22 de maig 2026
21 de maig 2026
Hemeroteques digitals
M'he passat hores, dies, mirant exemplars de publicacions dels anys de la República i la guerra a les hemeroteques digitals, sobretot a la de la Biblioteca Nacional de España (hemerotecadigital.bne.es) y a l'Arxiu de Revistes Catalanes (arca.bnc.cat). Buscava (encara hi busco de tant en tant) acudits i caricatures. Mira, cadascú té les seves aficions...
Reprodueixo a continuació una petició (i els correus posteriors) que vaig fer a la Biblioteca Nacional de España, relativa a la falta d'accés a Fragua Social, un diari editat a València per la CNT, entre 1936 i 1939.
La conclusió és que si vull consultar els exemplars de Fragua Social digitalitzats de la Biblioteca Nacional de España, en principi no em puc morir abans del 2.058. Una mica complicat, amb la meva edat...
(dels correus n'he eliminat les salutacions inicials, els comiats i alguna cosa més prescindible)
12/4/2026
He consultado ya distintas publicaciones de la Hemeroteca, y me ha sorprendido que Fragua Social tenga el acceso restringido (una revista de hace más de 80 años, ¡y encima de la CNT!). Les agradecería que me facilitaran la manera de poder acceder.
---
14/4/2026
La prensa, las revistas y otras publicaciones seriadas similares protegidas por la ley de propiedad intelectual son casos de obra colectiva, y por tanto, los derechos de explotación duran 80 años para los números publicados antes del 7 de diciembre de 1987 y 70 años para los publicados después de esta fecha.
En nuestro caso, desde que arrancó la Hemeroteca Digital se decidió tomar como referencia la fecha de publicación del último número del periódico o revista. Así, si bien según el criterio que mencionaba arriba los fondos de un periódico anteriores al año 46 estarían libres de derechos, se consideró oportuno respetar los derechos de los titulares sobre los fondos anteriores. Así, para nosotros la referencia es la fecha del cese de la publicación, de manera que, salvo algunos casos, solo difundimos en abierto aquellas que dejaron de publicarse hace más de 80 años.
---
14/4/2026
Si no me equivoco, Fragua Social se publicó entre 1936 y 1939. Por lo tanto, ya han transcurrido los 80 años, y se supone que debería ser accesible.
---
15/4/2026
Sí, es verdad que surge en 1936 y se mantuvo con una gran actividad durante el período de la Guerra Civil, pero reapareció en 1977 con lo que denominaron "cuarta época". En la Hemeroteca Digital hay reproducidos algunos ejemplares de 1977 y 1978, por lo que se ha tomado esta fecha en relación a los derechos de propiedad intelectual.
---
20/4/2026
Pues es un criterio "peculiar", porque supongo que si mañana sale un nuevo número de Fragua Social, habrá que esperar a que pasen 80 años más, a partir de mañana, para consultar los ejemplares de 1936... En fin, parece que estaría bien revisar el criterio.
Aquest últim missatge ja no me'l van contestar.
Al cap d'uns dies, vaig decidir fer un nou intent per localitzar si més no algun exemplar de Fragua Social a alguna altra banda. Aquesta vegada, al final vaig arribar al Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, www.mcu.es/ccbae/es/inicio/inicio.do
I sorpresa: hi vaig trobar una recopilació, suposo que incompleta però força extensa, de números de Fragua Social. I descarregables sense problemes.
Un incís: que les recopilacions de publicacions d'aquells anys siguin incompletes és força habitual, entre altres raons, perquè a l'acabar la guerra els guanyadors van fer moltes fogueres, amb les publicacions "dels rojos" (llevat dels casos en què els servien per encausar periodistes republicans).
Segueixo amb el Catálogo Colectivo. A la pàgina de Fragua Social, hi ha la indicació que els exemplars recopilats actualment estan sota una llicència equivalent a Creative Commons a causa del temps transcorregut. En concret: "Esta obra ha sido identificada como libre de restricciones conocidas en virtud de la ley de derechos de autor, incluidos todos los derechos conexos y afines".
L'Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España depén de Ministeri de Cultura. Y el Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, també. Mira, sembla que a aquest ministeri alguna cosa no rutlla.
Això sí, no em prenc la molèstia de tornar a escriure a la Biblioteca Nacional de España. Per dir-los, per exemple, que si més no, em podien haver parlat del Catálogo Colectivo. No em prenc aquesta molèstia... o més ben dit, penso que potser és millor que no me la prengui: potser encara serien capaços de fer que la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales tanqués l'accés a Fragua Social.
