9 de nov. 2026

El gran engaño. Burnett Bolloten

El llibre estava a la biblioteca del pis dels meus pares. Quan després de la mort de la meva mare vam buidar el pis, els llibres que no havia agafat ningú els va recollir un llibreter de vell. Jo encara no tenia un interès especial per la Guerra Civil (no dic que fos inexistent, però sí força limitat) i ni em va passar pel cap conservar aquell llibre. Ara em sap greu.

Fa uns mesos, al llegir 'El Mito de la Cruzada de Franco', de Herbert R. Southworth (Ruedo Ibérico, 1963), vaig veure que dedicava molta atenció a aquest llibre de Burnett Bolloten. Vaig tafanejar per internet i vaig veure que, al llarg dels anys, se n'havien fet diferents edicions (no només reedicions, eren revisions de l'edició prèvia). Mirant les imatges de les portades d'aquestes edicions (anaven canviant) vaig saber que el llibre que estava a casa dels pares era de la primera edició (Luis de Caralt, 1961).

Vaig mirar a internet els que hi havia de segona mà, eren cars (els de la primera edició), i vaig descartar comprar-ne un. Però en vaig trobar una edició digital que em vaig poder descarregar. El vaig fullejar, no molt, d'una banda, perquè no el considerava una lectura prioritària (tinc uns quants llibres sobre la guerra pendents),  i d'una altra perquè no m'agrada llegir llibres a la pantalla.

Southworth, en el seu llibre (aquest sí que me'l vaig llegir sencer, i de manera atenta) és molt crític amb Bolloten. Però de Southworth, de la importància que com a historiador sobre la Guerra Civil en el seu moment va tenir, com a contrapunt al relat del franquisme, si de cas ja en parlaré un altre dia, perquè es mereix més atenció que una falca en aquest escrit sobre Bolloten.

El meu pare comprava pocs llibres (en canvi, ens facilitava molt que en compréssim). En concret sobre la guerra, que comprés ell, només tinc presents els relacionats amb el Terç de Requetès de Montserrat, del que en va formar part.

Suposo que quan es va publicar el llibre de Bolloten el 1961 se'n devia fer propaganda, perquè l'autor argumentava, i "demostrava", que els comunistes, seguint les indicacions de la Unió Soviètica, el 1936 tenien el projecte d'ocupar el poder i implantar una dictadura soviètica. Era un llibre valuós, per als profranquistes, perquè l'havia escrit un autor estranger, cosa que demostrava que "el relat oficial" sobre la guerra no era només cosa dels historiadors franquistes. Simplifico molt aquest resum del llibre, perquè en realitat no és fàcil de resumir, és un llibre més complex (d'alguna manera, és com si l'autor, en el llibre, digues dues coses contradictòries alhora). (1) 

Per explicar de manera més clara, millor i més detallada, el que he explicat sobre aquest llibre hauria de llegir-me'l sencer, i alhora dedicar més temps a ordenar les idees resultat de la lectura. I ja he dit que el llibre no m'interessa tant.

A banda del que acabo de dir, un problema de Bolloten era que, "a partir d'una idea prèvia", havia dedicat molts anys a buscar dades i testimonis per confirmar aquesta idea. La seva feina d'investigació va ser immensa, però d'importància desigual i utilització subjectiva (això és el que li criticava Southworth). (2)

Per acabar: si he escrit el que he escrit sobre aquest llibre de Bolloten sobre la guerra ha sigut perquè el llibre estava a casa dels meus pares, i si hi era, era perquè ell l'havia comprat. Sense aquest lligam, segurament no n'hauria dit res.

--
(1) Avui no hi ha cap historiador que accepti que el 1936 a Espanya existís una operació comunista d'aquest tipus, de fet, ni tan sols s'ho creien els militars colpistes, el que passava era que era un bon argument per justificar el "Alzamiento" (per començar-lo, i per defensar-lo després durant els anys de franquisme). La realitat és que durant els anys 30 la Unió Soviètica, temorenca sobretot de l'expansionisme alemany, intentava acostar-se a les democràcies occidentals i, amb aquest objectiu, desincentivava qualsevol procés revolucionari. I això és precisament el que van promoure els comunistes durant la Guerra Civil, tallar aquests processos, impulsats sobretot pels anarcosindicalistes i el POUM.
(2) Ho explicava molt bé l'historiador Julio Aróstegui a "Burnett Bolloten y la Guerra Civil Española: la Persistencia del 'Gran Engaño'"; desconec on es va publicar i l'any (he trobat el PDF al web de la UPV, https://ojs.ehu.eus/index.php/HC/article/view/19263).

28 de set. 2026

Una altra història sobre la Guerra Civil

Els meus diferents interessos relacionats amb la Guerra Civil, junt amb un altre interès que de moment no ve al cas (1), van fer que, fa uns tres anys, m'embranqués en un projecte al qual pensava que hi dedicaria un temps limitat. Però després no ha sigut així: de mica en mica, aquest projecte m'ha anat absorbint i, al final, m'ha acabat desbordant.

