Sun Tse i pa amb tomàquet

Mentre dino, llegeixo "Los trece artículos sobre el arte de la guerra", de Sun Tse (edició de Cuadernos Anagrama, 1975). L'havia trobat uns dies abans, a una paperera del carrer. 

M'agrada, trobo que Sun Tse exposa algunes coses molt sensates. Si n'hagués de destacar una, crec que seria aquesta: "Coneix-te tu mateix, i coneix els teus enemics". La segona part em sembla tot un encert, i un indicador que Sun Tse potser era més lúcid que els savis grecs antics. O si més no, potser tenia una saviesa "més operativa", més pràctica...

Llegeixo Sun Tse i, mentrestant, em vaig menjant un bol ple de tomàquets trossejats i pa esbocinat, tot ben amanit amb oli i sal i ben barrejat: un pa amb tomàquet "personalitzat", al meu aire. I improvisat: els tomàquets i el pa me'ls he trobat avui, quan he sortit una estona al matí. I tot ha encaixat: és un dia ben adequat, perquè la Lívia no dina a casa, i per tant tinc "llibertat de menú". 

Una altra frase que m'ha agradat: "El vol dels ocells, o els sons que emeten, poden indicar-te la presència d'emboscades invisibles". 

Es veu que aquestes coses Sun Tse les va escriure uns segles abans de Crist. Bé, si és que Sun Tse realment va existir (o Sun Tzu, Sunzi, Sun Wu, ho escriuen de moltes maneres; jo he fet servir Sun Tse perquè és així com surt al llibre d'Anagrama). De fet, si va existir o no un "Sun X", a mi això tant me fa, en tinc prou de saber que, "fa molt temps, algú" (fos qui fos), a la Xina, va escriure aquestes coses...

 

Maximilian Kolbe

Sobre capellans als camps nazis, tenia present sobretot la història de Maximilian Kolbe. Aquests dies busco la pel.lícula homònima (de Krzysztof Zanussi, 1991). La començo a veure... i el cas és que se'm fa pesada, i només en veig una part. 

D'altra banda, el marge de la pel.lícula, em passa que la decisió d'aquest capellà em commou poc (a diferència del cas de Jean Bernard / Henri Kremer). Sempre m'he sentit lluny de la gran admiració que genera Maximilian Kolbe, amb el seu gest a Auschwitz, a l'oferir-se per ser executat en el lloc d'un altre deportat.

Suposo que aquesta postura o distanciament meu (en relació amb la decisió de Maximilian Kolbe), més que amb una qüestió ideològica, té més a veure, potser, amb les meves mandres i covardies (per exemple, amb l'alternativa de la mort com a forma de sortir de l'infern), o potser dit d'una altra manera, amb el meu poc aferrament, crec, a la vida... 

Però explicar bé això últim que acabo de dir segurament no es pot fer de forma telegràfica, i a més ja té poc a veure (potser) amb les històries de Jean Bernard i de Maximilian Kolbe, de manera que ara ho deixo estar.

Un saco de canicas (l'Església i el nazisme)

Sobre la relació entre l'Església i el nazisme no és fàcil opinar, i encara menys de manera ràpida. És un tema amb molts aspectes, complicat, sobre el qual defensors i crítics de l'Església (pel que fa a aquesta etapa), sovint retorcen arguments i realitats. Per exemple (i el que dic a continuació és una barreja d'informació i opinió), quan del que es parla és del Concordat de 1933 entre el Vaticà i el III Reich (el qual ja havia deixat ben clara la seva política racista, i la seva "necessitat d'espai vital", i per tant els seus futurs propòsits militaristes expansius). O sobre l'encíclica "Mit brennender Sorge" de 1937, un text llarg (i indigest, amb molta "palla eclesiàstica", que sembla que només hi és per despistar), en la qual es fan moltes referències als catòlics alemanys (als quals va dirigida), mentre que alhora que no surt, ni una sola vegada, ni una, la paraula "jueu". 

