¿Què pensaríem si els Hare Krishna, o els Testimonis de Jehovà, o els Antivacunes, o els Animalistes, o les Penyes Taurines, o les Penyes de l'Espanyol, o els activistes del que fos, bloquegessin per exemple l'Estació de Sants, o la de Girona, o l'autopista de La Jonquera? Què ens semblaria si ho fessin com a acte de protesta per allò que (segons els casos), els semblés injust o intolerable?
¿Què passaria si els "Adventistes del Novè Món", convençuts potser de l'imminent fi de la civilització i preocupats per la indiferència general, tallessin carreteres, autopistes, vies de tren i tot allò que els passés pel cap, per tal de fer visible "internacionalment" l'hecatombe que segons ells s'estaria acostant?
Tothom té dret a bloquejar serveis públics, les carreteres i el que convingui? Tothom té dret a fer piquets? O només estan legitimats per fer-ho "els grups escollits", ja que les reivindicacions d'aquests grups són "legítimes", mentre que les altres no?
Qui decideix qui està legitimat? Qui té la patent de la legitimitat?
I qui té l'exclusiva a l'hora de delimitar l'abast "presumptament legítim" d'aquestes obstaculitzacions? Per exemple, què passaria si en lloc de bloquejar La Jonquera o els accessos a l'estació de Sants, un d'aquests col.lectius, emparant-se en el que entengués com a dret de protesta i de "llibertat d'acció" bloquegés, posem per cas, els accessos als serveis d'urgències dels hospitals?
Si ho fessin, indubtablement, l'objectiu d'aconseguir ressò l'aconseguirien segur, i amb escreix.
Qui està legitimat per legitimar allò que presumptament és legítim obstaculitzar, "piquetejar", bloquejar o impedir? Cadascú el que a ell li sembli bé?
Què en pensen, els CDRs i els Tsunamis Democràtics, de tot això? Defensarien aquestes obstaculitzacions i bloquejos d'infraestructures i serveis duts a terme "per altres col.lectius"? Considerarien que és una forma legítima d'exercir la llibertat d'expressió? O "en aquest cas" (en el cas "dels altres"), la seva opinió seria una altra?
23 de gen. 2020
12 de gen. 2020
La nit. Elie Wiesel - 2
L'exemplar del qual he tret les cites de l'escrit anterior és de la biblioteca. Vaig veure que el llibre era al catàleg, el vaig anar a buscar a la prestatgeria on hauria de ser, però no el vaig saber trobar. Vaig demanar a una bibliotecària si em podia ajudar, va consultar el catàleg, i em va dir que no hi era perquè era al dipòsit.
El va anar a buscar, i quan va tornar amb el llibre li vaig dir que em semblava estrany, de fet incomprensible, que "aquest" llibre estigués al dipòsit. Em va dir que hi havia diferents criteris pels quals hi podia haver anat.
Un dels criteris per enviar un llibre al dipòsit es veu que és la falta de persones que se l'hagin endut en préstec (aquest, però, feia pocs mesos -m'ho va dir ella- que algú l'havia demanat prestat). De manera que, amb el criteri "de llibre prestat o no prestat", és obvi que no es té en compte la possibilitat que algú llegeixi un llibre a la mateixa biblioteca, per exemple un dia una part (o en diferents dies el llibre sencer). Tant una cosa com l'altre, sobretot la primera (consultar parts de llibres a la biblioteca), jo l'he fet moltes vegades, amb diferents llibres.
Li vaig dir a la bibliotecària que, fos quin fos el criteri que hagués servit per enviar el llibre al dipòsit, em semblava que s'havia de corregir aquella decisió. Perquè "aquell llibre" era fonamental, havia d'estar a les prestatgeries, havia d'estar a l'abast amb facilitat: era imprescindible la seva "rehabilitació". Em va dir que ho comentaria.
Quan torni el llibre, en faré el seguiment, i si va a parar una altra vegada al dipòsit, llavors faré una queixa més formal, i per escrit. Perquè no pot ser que, "en una biblioteca", en un espai la finalitat del qual és difondre la cultura, passin aquestes coses.
"La nit", d'Elie Wiesel, no pot estar al dipòsit, no es pot acceptar que hi sigui. Perquè a més, el dipòsit sovint és el pas previ a la descatalogació (cosa que en el cas d'aquest llibre ja seria "un veritable pecat mortal").
El va anar a buscar, i quan va tornar amb el llibre li vaig dir que em semblava estrany, de fet incomprensible, que "aquest" llibre estigués al dipòsit. Em va dir que hi havia diferents criteris pels quals hi podia haver anat.
Un dels criteris per enviar un llibre al dipòsit es veu que és la falta de persones que se l'hagin endut en préstec (aquest, però, feia pocs mesos -m'ho va dir ella- que algú l'havia demanat prestat). De manera que, amb el criteri "de llibre prestat o no prestat", és obvi que no es té en compte la possibilitat que algú llegeixi un llibre a la mateixa biblioteca, per exemple un dia una part (o en diferents dies el llibre sencer). Tant una cosa com l'altre, sobretot la primera (consultar parts de llibres a la biblioteca), jo l'he fet moltes vegades, amb diferents llibres.