Es tracta d'una història sobre els anys de la Segona República i la Guerra Civil ("una història més" d'aquells anys, amb les moltíssimes que ja hi ha, mira que són ganes...). Té, això sí, una peculiaritat, perquè el text va acompanyat amb molts acudits de l'època. I això dels acudits per a mi és un al.licient molt important, a causa de la meva afició a l'humor gràfic.

Durant els anys de la República i la guerra es van publicar molts acudits. Una gran part mediocres, fins i tot  força dolents (sobretot durant la guerra). Però també molts de molt bons, esplèndids. Llavors hi va haver una "explosió" d'activitat i creativitat d'humor gràfic, amb moltes obres d'una gran qualitat. Una florida que, al final de la guerra, va quedar estroncada, al marxar molts dibuixants a l'exili. Estroncada per partida doble: perquè els que es van quedar, amb la censura nacionalcatòlica asfixiant que hi havia, poca cosa podien fer.

Torno al projecte. Fa tres anys vaig intensificar, i també sistematitzar una mica (normalment tot ho faig a miques) la meva recerca d'informació sobre la Guerra Civil, fins aquell moment bastant fruit de l'atzar, o d'embranzides de poca durada. 

El resultat ha sigut una mica paradoxal: com més temps hi he dedicat, com més m'he anat informant, com més he anat llegint, com més he anat intentant ordenar les idees, entendre què passava, per què, etc., he tingut la sensació (segueixo tenint la sensació) que, en lloc de tenir més seguretat en relació amb el que sé, en tinc menys. Menys seguretat i més dubtes, amb el resultat que penso que allò que ja he escrit en el context d'aquest projecte, de vegades no ho he explicat bé. O que cal que ho ampliï. O que és necessari introduir un nou tema per tal que completi els altres. 

Per això he dit que sentia que el projecte m'havia acabat desbordant i que em sentia atrapat. Perquè aquella dedicació que en teoria havia d'ocupar-me un temps limitat, m'adono que ha acabat "per empresonar-me": en lloc d'acostar-me al final de la feina que m'havia proposat, veig que, per molt que avanci, insatisfet del resultat, veig lluny i difícil arribar al final. O dit millor, a un final que em satisfaci. 

Perquè aquest era un dels motius (no l'únic) per embrancar-me en aquest projecte: amb tants relats i punts de vista com hi ha sobre la Guerra Civil, és difícil no tenir dubtes sobre el que va passar. Llegeixes el que uns han dit, el que han dit uns altres, de vegades amb petites variacions, de vegades molt grans, fins i tot amb versions del tot incompatibles, amb les ideologies condicionant els relats... 

Embrancar-me en aquest projecte implicava, entre altres coses, intentar bastir un relat que, en la mesura del possible, no fos partidista ni contingués excessius biaixos. Ho haig de dir així perquè sé que un relat net d'aquests efectes distorsionadors és molt difícil (és probable que impossible) i per tant, seria molt presumptuós per part meva si pretengués haver aconseguit un resultat que s'acostés a aquest objectiu. El que sí que puc dir és que ho he intentat. A partir d'aquí, la valoració d'aquest intent ja és cosa de qui s'hi acosti. 

D'altra banda, en teoria, al principi aquest era un projecte compartit, i dic en teoria perquè, de fet, ni jo mateix m'ho creia. Això vol dir que la responsabilitat d'aquesta iniciativa, els encerts i els desencerts, és sobretot meva. Cosa que té un gran avantatge, el de la llibertat. I alhora un important inconvenient, el de la falta d'aportacions alienes, sense les quals, òbviament, és més fàcil despistar-se, més difícil afinar els continguts, evitar els biaixos i els errors.

A partir de la primera versió, fa uns dos anys, aquesta feina ha estat visible a Internet (i "trobable" a través dels buscadors). Però n'he parlat poc. A causa, suposo, d'una barreja de vergonya i mandra. (2) 

Una part de la mandra té a veure amb el fet que el text és en castellà. I això, que sigui en castellà i no en català, de vegades per a algunes persones potser és més important que el contingut. De manera que, per tal d'evitar-me eventuals "correccions fraternes" sobre aquest tema, a segons qui prefereixo no dir-n'hi res.

