim" d'aquestes obstaculitzacions? Per exemple, què passaria si en lloc de bloquejar La Jonquera o els accessos a l'estació de Sants, un d'aquests col.lectius, emparant-se en el que entengués com a dret de protesta i de "llibertat d'acció" bloquegés, posem per cas, els accessos als serveis d'urgències dels hospitals?

Si ho fessin, indubtablement, l'objectiu d'aconseguir ressò l'aconseguirien segur, i amb escreix.

Qui està legitimat per legitimar allò que presumptament és legítim obstaculitzar, "piquetejar", bloquejar o impedir? Cadascú el que a ell li sembli bé?

Què en pensen, els CDRs i els Tsunamis Democràtics, de tot això? Defensarien aquestes obstaculitzacions i bloquejos d'infraestructures i serveis duts a terme "per altres col.lectius"? Considerarien que és una forma legítima d'exercir la llibertat d'expressió? O "en aquest cas" (en el cas "dels altres"), la seva opinió seria una altra?

La nit. Elie Wiesel - 2

L'exemplar del qual he tret les cites de l'escrit anterior és de la biblioteca. Vaig veure que el llibre era al catàleg, el vaig anar a buscar a la prestatgeria on hauria de ser, però no el vaig saber trobar. Vaig demanar a una bibliotecària si em podia ajudar, va consultar el catàleg, i em va dir que no hi era perquè era al dipòsit.

El va anar a buscar, i quan va tornar amb el llibre li vaig dir que em semblava estrany, de fet incomprensible, que "aquest" llibre estigués al dipòsit. Em va dir que hi havia diferents criteris pels quals hi podia haver anat.

Un dels criteris per enviar un llibre al dipòsit es veu que és la falta de persones que se l'hagin endut en préstec (aquest, però, feia pocs mesos -m'ho va dir ella- que algú l'havia demanat prestat). De manera que, amb el criteri "de llibre prestat o no prestat", és obvi que no es té en compte la possibilitat que algú llegeixi un llibre a la mateixa biblioteca, per exemple un dia una part (o en diferents dies el llibre sencer). Tant una cosa com l'altre, sobretot la primera (consultar parts de llibres a la biblioteca), jo l'he fet moltes vegades, amb diferents llibres.

Li vaig dir a la bibliotecària que, fos quin fos el criteri que hagués servit per enviar el llibre al dipòsit, em semblava que s'havia de corregir aquella decisió. Perquè "aquell llibre" era fonamental, havia d'estar a les prestatgeries, havia d'estar a l'abast amb facilitat: era imprescindible la seva "rehabilitació". Em va dir que ho comentaria.

Quan torni el llibre, en faré el seguiment, i si va a parar una altra vegada al dipòsit, llavors faré una queixa més formal, i per escrit. Perquè no pot ser que, "en una biblioteca", en un espai la finalitat del qual és difondre la cultura, passin aquestes coses.

"La nit", d'Elie Wiesel, no pot estar al dipòsit, no es pot acceptar que hi sigui. Perquè a més, el dipòsit sovint és el pas previ a la descatalogació (cosa que en el cas d'aquest llibre ja seria "un veritable pecat mortal").

La nit. Elie Wiesel

Ja ho he dit alguna altra vegada: quan sento que algú fa servir les paraules "nazisme" o "Holocaust" amb lleugeresa, m'envaeix una gran desolació, pessimisme i tristesa. Sobretot tinc aquet sentiment quan qui parla és una persona amb responsabilitats públiques (o amb aspiracions de tenir-les). Periòdicament, va passant, i en aquest ús pervertit i innoble hi cauen persones de diferents tendències polítiques. Com si no hi hagués cap consciència del que va ser realment el nazisme i l'Holocaust. (1)

Per això sempre m'agrada llegir o rellegir els escrits de les persones que ens recorden en què va consistir. Com Elie Wiesel a "La nit" (2). N'adjunto uns fragments:

