25 de set. 2023

La Villa Maria

(1)

(2) 

Maria Ponsà explicava a l'ARA (31/01/2023) que va viure 14 anys a la Villa Maria de Vallvidrera. Tenia llogada tota la casa, les dues plantes, i durant aquells anys la va convertir en un espai obert a diferents iniciatives culturals i artístiques. Quan ella va llogar la casa, feia anys que estava tancada, en un estat d'abandonament progressiu. 

Al llogar la casa, els tractes la Maria ja no els va fer amb algú de la família Viñas, que en continuaven sent els propietaris, sinó amb un administrador. Amb algunes reparacions que va posar com a condició, i amb la seva pròpia implicació, la casa va tornar a lluir. I el jardí encara més: la Maria, florista de professió, amb la seva passió per les flors va fer que el jardí de la casa tingués una nova època d'esplendor com no la tenia des de feia molts anys. Després, a causa d'uns canvis en la seva vida, la Maria primer va deixar la planta baixa i, potser dos anys després, el pis de dalt. No recorda exactament l'any, devia ser al voltant del 2010.

Potser llavors la casa ja estava a la venda, però no devia tenia comprador disposat a pagar el que en demanaven. El cas és que fa potser uns dos anys, finalment es va vendre. Llavors feia uns anys que hi havia un altre llogater i, al comprar la casa, la intenció del comprador era rescindir el contracte. Però es van acabar posant d'acord perquè s'hi pogués quedar, ja que el comprador va considerar que mentrestant hi hauria algú que vigilaria la propietat (i eventualment, evitaria que fos "ocupada"), mentre no estigués clar i aprovat el tipus d'obres que, segons els permisos de l'Ajuntament, es podrien fer a la finca. D'aquest llogater no en tinc informació directa.

La intenció inicial dels compradors era enderrocar la casa, per tal de tenir les mans del tot lliures a l'hora d'edificar. Però van arribar a un acord amb l'Ajuntament per conservar-la, per tal de no alterar la vista des de la plaça. A l'espai dels jardins, la previsió segons sembla era fer-hi tres habitatges de luxe, cosa que, naturalment, implicaria la desaparició dels jardins.

Després de la venda, l'última activitat d'algú de la família Viñas a la casa va ser revisar el que s'havia anat amuntegant al llarg dels anys a les golfes, papers, objectes i quadres. En van fer una selecció i, la resta, va anar a parar a la brossa.

Si la Maria Ponsà va llogar la Villa Maria a finals dels 90, i feia temps que no ho estava, i alhora està ben documentat que, si més no fins a finals dels 70 (o potser més), tant la planta baixa i el pis es van anar llogant a diferents llogaters (en general estiuejants), queda aquest buit d'alguns anys, durant els quals qui això escriu ignora si hi va haver algun llogater o què va passar.

A finals de gener d'enguany, la Villa Maria va ser notícia perquè en van enderrocar, sense previ avís, però amb el permís de l'Ajuntament, els annexos laterals que donaven a la plaça, i també la glorieta de la part que dona al jardí. Se'n va parlar bastant, i hi va haver queixes, però com que la demolició/destrucció va ser molt ràpida, ja no es va poder aturar res. L'argument dels propietaris era que aquestes parts de la casa les havia afegit Pere Viñas quan la va comprar, cosa certa, i que ho va fer sense permisos, cosa que ningú no ha demostrat (Pere Viñas havia comprat la casa a principis del segle XX). 

Sobretot la glorieta, era una de les senyes d'identitat de la casa. I els motius de la seva destrucció són fàcils d'imaginar: si els permisos de l'Ajuntament atorguen "X" metres edificables al total de la finca, tot això destruït anirà en benefici dels tres habitatges de luxes que es volen encabir a l'espai del jardí. És una qüestió de calculadora: el que restes aquí, ho sumes allà.

A l'enderrocar aquestes parts de la casa, es va arrasar també la part alta del jardí, la primera mossegada del que li espera a la resta del jardí.

Per acabar. Tot això que he explicat no sé si és ben bé com he dit: és la versió que jo he confegit a partir de diferents testimonis i retalls que he anat arreplegant o que m'han arribat, i que crec que fan un relat si més no "versemblant". Per descomptat, si n'haig de corregir alguna cosa perquè algú me l'aclareix, ho faré encantat.