Li vaig dir a la bibliotecària que, fos quin fos el criteri que hagués servit per enviar el llibre al dipòsit, em semblava que s'havia de corregir aquella decisió. Perquè "aquell llibre" era fonamental, havia d'estar a les prestatgeries, havia d'estar a l'abast amb facilitat: era imprescindible la seva "rehabilitació". Em va dir que ho comentaria.
Quan torni el llibre, en faré el seguiment, i si va a parar una altra vegada al dipòsit, llavors faré una queixa més formal, i per escrit. Perquè no pot ser que, "en una biblioteca", en un espai la finalitat del qual és difondre la cultura, passin aquestes coses.
"La nit", d'Elie Wiesel, no pot estar al dipòsit, no es pot acceptar que hi sigui. Perquè a més, el dipòsit sovint és el pas previ a la descatalogació (cosa que en el cas d'aquest llibre ja seria "un veritable pecat mortal").
11 de gen. 2020
La nit. Elie Wiesel
Ja ho he dit alguna altra vegada: quan sento que algú fa servir les paraules "nazisme" o "Holocaust" amb lleugeresa, m'envaeix una gran desolació, pessimisme i tristesa. Sobretot tinc aquet sentiment quan qui parla és una persona amb responsabilitats públiques (o amb aspiracions de tenir-les). Periòdicament, va passant, i en aquest ús pervertit i innoble hi cauen persones de diferents tendències polítiques. Com si no hi hagués cap consciència del que va ser realment el nazisme i l'Holocaust. (1)
Per això sempre m'agrada llegir o rellegir els escrits de les persones que ens recorden en què va consistir. Com Elie Wiesel a "La nit" (2). N'adjunto uns fragments:
"Era un tren infinitament llarg, format per vagons de bestiar sense teulada. Els SS ens hi van empènyer, un centenar per vagó; ¡estàvem tan prims! Un cop acabat l'embarcament, el comboi arrencà." 126
"A fora, uns SS passaven cridant:
-¡Llanceu tots els morts! ¡Tots els cadàvers a fora!
Els vius se n'alegraven. Tindrien més lloc." 128
"Després, el tren va tornar a emprendre el camí deixant darrere seu uns quants centenars d'orfes despullats sense sepultura en un camp nevat de Polònia.
(...)
Deu dies i deu nits de viatge. De vegades travessàvem pobles alemanys. Generalment era el matí, molt d'hora. Els obrers anaven a treballar. S'aturaven i ens seguien amb la mirada, no gaire sorpresos.
Un dia que estàvem aturats, un obrer va treure's un tros de pa del sarró i el va tirar a dins del vagó. Hi va haver un allau de gent. Dotzenes d'afamats es mataven per unes quantes molles. Aquell espectacle interessava vivament els obrers alemanys." 129
"L'últim dia del nostre viatge es va aixecar un vent terrible, i la neu no parava de caure. Notàvem que el final s'acostava, el final de debò. No podríem aguantar durant gaire temps en aquell vent glaçat, en aquella borrasca." 132
"L'últim dia havia estat el més mortífer. Havíem pujat un centenar en aquell vagó. Només en vam baixar una dotzena. (...) Havíem arribat a Buchenwald." 133
Aquest viatge en tren és un dels darrers episodis de la vida concentracionària del llavors adolescent Elie Wiesel ("Jo tenia quinze anys."). La guerra estava arribant al final, i els alemanys anaven traslladant els supervivents dels camps de concentració i extermini cap al cor d'Alemanya, uns trajectes durant els quals els índexs de morts eren elevadíssims, a causa de les penalitats extremes.
El viatge en tren cap a Buchenwald va estar precedit per una caminada de dies, sota la neu, desabrigats i afamats, des de Buna fins a Gleiwitz, l'estació on els van pujar al tren:
"Pel camí nevava, nevava, nevava sense parar. Caminaven més a poc a poc. Fins i tot els guardes semblaven cansats. El peu ferit ja no em feia mal. Devia estar completament glaçat. (...) El fred feia la seva feina a consciència. A cada passa algú queia, deixava de patir." 121
Abans d'aquests viatges, Wiesel havia estat a Auschwitz (crec que en més d'un subcamp del "conglomerat Auschwitz"), a on va arribar després de ser deportat des d'Hongria (3):
"L'endemà al matí, vam anar a peu cap a l'estació, on ens esperava un comboi de vagons de bestiar. Els policies hongaresos ens hi van fer pujar, a raó de vuitanta persones per vagó. (...) Un xiulet llarg perforà l'aire. Les rodes van començar a grinyolar. Ja estàvem en camí." 38
A Auschwitz hi va morir una germana de Wiesel, la mare i el pare, i van sobreviure ell i dues germanes més:
"Em vaig despertar el 29 de gener a l'alba. Al lloc del meu pare hi havia un altre malalt. Se'l devien haver emportat abans de l'alba per portar-lo al crematori. Potser encara respirava." 144
--
(1) És un problema que no només afecta els polítics; en aquesta temptació (en aquesta demostració d'ignorància i demagògia), també hi cauen de tant en tant alguns bisbes, de vegades de manera reiterada i posant-hi molt d'èmfasi.
