26 de jul. 2026

"¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!"

Mongolia, abril 2025

Els incansables Abogados Cristianos toquen totes les tecles. Al seu web, abogadoscristianos.es, a l'apartat de campanyes, n'hi ha de tota mena. Per exemple, ara una amb aquest títol, "¡Prohíba los homenajes al asesino Lluís Companys!", amb un text de Ángel Víctor Torres. Diu que l'objectiu és aconseguir 14.000, signatures, i que ja els en falten poques, que ja en tenen 13.205. (1)

Diu l'Ángel Víctor Torres:

"Hace apenas unos días, sus Majestades los Reyes Magos pasaron por nuestro país para devolver la ilusión a cientos de miles de niños y adultos con sus regalos. 

"Esta tradición, que tiene sus raíces en el Cristianismo y que nos recuerda como los más sabios se postraron a adorar al niño Dios tras su nacimiento, ha tenido grandes detractores a lo largo de la historia.

"Su origen religioso ha generado -y aún genera- urticaria entre los políticos de izquierdas, quienes tratan de desvincular, desesperadamente, a los ciudadanos de sus creencias más profundas.

"Así ocurrió en época de Lluis Companys, presidente de la Generalidad de Cataluña durante la Segunda República, que ordenó prohibir todo festejo relacionado con la Navidad.

"Esta norma, profundamente anticatólica, fue quebrantada por el alcalde de Lérida Joan Rovira i Roure, que organizó una Cabalgata de Reyes Magos en su municipio en enero de 1936.

"Esta valentía y fidelidad a la fe le costaron la vida. En agosto de ese mismo año fue fusilado, acusado, entre otros motivos, de haber celebrado esta cabalgata.

"Así era Lluis Companys, hombre al que se homenajea 15 de octubre, y al que aún recuerdan muchas calles de nuestra geografía.

(...)

"Es momento de exigirle a nuestros políticos que ordenen la retirada de todas las calles que honran a este asesino y que se detengan los homenajes a su persona.

(...) 

"Los que ondean la bandera de la tolerancia siguen homenajeando, a día de hoy, a este personaje caracterizado por el odio y la repulsa a quienes abrazaban la fe y no dañaban a nadie con sus creencias.

(...)

"Por eso hemos lanzado esta campaña para que Ángel Victor Torres, Ministro de Memoria Democrática, prohíba todo homenaje público al asesino Lluis Companys y retire cada calle a su nombre." (2)

La mort de Joan Rovira i Roure va ser una de les moltes morts lamentables poc després d'iniciada la guerra. D'ideologia dretana, va ser detingut i condemnat a mort per un tribunal popular. I a continuació executat, tot i la gestió que es va fer des de la Generalitat per impedir-ho, és a dir, al revés del que diu l'Ángel Víctor Torres. A més, en relació amb l'afer de la cavalcada, qui la va organitzar va ser la Cambra de Comerç, no ell; com a alcalde, ell només la va autoritzar.

Per descomptat, no val la pena esforçar-se més per posar en evidència el despropòsit i les distossions d'aquest Ángel Víctor Torres i els Abogados Cristianos. Com que són tan cristians i objectius (i nostàlgics del franquisme), es veu que han oblidat que l'extermini sistemàtic "de l'enemic", sobretot durant els primers mesos de la guerra, era un objectiu fonamental dels militars revoltats, tal com el general Mola havia especificat prèviament en les seves instruccions com a organitzador de la revolta: no era reactiu i espontani, sino perfectament i fredament calculat. 

D'altra banda, els militar actuaven amb el vistiplau de la jerarquia de l'Església, preocupada, amb raó, per la persecució religiosa desfermada, però alhora muda, completament muda, en relació amb les massacres perpetrades pels revoltats a partir del juliol de 1936. Sobretot, a Andalusia i Extremadura, amb Queipo de Llano, Yagüe i Franco, amb les seves tropes africanes. I al nord amb Mola, aquest amb l'entusiasta col.laboració criminal dels cristianíssims carlistes.

Mentrestant, la majoría de polítics republicans el que feien era intentar frenar l'explosió de violència a la rereguarda republicana, cosa de la qual n'hi ha moltes proves (l'intent de salvar la vida de Joan Rovira no va ser cap excepció). Un d'aquells polítics preocupat, molt preocupat, per aquella violència desfermada a la rereguarda era Lluís Companys. A Companys se li poden retreure diferents coses, algunes de força envergadura, durant la guerra i els anys abans, però precisament aquesta que diu Ángel Víctor Torres, no.

