He tornat a agafar les "Memòries d'Adrià, de la Margerite Yourcenar. El vaig llegint de tant en tant, de mica en mica (quan el vaig començar ho vaig fer pel final, les notes sobre el procès d'elaboració, segurament el que més m'agrada del llibre). Alhora, aquests dies he literalment devorat "Tres prosistes", de Gabriel Ferrater, i n'he rellegit tres vegades la part sobre Pla. I altres llibres, perquè vaig saltant d'un a l'altre, i retornant als anteriors...
A un carrer del costat, a uns baixos buits des de feia temps, fa potser un any s'hi va instal.lar un grup o família amb aspecte de gitanos búlgars o romanesos (que ho siguin o no, gitanos i d'aquests llocs, només és una hipòtesi). Són homes i dones joves, i amb un bon grapat de criatures. Les criatures, sobretot quan fa bo, sovint fan corredisses pel carrer, descalces, pel tram del davant dels baixos que ocupen. Els seus somriures i rialles, els seus crits, són una alenada de vida, de vitalitat i d'alegria. Els adults, homes i dones, de vegades els veus amb un carret i furgant els contenidors del barri.
Quan passo per aquest carrer de vegades tinc una sensació d'estranyesa. Veig aquesta gent i penso en el meu món, i penso en el seu. Ells amb la seva cultura (que jo desconec), jo amb la meva (Yourcenar, Ferrater, etc.). Aquesta gent, amb la seva presència, m'ajuda a que no m'oblidi que "la meva normalitat" és arbitrària, i també fràgil. Aquestes persones em recorden que si no existís res del meu món seguirien existint igualment "molts altres mons", moltes experiències humanes, cultures, formes d'entendre i viure la vida...
Em recorden que la meva idea del món és, en definitiva, només un dels diferents "papers d'embolicar" amb què es pot embolicar la vida.
Una altra cosa és que, per molt diferents que siguin els papers d'embolicar, el que hi ha a dins de fet és molt semblant: la por ("o la possibilitat de la por"), a la precarietat, a la gana, al fred, a la solitud, al rebuig, a la malaltia...