Bé, em sembla que ja he exposat tot el que em semblava que havia d'exposar, de manera que, després de totes aquestes explicacions i justificacions, potser ja toca. "La cosa" és aquesta: 

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

--
(1) L'interès diferent que he esmentat al principi, no relacionat amb la Guerra Civil, té a veure amb una estratègia (de diferents components) de posicionament a Internet d'altres recursos; però com que aquest ja és un altre tema, si de cas un altre dia ja en faré cinc cèntims, o quinze si convé.
(2) De vegades hi ha moments que m'aturo. Que em pregunto que quin sentit té, tot aquest interès i dedicació, tot el temps que hi dedico, considerable. De vegades tinc una mena de sensació d'inutilitat i absurditat. De manera intermitent, em passa. I llavors penso que ho podria deixar estar i dedicar-me a altres temes (escrivint), o activitats (al marge de l'escriptura) que també m'atrauen. Algunes fins i tot més. Són dubtes episòdics que considero força raonables (pot tenir alguna utilitat real, aquest projecte?; el cert és que no n'estic gens segur), acompanyats d'oscil.lacions emocionals (suposo que originades pels dubtes de la raó); dubtes i sentiments que, tanmateix, de moment no fan que deixi de llegir llibres i articles sobre la Guerra Civil, de pensar en el que llegeixo i de procurar ordenar els pensaments, de redactar textos i anar-los corregint... i de seguir buscant acudits. Vaja, això, que de moment segueixo.

24 de set. 2026

Roberto Mera i Alejandro Viana


Roberto Mera es net d'un nebot d'Alejandro Viana. El 2022 va publicar "Alejandro Viana. La proeza del rescate de los refugiados republicanos".

El 19 de setembre, en una entrevista que li feia el Víctor-M. Amela a La Vanguardia, Roberto Mera deia que Alejandro Viana va ser el fundador del SERE, el "Servicio de Evacuación de Republicanos Españoles" (a l'entrevista primer deia que el va organitzar, i després que el va fundar). Definia el seu parent com el "Schindler gallec", i li atribuïa el protagonisme més gran en la operació de salvament de persones que va dur a terme el SERE (a l'entrevista diu SERES, però potser és un error de l'entrevistador).

Que Alejandro Viana va tenir un paper important dins del SERE és cert. Però el SERE va ser una iniciativa de Negrín, i els principals dirigents van ser Pablo de Azcárate, president (i comissario delegat del Govern); Bibiano Osorio, director; i José Ignacio Mantecón, secretari general. Després, dins de les diferents seccions, hi havia Alejandro Viana, com a cap de la secció d'emigració.

A l'entrevista, Roberto Mera també atribueix a Alejandro Viana tot el protagonisme dels diferents viatges que es van organitzar perquè una part dels refugiats espanyols a França es poguessin embarcar cap a països americans (al Sinaia, l'Ipanema, el Mexique, el Winnipeg i altres). Però van ser moltes, les persones que van intervenir en els diferents aspectes de l'organització d'aquells viatges.

Jo no soc cap especialista d'aquest tema, però sobre el que he exposat, entre els historiadors hi ha un consens general que va ser així. Per tant, entenc que Roberto Mera, com a parent d'Alejandro Viana, el que fa és exagerar o distorsionar uns fets (no sé fins a quin punt de forma inconscient o conscient) per poder presentar el seu parent, tal com ell diu, com "el Schindler gallec". Una imatge molt bona, com a reclam publicitari...

Per si de cas, que no se'm malinterpreti: l'Alejandro Viana sí que va tenir el seu protagonisme dins del SERE, el problema és "d'exageració", per part del seu parent.

La historiografia té aquests riscos, quan un aborda un tema amb algun desig més fort que el pes de la realitat, de les dades existents. És en aquest sentit, que em va cridar l'atenció aquesta entrevista. I que alhora em va sorprendre, que el Víctor-M. Amela, una persona molt interessada en la Guerra Civil, acceptés amb tanta facilitat el discurs de Roberto Mera. 

Que l'acceptés ell i, pel que he vist donant un cop d'ull a internet, la gairebé totalitat de mitjans que, d'una manera o una altra, han comentat el llibre de Roberto Mera. Sobretot, els mitjans gallecs, cosa d'altra banda comprensible, perquè tots els col.lectius acostumen a estar predisposats a acceptar els relats que exalten "els herois" del seu territori o país.

En resum: casos com aquest son un exemple de com, de vegades (massa vegades), es construeixen els relats històrics. Uns relats que si, llavors, no són rebatuts o matisats per algú altre, acaben considerant-se referents fiables per als següents historiadors. 

I així, de vegades, la història de torn potser té més de rondalla que d'Història. 

--

PD: 
1- Argumentar de manera més sòlida el que he exposat, aportant les corresponents referències, no ho faré perquè implicaria que hi dediqués un temps que prefereixo dedicar a altres temes; em va cridar l'atenció l'entrevista, i després de dubtar, vaig decidir "dedicar un temps" a fer aquesta petita explicació, però sense cap intenció d'anar més enllà. Qui estigui interessat en el tema, si vol que busqui i contrasti.
2- D'altra banda, parlar a l'entrevista del SERE i no dir ni una paraula del JARE (creat poc després amb una finalitat semblant, pels crítics amb com funcionava el SERE), és a dir, no parlar de l'enfrontament entre els partidaris de Negrín i els de Prieto, no fer cap referència a aquells enfrontaments que tant de mal van fer a l'exili republicà, també és una mica estrany... 