Foto aèria de la finca, abans de la demolició de les parts de la casa esmentades i de la destrucció de la part alta del jardí. www.google.es/maps

--
(1) Imatge d'un dels vídeos del DVD "La danza del alma" (2008), de la Rosa Zaragoza. He triat la imatge d'aquesta actuació per diferents motius. En primer lloc, perquè és a la glorieta de les columnes, ara ja desapareguda. En segon lloc, perquè és un exemple de les diferents activitats que va organitzar o possibilitar la Maria Ponsá mentre va tenir la casa llogada. I, en tercer lloc, perquè conec molt l'autora del DVD al qual pertany la imatge.
(2) Imatge del vídeo de BTV sobre l'enderroc de la glorieta, 30/1/2023.
beteve.cat/societat/alarma-enderroc-glorieta-villa-maria-vallvidrera/

22 de set. 2023

Manolo Gallardo

 

"El novillero cordobés de Benamejí, que se halla cumpliendo sus deberes militares en El Aaiun (Sahara español), en espera de su próximo licenciamiento, desea a toda la afición española, empresarios y apoderados un venturoso año taurino de 1965." Dígame, 12/1/1965


18 de set. 2023

Dibreiel, Koliel, Uriel

Dibreiel, Koliel i Uriel són els títols de tres llibres que va publicar la Carmen Bentanachs durant els anys quaranta del segle passat a Buenos Aires. Són llibres curiosos i gruixuts, de centenars de pàgines. El seu contingut és religiós, i el tema principal és la crisi de la humanitat, abocada al desastre, llevat que sigui capaç -diu l'autora- de guiar-se per l'AMOR (així, sempre amb majúscules), l'única manera de complir la voluntat de Déu. Amb petites variacions, de manera monòtona (o per a mi monòtona), aquesta idea l'autora la va repetint al llarg dels centenars de pàgines en cada un dels tres llibres (altres paraules que també apareixen sovint, també sempre amb majúscules, són VERDAD i DIOS).

Potser m'equivoco, amb el resum expeditiu que n'he fet, perquè el cas és que els llibres només els he fullejat, aturant-me aquí i allà, a l'atzar, en algunes pàgines. Això sí, sempre amb la sensació d'estar llegint més o menys el mateix que acabava de llegir una mica abans. Però és clar, no puc descartar que, llegint d'aquesta manera, m'hagi saltat alguna pàgina en la qual es digui alguna cosa "una mica diferent". De tota manera, em sembla poc probable.

Està escrit amb una prosa amb rima, i dividit en capítols, alhora subdividits en parts numerades, de diferent llargada. Per exemple, a Dibreiel, subtitulat "Palabras de Dios", al punt 70 de la primera part, a la segona part d'aquest punt diu:

"Abriose el Sagrario: cual llama ardía; Jesús, radiante y hermoso cual Rey poderoso, luciendo allí estaba. / 'Mi fuego -decía- no consume: sus llamas son AMOR, su luz es Humildad, su fuerza es Caridad, su crepitar es la VERDAD. / Venid todos juntos al Sagrario, venid, no tardéis más: es hora que mi fuego destruya el odio y la maldad.'"

Aquest llibre me'l regala el fill d'un nebot de l'autora. I em fa molta il.lusió (els altres dos els fullejo mentre estic amb ell). Em fa il.lusió perquè alhora ell m'explica la història d'aquesta parenta seva, i com que m'agrada escoltar històries, passo una bona estona escoltant la de la Carmen Bentanachs.

La Carmen i el seu marit, el Rafael, just després de casar-se, molt joves, van anar a l'Argentina. Ell havia estudiat per mecànic dental, i podria ser que allí s'hagués dedicat a això, però no està del tot clar. A l'Argentina s'hi van estar molts anys, dècades, fins que al Rafael li van dir que la seva mare s'estava morint. Van tornar a correcuita i, llavors, a causa de l'emoció del retrobament, qui es va morir, de manera sobtada, va ser el pare, mentre que la mare es va refer i encara va viure uns anys més.

Ja no van tornar a l'Argentina, es van quedar aquí, i el Rafael, que era molt espavilat, inquiet i curiós, es va posar a investigar els components necessaris per fer laques d'ungles i pintallavis (llavors, durant la postguerra i l'època de l'estraperlo, eren productes buscats, que escassejaven). Va trobar unes fórmules interessants, i van muntar una petita fabriqueta, minúscula, en la qual ell i la seva dona ho feien tot. I durant uns quants anys aquella fàbrica en miniatura, i la venda dels productes, va anar força bé, fins que es veu que els van començar a copiar les fórmules, o d'altres en van trobar de noves i millors. I llavors el negoci va anar minvant, fins que van plegar.

Que se sàpiga, la Carmen Bentanachs no va tornar a escriure més, o si va escriure alguna cosa, no la va publicar. Ella i el Rafael van viure sempre molt ben avinguts, ho feien tot junts, s'estimaven molt. No van tenir fills.

Quin interès té aquesta història? No ho sé, potser per a altres persones molt poc, encara que jo hi vegi una bona història, amb aquesta barreja d'emigrants, llibres, morts sobtades, pintaungles, estimació...