D'altra banda, ningú no pot negar que hi va haver catòlics que van fer molts esforços, fins i tot jugant-se la vida, per tal de salvar vides de jueus. I entre aquests catòlics també hi havia capellans i bisbes. De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, de casos d'ocultacions de jueus en esglésies i convents, de "falsificadors" de partides de naixement i de baptisme per tal de fer-los passar com a catòlics, d'organitzadors de rutes clandestines per poder facilitar la sortida de jueus dels països sota ocupació alemanya, etc.

Fa poc vaig llegir "Un saco de canicas", de Joseph Joffo, un relat autobiogràfic. Em va agradar molt, i dels episodis dels dos nens jueus que intenten sobreviure en la França ocupada, segurament allò que més em va emocionar són les dues vegades que són salvats per capellans. El cert és que el que van fer aquells capellans que van protegir l'autor del llibre quan era un nen, a ell i al seu germà, no va ser una excepció (1). De testimonis d'aquest tipus n'hi ha molts, a França i a altres països ocupats (pel.lícules com "El color púrpura", "Los clandestinos de Asís", "La guerra secreta de Sor Catherine", basades en fets reals, en són bones mostres, al marge de les llicències dels guions i de la seva variable qualitat cinematogràfica).

Per això he dit al principi que és complicat, parlar d'aquest tema, de la relació entre l'Església i el nazisme.

--
(1) Fragment d'un article d'Álex Vicente publicat a El País el 8/12/2018, amb motiu de la mort de Joseph Joffo:
"Hijo de un peluquero y una violinista, inmigrantes rusos que llegaron a París huyendo de los pogromos, Joffo nació en la capital francesa en 1931 y vivió una infancia apacible en el barrio de Montmartre. Su vida dio un vuelco con la invasión del ejército alemán, que le obligó a huir durante tres años, entre 1941 y 1944. Detenidos en Niza por la Gestapo, Joffo y su hermano se salvaron gracias al arzobispo de la ciudad, que les expidió falsos certificados de bautismo. Toda su familia sobrevivió a la persecución de los nazis, excepto su padre, que sería deportado a Auschwitz. (...) Joffo llevaba décadas recorriendo las escuelas francesas para contar su historia a los niños. 'Es difícil hacerles creer que no es solo una historia de ficción. Muchos no entienden que sucedió de verdad. Y, sin embargo, el año pasado hubo en Francia más de 300 ataques antisemitas…'"

Un sacerdote en Dachau (2)

Vaig parlar del llibre "Un sacerdote en Dachau", de Jean Bernard, i vaig dir que em va interessar i agradar. Em va interessar perquè és el testimoni d'un capellà, a partir de la seva experiència com a tal, des del seu món religiós, amb la seva fe, les seves oracions, rituals... Dins de la literatura testimonial dels supervivents dels camps nazis, trobo que és un enriquiment la presència de vivències com aquesta. Als camps cadascú hi va arribar amb la seva biografia prèvia, les seves creences (no necessàriament religioses), etc., i a partir dels diferents condicionants personals cadascú va viure l'experiència concentracionària d'una manera determinada. Per aquestes raons, el testimoni de Jean Bernard em sembla molt important.

En canvi, d'aquest llibre, els tres pròlegs que inclou l'edició en castellà de l'editorial Palabra, els he trobat decebedors. Perquè estan escrits sobretot amb un propòsit proselitista, i des d'aquest propòsit, trobo que diuen veritables "despropòsits", tenint en compte el tipus de text que estan prologant. Crec que el llibre seria bastant millor amb un altre tipus de pròleg. Per exemple, trobo que hauria sigut un pròleg molt millor la nota final biogràfica (que no firma ningú). O com a "mal menor", que no hi hagués hagut cap pròleg, si l'alternativa era posar-hi els que hi ha.