23 de set. 2026

Mauricio Karl. "El enemigo. Marxismo, anarquismo, masonería"


Buscant imatges sobre la Guerra Civil em trobo la portada d'aquest llibre. M'assabento que l'autor, Mauricio Karl (Mauricio Carlavilla, 1896-1982), va ser tot un personatge. Antimaçó i antisemita, va ser policia entre 1931 i 1935, quan segons sembla no precisament per bona conducta, el van expulsar. Després, el 1936 es va incorporar a la policia franquista i, acabada la guerra, "va ser posat al capdavant d'una Brigada Especial de la Direcció General de Seguretat la missió de la qual era controlar als jueus residents a Espanya" (Viquipèdia).

El 1935 va publicar "Asesinos de España. Marxismo, anarquismo, masonería", que diu que és la continuació de "El enemigo. Marxismo, anarquismo, masonería", sembla que publicat l'any anterior.

M'encurioseix aquest personatge i localitzo digitalitzat el llibre de 1935. M'entretinc donant-hi un cop d'ull, i el trobo espectacular i, alhora, "previsible": a part de la fúria amb què tracta els jueus i els maçons, acusant-los de tot "el que sigui susceptible de servir per acusar algú", fa una narració dels fets d'octubre de 1934 a Astúries completament en blanc i negre, subratllant les brutalitats dels socialistes revoltats (reals, innegables, però que ell encara exagera) sense fer, alhora, cap mena de matís ni de retret als excessos de la repressió que va venir a continuació.

Si és cert que acabada la guerra va estar al davant d'una brigada policial dedicada al control dels jueus (ho dic així perquè a la pàgina de la Viquipèdia, la data de l'edició del llibre del 1935 està equivocada, diu que és del 1937, no sé si hi ha altres errors), és un bon exemple que aquella obsessió de Franco pel "Contubernio judeo-masónico" no era només seva, sinó que també obsessionava a altres persones, com a aquest Mauricio Karl que, com a escriptor, es dedicava a difondre-la, suposo que per "completar" la seva feina de policia dedicat al tema.

--

Sobre el que he dit de la data i la Viquipèdia. El que diu el llibre:


I la informació de la Viquipèdia (20/9/2026):




22 de set. 2026

Històries sobre la Guerra civil

1

Quan va començar la guerra tenia divuit anys. De tant en tant, amb alguna altra dona duien menjar a uns emboscats. No els veien mai ni sabien exactament on s'amagaven: deixaven el menjar en un lloc convingut i tornaven al poble.

A la comarca n'hi havia uns quants, d'emboscats: homes que no volien anar a la guerra i que s'amagaven per evitar ser reclutats. Un d'aquells homes, uns anys després d'acabada la guerra, va conèixer aquella noia que havia dut menjar a uns altres emboscats. Es van agradar, es van casar i van tenir dos fills i dues filles. 

2

Els nacionalistes s'acostaven, bombardejaven el poble. Algunes famílies van decidir marxar. Una d'aquelles famílies, un cop ja ocupat el poble, va trigar uns mesos a tornar. Van trobar la casa completament buida. D'altra banda, encara van tenir sort: no s'havien significat políticament durant la República i van poder reprendre la seva vida amb una relativa normalitat.

Ella sempre havia anat per les cases dels més ben situats a fer feines, i va tornar a fer el mateix. En alguna d'aquelles cases hi veia algun moble o algun objecte que havia sigut seu, que estava a casa seva quan van marxar i que ja no hi era quan van tornar.

Ho veia i callava. Ja era prou que pogués seguir fent feines per les cases; bona falta que els feien, els diners, perquè havien hagut de començar de zero. Al seu marit, al tornar també li havien desaparegut totes les eines del camp.

3

Era una noia amb una fortalesa física excepcional i un caràcter fort. Quan a Barcelona va començar a escassejar el menjar, de tant en tant agafava la bicicleta i anava als pobles del voltant per intentar aconseguir algun aliment. De vegades, amb la bicicleta havia arribat al Vendrell, on podia aconseguir oli a través d'uns parents. Era un munt de quilòmetres per carreteres que no estaven asfaltades, i de vegades havia de fer marrades per camins secundaris per evitar els controls.

4

Pertanyia al cos d'enginyers de l'exèrcit. Era de fermes idees republicanes. Uns dies abans de la revolta del juliol del 36 el van enviar a supervisar unes feines a una localitat allunyada, per tal que no fos un obstacle el dia de la revolta; a la seva caserna, la majoria d'oficials n'eren partidaris.

Quan va tornar, després d'haver estat derrotats els militars a la ciutat, el van tancar primer a una txeca i després al castell de Montjuïc. No hi va passar molt temps, el van alliberar i, mentre va durar la guerra es va dedicar a  fer fortificacions.