(2) Columna, 1997. Traducció de Joan Mateu i Besançon. Els números del final de les cites corresponen a les pàgines d'aquesta edició.
(3) Pel que fa al recorregut exacte pels diferents camps i subcamps, i a la cronologia concreta de cada etapa, a partir del text del llibre a mi de vegades em costa de deduir (i al consultar-ho en alguna altra banda m'he trobat una dificultat semblant, i m'ha fet mandra insistir fins a arribar a una "referència realment fiable").
Per això sempre m'agrada llegir o rellegir els escrits de les persones que ens recorden en què va consistir. Com Elie Wiesel a "La nit" (2). N'adjunto uns fragments:
"Era un tren infinitament llarg, format per vagons de bestiar sense teulada. Els SS ens hi van empènyer, un centenar per vagó; ¡estàvem tan prims! Un cop acabat l'embarcament, el comboi arrencà." 126
"A fora, uns SS passaven cridant:
-¡Llanceu tots els morts! ¡Tots els cadàvers a fora!
Els vius se n'alegraven. Tindrien més lloc." 128
"Després, el tren va tornar a emprendre el camí deixant darrere seu uns quants centenars d'orfes despullats sense sepultura en un camp nevat de Polònia.
(...)
Deu dies i deu nits de viatge. De vegades travessàvem pobles alemanys. Generalment era el matí, molt d'hora. Els obrers anaven a treballar. S'aturaven i ens seguien amb la mirada, no gaire sorpresos.
Un dia que estàvem aturats, un obrer va treure's un tros de pa del sarró i el va tirar a dins del vagó. Hi va haver un allau de gent. Dotzenes d'afamats es mataven per unes quantes molles. Aquell espectacle interessava vivament els obrers alemanys." 129
"L'últim dia del nostre viatge es va aixecar un vent terrible, i la neu no parava de caure. Notàvem que el final s'acostava, el final de debò. No podríem aguantar durant gaire temps en aquell vent glaçat, en aquella borrasca." 132
"L'últim dia havia estat el més mortífer. Havíem pujat un centenar en aquell vagó. Només en vam baixar una dotzena. (...) Havíem arribat a Buchenwald." 133
Aquest viatge en tren és un dels darrers episodis de la vida concentracionària del llavors adolescent Elie Wiesel ("Jo tenia quinze anys."). La guerra estava arribant al final, i els alemanys anaven traslladant els supervivents dels camps de concentració i extermini cap al cor d'Alemanya, uns trajectes durant els quals els índexs de morts eren elevadíssims, a causa de les penalitats extremes.
El viatge en tren cap a Buchenwald va estar precedit per una caminada de dies, sota la neu, desabrigats i afamats, des de Buna fins a Gleiwitz, l'estació on els van pujar al tren:
"Pel camí nevava, nevava, nevava sense parar. Caminaven més a poc a poc. Fins i tot els guardes semblaven cansats. El peu ferit ja no em feia mal. Devia estar completament glaçat. (...) El fred feia la seva feina a consciència. A cada passa algú queia, deixava de patir." 121
Abans d'aquests viatges, Wiesel havia estat a Auschwitz (crec que en més d'un subcamp del "conglomerat Auschwitz"), a on va arribar després de ser deportat des d'Hongria (3):
"L'endemà al matí, vam anar a peu cap a l'estació, on ens esperava un comboi de vagons de bestiar. Els policies hongaresos ens hi van fer pujar, a raó de vuitanta persones per vagó. (...) Un xiulet llarg perforà l'aire. Les rodes van començar a grinyolar. Ja estàvem en camí." 38
A Auschwitz hi va morir una germana de Wiesel, la mare i el pare, i van sobreviure ell i dues germanes més:
"Em vaig despertar el 29 de gener a l'alba. Al lloc del meu pare hi havia un altre malalt. Se'l devien haver emportat abans de l'alba per portar-lo al crematori. Potser encara respirava." 144
--
(1) És un problema que no només afecta els polítics; en aquesta temptació (en aquesta demostració d'ignorància i demagògia), també hi cauen de tant en tant alguns bisbes, de vegades de manera reiterada i posant-hi molt d'èmfasi.
(2) Columna, 1997. Traducció de Joan Mateu i Besançon. Els números del final de les cites corresponen a les pàgines d'aquesta edició.
(3) Pel que fa al recorregut exacte pels diferents camps i subcamps, i a la cronologia concreta de cada etapa, a partir del text del llibre a mi de vegades em costa de deduir (i al consultar-ho en alguna altra banda m'he trobat una dificultat semblant, i m'ha fet mandra insistir fins a arribar a una "referència realment fiable").
30 de des. 2019
Oxímorons
"Yo os digo, el que no está conmigo, está contra mi, y ese, a la hoguera." Antonio (1)
Exemples d'oxímorons:
-homepopatia científica.
-tsunami democràtic.
-piquet per la llibertat.
--
(1) Personatge de "¡Tu estás loco, Briones!", Javier Maqua, 1980.
-homepopatia científica.
-tsunami democràtic.
-piquet per la llibertat.
--
(1) Personatge de "¡Tu estás loco, Briones!", Javier Maqua, 1980.