Més endavant, a Companys li van servir de poc, els seus intents per salvar religiosos i persones de dretes durant aquells mesos convulsos: al final de la guerra, refugiat a França, Franco va aconseguir que la Gestapo el detingués i li fos lliurat, per tal de, després d'una pantomima de judici, executar-lo.

El problema, el problema greu de tot això, és que com més gran és la ignorància i el fanatisme (del signe que sigui), més fàcil és que hi hagi gent que s'empassi despropòsits com aquest dels Abogados Cristianos i l'Ángel Víctor Torres. (3)

Un altre dia, si de cas ja comentaré altres actuacions y campanyes "originals i brillants" dels Abogados Cristianos, com per exemple, les seves escomeses contra la revista satírica Mongolia. Un altre dia.

--
(1) El 23 de juliol.
(2) Això de "retire cada calle a su nombre" sembla una mica difícil d'executar... on els haurien de retirar, de dur, aquests carrers?
(3) A altres extrems ideològics també passen coses semblants, perquè de la ignorància i el fanatisme no en té el monopoli ningú. Però això, també un altre dia.

25 de jul. 2026

Lectures sobre la Guerra Civil / 2

Sencers o en part, durant els últims mesos he llegit 'El mito de la cruzada', de Herbert R. Southworth, 'Historia mínima de la Guerra civil española', d'Enrique Moradiellos, 'España partida en dos', de Julián Casanova, 'Miedo a la memoria', d'Octavio Alberola i Fèlix Villagrasa, 'La revolución española vista por una republicana', de la Clara Campoamor, 'Nosaltres, els sense nom', de l'anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (1), 'Guerra de España', de la simpatitzant del POUM Mika Etchebéhère, 'Recordarán tu nombre', de Lorenzo Silva (sobre el general de la Guardia Civil José Aranguren), 'Historia de una maestra', de la Josefina Aldecoa. També he llegit o fullejat alguns dels vint llibrets sobre la República i la guerra que Ricado de la Cierva va publicar a ARC.

Si penso en aquestes lectures (i en les dels mesos i anys anteriors), molt heterogènies en relació amb la seva qualitat i interès, i en el que n'he tret, penso en diferents coses. Per exemple, que els llibres autobiogràfics (Campoamor, Garcia Oliver, Etchebéhère), poden tenir biaixos molt importants, i a banda dels biaixos, de vegades també errors notables.

Una altra cosa interessant: que hi ha llibres com els del Ricardo de la Cierva que, d'una banda, són tan subjectius, que només serveixen per constatar això, el grau de subjectivitat i de distorsió de la realitat a què algunes persones poden arribar. Però que alhora, també poden contenir parts remarcables, amb observacions i valoracions interessants, com de vegades passa amb de la Cierva quan parla de segons quins temes concrets o episodis dels anys de la República. 

--
(1) Una traducció parcial de 'El eco de los pasos', el títol original, i que també he fullejat.

23 de jul. 2026

Lectures sobre la Guerra Civil

Em vaig començar a interessar per la Guerra Civil quan ja era bastant gran. A partir de llavors, al llarg dels anys, de tant en tant he anat llegint algun llibre o article. Les lectures en general han sigut poc o gens ordenades: de vegades un llibre que, tafanejant, he trobat als prestatges d'una biblioteca, o un llibre que he trobat en un punt d'intercanvi, o al carrer, al costat d'un contenidor, o en un pedrís, o damunt d'un banc... D'aquests últims, uns quants, i algun ha sigut una bona sorpresa. 

De vegades també he comprat un llibre. Pocs, per raons econòmiques. En aquests casos, de vegades els he comprat de segona mà, perquè estaven exhaurits o perquè els trobava més barats. Aquestes compres sovint me les ha facilitat internet (1).

He llegit biografies i autobiografies, assajos d'un tipus o d'un altre, llibres "d'història" ("La Guerra Civil escrita per A, B o C"), articles de diaris i de revistes, en paper o d'internet... 

N'he llegit de persones implicades o simpatitzants d'un bàndol o de l'altre, i també de més o menys imparcials (o amb un intent d'imparcialitat). 

En canvi, he descartat les "novel.les històriques", llevat d'alguna excepció en què, el pes de la història fiable, identificable, em compensava la part novel.lada, que no m'interessava.