Quan el 1939 van entrar a Barcelona els franquistes, el van detenir. Acusat d'haver col.laborat amb els republicans, el van tornar a tancar al castell de Montjuïc. En va sortir quan el van enviar a una companyia de treball, en la qual no s'ho va passar tan malament com els seus companys de condemna, perquè com que era enginyer, el van posar a supervisar les obres encomanades a la seva companyia de treball. No queda clar el temps que va trigar a recuperar la llibertat, el temps que va passar abans no va poder retrobar-se amb la seva dona i els seus fills. 

--

Les quatre històries me les han explicat fa poc. La primera una filla d'aquella dona que duia menjar als emboscats, la segona, un net de la dona que anava a fer feines per les cases, la tercera, una filla de la dona de la bicicleta, la quarta, una neta de l'enginyer empresonat dos cops a Montjuïc.

A aquestes dues filles, el net i la neta, els conec des de fa molts anys. Però mai no els havia preguntat què havia passat amb la seva família, durant la guerra. Ara ho faig sovint, si ve a tomb: preguntar a la gent que conec si saben què va passar amb la seva família, durant la guerra. De vegades les sorpreses són grans.

Algunes d'aquestes històries que he anat recollint ja les he anat explicant. Per exemple, la mare que va viure, fins que es va morir al cap d'uns quants anys, esperant que el seu fill desaparegut a la batalla de l'Ebre un dia tornés  a casa; la del noi que volia anar al front i no el deixaven per l'edat, i va aconseguir un carnet de la CNT i es va afegir a una de les columnes anarquistes que anaven cap a l'Aragó; la mare que s'espantava quan sentia coets, perquè li venia al cap el bombardeig del creuer italià Eugenio di Savoia sobre la fàbrica d'armament i municions que hi havia a la vora de casa seva... 

En general, totes les persones que m'han explicat històries m'han dit que els dolia no haver preguntat (o haver preguntat més) als pares, avis o oncles quan encara vivien, com van viure la guerra. El mateix que m'ha passat a mi.

26 de jul. 2026

"¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!"

Mongolia, abril 2025

Els incansables Abogados Cristianos toquen totes les tecles. Al seu web, abogadoscristianos.es, a l'apartat de campanyes, n'hi ha de tota mena. Per exemple, ara una amb aquest títol, "¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!", amb un text de Ángel Víctor Torres. Diu que l'objectiu és aconseguir 14.000, signatures, i que ja els en falten poques, que ja en tenen 13.205. (1)

Diu l'Ángel Víctor Torres:

"Hace apenas unos días, sus Majestades los Reyes Magos pasaron por nuestro país para devolver la ilusión a cientos de miles de niños y adultos con sus regalos. 

"Esta tradición, que tiene sus raíces en el Cristianismo y que nos recuerda como los más sabios se postraron a adorar al niño Dios tras su nacimiento, ha tenido grandes detractores a lo largo de la historia.

"Su origen religioso ha generado -y aún genera- urticaria entre los políticos de izquierdas, quienes tratan de desvincular, desesperadamente, a los ciudadanos de sus creencias más profundas.

"Así ocurrió en época de Lluis Companys, presidente de la Generalidad de Cataluña durante la Segunda República, que ordenó prohibir todo festejo relacionado con la Navidad.

"Esta norma, profundamente anticatólica, fue quebrantada por el alcalde de Lérida Joan Rovira i Roure, que organizó una Cabalgata de Reyes Magos en su municipio en enero de 1936.

"Esta valentía y fidelidad a la fe le costaron la vida. En agosto de ese mismo año fue fusilado, acusado, entre otros motivos, de haber celebrado esta cabalgata.

"Así era Lluis Companys, hombre al que se homenajea 15 de octubre, y al que aún recuerdan muchas calles de nuestra geografía.

(...)

"Es momento de exigirle a nuestros políticos que ordenen la retirada de todas las calles que honran a este asesino y que se detengan los homenajes a su persona.

(...) 

"Los que ondean la bandera de la tolerancia siguen homenajeando, a día de hoy, a este personaje caracterizado por el odio y la repulsa a quienes abrazaban la fe y no dañaban a nadie con sus creencias.

(...)

"Por eso hemos lanzado esta campaña para que Ángel Victor Torres, Ministro de Memoria Democrática, prohíba todo homenaje público al asesino Lluis Companys y retire cada calle a su nombre." (2)

La mort de Joan Rovira i Roure va ser una de les moltes morts lamentables poc després d'iniciada la guerra. D'ideologia dretana, va ser detingut i condemnat a mort per un tribunal popular. I a continuació executat, tot i la gestió que es va fer des de la Generalitat per impedir-ho, és a dir, al revés del que diu l'Ángel Víctor Torres. A més, en relació amb l'afer de la cavalcada, qui la va organitzar va ser la Cambra de Comerç, no ell; com a alcalde, ell només la va autoritzar.