29 de des. 2019
Lliçons d'història: FEN
FORMACION DEL ESPIRITU NACIONAL (1)
1. - España es nuestra madre Patria, a la cual tenemos la obligación de conocer, respetar, amar y servir en todo momento, sacrificándonos por ella si fuese necesario.
2. - La Bandera de España o Bandera Nacional representa a nuestra Patria, y está formada por dos franjas rojas horizontales y una amarilla en medio en cuyo centro está bordado el Escudo Nacional.
3. - El Escudo Nacional es la representación de las glorias de nuestra Historia. Está constituido, principalmente, por los elementos que integraban el escudo de los Reyes Católicos.
4. - El Día del Caudillo se conmemora el 1.° de Octubre de cada año, en recuerdo de aquella fecha de 1936, en la que el pueblo español proclamó al general D. Francisco Franco Bahamonde, como Caudillo de España.
5. - El Día de la Hispanidad se celebra el 12 de octubre, festividad de Nuestra Señora del Pilar y aniversario del descubrimiento de América.
6. - El Día del Dolor se conmemora el 20 de noviembre de cada año, recordando aquella triste fecha de 1936, en la que José Antonio fue fusilado por los marxistas en la cárcel de Alicante.
7. - El 8 de diciembre, festividad de la Inmaculada Concepción, es el Día de la Madre, instituido por el Frente de Juventudes para rendir el más sincero homenaje de gratitud a todas las madres españolas.
8. - El 1.° de abril se celebra el Día de la Victoria y de la Canción, en recuerdo de la alegría y de las canciones con que se manifestaron los españoles el día 1º de abril de 1939, con motivo de la victoria de los ejércitos nacionales.
9. - El Día de la Independencia se celebra el 2 de mayo, en recuerdo de aquella fecha de 1808 en la que el pueblo español se levantó en armas contra las tropas francesas de Napoleón que nos habían invadido.
10. - El día de la Juventud se celebra el 30 de mayo, festividad de San Fernando Rey de España, Patrono del Frente de Juventudes.
11. - El Yugo y las Flechas es el emblema de Falange. Era un distintivo de los Reyes Católicos y representa la unidad, el trabajo y la lucha.
12. - José Antonio Primo de Rivera es el fundador de la Falange Española. Amó tanto a España que por ella sacrificó su bienestar y su propia vida.
13. - Franco, nuestro Caudillo, es el ejemplo del gran patriota que ofrenda su vida en permanente servicio a España.
14. - Se llama Alzamiento Nacional a la sublevación de todos los buenos españoles contra la tiranía roja. Se llevó a cabo el 18 de julio de 1936 para salvar a España de la vergüenza y de la destrucción.
15. - El Frente de Juventudes es una Organización creada por el Caudillo, el 6 de diciembre de 1940, para encuadrar a toda la juventud española y formarla en el servicio de la Patria.
Exercici:
-Tradueix el text al català (el títol també).
-Substitueix els noms de persones, organitzacions i esdeveniments pels de la teva pròpia mitologia històrica i política.
-Compara el nou text amb l'original.
-Si et sembla escaient, reflexiona.
Si després de l'exercici anterior t'ha quedat algun dubte, repeteix-lo (traducció, adaptació i reflexió), amb aquesta frase:
"Historia de España es la exposición verdadera de los acontecimientos memorables de nuestra patria."
--
(1) Origen del text: forma part d'un petit quadernet escolar de 32 pàgines amb apartats dedicats a aritmètica, geometria, gramàtica, geografia, història, ciències naturals i formació de l'esperit nacional. L'última frases és la primera de la lliçó sobre història. Al quadern no hi ha l'any de publicació ni la referència de l'editor, només un logo, al principi, amb les lletres A i J.
1. - España es nuestra madre Patria, a la cual tenemos la obligación de conocer, respetar, amar y servir en todo momento, sacrificándonos por ella si fuese necesario.
2. - La Bandera de España o Bandera Nacional representa a nuestra Patria, y está formada por dos franjas rojas horizontales y una amarilla en medio en cuyo centro está bordado el Escudo Nacional.
3. - El Escudo Nacional es la representación de las glorias de nuestra Historia. Está constituido, principalmente, por los elementos que integraban el escudo de los Reyes Católicos.
4. - El Día del Caudillo se conmemora el 1.° de Octubre de cada año, en recuerdo de aquella fecha de 1936, en la que el pueblo español proclamó al general D. Francisco Franco Bahamonde, como Caudillo de España.
5. - El Día de la Hispanidad se celebra el 12 de octubre, festividad de Nuestra Señora del Pilar y aniversario del descubrimiento de América.
6. - El Día del Dolor se conmemora el 20 de noviembre de cada año, recordando aquella triste fecha de 1936, en la que José Antonio fue fusilado por los marxistas en la cárcel de Alicante.
7. - El 8 de diciembre, festividad de la Inmaculada Concepción, es el Día de la Madre, instituido por el Frente de Juventudes para rendir el más sincero homenaje de gratitud a todas las madres españolas.
8. - El 1.° de abril se celebra el Día de la Victoria y de la Canción, en recuerdo de la alegría y de las canciones con que se manifestaron los españoles el día 1º de abril de 1939, con motivo de la victoria de los ejércitos nacionales.