L'accés Fragua Social i a altres publicacions en situacions equivalents, cosa que m'empiparia, perquè resulta que encara tinc pendent (és a dir, "m'agradaria") consultar altres publicacions d'aquells anys, i no sé les eventuals restriccions que en cada cas em puc arribar a trobar.
7 de maig 2026
Històries de deportats
Alertado por los gritos, ha llegado el jefe de bloque español. Ha preguntado:-¿Quién le arrea los veinticinco golpes?Nadie ha contestado. El campesino esperaba; no tenía miedo de los golpes, estaba desorientado.-Así que, ¿nadie quiere? Ha repetido el jefe de bloque.(...)A su alrededor protestaban:-Es un chiquillo, dejadlo ya.(...)El preso común iba a golpear oficialmente con la schlague, bajo la mirada aprobadora del jefe de bloque que tampoco era un preso político y que todos los días se metía al coleto carne y varias raciones de pan.
Robert Antelme, supervivent de de Buchenwald. 'La especie humana'. Arena Libros, 2001 (p. 167)
26 d’abr. 2026
Estampes
Una altra bona troballa: escampades per la vorera, al costat d'un contenidor, un munt d'estampes religioses. Moltes repetides; d'un parell, fins i tot n'hi ha un feix, subjectades amb una goma.
Per descomptat, no puc resistir la temptació de recollir-ne unes quantes. Mentre ho faig, mentre me les miro, penso que són sorprenents, els mons mentals de la gent, allò "que construïm" per tal de donar un sentit a les nostres vides, i com ens aferrem després a aquestes construccions.
La primera imatge, amb el text al costat, en realitat és molt petita; la trobo a dins d'una bosseta de plàstic junt amb un rosari, també de plàstic.
El rosari me'l fico a la butxaca. Hi ha temporades que vaig amb un rosari a sobre: m'agrada, és un recordatori dels meus orígens (durant un temps, el rosari que vaig dur a una butxaca era un rosari dels meus pares, però un dia el vaig donar a una germana). Tinc molts records dels meus pares resant el rosari. En canvi, no en tinc cap resant-lo jo, tot i que suposo que alguna vegada, quan tenia l'edat que fos, devia haver participat en algun d'aquells rosaris familiars.
Els rosaris em recorden també altres persones. Per exemple, l'Elisabet, la cunyada que va morir; d'ella, també en conservo un rosari. Quan va morir, el rosari estava entre les coses que, amb la Lívia, vam recollir de la residència on vivia.
L'Elisabet era una persona molt religiosa, a la seva manera. Per exemple, molt d'estampes... La seva vida no va ser gens fàcil, i suposo que aquests referents religiosos li van ser de considerable ajuda.
Records de rosaris... De "l'objecte" rosari, d'escenes familiars relacionades amb els rosaris, de les exhortacions a resar-lo, d'esglésies amb un grupet de velles, a la tarda, resant el rosari, d'imatges de sants pintades, o de guix policromat, amb rosaris a les mans...
Part posterior de l'anterior.
Portada d'un quadernet.
17 d’abr. 2026
15 d’abr. 2026
3 d’abr. 2026
7 de març 2026
31 de gen. 2026
8 de gen. 2026
L'Ángel Fernández i les cases barates d'Horta
La casa de Can Peguera (les cases barates d'Horta) on vivia la família de Ángel Fernández quan va començar la guerra. La foto és molt posterior, de potser cinquanta o més anys després.
Des de fa uns mesos, cada setmana vaig al costat del Turó de la Peira, de visita a una residència de gent gran. A tocar del Turó de la Peira també hi ha les cases barates d'Horta, ara barri de Can Peguera. El nom de cases barates els escau: calentes a l'estiu i fredes i humides a l'hivern.
Un dia, per casualitat, em trobo una coneguda, i em diu que ella va néixer a una d'aquestes cases, que després va marxar, i que ara hi torna a viure des que els seus pares van morir. M'explica coses del barri. Per exemple, que des dels inicis del barri, l'any 1930, era un nucli dels moviments anarquistes de la ciutat. Aquesta referència als anarquistes fa que augmenti la meva curiositat per la història del barri, i que després en busqui més informació.