Si faig un resum d'aquest anar llegint, el resum és que, com més llegeixo, més gran és la meva sensació de desconeixement i de dubtes. Una sensació com si, d'un petit trencaclosques inicial que volia completar, per situar-me una mica, amb el pas del temps, com més peces he anat situant al trencaclosques, el trencaclosques s'ha anat fent més gran.

Amb les noves informacions, han anat apareixent nous espais buits. I, per tant, es feia evident que hi havia més peces que calia buscar. Segueix sent així: els límits del trencaclosques (i les peces que falten), com més informació recullo, més es multipliquen.

El resultat és una sensació creixent de falta d'informació, d'inseguretat, a causa de tot allò ignorat i que, abans, a causa de la ignorància inicial, desconeixia que ignorava.

--
(1) Sobretot he fet servir Iberlibro.com. En canvi, si n'he trobat algun a Amazon (o a altres plataformes semblants), no l'he comprat mai, "per una qüestió de principis".

21 de maig 2026

Hemeroteques digitals

M'he passat hores, dies, mirant exemplars de publicacions dels anys de la República i la guerra a les hemeroteques digitals, sobretot a la de la Biblioteca Nacional de España (hemerotecadigital.bne.es) y a l'Arxiu de Revistes Catalanes (arca.bnc.cat). Buscava (encara hi busco de tant en tant) acudits i caricatures. Mira, cadascú té les seves aficions...

Reprodueixo a continuació una petició (i els correus posteriors) que vaig fer a la Biblioteca Nacional de España, relativa a la falta d'accés a Fragua Social, un diari editat a València per la CNT, entre 1936 i 1939. 

La conclusió és que si vull consultar els exemplars de Fragua Social digitalitzats de la Biblioteca Nacional de España, en principi no em puc morir abans del 2.058. Una mica complicat, amb la meva edat...

(dels correus n'he eliminat les salutacions inicials, els comiats i alguna cosa més prescindible)

12/4/2026

He consultado ya distintas publicaciones de la Hemeroteca, y me ha sorprendido que Fragua Social tenga el acceso restringido (una revista de hace más de 80 años, ¡y encima de la CNT!). Les agradecería que me facilitaran la manera de poder acceder.

---

14/4/2026

La prensa, las revistas y otras publicaciones seriadas similares protegidas por la ley de propiedad intelectual son casos de obra colectiva, y por tanto, los derechos de explotación duran 80 años para los números publicados antes del 7 de diciembre de 1987 y 70 años para los publicados después de esta fecha.

En nuestro caso, desde que arrancó la Hemeroteca Digital se decidió tomar como referencia la fecha de publicación del último número del periódico o revista. Así, si bien según el criterio que mencionaba arriba los fondos de un periódico anteriores al año 46 estarían libres de derechos, se consideró oportuno respetar los derechos de los titulares sobre los fondos anteriores. Así, para nosotros la referencia es la fecha del cese de la publicación, de manera que, salvo algunos casos, solo difundimos en abierto aquellas que dejaron de publicarse hace más de 80 años. 

---

14/4/2026

Si no me equivoco, Fragua Social se publicó entre 1936 y 1939. Por lo tanto, ya han transcurrido los 80 años, y se supone que debería ser accesible.

---

15/4/2026

Sí, es verdad que surge en 1936 y se mantuvo con una gran actividad durante el período de la Guerra Civil, pero reapareció en 1977 con lo que denominaron "cuarta época". En la Hemeroteca Digital hay reproducidos algunos ejemplares de 1977 y 1978, por lo que se ha tomado esta fecha en relación a los derechos de propiedad intelectual.

--- 

20/4/2026

Pues es un criterio "peculiar", porque supongo que si mañana sale un nuevo número de Fragua Social, habrá que esperar a que pasen 80 años más, a partir de mañana, para consultar los ejemplares de 1936... En fin, parece que estaría bien revisar el criterio.

Aquest últim missatge ja no me'l van contestar. 

Al cap d'uns dies, vaig decidir fer un nou intent per localitzar si més no algun exemplar de Fragua Social a alguna altra banda. Aquesta vegada, al final vaig arribar al Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, www.mcu.es/ccbae/es/inicio/inicio.do

I sorpresa: hi vaig trobar una recopilació, suposo que incompleta però força extensa, de números de Fragua Social. I descarregables sense problemes.