9. - El Día de la Independencia se celebra el 2 de mayo, en recuerdo de aquella fecha de 1808 en la que el pueblo español se levantó en armas contra las tropas francesas de Napoleón que nos habían invadido.
10. - El día de la Juventud se celebra el 30 de mayo, festividad de San Fernando Rey de España, Patrono del Frente de Juventudes.
11. - El Yugo y las Flechas es el emblema de Falange. Era un distintivo de los Reyes Católicos y representa la unidad, el trabajo y la lucha.
12. - José Antonio Primo de Rivera es el fundador de la Falange Española. Amó tanto a España que por ella sacrificó su bienestar y su propia vida.
13. - Franco, nuestro Caudillo, es el ejemplo del gran patriota que ofrenda su vida en permanente servicio a España.
14. - Se llama Alzamiento Nacional a la sublevación de todos los buenos españoles contra la tiranía roja. Se llevó a cabo el 18 de julio de 1936 para salvar a España de la vergüenza y de la destrucción.
15. - El Frente de Juventudes es una Organización creada por el Caudillo, el 6 de diciembre de 1940, para encuadrar a toda la juventud española y formarla en el servicio de la Patria.
Exercici:
-Tradueix el text al català (el títol també).
-Substitueix els noms de persones, organitzacions i esdeveniments pels de la teva pròpia mitologia històrica i política.
-Compara el nou text amb l'original.
-Si et sembla escaient, reflexiona.
Si després de l'exercici anterior t'ha quedat algun dubte, repeteix-lo (traducció, adaptació i reflexió), amb aquesta frase:
"Historia de España es la exposición verdadera de los acontecimientos memorables de nuestra patria."
--
(1) Origen del text: forma part d'un petit quadernet escolar de 32 pàgines amb apartats dedicats a aritmètica, geometria, gramàtica, geografia, història, ciències naturals i formació de l'esperit nacional. L'última frases és la primera de la lliçó sobre història. Al quadern no hi ha l'any de publicació ni la referència de l'editor, només un logo, al principi, amb les lletres A i J.
2 de des. 2019
Sobre opcions de traducció
Joan Estruch, en la nota introductòria com a traductor de l'obra de Peter L. Berger "Invitació a la sociologia" (Herder, 1986), diu que en la seva trajectòria de traductor no havia alterat mai res dels textos originals, però que en aquest cas li ha semblat imprescindible, per tal d'apropar l'obra als lectors d'aquí. Diu:
"Per consegüent, que el lector no s'estranyi en trobar de tant en tant, en algun dels múltiples exemples amb els quals Berger il.lustra la seva argumentació, referències a la nostra història i a la nostra cultura que substitueixen les referències nord-americanes del text original."
Em sembla una decisió ben discutible; des del meu punt de vista empobreix l'original, genera confusió (a més o a banda de la clarificació pretesa), i introdueix algunes alternatives concretes força qüestionables. Per exemple:
"Davant la paraula sociologia ja no hi ha qui arrufi el nas, com no sigui un capellà recalcitrant de l'Opus, o un ex-comissari de policia de l'època franquista." (p. 62)
És una "substitució" sens dubte arriscada (se suposa que com a alternativa a una determinada organització religiosa dels Estats Units, que el lector no sap quina és). I encara més tenint en compte les múltiples idees, no coincidents, que la gent d'aquí pot tenir de l'Opus. ¿Ignora Estruch que algunes d'aquestes opinions tenen ben poc a veure amb la realitat? ¿A quina idea de l'Opus es refereix Estruch? ¿Potser a la seva, pressuposant temeràriament que és la de tothom i l'única possible?
He posat l'exemple concret de l'Opus perquè trobo que és especialment significatiu. I perquè no és cap secret que a mi tot el relacionat amb l'Opus, "tot", també això, em genera curiositat. Però per descomptat, podria posar altres exemples de la traducció amb substitucions que també m'han sobtat.
Segueixo. Llegint el text, de vegades em quedo amb el dubte sobre si una determinada referència pertany a Berguer o a Estruch (perquè no sempre és tan clar com en el cas de l'Opus). El resultat és que al llarg de tot el llibre sento tota l'estona la necessitat d'estar a l'aguait per tal de saber "qui m'està parlant" en cada moment, i això em genera una sensació d'incomoditat. Un exemple:
"Exactament, quan podem considerar que comença l'Edat Mitjana a la història de la civilització occidental? I en la biografia d'un individu, com podem precisar (...) per exemple, la coronació de Carlemany, o bé el dia que el senyor Pere Puigpelat i Masventós decideix tornar a anar a missa (...)" (p. 74)
Que el nom de Pere Puigpelat correspon a Estruch és obvi, però, i la presència de Carlemany? I l'Edat Mitjana? Són també substitucions de referències en l'original a la història dels Estats Units?
Trobo a més que l'opció substitutòria triada és una manera d'infantilitzar els lectors, en considerar-los incapaços d'assimilar una traducció fidel pel que fa a aquests aspectes històrics o locals (en altres aspectes no dubto que ho sigui, fidel). Un aspecte que, a més, en general, crec que Estruch sempre hauria pogut resoldre de manera elegant i eficaç, quan li hagués semblat que calia facilitar la lectura, sense fer servir les substitucions.