Després que me l'expliquessin vaig mirar a Internet si hi havia alguna cosa sobre la Carmen Bentanachs, i vaig trobar algunes webs de llibres de segona mà que en venien algun dels seus. Però cap nota sobre ella, l'autora. I llavors em va temptar això, escriure'n alguna cosa, per tal que si, per casualitat, un altre dia una altra persona buscava qui era l'autora d'aquests tres llibres, amb una mica de sort potser arribaria aquí, i podria llegir això.

Aquest va ser un motiu. Un altre, que de fet som una mica parents amb qui em va explicar aquesta història i em va regalar el llibre i, per tant, la vida de la Carmen Bentanachs i el seu marit també la sento una mica meva. Com si ells dos fossin una mica "de la meva família" (al final, els límits del que cadascú considera la seva família són arbitraris).

I encara hi havia un tercer motiu: la història sobre la vida de la Carmen Bentanachs i el Rafael, aquest parent seu me la va explicar, un dia que el vaig anar a veure, al petit local que, temps enrere, havia sigut l'obrador de laques i pintallavis d'aquella parella.


15 de set. 2023

29 de jul. 2023

La Caputxeta Vermella, censurada

"En el pueblo californiano de Empire (...) hace veinte años la policía confisco veinte ejemplares de una edición ilustrada de 'Caperucita Roja'. (...) La razón de la prohibición californiana era (...) el regalo que Caperucita lleva a su abuelita: la botella de vino."

Ho explica Werner Fuld a "Breve historia de los libros prohibidos" (1). Té raó quan diu que la seva obra és una breu història, perquè malgrat el munt de documentació que aporta, la realitat és que la història de la censura requeriria una enciclopèdia sencera, i de molts volums.

L'exemple del llibre de la Caputxeta a Empire és un dels molts exemples d'estupideses que Werner Fuld recull. I al costat de les estupideses, fets molt més greus i dramàtics, tant per a les persones afectades directament, com per a la història de les idees, de la cultura i de la llibertat.

De seguida t'adones que la censura ha existit sempre, que sempre acompanya el poder, del tipus que fos o que sigui, des de les primeres civilitzacions. Des de l'Antic Egipte, la Grècia clàssica o l'Antiga Xina, fins a les democràcies i les dictadures actuals. No és només cosa, per exemple, de la inquisició, el nazisme, l'estalinisme o el franquisme. Només cal veure, per exemple, a Espanya, amb un règim democràtic, les denúncies i judicis actuals contra revistes d'humor com el Jueves o Mongolia: una autèntica vergonya nacional.

"Pels seus fumerols els coneixereu": la història de la humanitat es pot seguir a través de les fogueres de llibres que els piròmans culturals de torn han anat encenent: els catòlics cremant llibres d'heretges, els protestants cremant llibres catòlics, els comunistes cremant llibres d'autors occidentals, els demòcrates cremant llibres comunistes, etc.

I encara pitjor, quan després de cremar llibres, s'ha començat a cremar gent, a assassinar-la. Perquè entre els diferents integrismes i intoleràncies hi ha diferències de grau, de nivell, de barbaritat, d'estupidesa. D'odi i de crueltat. Per exemple, el grau dels assassins dels dibuixants de Charlie Hebdo, el 2015.

Fogueres, judicis, execucions... només pel fet de pensar diferent del que, els que manen (o els que voldrien manar), consideren que hauria de pensar tothom. 


(1) RBA, 2013 (p. 344)

11 de jul. 2023

El Revolt de les Monges - 9

 

Una altra novetat al Revolt de les Monges: una punta de la creu escapçada, probablement no de forma provocada, sinó resultat del pas del temps. 

Quan la tardor de 2019 vaig fer una petita reparació per tal d'enganxar-hi un bocí que s'havia trencat, també vaig tapar algunes esquerdes que hi havia i que podien afavorir altres trencaments. Però suposo que llavors no se'm va acudir mirar la creu pel darrere (no ho recordo), i una esquerda que llavors ja hi devia haver, al final segurament ha sigut la causa d'aquest tros que ara s'ha trencat.

Busco al peu de la creu i pels voltants, però no trobo el tros que falta, de manera que no podré fer el que vaig fer l'altra vegada. Però potser se l'ha endut algú altre, amb la mateixa intenció... Ja ho veurem.

Suposo també que, incidents com aquest, cada vegada podran ser més habituals, perquè la creu té molts anys, i el material, el morter armat amb què està feta, té la qualitat que té, i pot durar el que pot durar. I de moment 'deunidó', el que ja ha durat...

--

Escrits anteriors sobre el Revolt de les Monges:
https://passavolant.blogspot.com/2023/03/el-revolt-de-les-monges-8.html