Ahir vaig fer alguns comentaris sobre la feina de l'editor (en relació amb el seu paper actiu de cara a suggerir millores del text). (1)
M'hi va fer pensar, en tot això, la lectura recent de "El meu germà a les alforges" (1), un llibre que explica la història del germà de l'autor, ara ja mort (el germà), després d'haver viscut des dels vint i alguns anys amb l'etiqueta d'esquizofrènic (esquizofrènia paranoide). El llibre m l'havien suggerit, i em feia molta il.lusió llegir-lo, per la història que explica. I per la relació de l'autor amb la història. Però després m'he endut una gran decepció, a causa de les moltes deficiències del text (tantes, que m'ha costat acabar-lo, tot i saltar-me'n diferents parts, cosa que no hauria fet si una història tan potent hagués estat ben escrita).
És obvi que és un llibre que està fet amb tota la bona voluntat, i a més assumint un risc important, perquè tot el que explica és molt potent i personal. És una història que tenia tots els components per a convertir-se "en una gran història escrita", però es queda (des del meu punt de vista), en la intenció, en un text en mig del qual hi trobes referències d'un interès excepcional, però en conjunt tot poc organitzat, de vegades mal contextualitzat, sovint amb massa reiteracions, amb temes incrustats aliens al moll de la història... Un embolic.
M'ha costat llegir-lo. I m'ha sabut greu, constatar que aquesta "gran història real", que s'hauria pogut convertir en una "gran història escrita" (sense cap mena de dubte), s'ha quedat, segur que per falta de les ajudes i orientacions adequades, en una història fallida.
No és ni de bon tros l'únic llibre que m'ha provocat aquesta sensació. Em passa de tant en tant, sobretot amb llibres d'aquest tipus, escrits per persones que sense ser escriptores parlen d'experiències personals, seves o dels seus familiars (relacionades amb la salut mental, les que més m'interessen). Escriuen amb molta bona voluntat, molt motivades, però els fallen "les eines", els coneixements... i el resultat és el que és.
--
(1) Paco Jiménez, Editorial Gregal, 2019
11 de juny 2020
10 de juny 2020
La feina de l'editor
"Me han sido de inestimable ayuda los acertados comentarios de mi editor, Eric Chinski, quien reestructuró sabiamente el libro." Eric R. Kandel (1)
Hi ha llibres, potser sobretot assajos i llibres de divulgació, que inclouen un apartat d'agraïments, amb referències, per exemple, com l'anterior. En aquests casos l'autor remarca la feina de la persona o persones de l'editorial (o alienes a ella), que han contribuït a la millora del text. Ja sigui fent suggeriments de cara a estructurar-lo millor, fer-lo més clar i llegible (fàcil i fluid), més comprensible (els conceptes, les argumentacions), etc.
Aquesta fase "editorial" prèvia a l'edició material en alguns autors pot no ser tan necessària, o gens, si els autors ja són capaços d'arrodonir bé el text. En canvi, en altres casos és del tot imprescindible, si l'objectiu és aconseguir un llibre "que funcioni" (a l'hora de facilitar la lectura en lloc de complicar-la). És un treball que sovint també es fa amb les novel.les, però en aquests casos en general no es reconeix, ja que no lliga amb la imatge o mitologia "de l'escriptor-creador". (2)
Per descomptat, si no s'és un escriptor "de primera fila" i amb relació al qual l'editorial té clar que la inversió serà rendible, poder comptar amb algú que faci aquesta feina, i de manera ben feta, no és fàcil, perquè té un cost obvi. I per això hi ha molts llibres que arriben als aparadors sense haver passat per aquesta revisió. I el resultat és que, malgrat la bona voluntat dels autors i potser ser interessant el tema que aborden, costa un munt llegir-los.
De vegades aquests textos són "textos fallits" a causa d'una falta de domini del llenguatge, de vegades a causa d'una deficient organització dels grans blocs temàtics, o de la poca fluïdesa del relat, o de les reiteracions, o de la manca de referències necessàries per tal de poder contextualitzar i entendre bé un episodi, o el tema en general... De vegades, "el que falla és tot", i la frustració com a lector és immensa.
Això que explico passa sovint (que no vol dir sempre) amb llibres autoeditats, i també de vegades amb els editats per petites editorials (i de vegades també amb els publicats per grans i prestigioses editorials). Quan t'hi trobes, si és el cas que la història és bona, interessant, sempre sap greu, perquè penses "en el llibre esplèndid en què s'hauria pogut convertir aquella història" (si hagués estat ben escrita). Com a lector, més d'una vegada tinc exactament aquesta sensació (i frustració), "la de l'obra fallida". (3)
Torno al principi, perquè una cosa és la feina de revisió i millora, i una altra el seu reconeixement. Pel que fa al reconeixement, tinc la sensació (que no sé si realment es correspon amb la realitat), que el costum d'aquests agraïments (no l'agraïment "als pares, l'esposa, etc.", sinó "a la feina d'edició"), és molt més habitual en els llibres d'autors americans que en els d'aquí. A partir de les meves limitades lectures, tinc aquesta sensació. (4)
--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019.
