11 de febr. 2020

Manifest sobre la llengua

M'agrada parlar, escriure i llegir (i fins i tot "pensar"), en català i castellà, perquè són les dues llengües que conec, les úniques que em són properes i fàcils.

Alhora, però, m'és indiferent pensar en la possibilitat que puguin desaparèixer, tant l'una com l'altra.

Considero que la llengua, l'idioma, és només un instrument, i com a tal existeix "en funció de" (en funció de la comunicació). Per tant, no m'importa que la llengua que en un moment i lloc determinats utilitzo sigui una o l'altra, perquè el que m'interessa de debò "és el que dic o em diuen". El contingut.

Em seria indiferent la desaparició de tots els idiomes del món si al final en quedés un, només un, però aquest un ens servís de cara a que tots ens poguéssim comunicar, entendre. I conviure sense tants enfrontaments identitaris.

Si per exemple fos el mandinka, doncs ja m'estaria bé. O qualsevol altre. I si això suposés que "els altres" idiomes desapareguessin, no m'importaria. És a dir, no m'importaria que desaparegués el català, el castellà, el basc, el gallec, l'anglès, el francès, l'holandès, el portuguès, el xinès, el rus, l'àrab, el berber, el grec, el llatí, el quítxua, l'esperanto, etc. No m'importaria el més mínim.

Em són bastant indiferents totes les peculiaritats culturals, del tipus que siguin, comparades amb el fet que tots som tan semblants (tu, jo, ells...), tan idèntics, tan vulnerables, tan efímers, tan contradictoris, tan poca cosa. Diferenciats només per "petits detalls", per exemple per l'alçada o l'amplada, o els colors dels cabells o la pell, i per algunes pinzellades de cultura; pels vestits, els pentinats, els gustos gastronòmics, "els idiomes"...

Des del meu ateisme militant, si haig de reivindicar alguna causa, només se me n'acudeix una: la del Bon Samarità. Tota la resta em sembla bastant irrellevant, prescindible. M'interessa molt poc.