Un altre aspecte a tenir en compte. L'assaig de Berger es va publicar per primer cop, en anglès, el 1963. La traducció d'Estruch és de 1986, i llegeixo el text en una edició de 1995. Aquest ventall de dates encara fa més evident el risc de l'opció substitutòria d'Estruch, ja que les associacions que ell va fer el 1985 poden haver envellit malament, cosa que no hauria passat mantenint-se fidel a l'original i acompanyant-lo, quan hagués calgut, d'un context telegràfic. Ell argumenta que l'objectiu era no fer-ho, perquè Berger no ho havia fet... però resulta que ell, Estruch, "de vegades també ho fa", fins i tot de forma extensa.
A més, en qualsevol cas, amb relació al risc de confusió, des del meu punt de vista sempre és millor confondre's amb el que va dir l'autor d'una obra que amb la interpretació que en pugui haver fet un traductor.
D'altra banda, el cas concret que he exposat de la referència a l'Opus, té efectes "col.laterals": Estruch és també l'autor de "L'Opus Dei i les seves paradoxes: un estudi sociològic" (Edicions 62, 1993), un llibre consistent i amb molta informació, bona part de la qual de rigorositat indiscutible. Però la "frivolitat" (diguem-ho així) de la referència a l'Opus en la traducció de Berguer d'alguna manera qüestiona el grau d'independència d'Estruch en aquesta altra obra.
Tot plegat, trobo que és una petita llàstima, perquè el que és indiscutible és que el llibre de Berger és admirable.
Per acabar. Dies després d'haver llegit la traducció/adaptació d'Estruch em compro per un euro la traducció castellana, de Sara Galofré Llanos, publicada per la mexicana Editorial Limusa el 1967. Estruch, en el pròleg de l'edició catalana, critica molt aquesta altra traducció, anterior. Jo el que veig és que hi ha parts que són ben diferents de la versió d'Estruch... i sospito que el text en castellà és més fidel a l'original.
Dic que sospito (només sospito), perquè no tinc a l'abast l'edició original en anglès... i perquè si la tingués, a més, no em serviria de res, perquè d'anglès no en sé ni un borrall.
"Per consegüent, que el lector no s'estranyi en trobar de tant en tant, en algun dels múltiples exemples amb els quals Berger il.lustra la seva argumentació, referències a la nostra història i a la nostra cultura que substitueixen les referències nord-americanes del text original."
Em sembla una decisió ben discutible; des del meu punt de vista empobreix l'original, genera confusió (a més o a banda de la clarificació pretesa), i introdueix algunes alternatives concretes força qüestionables. Per exemple:
"Davant la paraula sociologia ja no hi ha qui arrufi el nas, com no sigui un capellà recalcitrant de l'Opus, o un ex-comissari de policia de l'època franquista." (p. 62)
És una "substitució" sens dubte arriscada (se suposa que com a alternativa a una determinada organització religiosa dels Estats Units, que el lector no sap quina és). I encara més tenint en compte les múltiples idees, no coincidents, que la gent d'aquí pot tenir de l'Opus. ¿Ignora Estruch que algunes d'aquestes opinions tenen ben poc a veure amb la realitat? ¿A quina idea de l'Opus es refereix Estruch? ¿Potser a la seva, pressuposant temeràriament que és la de tothom i l'única possible?
He posat l'exemple concret de l'Opus perquè trobo que és especialment significatiu. I perquè no és cap secret que a mi tot el relacionat amb l'Opus, "tot", també això, em genera curiositat. Però per descomptat, podria posar altres exemples de la traducció amb substitucions que també m'han sobtat.
Segueixo. Llegint el text, de vegades em quedo amb el dubte sobre si una determinada referència pertany a Berguer o a Estruch (perquè no sempre és tan clar com en el cas de l'Opus). El resultat és que al llarg de tot el llibre sento tota l'estona la necessitat d'estar a l'aguait per tal de saber "qui m'està parlant" en cada moment, i això em genera una sensació d'incomoditat. Un exemple:
"Exactament, quan podem considerar que comença l'Edat Mitjana a la història de la civilització occidental? I en la biografia d'un individu, com podem precisar (...) per exemple, la coronació de Carlemany, o bé el dia que el senyor Pere Puigpelat i Masventós decideix tornar a anar a missa (...)" (p. 74)
Que el nom de Pere Puigpelat correspon a Estruch és obvi, però, i la presència de Carlemany? I l'Edat Mitjana? Són també substitucions de referències en l'original a la història dels Estats Units?
Trobo a més que l'opció substitutòria triada és una manera d'infantilitzar els lectors, en considerar-los incapaços d'assimilar una traducció fidel pel que fa a aquests aspectes històrics o locals (en altres aspectes no dubto que ho sigui, fidel). Un aspecte que, a més, en general, crec que Estruch sempre hauria pogut resoldre de manera elegant i eficaç, quan li hagués semblat que calia facilitar la lectura, sense fer servir les substitucions.