(2) La pel.lícula "El editor de libros" (Genius), de Michael Grandage, 2016, basada en la vida de Max Perkins, explica bé la importància d'aquesta feina en el món de la creació literària.
(3) També és veritat que hi ha una altra possibilitat: que l'autor no s'adoni de les seves limitacions, que estigui tan convençut de les seves "grans capacitats", i de l'excel.lència de la seva obra, que no sigui capaç d'acceptar cap tipus de suggeriment (per exemple, és el cas dels llibres autobiogràfics del dibuixant i historietista Nazario, realment "illegibles", cosa que és una pena, perquè la seva vida real "és una veritable pel.lícula").
(4) Per descomptat, trobo que aquest tipus d'agraïments, quan s'inclouen, diuen molt a favor dels autors que tenen aquest costum (i poc a favor dels que escatimen, o silencien del tot, aquest reconeixement). Òbviament, els casos més extrems d'ocultació són quan el que fa l'autor és contractar "un negre", una persona que escriu tot el llibre, de cap a cap, per tal que després, un cop acabat, hi posi la firma l'autor, atribuint-se tot el mèrit i creativitat. Però aquesta ja és una altra història.
Hi ha llibres, potser sobretot assajos i llibres de divulgació, que inclouen un apartat d'agraïments, amb referències, per exemple, com l'anterior. En aquests casos l'autor remarca la feina de la persona o persones de l'editorial (o alienes a ella), que han contribuït a la millora del text. Ja sigui fent suggeriments de cara a estructurar-lo millor, fer-lo més clar i llegible (fàcil i fluid), més comprensible (els conceptes, les argumentacions), etc.
Aquesta fase "editorial" prèvia a l'edició material en alguns autors pot no ser tan necessària, o gens, si els autors ja són capaços d'arrodonir bé el text. En canvi, en altres casos és del tot imprescindible, si l'objectiu és aconseguir un llibre "que funcioni" (a l'hora de facilitar la lectura en lloc de complicar-la). És un treball que sovint també es fa amb les novel.les, però en aquests casos en general no es reconeix, ja que no lliga amb la imatge o mitologia "de l'escriptor-creador". (2)
Per descomptat, si no s'és un escriptor "de primera fila" i amb relació al qual l'editorial té clar que la inversió serà rendible, poder comptar amb algú que faci aquesta feina, i de manera ben feta, no és fàcil, perquè té un cost obvi. I per això hi ha molts llibres que arriben als aparadors sense haver passat per aquesta revisió. I el resultat és que, malgrat la bona voluntat dels autors i potser ser interessant el tema que aborden, costa un munt llegir-los.
De vegades aquests textos són "textos fallits" a causa d'una falta de domini del llenguatge, de vegades a causa d'una deficient organització dels grans blocs temàtics, o de la poca fluïdesa del relat, o de les reiteracions, o de la manca de referències necessàries per tal de poder contextualitzar i entendre bé un episodi, o el tema en general... De vegades, "el que falla és tot", i la frustració com a lector és immensa.
Això que explico passa sovint (que no vol dir sempre) amb llibres autoeditats, i també de vegades amb els editats per petites editorials (i de vegades també amb els publicats per grans i prestigioses editorials). Quan t'hi trobes, si és el cas que la història és bona, interessant, sempre sap greu, perquè penses "en el llibre esplèndid en què s'hauria pogut convertir aquella història" (si hagués estat ben escrita). Com a lector, més d'una vegada tinc exactament aquesta sensació (i frustració), "la de l'obra fallida". (3)
Torno al principi, perquè una cosa és la feina de revisió i millora, i una altra el seu reconeixement. Pel que fa al reconeixement, tinc la sensació (que no sé si realment es correspon amb la realitat), que el costum d'aquests agraïments (no l'agraïment "als pares, l'esposa, etc.", sinó "a la feina d'edició"), és molt més habitual en els llibres d'autors americans que en els d'aquí. A partir de les meves limitades lectures, tinc aquesta sensació. (4)
--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019.
(2) La pel.lícula "El editor de libros" (Genius), de Michael Grandage, 2016, basada en la vida de Max Perkins, explica bé la importància d'aquesta feina en el món de la creació literària.
(3) També és veritat que hi ha una altra possibilitat: que l'autor no s'adoni de les seves limitacions, que estigui tan convençut de les seves "grans capacitats", i de l'excel.lència de la seva obra, que no sigui capaç d'acceptar cap tipus de suggeriment (per exemple, és el cas dels llibres autobiogràfics del dibuixant i historietista Nazario, realment "illegibles", cosa que és una pena, perquè la seva vida real "és una veritable pel.lícula").
(4) Per descomptat, trobo que aquest tipus d'agraïments, quan s'inclouen, diuen molt a favor dels autors que tenen aquest costum (i poc a favor dels que escatimen, o silencien del tot, aquest reconeixement). Òbviament, els casos més extrems d'ocultació són quan el que fa l'autor és contractar "un negre", una persona que escriu tot el llibre, de cap a cap, per tal que després, un cop acabat, hi posi la firma l'autor, atribuint-se tot el mèrit i creativitat. Però aquesta ja és una altra història.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)