Per descomptat, no val la pena esforçar-se més per posar en evidència el despropòsit i les distossions d'aquest Ángel Víctor Torres i els Abogados Cristianos. Com que són tan cristians i objectius (i nostàlgics del franquisme), es veu que han oblidat que l'extermini sistemàtic "de l'enemic", sobretot durant els primers mesos de la guerra, era un objectiu fonamental dels militars revoltats, tal com el general Mola havia especificat prèviament en les seves instruccions com a organitzador de la revolta: no era reactiu i espontani, sino perfectament i fredament calculat. 

D'altra banda, els militar actuaven amb el vistiplau de la jerarquia de l'Església, preocupada, amb raó, per la persecució religiosa desfermada, però alhora muda, completament muda, en relació amb les massacres perpetrades pels revoltats a partir del juliol de 1936. Sobretot, a Andalusia i Extremadura, amb Queipo de Llano, Yagüe i Franco, amb les seves tropes africanes. I al nord amb Mola, aquest amb l'entusiasta col.laboració criminal dels cristianíssims carlistes.

Mentrestant, la majoría de polítics republicans el que feien era intentar frenar l'explosió de violència a la rereguarda republicana, cosa de la qual n'hi ha moltes proves (l'intent de salvar la vida de Joan Rovira no va ser cap excepció). Un d'aquells polítics preocupat, molt preocupat, per aquella violència desfermada a la rereguarda era Lluís Companys. A Companys se li poden retreure diferents coses, algunes de força envergadura, durant la guerra i els anys abans, però precisament aquesta que diu Ángel Víctor Torres, no.

Més endavant, a Companys li van servir de poc, els seus intents per salvar religiosos i persones de dretes durant aquells mesos convulsos: al final de la guerra, refugiat a França, Franco va aconseguir que la Gestapo el detingués i li fos lliurat, per tal de, després d'una pantomima de judici, executar-lo.

El problema, el problema greu de tot això, és que com més gran és la ignorància i el fanatisme (del signe que sigui), més fàcil és que hi hagi gent que s'empassi despropòsits com aquest dels Abogados Cristianos i l'Ángel Víctor Torres. (3)

Un altre dia, si de cas ja comentaré altres actuacions y campanyes "originals i brillants" dels Abogados Cristianos, com per exemple, les seves escomeses contra la revista satírica Mongolia. Un altre dia.

--
(1) El 23 de juliol.
(2) Això de "retire cada calle a su nombre" sembla una mica difícil d'executar... on els haurien de retirar, de dur, aquests carrers?
(3) A altres extrems ideològics també passen coses semblants, perquè de la ignorància i el fanatisme no en té el monopoli ningú. Però això, també un altre dia.

25 de jul. 2026

Lectures sobre la Guerra Civil / 2

Sencers o en part, durant els últims mesos he llegit 'El mito de la cruzada', de Herbert R. Southworth, 'Historia mínima de la Guerra civil española', d'Enrique Moradiellos, 'España partida en dos', de Julián Casanova, 'Miedo a la memoria', d'Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa, 'La revolución española vista por una republicana', de la Clara Campoamor, 'Nosaltres, els sense nom', de l'anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (1), 'Guerra de España', de la simpatitzant del POUM Mika Etchebéhère, 'Recordarán tu nombre', de Lorenzo Silva (sobre el general de la Guardia Civil José Aranguren), 'Historia de una maestra', de la Josefina Aldecoa. També he llegit o fullejat alguns dels vint llibrets sobre la República i la guerra que Ricado de la Cierva va publicar a ARC.

Si penso en aquestes lectures (i en les dels mesos i anys anteriors), molt heterogènies en relació amb la seva qualitat i interès, i en el que n'he tret, penso en diferents coses. Per exemple, que els llibres autobiogràfics (Campoamor, Garcia Oliver, Etchebéhère), poden tenir biaixos molt importants, i a banda dels biaixos, de vegades també errors notables.

Una altra cosa interessant: que hi ha llibres com els del Ricardo de la Cierva que, d'una banda, són tan subjectius, que només serveixen per constatar això, el grau de subjectivitat i de distorsió de la realitat a què algunes persones poden arribar. Però que alhora, també poden contenir parts remarcables, amb observacions i valoracions interessants, com de vegades passa amb de la Cierva quan parla de segons quins temes concrets o episodis dels anys de la República. 

--
(1) Una traducció parcial de 'El eco de los pasos', el títol original, i que també he fullejat.