Al cap de poc és quan, una altra casualitat, em trobo el llibre de l'Ángel Fernández (1). I la sorpresa llavors és veure-hi una foto d'una casa de Can Peguera, de la que l'Ángel en diu que, quan va començar la guerra, hi vivia amb els seus pares i germans.
Amb el llibre i la foto, un dia intento localitzar la casa, però no me'n surto. Em poso en contacte amb l'Associació de Veïns. Quedem un altre dia, i m'ensenyen la casa. I a més d'ensenyar-me-la, m'expliquen que, pocs anys abans de la mort de l'Ángel Fernández, es van enviar amb ell correus electrònics, i me'ls ensenyen.
Entremig, m'havia assabentat pel meu compte que, el 1990, l'Ángel Fernández, a Toulouse, on vivia, havia fet ja una autoedició del text, en castellà, en dos volums. (2)
A partir d'aquesta informació, em va sobtar que, en l'edició en català de 2002 que havia trobat, de l'Editorial Mediterrània, no es fes cap referència a l'edició de 1990, ni se n'esmentés el traductor. L'Ángel Fernández no havia pogut fer la traducció, perquè parlava i entenia el català, però no l'escrivia (d'això me n'havia anat assabentant gràcies als correus que em van ensenyar a l'associació de veïns de Can Peguera) (3). Vaig escriure a l'Editorial Mediterrània preguntant qui havia traduït el llibre, i no em van contestar. No vaig insistir.
Vethoaquí: a partir d'algunes casualitats, m'he dedicat un temps a buscar pistes i informacions sobre algú de qui no en sabia absolutament res, l'Ángel Fernández. He esbrinat d'ell el que he esbrinat, i amb aquesta petita feina de "detectiu", m'ho he passat bé. I ara, com que m'agrada escriure, m'ho passo bé explicant-ho.
--
(1) Rebel. Àngel Fernández,
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/rebel-angel-fernandez.html
(2) Els dos volums autoeditats el 1900: "Rebelde. Loco de amor por la libertad y la justicia", "Rebelde. Continuación y fin del Tomo 1" (aquesta informació està treta d'Iberlibro.com).
(3) M'encuriosia també perquè sempre em sobta, que es tradueixin al català textos literaris o de memòries en castellà; em costa veure-hi el sentit.
(1) Rebel. Àngel Fernández,
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/rebel-angel-fernandez.html
(2) Els dos volums autoeditats el 1900: "Rebelde. Loco de amor por la libertad y la justicia", "Rebelde. Continuación y fin del Tomo 1" (aquesta informació està treta d'Iberlibro.com).
(3) M'encuriosia també perquè sempre em sobta, que es tradueixin al català textos literaris o de memòries en castellà; em costa veure-hi el sentit.
7 de gen. 2026
L'Ángel Fernández: pendent
L'Ángel, el seu germà i la seva germana, durant una visita de la senyora Durroty a la Colònia Iberia, on llavors estaven els tres. 1941. (1)
Quan fa uns dies vaig parlar de l'Ángel Fernández (1928-2022), no sé ben bé per què, no vaig incloure un aspecte molt important de la seva història. Vaig explicar les penalitats seves i dels seus germans a partir de la mort de la seva mare durant un bombardeig sobre Barcelona l'any 1937 (llavors ell tenia 9 anys, la seva germana 4 y el petit 2). Després, el pas dels tres per diferents colònies infantils i camps de refugiats, l'extrema duresa de molts moments, la gana, el fred... Però no vaig dir que, durant aquell llarg anar d'aquí cap allà d'aquells tres nens desemparats, de vegades també van trobar algunes bones persones que els van ajudar. I que gràcies a aquelles ajudes en diferents moments, és probable que fossin capaços de conservar el coratge necessari per anar resistint enmig de tantes adversitats.
No vaig dir això tan important: que al món també hi ha bones persones, compassives, disposades a ajudar altres persones. En el cas de l'Ángel i els seus germans, unes d'aquelles persones van ser el senyor i la senyora Durroty. M'agradaria donar més detalls de les seves ajudes, i contextualitzar-les, però per fer-ho bé hauria de rellegir el llibre, i ara mateix aquesta relectura em fa mandra. (2)
En qualsevol cas, el que volia dir ja ho he dit. La bona gent, també en moments de grans conflictes, existeix. Gent solidària, compromesa, compassiva, i que de vegades fibs i tot s'arrisca posant en perill la pròpia seguretat. El matrimoni Durroty, durant un temps i en la mesura que van poder, van fer de protectors de l'Ángel i els seus germans (després, a causa dels trasllats forçats dels tres nens per dins de França a causa de les disposicions que s'anaven dictant, condicionades alhora per la invasió alemanya, van perdre el contacte amb ells).