Un incís: que les recopilacions de publicacions d'aquells anys siguin incompletes és força habitual, entre altres raons, perquè a l'acabar la guerra els guanyadors van fer moltes fogueres, amb les publicacions "dels rojos" (llevat dels casos en què els servien per encausar periodistes republicans). 

Segueixo amb el Catálogo Colectivo. A la pàgina de Fragua Social, hi ha la indicació que els exemplars  recopilats actualment estan sota una llicència equivalent a Creative Commons a causa del temps transcorregut. En concret: "Esta obra ha sido identificada como libre de restricciones conocidas en virtud de la ley de derechos de autor, incluidos todos los derechos conexos y afines".

L'Hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España depén de Ministeri de Cultura. Y el Catálogo Colectivo de la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales, també. Mira, sembla que a aquest ministeri alguna cosa no rutlla.

Això sí, no em prenc la molèstia de tornar a escriure a la Biblioteca Nacional de España. Per dir-los, per exemple, que si més no, em podien haver parlat del Catálogo Colectivo. No em prenc aquesta molèstia... o més ben dit, penso que potser és millor que no me la prengui: potser encara serien capaços de fer que la Red de Bibliotecas de los Archivos Estatales tanqués l'accés a Fragua Social. 

L'accés Fragua Social i a altres publicacions en situacions equivalents, cosa que m'empiparia, perquè resulta que encara tinc pendent (és a dir, "m'agradaria") consultar altres publicacions d'aquells anys, i no sé les eventuals restriccions que en cada cas em puc arribar a trobar.

7 de maig 2026

Històries de deportats

Alertado por los gritos, ha llegado el jefe de bloque español. Ha preguntado: 

-¿Quién le arrea los veinticinco golpes? 

Nadie ha contestado. El campesino esperaba; no tenía miedo de los golpes, estaba desorientado. 

-Así que, ¿nadie quiere? Ha repetido el jefe de bloque. 

(...)

A su alrededor protestaban: 

-Es un chiquillo, dejadlo ya. 

(...)

El preso común iba a golpear oficialmente con la schlague, bajo la mirada aprobadora del jefe de bloque que tampoco era un preso político y que todos los días se metía al coleto carne y varias raciones de pan. 

Robert Antelme, supervivent de de Buchenwald. 'La especie humana'. Arena Libros, 2001 (p. 167)

26 d’abr. 2026

Estampes

Una altra bona troballa: escampades per la vorera, al costat d'un contenidor, un munt d'estampes religioses. Moltes repetides; d'un parell, fins i tot n'hi ha un feix, subjectades amb una goma.

Per descomptat, no puc resistir la temptació de recollir-ne unes quantes. Mentre ho faig, mentre me les miro, penso que són sorprenents, els mons mentals de la gent, allò "que construïm" per tal de donar un sentit a les nostres vides, i com ens aferrem després a aquestes construccions.

La primera imatge, amb el text al costat, en realitat és molt petita; la trobo a dins d'una bosseta de plàstic junt amb un rosari, també de plàstic. 

El rosari me'l fico a la butxaca. Hi ha temporades que vaig amb un rosari a sobre: m'agrada, és un recordatori dels meus orígens (durant un temps, el rosari que vaig dur a una butxaca era un rosari dels meus pares, però un dia el vaig donar a una germana). Tinc molts records dels meus pares resant el rosari. En canvi, no en tinc cap resant-lo jo, tot i que suposo que alguna vegada, quan tenia l'edat que fos, devia haver participat en algun d'aquells rosaris familiars.

Els rosaris em recorden també altres persones. Per exemple, l'Elisabet, la cunyada que va morir; d'ella, també en conservo un rosari. Quan va morir, el rosari estava entre les coses  que, amb la Lívia, vam recollir de la residència on vivia. 

L'Elisabet era una persona molt religiosa, a la seva manera. Per exemple, molt d'estampes... La seva vida no va ser gens fàcil, i suposo que aquests referents religiosos li van ser de considerable ajuda.

Records de rosaris... De "l'objecte" rosari, d'escenes familiars relacionades amb els rosaris, de les exhortacions a resar-lo, d'esglésies amb un grupet de velles, a la tarda, resant el rosari, d'imatges de sants pintades, o de guix policromat, amb rosaris a les mans...





Part posterior de l'anterior.

Portada d'un quadernet.

8 de gen. 2026

L'Ángel Fernández i les cases barates d'Horta


La casa de Can Peguera (les cases barates d'Horta) on vivia la família de Ángel Fernández quan va començar la guerra. La foto és molt posterior, de potser cinquanta o més anys després.