Per exemple. És insòlit l'atreviment del segon prologuista, Robert Royal, quan fa una comparació entre les víctimes jueves i les víctimes catòliques, una comparació que a continuació relativitza, però la relativització ve "després", quan ja ha deixat escrita la comparació. És una maniobra lletja, i a més molt deshonesta, perquè si el que volia era remarcar que hi va haver capellans catòlics que van ser represaliats de diferents maneres pels nazis, no li calia fer aquesta comparació. (1)

I a més, si feia la comparació, llavors hi hauria d'haver afegit "la continuació": el fet que la majoria de cristians, catòlics o protestants, no es van oposar al nazisme (la majoria de la població alemanya era cristiana). Per a la majoria d'alemanys el seu cristianisme no va ser incompatible amb el seu enrolament a l'exèrcit i amb la seva participació en les guerres d'agressió que van caracteritzar el nazisme. I ja abans de l'inici de la guerra, a molts també els va semblar compatible el seu cristianisme amb la seva integració primer en les SA, i després en la Gestapo i les SS.

Dit de manera resumida: la majoria de cristians alemanys van alçar el braç i van dir Heil Hitler. O van callar, no van dir res (de fet, els capellans alemanys represaliats no van ser ni de bon tros la majoria). Els únics cristians que es van diferenciar clarament com a col.lectiu van ser els Testimonis de Jehovà. Per tant, "els altres", si volen parlar de conductes exemplars cristianes, sembla que haurien de dir també alguna cosa sobre aquest tema aquest "del silenci, l'adhesió i la implicació".

O per dir-ho encara més clar, i en relació amb aquest tema concret dels capellans de Dachau: els capellans que van ser deportats a Dachau van ser deportats gràcies a la col.laboració, o a la implicació directa, de molts altres cristians, catòlics o protestants.

Em vaig referir l'altre dia als webs cristians (catòlics o protestants) que parlen d'aquest llibre i de la pel.lícula que anys després va inspirar (El noveno día). En cap d'aquests webs (i n'he mirat uns quants) he trobat cap comentari sobre el que acabo d'exposar.

--
(1) L'altre aspecte que repel.leix d'aquestes introduccions és el recordatori del valor redemptor del sofriment, amb la referència a la crucifixió de Crist. És comprensible que els cristians parlin d'això que per a ells és tan important, però no sembla que aquest sigui precisament el lloc més indicat per a fer-ho, ja que per a la majoria de les víctimes de l'Holocaust i dels altres genocidis nazis (o per als seus familiars), pot resultar no només molest, sinó fins i tot ofensiu. A veure: una cosa és, tal com fa l'autor en algun moment, referir-se al sentit cristià del sofriment, i una altra és que, "des de fora", qui sigui, faci servir l'experiència de l'autor per fer sermons, "catequesi". Hi ha una qüestió de "legitimitat" crec que òbvia, i si els "catequistes" no se n'adonen, això no diu gaire a favor d'ells. L'autor, quan parla de les seves vivències, pot dir el que vol, i a mi, exposades per ell, i en el context que li corresponen, no només em semblen del tot legítimes, sinó molt valuoses, perquè ajuden a acostar, a facilitar la comprensió "de la seva experiència com a capellà a Dachau" (només una mica, perquè qui no hagi viscut un horror com aquell només pot intentar "aproximacions"). Una experiència que, a més de molt dura, d'altra banda també és "complexa", perquè va acompanyada, per exemple, dels esforços del protagonista "per evitar el sofriment i la mort", com quan explica les seves gestions per ser esborrat de les llistes "dels transports de la mort" (destinats a les cambres de gas). Aquest també és un tema prou complicat, perquè "ser esborrat d'una llista", en el metòdic sistema nazi de gestionar les llistes, sens dubte volia dir "que algú altre" passava a ocupar el seu lloc en el transport. I no ho dic amb cap ànim de fer cap judici, en absolut, sinó només per tal d'afegir elements "a la complexitat", en lloc de voler simplificar-la (i manipular-la) tal com fan els prologuistes del llibre editat per Palabra.