Ells, el senyor i la senyora Durroty, no va ser les úniques persones que, en un moment o altre, els van auxiliar d'alguna manera. No ho vaig dir la primera vegada, però tenia clar que, en algun moment, ho havia de dir. I subratllar-ho ben subratllat.
D'altra banda, la de l'Ángel Fernández (i la d'aquest matrimoni), és només una més entre els milers d'històries d'aquells anys de la guerra i l'exili. De la majoria d'aquelles històries no en va quedar cap rastre, a tot estirar el record d'alguns familiars. Si jo avui puc escriure sobre l'Ángel Fernández és perquè ell, primer, va escriure sobre ell mateix. (3)
--
(1) Del llibre 'Rebel'. Ángel Fernández, Editorial Mediterrània, 2002.
(2) Al llibre hi trobo a faltar un apartat cronològic, crec que hauria ajudat a seguir el fil de la història. De fet, crec que amb l'ajuda d'un bon editor, que hagués estat pendent de detalls com aquest, hauria pogut sortir un llibre millor.
(3) Primera part:
6 de gen. 2026
4 de gen. 2026
Balanç 2025, pronòstic 2026
World Panic (Ferran Capo). Elestafador.com, 31-12-2025
També a www.ferrancapo.com
3 de gen. 2026
La Villa Maria, una altra vegada
Al mig de la foto, la casa que després va ser la Villa Maria, una mica més fosca que les que hi ha més amunt. La foto ha de ser d'abans de 1900: la plaça Pep Ventura encara no existeix, ni l'estació del funicular, ni les vies del tramvia.
A la revista El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià ha sortit un altre article sobre la Villa Maria de Vallvidrera ("Enterrats els jardins històrics de can Viñas", Pepa Tort, desembre 2025). Tal com ja és habitual en els articles sobre la Villa Maria, els errors de diferents tipus s'hi amunteguen. Com que ja n'he parlat altres vegades, ara només en comentaré un. Diu l'article:
"La plaça acústica del tenor Viñas. Un espai d'assaig a cel obert, on el tenor podria modular, embellir i millorar la veu en rebotar-la sobre un frontis semicircular."
És curiós que, en un fragment tan curt, s'hi hagin pogut encabir tants errors.
a) "El tenor" no feia vida a Vallvidrera, a tot estirar hi hauria anat alguna vegada a veure el seu germà Pere. Durant els anys de vida professional com a cantant ja reconegut, va residir sobretot a Roma. I el temps que li quedava lliure, i després quan es va retirar, el passava a Moià, on sí que hi tenia una gran vinculació. I sobretot això: Francesc Viñas ja s'havia retirat dels escenaris, quan el seu germà va comprar la casa de Vallvidrera que, després, va ser la Villa Maria. En resum: de l'ús de la Villa Maria per part del tenor Viñas com a lloc d'assajos, ni tan sols ocasionals, no hi ha, perquè no hi pot haver, ni la més petita informació; només se'n parla en aquest tipus d'articles, sense aportar mai (perquè no existeix) cap referència que ho avali.
b) "La plaça acústica" no era un espai d'assaig, sinó d'homenatge del germà Pere al cantant. I si algú hi hagués cantat, la veu no hauria pogut rebotar sobre cap "frontis semicircular", perquè no n'hi havia cap (frontis: "façana o frontispici d’un edifici"). El que era semicircular, "en un espai d'assaig a cel obert", era la distribució de les columnes, i l'única paret que hi havia (la posterior) no era semicircular, sino recta.
És normal que els veïns d'una localitat vulguin ressaltar la vinculació que hi va tenir un personatge famós, ja que així sembla que la fama del personatge augmenta el prestigi de la localitat. Aquesta vinculació es pot establir a través d'informacions contrastades, o a través d'informacions amb diferents graus d'inexactituds, distorsions, o exageracions. De vegades, a través d'invencions sense cap relació amb la realitat.
En el cas de la Villa Maria, no tinc present cap article publicat a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, o a La Vall de Vidre, que no inclogui errors o distorsions. O invencions. I com que es veu que aquests articles alhora serveixen de referència als que més endavant algú altre escriu, els errors es van conservant i, sovint, fins i tot multiplicant.