23 de jul. 2026

Lectures sobre la Guerra Civil

Em vaig començar a interessar per la Guerra Civil quan ja era bastant gran. A partir de llavors, al llarg dels anys, de tant en tant he anat llegint algun llibre o article. Les lectures en general han sigut poc o gens ordenades: de vegades un llibre que, tafanejant, he trobat als prestatges d'una biblioteca, o un llibre que he trobat en un punt d'intercanvi, o al carrer, al costat d'un contenidor, o en un pedrís, o damunt d'un banc... D'aquests últims, uns quants, i algun ha sigut una bona sorpresa. 

De vegades també he comprat un llibre. Pocs, per raons econòmiques. En aquests casos, de vegades els he comprat de segona mà, perquè estaven exhaurits o perquè els trobava més barats. Aquestes compres sovint me les ha facilitat internet (1).

He llegit biografies i autobiografies, assajos d'un tipus o d'un altre, llibres "d'història" ("La Guerra Civil escrita per A, B o C"), articles de diaris i de revistes, en paper o d'internet... 

N'he llegit de persones implicades o simpatitzants d'un bàndol o de l'altre, i també de més o menys imparcials (o amb un intent d'imparcialitat). 

En canvi, he descartat les "novel.les històriques", llevat d'alguna excepció en què, el pes de la història fiable, identificable, em compensava la part novel.lada, que no m'interessava.

Si faig un resum d'aquest anar llegint, el resum és que, com més llegeixo, més gran és la meva sensació de desconeixement i de dubtes. Una sensació com si, d'un petit trencaclosques inicial que volia completar, per situar-me una mica, amb el pas del temps, com més peces he anat situant al trencaclosques, el trencaclosques s'ha anat fent més gran.

Amb les noves informacions, han anat apareixent nous espais buits. I, per tant, es feia evident que hi havia més peces que calia buscar. Segueix sent així: els límits del trencaclosques (i les peces que falten), com més informació recullo, més es multipliquen.

El resultat és una sensació creixent de falta d'informació, d'inseguretat, a causa de tot allò ignorat i que, abans, a causa de la ignorància inicial, desconeixia que ignorava.

--
(1) Sobretot he fet servir Iberlibro.com. En canvi, si n'he trobat algun a Amazon (o a altres plataformes semblants), no l'he comprat mai, "per una qüestió de principis".

21 de maig 2026

Hemeroteques digitals

M'he passat hores, dies, mirant exemplars de publicacions dels anys de la República i la guerra a les hemeroteques digitals, sobretot a la de la Biblioteca Nacional de España (hemerotecadigital.bne.es) y a l'Arxiu de Revistes Catalanes (arca.bnc.cat). Buscava (encara hi busco de tant en tant) acudits i caricatures. Mira, cadascú té les seves aficions...

Reprodueixo a continuació una petició (i els correus posteriors) que vaig fer a la Biblioteca Nacional de España, relativa a la falta d'accés a Fragua Social, un diari editat a València per la CNT, entre 1936 i 1939. 

La conclusió és que si vull consultar els exemplars de Fragua Social digitalitzats de la Biblioteca Nacional de España, en principi no em puc morir abans del 2.058. Una mica complicat, amb la meva edat...

(dels correus n'he eliminat les salutacions inicials, els comiats i alguna cosa més prescindible)

12/4/2026

He consultado ya distintas publicaciones de la Hemeroteca, y me ha sorprendido que Fragua Social tenga el acceso restringido (una revista de hace más de 80 años, ¡y encima de la CNT!). Les agradecería que me facilitaran la manera de poder acceder.

---

14/4/2026

La prensa, las revistas y otras publicaciones seriadas similares protegidas por la ley de propiedad intelectual son casos de obra colectiva, y por tanto, los derechos de explotación duran 80 años para los números publicados antes del 7 de diciembre de 1987 y 70 años para los publicados después de esta fecha.

En nuestro caso, desde que arrancó la Hemeroteca Digital se decidió tomar como referencia la fecha de publicación del último número del periódico o revista. Así, si bien según el criterio que mencionaba arriba los fondos de un periódico anteriores al año 46 estarían libres de derechos, se consideró oportuno respetar los derechos de los titulares sobre los fondos anteriores. Así, para nosotros la referencia es la fecha del cese de la publicación, de manera que, salvo algunos casos, solo difundimos en abierto aquellas que dejaron de publicarse hace más de 80 años. 

---

14/4/2026

Si no me equivoco, Fragua Social se publicó entre 1936 y 1939. Por lo tanto, ya han transcurrido los 80 años, y se supone que debería ser accesible.

---

15/4/2026

Sí, es verdad que surge en 1936 y se mantuvo con una gran actividad durante el período de la Guerra Civil, pero reapareció en 1977 con lo que denominaron "cuarta época". En la Hemeroteca Digital hay reproducidos algunos ejemplares de 1977 y 1978, por lo que se ha tomado esta fecha en relación a los derechos de propiedad intelectual.