El noveno día / Un sacerdote en Dachau

"Después de arrancar la dentadura de oro a los muertos del día, los apilan delante del barracón unos encima de otros como si fueran un montón de leña, a la espera de que el comando del crematorio pase a retirarlos." Jean Bernard. Un sacerdote en Dachau, Palabra, 2010 (p. 172)

Veig "El noveno día" (Volker Schlöndorff, 2004). M'agrada. Al final de la pel.lícula diu que l'argument està basat en el llibre que va escriure el protagonista (Jean Bernard, a la pel.lícula Henri Kremer), sobre els dos anys que va passar a Dachau (1941, 1942).

Busco el llibre. El llegeixo, m'agrada també. I alhora em desconcerta: veig que una part de la pel.lícula està basada en el llibre, la part que passa a Dachau. Però l'altra part (la més interessant, i més extensa), la part de la relació, d'una banda, amb el bisbe de Luxemburg i el seu secretari, i d'una altra banda les converses amb el nazi que vol manipular Kremer, al llibre no hi surt. Ni una paraula.

Trobo que no hauria costat tant, al final de la pel.lícula, en lloc de dir sobre Kremer/Bernard, que "el 1945 va escriure el llibre en el qual està basada aquesta pel.lícula", haver dit que la pel.lícula estava basada "parcialment" en el llibre.

Sobre la part inventada, una hipòtesi: potser aquesta part del guió la va protagonitzar algun altre capellà, o diferents capellans, i a partir d'això s'hauria afegit aquesta part al guió, per tal d'arrodonir la història. I en aquest sentit, podria dir-se que la història és autèntica, i que alhora no ho és. (1)

Si fos així (un guió construït ajuntant diferents elements verídics de diferents protagonistes en un de sol), a banda de l'opció de la inclusió del "parcialment" esmentat, una altra opció hauria sigut referir-se a aquesta adaptació. O, senzillament, encara més fàcil, no dir res sobre les fonts de l'argument de la pel.lícula.

En qualsevol cas, al marge dels fets reals, trobo que és una bona pel.lícula. I oportuna, en la mesura que aporta una informació poc coneguda, la relativa als capellans que, a causa de la seva actitud, van ser deportats a Dachau. Jo mateix, tot i les moltes lectures sobre els camps nazis, no sabia que a Dachau hi hagués hagut un sector dedicat només als capellans deportats, molts dels quals van morir allí.

--
(1) Una altra manera de posar de manifest les diferències entre el llibre i la pel.lícula: al llibre no hi ha cap crítica al Papa ni al Vaticà, i a la pel.lícula sí, i molt dura. Cosa que no impedeix que als llocs webs "cristians" (també als catòlics), com a norma es parli de manera molt elogiosa de la pel.lícula, referint-se només "a tots els capellans que van ser deportats", al seu exemple de santedat, etc., sense fer cap referència a aquestes crítiques que també conté la pel.lícula. No deixa de ser curiós.

Malauradament, Hitler no es va suïcidar fins al 1945

"Tras conocerse el fallecimiento de Hitler, ya fuera por honor o por miedo a las consecuencias, los suicidios de los obedientes camaradas nacionales se sucedieron por todos los rincones del Reich. En Neubrandeburgo, por ejemplo, más de seiscientas personas se quitaron la vida espontáneamente y, en la pequeña ciudad de Neustrelitz, 681. En total, más de cien mil en toda Alemania. Treinta y cinco generales del Heer, seis de la Luftwaffe, ocho almirantes de la Kriegsmarine, trece generales de las Waffen-SS, cinco de la policía, once de los cuarenta y tres líderes regionales del partido, varios altos cargos de la Gestapo y de la Oficina Principal de Seguridad del Reich, así como algunos altos dirigentes de las SS y la policía: todos ellos emprendieron la huida de la realidad y, por última vez, siguieron el camino marcado por el Líder." Norman Ohler a 'El gran delirio. Hitler, drogas y el III Reich' (Ed. Crítica, 2016, p. 257)

Llàstima que Hitler no decidís suïcidar-se fins al 1945. Tant de bo ho hagués fet abans! Per exemple, el 1932 o 1933, abans d'arribar al poder. Quin gran bé que hauria fet a la Humanitat, suïcidant-se llavors!

