Em trobo aquest llibre de l'Àngel (o Ángel) Fernández (1). Hi dono un cop d'ull, i la foto de la portada, junt amb el text que precedeix el relat, fan que decideixi quedar-me'l:
"L'Escamot d'execució va assassinar cinc companys meus la matinada del 10 de març de 1950. Tres més van morir en combat amb la Guàrdia Civil. A dos, la pena de mort els fou commutada per trenta anys de reclusió major, quan tan sols teníem vint anys. Vaig passar setze anys en diferents presons franquistes."
No em referiré gaire a aquell 10 de març de 1950, a la missió que tenia encomanada aquell grup de maquis de la CNT. Em referiré primer a uns quants anys abans, a partir de 1937, quan l'autor del llibre era un nen. Ho faré a través del seu relat.
"En el mes de juliol de 1937, Barcelona va ser bombardejada per mar i per terra durant tres dies, el 22, 23 i 24, i causaven la mort de 65 persones i 150 ferits, tots civils; entre ells... la meva mare. (...) Amb les presses, jo no m'havia lligat bé les espardenyes (...) "Lliga't les espardenyes". Encara no havia acabat aquesta frase quan un espetec fortíssim i ensordidor ens va aixecar i rebatre per terra violentament. Em vaig aixecar i corrents vaig anar a buscar la meva mare; la vaig trobar immòbil, a terra, amb una palidesa que feia por." 69
"Se la van emportar a la cínica de cirurgia de Santa Madrona, on pocs dies després va morir. (...) el meu germanet a penes tenia dos anys, la meva germana quatre i jo, el gran, acabava de complir-ne nou" 70
"Veient el que passava, el meu pare va prendre la decisió de col.locar-nos en una colònia de nens refugiats (...) al poble de la Cellera de Ter." 71
"A partir de l'estiu de l'any 1938, comencem a conèixer la fam. (...) Per les carreteres veiem passar molta gent, carregats de paquets, maletes, coses." 79
"Pel gener de 1939 vam tenir la visita d'uns militars (...) Uns camions vindrien a buscar-nos, ens havíem de vestir amb roba d'abric i el calçat millor que tinguéssim, ja que segurament hauríem de caminar bastant." 80
"El camió va arribar a la regió de Figueres. (...) Els tres germans vam escollir per jeure un racó de la capella (...) Quan el jaç ja estava preparat, vam sentir un soroll de motors. (...) sabíem per experiència que allò anunciava la mort. (...) Una de les bombes va caure molt a prop de la capella, la seva explosió va enderrocar una de les parets, que va caure sobre els nens d'aquell costat." 82
"Em dol pensar que tots aquests nens van ser separats dels seus pares per portar-los on estarien en seguretat (...) Però hi van trobar la mort." 83
"Vist des d'avui, resulta incomprensible que l'aviació feixista continués amb la seva bàrbara actuació quan ja no quedaven objectius militars. Sols podien trobar gent famèlica, cansada i esgotada de tant caminar." 84
"De tant en tant, passava un avió per observar i tirar una ràfega sobre la columna, que no era de ferro, sinó de moribunds." 85
"El moment més atroç era quan la nit arribava, amb el fred i la pluja incessant." 86
Ja a França
"Quin fred i quina humitat vam patir sota aquelles tendes. Quina fam! El meu germanet resistia millor que la meva germana. Així que, a la nit, posàvem la meva germana entre nosaltres dos i estrenyent-nos ben fort els uns contra els altres guardàvem la mica de calor que els nostros cossets encara podien generar." 93
"Vam recórrer quilòmetres a través de camps i vinyes; no recordo haver vist cap poble, per arribar davant d'un barracó situat vora una platja tancada amb filferrades. (...) Algunes mares van començar a cavar a la sorra amb les mans per fer-hi un sot, arrecerar-s'hi i guardar-se del vent gelat, de la humitat que ens arribava de la mar i també de la sorra llançada pel vent. Nosaltres vam fer el mateix. (...) Férem el nostre forat de manera que hi cabéssim tots tres; un cop dins, ens vam tapar amb la manta que havíem recollit pel camí de la retirada." 94
"Molts nens tenien sarna, ferides infectades o una pell que em semblava descolorida. Tots estàvem molt prims." 97
"Un dia (...) arribaren uns homes i ens van dir, amb veus amenaçadores que sols compreníem pels gestos, que havíem de sortir del barracó (...) Ens ho deien a nosaltres, els 'grans' que tot just teníem entre 10 i 14 anys. (...) Ja érem 'nens-ancians'." 99
"En poques setmanes, l'exèrcit francès és derrotat. Un èxode de 8 milions de francesos, de les Ardenes, Xampanya, Picardia, París, envaeix la 'Zona lliure', com es deia. (...) Seran molts nens que, com nosaltres es trobaran desemparats sense pares, ni sense ningú que els vulgui amb ells. (...) L'èxode la població del nord de França deixarà escenes de desesperació." 111
"A mitjan 1940, el ministre de l'Interior publicà una circular en la qual es diu que l'Estat ja no ajudarà els refugiats espanyols, incloent-hi els nens. Diu que els nens orfes hauran de tornar a Espanya o trobar una terra d'asil."112
