"González, natural de La Franca (Ribadedeva), y Nava, de Quirós, perdieron la guerra de España, cayeron en manos de los alemanes en la Francia derrotada de 1940 y dieron con sus huesos en Mauthausen, Austria. Allí acabaron como 'kapos' -presos elegidos para controlar a sus propios compañeros- y, broma macabra del destino, al final de la contienda mundial fueron juzgados por crímenes de guerra. Indalecio González fue condenado a muerte en uno de los juicios celebrados en Dachau por los norteamericanos entre noviembre de 1945 y agosto de 1948."
L.A. Vega. Los 'kapos' asturianos de Mauthausen, La Nueva España (www.lne.es), 3/6/2012
Cap al final de l'article L.A. Vega diu que després de la sentència diferents persones van demanar que la vida li fos perdonada, i que la dona d'Indalecio González fins i tot va arribar a escriure el president dels Estats Units, demanant clemència. L'article de L.A. Vega acaba així:
"No sirvió de nada. En 2010, un superviviente valenciano de Mauthausen, Luis Estañ (1), ya fallecido, aseguró que González le había salvado la vida al apartarle de un grupo de presos que fueron arrojados a un barranco por los SS."
En un altre article, Laura S. Leret, diu del judici a Indalecio González ('Víctimas españolas de los nazis, condenadas por EEUU'. www.publico.es, 07/05/2012):
"A pesar de que no se pudo comprobar su responsabilidad, González fue condenado a la pena de muerte."
I Mariano Constante, supervivent de Mauthausen, a 'Los años rojos; españoles en los campos nazis' (Martínez Roca, 1974, p. 123), sense donar noms, diu:
"Teníamos el ejemplo de los cuatro o cinco españoles que se habían corrompido hasta tal punto que se habían convertido en vulgares verdugos."
Dic sense donar noms, i és curiós, perquè el llibre de Constante està ple de noms (de manera que el fet de no donar-los sembla que pot respondre a la decisió de no donar-los).
Per acabar, una cita de Roc Llop, supervivent (com Constante) de Muthausen:
"Los cabos españoles se comportaban como los alemanes, polacos y demás. Bien conocidos, españoles, había dos que por malos y asesinos superaban a los otros. Al 'manco', teniente en la guerra de España, le faltaba el brazo a causa de una herida grave que sufrió. Maltrataba, pegaba y hacía trabajar a lo loco. El otro, el célebre y criminal 'Asturias'. Éste asesinaba con gozo sádico. En la barraca 17, la de la cantera, le vi patear y asesinar al tarraconense Alsina (2), de mi compañía. Asesinó centenares de todas las nacionalidades que pasaron por su 'Komando'. (...) Suerte que el mando alemán lo mandó como jefe de campo de Gusen II. Allí hizo lo mismo que en Gusen I, más aun, porque era el jefe principal." (3)
'Gusen (Komando de Mauthausen)', Roc Llop. Publicat originalment a la revista Hispania. Recollit a 'Contes negres vora el Danubi', a cura d'Emigdi Subirats (A Contra Vent Editors, 2012, p. 81).
Després d'aquesta part de "documentació", ara una mica "d'opinió".
L.A. Vega acaba el seu article dient que, durant el judici, un deportat va testimoniar que Indalecio González un dia l'havia protegit, que l'havia apartat per tal que no fos llençat per un barranc... com si aquesta acció fos una prova exculpatòria, o un atenuant, dels greus crims dels quals se l'acusava (com si fos incompatible actuar a favor d'algú -potser un amic-, i alhora en contra d'altres persones).
I Laura S. Leret diu que va ser condemnat sense que fos demostrada la seva responsabilitat, alhora que ella no demostra aquesta falta de demostració. I quan alhora resulta que els testimonis contraris a Indalecio González apareixen en diferents relats de supervivents, i a més són bastant versemblants (d'acord, són posteriors al judici, però Leret probablement els coneix). Per exemple, la referència de Roc Llop és del tot explícita, i narrada en primera persona, com a testimoni directe.