Llàstima també que no s'haguessin suïcidat abans els milers d'alemanys nazis que es van suïcidar quan Hitler es va suïcidar. Tant de bo se li haguessin avançat! Tant de bo tots els SS, i els altres assassins nazis, s'haguessin suïcidat "abans" de començar els seus assassinats massius... i no "després" d'haver-los dut a terme!

Aquesta idea que sempre és millor suicidar-se que començar a matar als altres, sempre l'he tingut clara (i igual que de Hitler, podria dir el mateix d'Stàlin, de Mussolini, de Pol-Pot, també de Franco, i d'altres persones més anònimes... quina llàstima que no es suïcidessin abans de començar a matar gent).

Hi ha qui no hi està d'acord, amb això que dic, perquè diu que qualsevol mort, i sobretot els suïcidis, han de ser sempre motiu de tristesa. Hi ha gent així, jo no. Per a mi, la mort d'algú, d'accident, malaltia o per suïcidi, de vegades és, pot ser, un motiu d'immens alleujament, d'infinita alegria.

I ja posats, també: si durant el Putsch de Munic de 1923, en lloc de només ser ferit, Hitler hagués mort a causa de les bales de la policia (com 14 de les persones que l'acompanyaven), hauria sigut fantàstic. Llàstima que llavors cap bala no l'enviés ja directament a l'altre barri!

I ara canvio de tema. El llibre de Norman Ohler, molt ben documentat, sobre el Hitler vegetarià i drogaddicte, i sobre l'ús generalitzat de les metamfetamines per part de l'exèrcit alemany, l'he trobat fantàstic. I a més, considero que moltes de les coses que exposa, "avui" també són d'actualitat. Però si de cas, com que aquesta ja és una altra història, i no és fàcil de condensar-la en poques ratlles, de moment la deixo aparcada.

El Pere, la resistència a Carcassona, Dachau

Llegeixo "El carretó dels gossos", de la Mercè Núñez, supervivent de Ravensbrück. Feia temps que el tenia a la llista de lectures pendents. Finalment m'he decidit (n'he tret un exemplar de la biblioteca).

Començo a llegir-lo i, al cap d'unes quantes pàgines, de cop em quedo bocabadat. Quan l'autora parla de la seva implicació en la resistència francesa, i de la posterior detenció, interrogatori i deportació, esmenta entre altres persones "l'Almagro", un company de la resistència, també republicà espanyol, també detingut i deportat llavors.

L'Almagro! Fa mig any aquest nom no m'hauria dit res, però fa uns mesos vaig conèixer, per casualitat, la seva germana, la Maria, una dona de 99 anys, amb el cap perfectament clar, un prodigi de vitalitat i lucidesa (a més, conserva la suficient empenta i autonomia per ser capaç de seguir vivint sola). (1)

La Maria, que quan parla del seu germà és sempre per fer-ne elogis. I la veritat sigui dita, la Maria no és una persona que faci elogis de manera gratuïta, al contrari: per exemple, del seu pare, també republicà, també exiliat, la Maria no en fa cap elogi. No en té bons records, i no ho amaga.