"Feia tres anys que vagàvem de porta en porta buscant el nostre pare. (...) Poc després d'haver-nos donat la notícia, arriba un senyor desfigurat, amb la mandíbula inferior desplaçada, amb una gran cicatriu (...) En realitat, no sabia què fer i em vaig quedar immòbil, mentre els meus germans es posaven darrere meu, com per protegir-se. Aquell home em va mirar amb una mirada dolça, tendra, de compassió i, al mateix temps, com si em demanés perdó. No vaig poder aguantar-me les llàgrimes." 124
"En aquell moment, arribà el comissari. (...) Amb un francès molt defectuós, el meu pare li digué: 'El meu nom és Josep Férnandez. Refugiat espanyol. Incorporat voluntari en la 8a companyia del 114 Batalló de l'Aire. Estic ferit d'un bombarder alemany. (...) Acabo d'arribar de l'hospital amb un permís de dos dies per trobar-me amb els meus fills (...) Portàvem més de dos anys sense saber res els uns dels altres'." 126
"Els tràmits del meu pare no avançaven. Era l'època en què els alemanys, els espanyols franquistes i les autoritats de Vichy van prendre l'acord de reprimir, amb energia, els exiliats per forçar llur decisió de tornar a Espanya, on els esperava la presó o la mort." 131
De les aventures d'aquell nen i els seus germans petits, de les penalitats que van passar a partir de la mort de la mare, la gana, el fred, dels diferents llocs pels quals van passar, del sentiment de desprotecció, de solitud, primer a Espanya i després a França, en podria donar molts més detalls, però aquest grau de detall no és l'objectiu d'aquest petit text. I ara faré un salt.
A aquell nen, pocs anys després, encara un noi, el convencen perquè s'uneixi a un grup de maquis que tenen planejat introduir-se a Espanya. En teoria, havia de ser una acció ràpida i, després, tornar de seguida a França.
"Ens vam assabentar que pels Monegros actuava una 'partida' o grup de guerrillers, format per elements de la Guàrdia Civil. (...) La missió era acabar amb aquests grups de la Guàrdia Civil. (...) L'altra missió, la més important, consistia a volar un tren especial en el qual havien de viatjar membre del govern franquista per assistir a una reunió a Barcelona." 252
Ell no ho veia clar, però va considerar que si li ho demanaven, no s'hi podia negar. A més, li van dir que ell només faria de conductor, que no participaria directament en cap acció. Després, tot es va anar complicant, i va acabar molt malament, tal com s'explica a la cita inicial.
Un últim apunt (de moment). Durant aquells anys, les activitats repressives de la Guàrdia Civil eren d'una gran brutalitat, i els atemptats d'aquells maquis, el que aconseguien era que la població de les zones amb presència de maquis visquessin sempre terroritzades: com més activitat dels maquis, més brutalitats de la Guàrdia Civil. (2) (3)
El 1950, ja no hi havia ningú amb una mica de sentit comú que pensés que aquells atemptats poguessin servir per perjudicar o fer trontollar el règim franquista. Fins i tot el PCE havia decidit abandonar aquella lluita armada, sobretot, després de la invasió fracassada de La Vall d'Aran de 1944.
Alguna estona seguiré parlant de l'Ángel Fernández. Sobre l'edició del seu llibre (Editorial Mediterrània, 2002), sobre el barri d'Horta on vivia quan era petit, d'algunes casualitats, o no, que van fer que jo conegués algú que hi havia estat en contacte...
I alhora, "em recordaré" que aquell drama immens, amb milers de nens sense famílies, desemparats, afamats, bombardejats... és el mateix drama que pateixen, avui, a diferents llocs del món, milers i milers de nens i de famílies refugiades. O que ni aconsegueixen ser refugiades, perquè se'ls impedeix abandonar els països on, a causa de la guerra, es veuen obligades a seguir vivint sota les bombes i els atacs dels grups enfrontats.
(1) A l'Àngel li dic Ángel, perquè en tots els textos i documents que he trobat després de trobar el llibre, apareix com a Ángel. Una curiositat sobre el seu nom: com que ni a la portada ni als crèdits del llibre diu quin era el seu segon cognom, i d'Ángel Fernández, és clar, n'hi ha moltíssims, fins que no arribo a la pàgina 238 no m'assabento del seu segon cognom, Vicente. Gràcies a això, llavors puc començar a trobar alguna informació més sobre ell. Pel que fa al text citat, he respectat algunes construccions forçades del text i la falta de concordança dins d'algunes frases.
(2) D'aquest tema en vaig parlar quan vaig parlar de la vida al Maestrat del pare del José Vicente:
https://senseseny.blogspot.com/2022/11/jose-vicente-mestre-el-mayor-de-los.html
(3) Una altra història de maquis "que ha passat per la meva vida" és la del Manolo. Un exemple molt diferent, el seu: el de persones que, sense motivacions polítiques, s'unien a un grup de maquis, sobretot, per sobreviure:
https://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-manolo.html