Què va passar amb Indalecio González a Mauthausen? Ves a saber... De tota manera, d'una banda cal també tenir en compte que ell no era un kapo qualsevol, sinó un "cap de kapos", amb molta responsabilitat, i era molt difícil, segurament impossible, i sobretot a Gusen, encara més dur que Mauthausen, tenir un càrrec com el seu sense ser "una mala persona" (González primer va estar de kapo a Mauthause, i després a Gusen, també de kapo). Dic que calia ser mala persona perquè aquest era precisament un dels objectius dels SS (els responsables dels camps), aquesta degradació, aquest enfrontament entre els mateixos deportats, aquests comportaments cruels, de vegades fins i tot homicides.
Ara bé, a dins de l'infern, els comportaments no van ser tots iguals, i per això també té sentit que si hi va haver deportats (sembla que pocs, de manera excepcional), que van cometre actes criminals, aquests actes després també fossin jutjats. Les víctimes de la deportació que van acabar convertides en botxins d'altres deportats, era coherent que fossin jutjades, i no justificades, com sembla que pretengui per exemple L.A. Vega (d'altra banda, alguns ni tan sols van tenir l'oportunitat d'un judici, ja que van ser executats o linxats pels mateixos deportats en el moment de l'alliberament, a causa de l'odi que havien alimentat com a resultat de les seves crueltats).
Cal tenir en compte que no s'obligava ningú a ser kapo; per ser-ho, "s'havia de poder i alhora voler", les dues coses, i el cas és que alguns que haurien pogut van renunciar-hi (de casos d'aquests en parlen alguns supervivents), precisament per no haver "d'actuar com a kapos". I és clar, renunciant-hi van tenir menys possibilitats de sobreviure.
(una altra cosa és que els judicis de Nuremberg contra alts càrrecs nazis, i els posteriors judicis contra càrrecs subalterns, fins arribar a alguns kapos com González, fossin realment "judicis justos", o escenificacions de sentències prèviament decidides, motivades sobretot per la voluntat d'escarmentar i de revenja... però aquesta si de cas ja és una altra història, que avui no toca)
Un resum parcial de les diferents opinions existents sobre el cas d'Indalecio González (val a dir que majoritàriament inculpatòries, i només puntualment exculpatòries, unes i altres ressenyades aquí només molt parcialment), del cas d'Indalecio González i altres de semblants, podria ser aquest: a tots ens agrada que els relats que ens afecten (a nosaltres personalment, o "al nostre grup", família, etc.), siguin el més impol.luts possible. I això fa que de vegades, de maneres diferents, més acusades o subtils, puguem retorçar la realitat, que siguem poc objectius. Potser, en el cas del col.lectiu dels deportats republicans espanyols, passa una cosa semblant. És a dir, que potser de vegades es prefereix passar de puntetes sobre aquests casos puntuals i "complicats" de companys de deportació, com el d'Indalecio González i alguns altres deportats que als camps no van tenir una conducta precisament exemplar (tal com fa, amb una frase curta i aïllada, i alhora evitant donar noms, el d'altra banda prolífic i documentadíssim Mariano Constante).
En qualsevol cas (sigui quina sigui la veritable realitat), aquestes històries "sempre fan pensar", i també, sobretot, sentir esgarrifances... són qualsevol cosa menys banals
--
(1) Suposo que és Luis Estañ Alfosea: "Durante los últimos años de su vida no dudó en acudir a la llamada de los centros escolares que le reclamaban para que relatara su dura experiencia a los más jóvenes. Luis confesaba entonces que sobrevivir a Mauthausen con las secuelas físicas y con el peso de los recuerdos no era, precisamente, una tarea sencilla: 'Yo aún dudo si fue mayor la suerte del que salió o del que se quedó en los campos. Puede parecer una barbaridad pero es algo que solo podemos comprender nosotros.'" (deportados.es/estan_historia, 2020). Ho recullo sobretot per la cita seva, tan colpidora...
(2) Nota d'Emigdi Subirats: "Probablement Josep Alsina Amorós, nascut a Tarragona el 19 de maig de 1910 i mort al camp de Gusen el 31 de juliol de 1942."
(3) L'expressió "jefe de campo" pot generar confusió a qui no estigui gaire al cas, ja que Llop òbviament es refereix només a "kapo de kapos" (tal com ja s'ha dit, entre els kapos també hi havia jerarquies).