L'Almagro, el Pere Almagro, el germà de la Maria, exhaust i molt malalt, va morir a Dachau el 21 març de 1945, poc abans de l'alliberament del camp (29 d'abril). El maig de 1944 havia sigut detingut com a membre de la 5a Agrupació de Guerrillers Espanyols que actuava Carcassona, i va arribar al camp ja en males condicions, després d'haver sigut torturat brutalment per la Gestapo (a més, també arrossegava les seqüeles d'una ferida a la cama rebuda durant la Guerra Civil). (2)

Després de llegir el llibre de la Mercè Núñez, més endavant, busco a Arolsen Archives (collections.arolsen-archives.org) si hi ha informació sobre el Pere Almagro, i la trobo (amb "Pedro", que és com surt als documents). En total poca informació, quatre fitxes, en una de les quals, amb data 3/8/1944, s'esmenten les seves pertinences a l'arribada (o poc després de l'arribada) a Dachau: 1 parell de sabates, 3 mitjons, 1 brusa, 1 pantaló, 2 camises, 1 calçotets.

Després d'aquestes troballes, un dia li pregunto a la Maria (fins aquest moment no n'hi havia dit res), si sap alguna cosa del llibre de la Mercè Núñez, i em diu que no. De manera que en compro un, i li duc, junt amb la informació de l'Arolsen Archives. Uns dies després, la telefono, i em diu que llegint-ho s'ha entristit i plorat molt. Però que alhora m'ho agraeix, perquè de l'última etapa del seu germà en sabia molt poca cosa. 

També li agrada, és clar, veure que la gran opinió que ella té del seu germà, era compartida pels companys de la resistència i la deportació ("No podia ser d'una altra manera", em diu). La Mercè Núñez, a "El carretó dels gossos", tracta el germà de la Maria de manera molt càlida i elogiosa.

A "Els catalans als camps nazis", la Montserrat Roig ja havia recollit també una breu referència al Pere Almagro d'aquest tipus, elogiosa (la informació d'aquest llibre de la Montserrat Roig la Maria sí que la coneixia).

Al finalitzar la guerra, el torturador del germà de la Maria va ser jutjat, condemnat a mort i executat, com a responsable dels assassinats i brutals tortures que havia comès. La Maria, que no ho sabia, després de llegir-ho a "El carretó dels gossos", em diu que li agrada saber-ho.

--

Un fragment de "El carretó dels gossos":

"Aleshores en Bach, engegant enlaire les bones maneres i el vernís d'home ben educat, torturava amb freda ferocitat, buscava el lloc on fa més mal, no reculava davant l'assassinat. Lligà a una biga el jove Cathalà i calà foc al mas, on es rostí viu. Matà a garrotades en Ballester, amb el punt final d'una bala al crani. No sé el que li féu, a l'Almagro; però tots, en veure'l tornar de l'interrogatori, comprenguérem que venia ferit de mort." (p. 19, 20) 

La fitxa esmentada més amunt amb la informació sobre la roba:

Foto de la placa dedicada a les quatre persones nascudes a San Roque, entre elles el germà de la Maria, i que van anar a parar a camps nazis.

--
(1) Pedro/Pere Almagro va néixer a San Roque el 10/5/1913, i va arribar a Barcelona amb els seus pares segurament el 1920. La Maria ja va néixer a Barcelona.
(2) Sobre l'etapa a la resistència, trobo aquesta referència d'Alberto Marín Valencia, a "Españoles en la resistencia francesa 1940-1945" (Universitat de Barcelona, 2019). Diu: "La resistencia 'audesa' tuvo la suerte de contar con guerrilleros españoles provenientes, la mayor parte, de los Grupos de trabajadores extranjeros instalados en nuestro departamento (...) La lucha clandestina cada vez se complica más en el Departamento. Pero a pesar de ello, los guerrilleros redoblan su actividad (...) el 20 de mayo, un destacamento del maquis de Sainte-Colombe ataca un camión y mueren catorce alemanes. (...) La actividad represiva se acentúa. La oficial de enlace Mercedes Núñez es arrestada y deportada al campo de Ravensbrück; Amantegui y Pedro Almagro son deportados a Dachau; José Ballester Soler es asesinado por la Gestapo en Limoux." (p. 209 i 216)