Des de fa uns mesos, cada setmana vaig al costat del Turó de la Peira, de visita a una residència de gent gran. A tocar del Turó de la Peira també hi ha les cases barates d'Horta, ara barri de Can Peguera. El nom de cases barates els escau: calentes a l'estiu i fredes i humides a l'hivern.

Un dia, per casualitat, em trobo una coneguda, i em diu que ella va néixer a una d'aquestes cases, que després va marxar, i que ara hi torna a viure des que els seus pares van morir. M'explica coses del barri. Per exemple, que des dels inicis del barri, l'any 1930, era un nucli dels moviments anarquistes de la ciutat. Aquesta referència als anarquistes fa que augmenti la meva curiositat per la història del barri, i que després en busqui més informació.

Al cap de poc és quan, una altra casualitat, em trobo el llibre de l'Ángel Fernández (1). I la sorpresa llavors és veure-hi una foto d'una casa de Can Peguera, de la que l'Ángel en diu que, quan va començar la guerra, hi vivia amb els seus pares i germans.

Amb el llibre i la foto, un dia intento localitzar la casa, però no me'n surto. Em poso en contacte amb l'Associació de Veïns. Quedem un altre dia, i m'ensenyen la casa. I a més d'ensenyar-me-la, m'expliquen que, pocs anys abans de la mort de l'Ángel Fernández, es van enviar amb ell correus electrònics, i me'ls ensenyen.

Entremig, m'havia assabentat pel meu compte que, el 1990, l'Ángel Fernández, a Toulouse, on vivia, havia fet ja una autoedició del text, en castellà, en dos volums. (2)

A partir d'aquesta informació, em va sobtar que, en l'edició en català de 2002 que havia trobat, de l'Editorial Mediterrània, no es fes cap referència a l'edició de 1990, ni se n'esmentés el traductor. L'Ángel Fernández no havia pogut fer la traducció, perquè parlava i entenia el català, però no l'escrivia (d'això me n'havia anat assabentant gràcies als correus que em van ensenyar a l'associació de veïns de Can Peguera) (3). Vaig escriure a l'Editorial Mediterrània preguntant qui havia traduït el llibre, i no em van contestar. No vaig insistir. 

Vethoaquí: a partir d'algunes casualitats, m'he dedicat un temps a buscar pistes i informacions sobre algú de qui no en sabia absolutament res, l'Ángel Fernández. He esbrinat d'ell el que he esbrinat, i amb aquesta petita feina de "detectiu", m'ho he passat bé. I ara, com que m'agrada escriure, m'ho passo bé explicant-ho.

--
(1) Rebel. Àngel Fernández,
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/rebel-angel-fernandez.html
(2) Els dos volums autoeditats el 1900: "Rebelde. Loco de amor por la libertad y la justicia", "Rebelde. Continuación y fin del Tomo 1" (aquesta informació està treta d'Iberlibro.com).
(3) M'encuriosia també perquè sempre em sobta, que es tradueixin al català textos literaris o de memòries en castellà; em costa veure-hi el sentit.

7 de gen. 2026

L'Ángel Fernández: pendent


L'Ángel, el seu germà i la seva germana, durant una visita de la senyora Durroty a la Colònia Iberia, on llavors estaven els tres. 1941. (1)

Quan fa uns dies vaig parlar de l'Ángel Fernández (1928-2022), no sé ben bé per què, no vaig incloure un aspecte molt important de la seva història. Vaig explicar les penalitats seves i dels seus germans a partir de la mort de la seva mare durant un bombardeig sobre Barcelona l'any 1937 (llavors ell tenia 9 anys, la seva germana 4 y el petit 2). Després, el pas dels tres per diferents colònies infantils i camps de refugiats, l'extrema duresa de molts moments, la gana, el fred... Però no vaig dir que, durant aquell llarg anar d'aquí cap allà d'aquells tres nens desemparats, de vegades també van trobar algunes bones persones que els van ajudar. I que gràcies a aquelles ajudes en diferents moments, és probable que fossin capaços de conservar el coratge necessari per anar resistint enmig de tantes adversitats.