Aquest és, de fet, el veritable interès del conjunt d'articles apareguts sobre la Villa Maria de Vallvidrera: aquesta forma "d'anar consolidant un determinat relat", a partir de la falta de rigor, o de la tendència a la fantasia, de qui els escriu.
D'altra banda, són articles escrits sense cap mala intenció, sense cap propòsit desinformatiu; són escrits només fruit de diferents graus d'ingenuïtat, superficialitat i creativitat. Ho reitero: considero que sense cap mala intenció, sense cap propòsit conscient tergiversador (un altre cas és el dels relats amb distorsions i falsedats intencionades, amb el propòsit de falsejar conscientment uns fets, cosa també força habitual, però aquesta ja és una altra història, avui no toca).
Un dia que em ve a tomb parlo d'aquest tema amb una veïna de Vallvidrera, vinculada (podria dir "també vinculada") a la història de la Villa Maria. Coincideix amb el meu punt de vista sobre les inexactituds, errors i fins i tot invencions, que sovint hi ha en els articles sobre la Villa Maria que s'han anat publicant. M'agrada, constatar que no sóc només jo que tinc aquesta opinió, en relació amb aquests articles.
D'altra banda, també és veritat una altra cosa: ¿quina importància té, que sigui veritat o no el que s'ha dit i es vagi dient sobre la Villa Maria i el tenor Viñas? Al capdavall, ben poca, o cap. És obvi que l'interès per aquesta casa i el seu passat durarà només un temps, relativament poc. És llei de vida: nosaltres envellim, i al final tots ens morirem. Tot es va fent antic, es va desdibuixant. I arribarà un moment en què no quedarà cap memòria sobre la Villa Maria i el tenor Viñas.
Mentrestant, uns s'entretenen escrivint articles sobre aquesta casa amb informacions sovint bastant allunyades de la realitat, i uns altres, ens entretenim comentant aquestes desinformacions. És a dir: cadascú s'entreté a la seva manera.
Un annex
He dit que no em referiria a altres inexactituds de l'article, però les apuntaré de manera telegràfica, si més no perquè no sembli que només parlo per parlar. En contra del que es diu a l'article, Marià Viñas, germà del tenor, no va ser el constructor de la casa. A més, la casa no es va "construir", sinó que es va reformar a principis del segle XX (una casa construïda a finals del segle XIX), i el reformador no va ser el Marià, sinó el Pere, també germà (ja m'hi he referit abans). D'altra banda, la descripció del jardí és molt inexacta, en diferents sentits (no ho detallo perquè seria molt llarg), però sobretot, la referència als "freqüents espais d'aigua", les fonts ornamentals i cascades, és del tot fantasiosa. Més: "La majestuosa escalinata d'accés a la casa senyorial" no era cap escalinata d'accés a la casa, sinó, si de cas, "d'accés des de la casa a la part inferior del jardí", ja que a la casa s'hi accedia des de l'altra banda, des del carrer, i a peu pla.
Un altre annex
Aprofito l'avinentesa per incorporar algunes fotos més sobre la casa que després va ser la Villa Maria, és a dir, fotos totes anteriors al 1920 o 1925, que sembla que va ser quan Pere Viñas va comprar la casa i va iniciar les reformes.
Al capdamunt, de costat, la futura Villa Maria. Aquí ja hi ha el tramvia, i no es veu en quina fase estava la plaça Pep Ventura, o "del funicular".
La futura Villa Maria queda fora de la imatge; es veu la plaça en procés de construcció, l'estació del funicular i les vies del tramvia.
Ballada de sardanes a la plaça Pep Ventura, davant la que encara no és la Villa Maria.
El "quiosc", que després va desaparèixer, quan es va anar edificant el que va acabar sent el Restaurant Montserrat.
Totes les fotos han estat cedides per Joan Lluís Alegret
--
He parlat altres vegades sobre la història de la Villa Maria, alguna vegada referint-me també a les inexactituds que s'han publicat sobre la casa. Aquesta és l'última vegada que en vaig parlar, "La Villa Maria i la IA" (22/6/2025):
https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html
He parlat altres vegades sobre la història de la Villa Maria, alguna vegada referint-me també a les inexactituds que s'han publicat sobre la casa. Aquesta és l'última vegada que en vaig parlar, "La Villa Maria i la IA" (22/6/2025):
https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)