Un altre aspecte a tenir en compte. L'assaig de Berger es va publicar per primer cop, en anglès, el 1963. La traducció d'Estruch és de 1986, i llegeixo el text en una edició de 1995. Aquest ventall de dates encara fa més evident el risc de l'opció substitutòria d'Estruch, ja que les associacions que ell va fer el 1985 poden haver envellit malament, cosa que no hauria passat mantenint-se fidel a l'original i acompanyant-lo, quan hagués calgut, d'un context telegràfic. Ell argumenta que l'objectiu era no fer-ho, perquè Berger no ho havia fet... però resulta que ell, Estruch, "de vegades també ho fa", fins i tot de forma extensa.
A més, en qualsevol cas, amb relació al risc de confusió, des del meu punt de vista sempre és millor confondre's amb el que va dir l'autor d'una obra que amb la interpretació que en pugui haver fet un traductor.
D'altra banda, el cas concret que he exposat de la referència a l'Opus, té efectes "col.laterals": Estruch és també l'autor de "L'Opus Dei i les seves paradoxes: un estudi sociològic" (Edicions 62, 1993), un llibre consistent i amb molta informació, bona part de la qual de rigorositat indiscutible. Però la "frivolitat" (diguem-ho així) de la referència a l'Opus en la traducció de Berguer d'alguna manera qüestiona el grau d'independència d'Estruch en aquesta altra obra.
Tot plegat, trobo que és una petita llàstima, perquè el que és indiscutible és que el llibre de Berger és admirable.
Per acabar. Dies després d'haver llegit la traducció/adaptació d'Estruch em compro per un euro la traducció castellana, de Sara Galofré Llanos, publicada per la mexicana Editorial Limusa el 1967. Estruch, en el pròleg de l'edició catalana, critica molt aquesta altra traducció, anterior. Jo el que veig és que hi ha parts que són ben diferents de la versió d'Estruch... i sospito que el text en castellà és més fidel a l'original.
Dic que sospito (només sospito), perquè no tinc a l'abast l'edició original en anglès... i perquè si la tingués, a més, no em serviria de res, perquè d'anglès no en sé ni un borrall.
1 de des. 2019
La violació com a arma de guerra
Fa uns mesos em vaig trobar "Contra nuestra voluntad", de Susan Brownmiller (Planeta, 1981), subtitulat "Un estudio sobre la forma más brutal de agresión a la mujer: la violación". Hi ha llibres que són com un cop de puny, aquest n'és un bon exemple. És un llibre aclaparador, i alhora imprescindible. Per partida doble: d'una banda a causa del desolador panorama que exposa, i d'una altra, perquè tot i que han transcorregut gairebé quaranta anys des de la seva publicació, el llibre segueix sent del tot vigent, actual.
L'autora fa un recorregut des de l'Antiguitat fins ara, a través de les diferents societats i èpoques, caracteritzades, totes, pel patriarcat i per la subordinació de la dona a l'home en tots els àmbits, públics i privats. Una subordinació que ha anat acompanyada dels abusos que les dones han patit al llarg dels segles, "al llarg de sempre", pel fet de ser dones. I fa aquest recorregut fent servir de fil conductor les violacions.
En reprodueixo alguns fragments, fent servir jo, per a aquests fragments, el fil conductor més específic de la violació "com a arma de guerra":
"Es raro que una nación agresora admita que viola. La documentación de las violaciones en tiempo de guerra es algo que hace 'el otro lado', que las analiza y difunde cuando se ha disipado el humo posterior a la derrota." 35
"La violación perpetrada por un soldado conquistador destruye todas las ilusiones de poder y propiedad de los hombres del bando derrotado. El cuerpo de una mujer violada se transforma en un campo de batalla ceremonial, un terreno de desfile para el saludo a la bandera victoriosa." 36
"Cuando los alemanes invadieron Bélgica en agosto de 1914, la violación consiguió un lugar destacado en la información como metáfora internacional de la humillación belga. Esta atención sin precedentes tenía poco que ver con la comprensión de los derechos de las mujeres. Tenía que ver con la evolución de una nueva forma de batalla: el uso científico de la propaganda." 38
"Para los alemanes (y de manera similar para los japoneses) la violación jugaba un papel serio y lógico en la consecución de lo que consideraban su objetivo único: la total humillación y destrucción de los 'pueblos inferiores' y el establecimiento de su propia raza superior." 47
"La violación de parte de los soviéticos fue especialmente irónica, porque los propios rusos habían concedido tanta importancia al 'nuevo hombre soviético'... que durante la guerra resulto ser el mismo viejo hombre familiar." 69
"El ejército indio de Indira Gandhi había derrotado a los pakistaníes occidentales, concluyendo abruptamente la guerra en Bangladesh cuando comenzaron a aparecer, en los periódicos norteamericanos, pequeñas historias que insinuaban la violación en masa de las mujeres bengalíes." 75
"Por supuesto, en un sentido esta guerra [Vietnam] fue igual a todas las demás: rara vez se consideró a la violación como digna de figurar en los despachos de los corresponsales extranjeros." 84
"Como miembro de una minoría que ha servido de víctima propiciatoria, las mujeres judías han sido históricamente víctimas de la violación durante los aterradores 'progroms' en Polonia y Rusia, o dondequiera que vivieses." 116
"Y durante estos cortos y desdichados días de julio de 1960, los congoleños no hicieron otra cosa, en estilo violento y condensado, que los colonialistas habían estado haciendo a las mujeres negras durante un siglo, y ellos mismos a las mujeres de su raza a lo largo de la historia." 132
A través del text es poden fer altres recorreguts, seguint altres ignomínies, com per exemple la doble esclavitud de les esclaves dones:
"La experiencia americana del sur esclavo, que cubrió dos siglos, es un perfecto estudio de la violación en todas sus complejidades (...) Como fue la clase esclavista la que creó el lenguaje y escribió las leyes concernientes a la esclavitud, no es sorprendente que no existiera el concepto de violación en lo que se refería a una esclava." 146, 155
O trobar referències sorprenents, com aquesta:
"Sigmunt Freud (...) permaneció mudo ante el tema de la violación. Buscaremos en vano entre sus escritos un párrafo citable, un análisis, una señal de percepción. El padre del psicoanálisis, que inventó el concepto de la primacía del pene, jamás se sintió impulsado, por lo que sabemos, a explorar el despliegue real del pene como arma." 11
Per descomptat, no és un llibre aconsellable per llegir-lo abans d'anar a dormir. L'última frase del llibre és aquesta:
"Mi intención en este libro ha sido establecer la historia de la violación. Ahora, debemos negarle un futuro." 389
--
(*) Els números del final de les cites corresponen a les pàgines del llibre.