No vaig dir això tan important: que al món també hi ha bones persones, compassives, disposades a ajudar altres persones. En el cas de l'Ángel i els seus germans, unes d'aquelles persones van ser el senyor i la senyora Durroty. M'agradaria donar més detalls de les seves ajudes, i contextualitzar-les, però per fer-ho bé hauria de rellegir el llibre, i ara mateix aquesta relectura em fa mandra. (2)

En qualsevol cas, el que volia dir ja ho he dit. La bona gent, també en moments de grans conflictes, existeix. Gent solidària, compromesa, compassiva, i que de vegades fibs i tot s'arrisca posant en perill la pròpia seguretat. El matrimoni Durroty, durant un temps i en la mesura que van poder, van fer de protectors de l'Ángel i els seus germans (després, a causa dels trasllats forçats dels tres nens per dins de França a causa de les disposicions que s'anaven dictant, condicionades alhora per la invasió alemanya, van perdre el contacte amb ells). 

Ells, el senyor i la senyora Durroty, no va ser les úniques persones que, en un moment o altre, els van auxiliar d'alguna manera. No ho vaig dir la primera vegada, però tenia clar que, en algun moment, ho havia de dir. I subratllar-ho ben subratllat.

D'altra banda, la de l'Ángel Fernández (i la d'aquest matrimoni), és només una més entre els milers d'històries d'aquells anys de la guerra i l'exili. De la majoria d'aquelles històries no en va quedar cap rastre, a tot estirar el record d'alguns familiars. Si jo avui puc escriure sobre l'Ángel Fernández és perquè ell, primer, va escriure sobre ell mateix. (3)

--
(1) Del llibre 'Rebel'. Ángel Fernández, Editorial Mediterrània, 2002.
(2) Al llibre hi trobo a faltar un apartat cronològic, crec que hauria ajudat a seguir el fil de la història. De fet, crec que amb l'ajuda d'un bon editor, que hagués estat pendent de detalls com aquest, hauria pogut sortir un llibre millor.
(3) Primera part:

4 de gen. 2026

Balanç 2025, pronòstic 2026


World Panic (Ferran Capo). Elestafador.com, 31-12-2025
També a 
www.ferrancapo.com

3 de gen. 2026

La Villa Maria, una altra vegada


Al mig de la foto, la casa que després va ser la Villa Maria, una mica més fosca que les que hi ha més amunt. La foto ha de ser d'abans de 1900: la plaça Pep Ventura encara no existeix, ni l'estació del funicular, ni les vies del tramvia.

A la revista El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià ha sortit un altre article sobre la Villa Maria de Vallvidrera ("Enterrats els jardins històrics de can Viñas", Pepa Tort, desembre 2025). Tal com ja és habitual en els articles sobre la Villa Maria, els errors de diferents tipus s'hi amunteguen. Com que ja n'he parlat altres vegades, ara només en comentaré un. Diu l'article:

"La plaça acústica del tenor Viñas. Un espai d'assaig a cel obert, on el tenor podria modular, embellir i millorar la veu en rebotar-la sobre un frontis semicircular."

És curiós que, en un fragment tan curt, s'hi hagin pogut encabir tants errors. 

a) "El tenor" no feia vida a Vallvidrera, a tot estirar hi hauria anat alguna vegada a veure el seu germà Pere. Durant els anys de vida professional com a cantant ja reconegut, va residir sobretot a Roma. I el temps que li quedava lliure, i després quan es va retirar, el passava a Moià, on sí que hi tenia una gran vinculació. I sobretot això: Francesc Viñas ja s'havia retirat dels escenaris, quan el seu germà va comprar la casa de Vallvidrera que, després, va ser la Villa Maria. En resum: de l'ús de la Villa Maria per part del tenor Viñas com a lloc d'assajos, ni tan sols ocasionals, no hi ha, perquè no hi pot haver, ni la més petita informació; només se'n parla en aquest tipus d'articles, sense aportar mai (perquè no existeix) cap referència que ho avali.

b) "La plaça acústica" no era un espai d'assaig, sinó d'homenatge del germà Pere al cantant. I si algú hi hagués cantat, la veu no hauria pogut rebotar sobre cap "frontis semicircular", perquè no n'hi havia cap (frontis: "façana o frontispici d’un edifici"). El que era semicircular, "en un espai d'assaig a cel obert", era la distribució de les columnes, i l'única paret que hi havia (la posterior) no era semicircular, sino recta.

És normal que els veïns d'una localitat vulguin ressaltar la vinculació que hi va tenir un personatge famós, ja que així sembla que la fama del personatge augmenta el prestigi de la localitat. Aquesta vinculació es pot establir a través d'informacions contrastades, o a través d'informacions amb diferents graus d'inexactituds, distorsions, o exageracions. De vegades, a través d'invencions sense cap relació amb la realitat.