--- 

20/4/2026

Pues es un criterio "peculiar", porque supongo que si mañana sale un nuevo número de Fragua Social, habrá que esperar a que pasen 80 años más, a partir de mañana, para consultar los ejemplares de 1936... En fin, parece que estaría bien revisar el criterio.

Aquest últim missatge ja no me'l van contestar. 

Al cap d'uns dies, vaig decidir fer un nou intent per localitzar si més no algun exemplar de Fragua Social a alguna altra banda. Aquesta vegada, al final vaig arribar al Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, www.mcu.es/ccbae/es/inicio/inicio.do

I sorpresa: hi vaig trobar una recopilació, suposo que incompleta però força extensa, de números de Fragua Social. I descarregables sense problemes.

Un incís: que les recopilacions de publicacions d'aquells anys siguin incompletes és força habitual, entre altres raons, perquè a l'acabar la guerra els guanyadors van fer moltes fogueres, amb les publicacions "dels rojos" (llevat dels casos en què els servien per encausar periodistes republicans). 

Segueixo amb el Catálogo Colectivo. A la pàgina de Fragua Social, hi ha la indicació que els exemplars  recopilats actualment estan sota una llicència equivalent a Creative Commons a causa del temps transcorregut. En concret: "Esta obra ha sido identificada como libre de restricciones conocidas en virtud de la ley de derechos de autor, incluidos todos los derechos conexos y afines".

L'Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España depén de Ministeri de Cultura. Y el Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, també. Mira, sembla que a aquest ministeri alguna cosa no rutlla.

Això sí, no em prenc la molèstia de tornar a escriure a la Biblioteca Nacional de España. Per dir-los, per exemple, que si més no, em podien haver parlat del Catálogo Colectivo. No em prenc aquesta molèstia... o més ben dit, penso que potser és millor que no me la prengui: potser encara serien capaços de fer que la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales tanqués l'accés a Fragua Social. 

L'accés Fragua Social i a altres publicacions en situacions equivalents, cosa que m'empiparia, perquè resulta que encara tinc pendent (és a dir, "m'agradaria") consultar altres publicacions d'aquells anys, i no sé les eventuals restriccions que en cada cas em puc arribar a trobar.

7 de maig 2026

Històries de deportats

Alertado por los gritos, ha llegado el jefe de bloque español. Ha preguntado: 

-¿Quién le arrea los veinticinco golpes? 

Nadie ha contestado. El campesino esperaba; no tenía miedo de los golpes, estaba desorientado. 

-Así que, ¿nadie quiere? Ha repetido el jefe de bloque. 

(...)

A su alrededor protestaban: 

-Es un chiquillo, dejadlo ya. 

(...)

El preso común iba a golpear oficialmente con la schlague, bajo la mirada aprobadora del jefe de bloque que tampoco era un preso político y que todos los días se metía al coleto carne y varias raciones de pan. 

Robert Antelme, supervivent de de Buchenwald. 'La especie humana'. Arena Libros, 2001 (p. 167)

26 d’abr. 2026

Estampes

Una altra bona troballa: escampades per la vorera, al costat d'un contenidor, un munt d'estampes religioses. Moltes repetides; d'un parell, fins i tot n'hi ha un feix, subjectades amb una goma.

Per descomptat, no puc resistir la temptació de recollir-ne unes quantes. Mentre ho faig, mentre me les miro, penso que són sorprenents, els mons mentals de la gent, allò "que construïm" per tal de donar un sentit a les nostres vides, i com ens aferrem després a aquestes construccions.

La primera imatge, amb el text al costat, en realitat és molt petita; la trobo a dins d'una bosseta de plàstic junt amb un rosari, també de plàstic. 

El rosari me'l fico a la butxaca. Hi ha temporades que vaig amb un rosari a sobre: m'agrada, és un recordatori dels meus orígens (durant un temps, el rosari que vaig dur a una butxaca era un rosari dels meus pares, però un dia el vaig donar a una germana). Tinc molts records dels meus pares resant el rosari. En canvi, no en tinc cap resant-lo jo, tot i que suposo que alguna vegada, quan tenia l'edat que fos, devia haver participat en algun d'aquells rosaris familiars.

Els rosaris em recorden també altres persones. Per exemple, l'Elisabet, la cunyada que va morir; d'ella, també en conservo un rosari. Quan va morir, el rosari estava entre les coses  que, amb la Lívia, vam recollir de la residència on vivia. 

L'Elisabet era una persona molt religiosa, a la seva manera. Per exemple, molt d'estampes... La seva vida no va ser gens fàcil, i suposo que aquests referents religiosos li van ser de considerable ajuda.

Records de rosaris... De "l'objecte" rosari, d'escenes familiars relacionades amb els rosaris, de les exhortacions a resar-lo, d'esglésies amb un grupet de velles, a la tarda, resant el rosari, d'imatges de sants pintades, o de guix policromat, amb rosaris a les mans...





Part posterior de l'anterior.

Portada d'un quadernet.