L'autora fa un recorregut des de l'Antiguitat fins ara, a través de les diferents societats i èpoques, caracteritzades, totes, pel patriarcat i per la subordinació de la dona a l'home en tots els àmbits, públics i privats. Una subordinació que ha anat acompanyada dels abusos que les dones han patit al llarg dels segles, "al llarg de sempre", pel fet de ser dones. I fa aquest recorregut fent servir de fil conductor les violacions.
En reprodueixo alguns fragments, fent servir jo, per a aquests fragments, el fil conductor més específic de la violació "com a arma de guerra":
"Es raro que una nación agresora admita que viola. La documentación de las violaciones en tiempo de guerra es algo que hace 'el otro lado', que las analiza y difunde cuando se ha disipado el humo posterior a la derrota." 35
"La violación perpetrada por un soldado conquistador destruye todas las ilusiones de poder y propiedad de los hombres del bando derrotado. El cuerpo de una mujer violada se transforma en un campo de batalla ceremonial, un terreno de desfile para el saludo a la bandera victoriosa." 36
"Cuando los alemanes invadieron Bélgica en agosto de 1914, la violación consiguió un lugar destacado en la información como metáfora internacional de la humillación belga. Esta atención sin precedentes tenía poco que ver con la comprensión de los derechos de las mujeres. Tenía que ver con la evolución de una nueva forma de batalla: el uso científico de la propaganda." 38
"Para los alemanes (y de manera similar para los japoneses) la violación jugaba un papel serio y lógico en la consecución de lo que consideraban su objetivo único: la total humillación y destrucción de los 'pueblos inferiores' y el establecimiento de su propia raza superior." 47
"La violación de parte de los soviéticos fue especialmente irónica, porque los propios rusos habían concedido tanta importancia al 'nuevo hombre soviético'... que durante la guerra resulto ser el mismo viejo hombre familiar." 69
"El ejército indio de Indira Gandhi había derrotado a los pakistaníes occidentales, concluyendo abruptamente la guerra en Bangladesh cuando comenzaron a aparecer, en los periódicos norteamericanos, pequeñas historias que insinuaban la violación en masa de las mujeres bengalíes." 75
"Por supuesto, en un sentido esta guerra [Vietnam] fue igual a todas las demás: rara vez se consideró a la violación como digna de figurar en los despachos de los corresponsales extranjeros." 84
"Como miembro de una minoría que ha servido de víctima propiciatoria, las mujeres judías han sido históricamente víctimas de la violación durante los aterradores 'progroms' en Polonia y Rusia, o dondequiera que vivieses." 116
"Y durante estos cortos y desdichados días de julio de 1960, los congoleños no hicieron otra cosa, en estilo violento y condensado, que los colonialistas habían estado haciendo a las mujeres negras durante un siglo, y ellos mismos a las mujeres de su raza a lo largo de la historia." 132
A través del text es poden fer altres recorreguts, seguint altres ignomínies, com per exemple la doble esclavitud de les esclaves dones:
"La experiencia americana del sur esclavo, que cubrió dos siglos, es un perfecto estudio de la violación en todas sus complejidades (...) Como fue la clase esclavista la que creó el lenguaje y escribió las leyes concernientes a la esclavitud, no es sorprendente que no existiera el concepto de violación en lo que se refería a una esclava." 146, 155
O trobar referències sorprenents, com aquesta:
"Sigmunt Freud (...) permaneció mudo ante el tema de la violación. Buscaremos en vano entre sus escritos un párrafo citable, un análisis, una señal de percepción. El padre del psicoanálisis, que inventó el concepto de la primacía del pene, jamás se sintió impulsado, por lo que sabemos, a explorar el despliegue real del pene como arma." 11
Per descomptat, no és un llibre aconsellable per llegir-lo abans d'anar a dormir. L'última frase del llibre és aquesta:
"Mi intención en este libro ha sido establecer la historia de la violación. Ahora, debemos negarle un futuro." 389
--
(*) Els números del final de les cites corresponen a les pàgines del llibre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)