En el cas de la Villa Maria, no tinc present cap article publicat a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, o a La Vall de Vidre, que no inclogui errors o distorsions. O invencions. I com que es veu que aquests articles alhora serveixen de referència als que més endavant algú altre escriu, els errors es van conservant i, sovint, fins i tot multiplicant. 

Aquest és, de fet, el veritable interès del conjunt d'articles apareguts sobre la Villa Maria de Vallvidrera: aquesta forma "d'anar consolidant un determinat relat", a partir de la falta de rigor, o de la tendència a la fantasia, de qui els escriu. 

D'altra banda, són articles escrits sense cap mala intenció, sense cap propòsit desinformatiu; són escrits només fruit de diferents graus d'ingenuïtat, superficialitat i creativitat. Ho reitero: considero que sense cap mala intenció, sense cap propòsit conscient tergiversador (un altre cas és el dels relats amb distorsions i falsedats intencionades, amb el propòsit de falsejar conscientment uns fets, cosa també força habitual, però aquesta ja és una altra història, avui no toca). 

Un dia que em ve a tomb parlo d'aquest tema amb una veïna de Vallvidrera, vinculada (podria dir "també vinculada") a la història de la Villa Maria. Coincideix amb el meu punt de vista sobre les inexactituds, errors i fins i tot invencions, que sovint hi ha en els articles sobre la Villa Maria que s'han anat publicant. M'agrada, constatar que no sóc només jo que tinc aquesta opinió, en relació amb aquests articles.

D'altra banda, també és veritat una altra cosa: ¿quina importància té, que sigui veritat o no el que s'ha dit i es vagi dient sobre la Villa Maria i el tenor Viñas? Al capdavall, ben poca, o cap. És obvi que l'interès per aquesta casa i el seu passat durarà només un temps, relativament poc. És llei de vida: nosaltres envellim, i al final tots ens morirem. Tot es va fent antic, es va desdibuixant. I arribarà un moment en què no quedarà cap memòria sobre la Villa Maria i el tenor Viñas. 

Mentrestant, uns s'entretenen escrivint articles sobre aquesta casa amb informacions sovint bastant allunyades de la realitat, i uns altres, ens entretenim comentant aquestes desinformacions. És a dir: cadascú s'entreté a la seva manera.

Un annex

He dit que no em referiria a altres inexactituds de l'article, però les apuntaré de manera telegràfica, si més no perquè no sembli que només parlo per parlar. En contra del que es diu a l'article, Marià Viñas, germà del tenor, no va ser el constructor de la casa. A més, la casa no es va "construir", sinó que es va reformar a principis del segle XX (una casa construïda a finals del segle XIX), i el reformador no va ser el Marià, sinó el Pere, també germà (ja m'hi he referit abans). D'altra banda, la descripció del jardí és molt inexacta, en diferents sentits (no ho detallo perquè seria molt llarg), però sobretot, la referència als "freqüents espais d'aigua", les fonts ornamentals i cascades, és del tot fantasiosa. Més: "La majestuosa escalinata d'accés a la casa senyorial" no era cap escalinata d'accés a la casa, sinó, si de cas, "d'accés des de la casa a la part inferior del jardí", ja que a la casa s'hi accedia des de l'altra banda, des del carrer, i a peu pla. 

Un altre annex

Aprofito l'avinentesa per incorporar algunes fotos més sobre la casa que després va ser la Villa Maria, és a dir, fotos totes anteriors al 1920 o 1925, que sembla que va ser quan Pere Viñas va comprar la casa i va iniciar les reformes.


Al capdamunt, de costat, la futura Villa Maria. Aquí ja hi ha el tramvia, i no es veu en quina fase estava la plaça Pep Ventura, o "del funicular".


La futura Villa Maria queda fora de la imatge; es veu la plaça en procés de construcció, l'estació del funicular i les vies del tramvia.


Ballada de sardanes a la plaça Pep Ventura, davant la que encara no és la Villa Maria.


El "quiosc", que després va desaparèixer, quan es va anar edificant el que va acabar sent el Restaurant Montserrat.