"Era un tren infinitament llarg, format per vagons de bestiar sense teulada. Els SS ens hi van empènyer, un centenar per vagó; ¡estàvem tan prims! Un cop acabat l'embarcament, el comboi arrencà." 126

"A fora, uns SS passaven cridant:
-¡Llanceu tots els morts! ¡Tots els cadàvers a fora!
Els vius se n'alegraven. Tindrien més lloc." 128

"Després, el tren va tornar a emprendre el camí deixant darrere seu uns quants centenars d'orfes despullats sense sepultura en un camp nevat de Polònia.
(...)
Deu dies i deu nits de viatge. De vegades travessàvem pobles alemanys. Generalment era el matí, molt d'hora. Els obrers anaven a treballar. S'aturaven i ens seguien amb la mirada, no gaire sorpresos.
Un dia que estàvem aturats, un obrer va treure's un tros de pa del sarró i el va tirar a dins del vagó. Hi va haver un allau de gent. Dotzenes d'afamats es mataven per unes quantes molles. Aquell espectacle interessava vivament els obrers alemanys." 129

"L'últim dia del nostre viatge es va aixecar un vent terrible, i la neu no parava de caure. Notàvem que el final s'acostava, el final de debò. No podríem aguantar durant gaire temps en aquell vent glaçat, en aquella borrasca." 132

"L'últim dia havia estat el més mortífer. Havíem pujat un centenar en aquell vagó. Només en vam baixar una dotzena. (...) Havíem arribat a Buchenwald." 133

Aquest viatge en tren és un dels darrers episodis de la vida concentracionària del llavors adolescent Elie Wiesel ("Jo tenia quinze anys."). La guerra estava arribant al final, i els alemanys anaven traslladant els supervivents dels camps de concentració i extermini cap al cor d'Alemanya, uns trajectes durant els quals els índexs de morts eren elevadíssims, a causa de les penalitats extremes.

El viatge en tren cap a Buchenwald va estar precedit per una caminada de dies, sota la neu, desabrigats i afamats, des de Buna fins a Gleiwitz, l'estació on els van pujar al tren:

"Pel camí nevava, nevava, nevava sense parar. Caminaven més a poc a poc. Fins i tot els guardes semblaven cansats. El peu ferit ja no em feia mal. Devia estar completament glaçat. (...) El fred feia la seva feina a consciència. A cada passa algú queia, deixava de patir." 121

Abans d'aquests viatges, Wiesel havia estat a Auschwitz (crec que en més d'un subcamp del "conglomerat Auschwitz"), a on va arribar després de ser deportat des d'Hongria (3):

"L'endemà al matí, vam anar a peu cap a l'estació, on ens esperava un comboi de vagons de bestiar. Els policies hongaresos ens hi van fer pujar, a raó de vuitanta persones per vagó. (...) Un xiulet llarg perforà l'aire. Les rodes van començar a grinyolar. Ja estàvem en camí." 38

A Auschwitz hi va morir una germana de Wiesel, la mare i el pare, i van sobreviure ell i dues germanes més:

"Em vaig despertar el 29 de gener a l'alba. Al lloc del meu pare hi havia un altre malalt. Se'l devien haver emportat abans de l'alba per portar-lo al crematori. Potser encara respirava." 144

--
(1) És un problema que no només afecta els polítics; en aquesta temptació (en aquesta demostració d'ignorància i demagògia), també hi cauen de tant en tant alguns bisbes, de vegades de manera reiterada i posant-hi molt d'èmfasi.
(2) Columna, 1997. Traducció de Joan Mateu i Besançon. Els números del final de les cites corresponen a les pàgines d'aquesta edició.
(3) Pel que fa al recorregut exacte pels diferents camps i subcamps, i a la cronologia concreta de cada etapa, a partir del text del llibre a mi de vegades em costa de deduir (i al consultar-ho en alguna altra banda m'he trobat una dificultat semblant, i m'ha fet mandra insistir fins a arribar a una "referència realment fiable").