Totes les fotos han estat cedides per Joan Lluís Alegret

--
He parlat altres vegades sobre la història de la Villa Maria, alguna vegada referint-me també a les inexactituds que s'han publicat sobre la casa. Aquesta és l'última vegada que en vaig parlar, "La Villa Maria i la IA" (22/6/2025):
https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html

27 de des. 2025

Monseñor, de Vázquez de Sola

El general Franquísimo. Vázquez de Sola. Ruedo Ibérico, 1973

Ha sigut una sorpresa, trobar aquesta vinyeta. Feia temps que volia mirar aquest llibre, i al final ho he aconseguit. Segurament, Vázquez de Sola va ser la persona que va fer més caricatures de Franco, i alhora bones. A causa de la meva "obsessió" pels acudits i les caricatures sobre la Guerra Civil i el franquisme, volia veure-les. Però no m'esperava, en absolut, aquesta troballa. Potser la millor imatge gràfica, sobre la relació, no només "espiritual", entre Franco i Monseñor Escrivá. (1)

Del seu autor, val la pena dir-ne alguna cosa. Vázquez de Sola era un nen de nou anys, quan va començar la guerra. A San Roque (Cádíz), on vivia, es van imposar els revoltats, i ell va ser testimoni (entre altres coses) de com les dones que havien empresonat, després de rapar-les i obligar-les a prendre's purgues, els falangistes les feien desfilar pels carrers, mentre literalment s'anaven cagant al damunt, per tal que tothom veiés "quina mena de dones eren les republicanes" ("Gracias a Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras", deia Pilar Primo de Rivera). 

Va publicar els seus primers treballs el 1944, després es va traslladar a Madrid, i va acabar sent un dibuixant molt conegut. Però a causa de les seves idees (era militant clandestí del PCE), i d'algunes vinyetes provocatives, anava tenint problemes amb la censura. El tenien en el punt de mira, qualsevol moment se la podia carregar fort. Fins que el 1959, aconsellat per alguns coneguts clarividents, abans que empitjorés la seva situació se'n va anar a París.

A París, després d'uns inicis difícils (al principi va viure sota un pont del Sena), quan treballava a la construcció va caure de la bastida. A l'hospital, el metge li va preguntar a què es dedicava. Va dir que era "journaliste", i el metge va entendre "journalier", probablement perquè li va semblar més acord amb el fet que hagués caigut d'una bastida. Quan es va aclarir el malentès, el metge li va dir que li ensenyes alguna cosa, i ell va treure un dibuix gran, rebregat, en força males condicions, perquè de vegades se l'havia posat a sota de la camisa, per protegir-se del fred. El metge va quedar impressionat, va decidir ajudar-lo, i a partir d'aquí tot va canviar. Va acabar publicant dibuixos a Le Canard Enchainé, Le Monde Diplomatique i L'Humanité, a més de participar en la direcció de Ruedo Ibérico. 

Va tornar a Espanya després de la mort de Franco, i tot i la democràcia, llavors aquí va seguir tenint problemes amb la censura. Va morir a finals de 2024.

Tres dibuixos més de "El general Franquísimo":



--
(1) De la relació entre Monseñor i Franco en vaig dir alguna cosa fa temps:
Als textos hagiogràfics dels seus deixebles (Vázquez de Prada i companyia), no em consta que hi hagi ni la més petita referència a aquesta carta. D'altra banda, aquests hagiògrafs, expliquen també segons les seves conveniències altres episodis, com que després de marxar de Madrid el 1936 (de manera del tot assenyada), llavors anés "precisament a Burgos", on Franco hi tenia el quarter general. O que més endavant, fos "precisament ell", qui prediqués uns exercicis espirituals per a Franco i la seva família. Durant els quals, és clar, com que només tractaven temes sobrenaturals, no hauria sigut correcte que li hagués fet algun comentari, per exemple, sobre els afusellaments constants que s'anaven produint, la depuració de milers de persones, la condemna a la misèria de milers de famílies privades de la possibilitat de treballar, etc. Tot això no era "sobrenatural"... Però fer-li elogis desvergonyits i demanar-li que li facilités la possibilitat de rebre l'ajuda econòmica que necessitava, això es veu que sí que era sobrenatural.
Un últim apunt, ja que hi sóc. He preguntat al ChatGPT, Perplexity i Copilot: "Quin tipus de relació van tenir Franco i Escrivá de Balaguer?" Els tres m'han donat respostes força semblants, citant com a fonts d'informació gairebé només les dels seus hagiògrafs, sense altres referències discrepants rellevants. Vaja, que aquesta gent de l'Opus Dei en saben, d'aquestes coses; s'hi dediquen.