4 de jul. 2025

Tramvies i memòries

Faig un tomb per Collserola amb dos coneguts i acabem al bar de la biblioteca de Vallvidrera. A una paret hi ha una foto antiga, molt gran, amb la Plaça Pep Ventura en procés de construcció, amb l'inici de l'edifici del que seria després el Restaurant Montserrat (Cal Alegret), i amb el carrer o carretera que anava i va de la plaça de baix a la de dalt.

Els explico que per aquest carrer hi passava un tramvia, el que pujava primer per l'Avinguda del Tibidabo, seguia enfilant-se amunt, passava pel davant de l'Ideal Pavillon (que potser estava en construcció, quan va entrar en funcionament la línia), i després començava a baixar cap a Vallvidrera, fins a la Plaça de Vallvidrera, "la plaça de baix", el final (o principi) del recorregut.

Un home que està a una taula sol, bevent-se una cervesa, escolta el que dic. S'aixeca i s'acosta, i em diu que el tramvia anava des de la Plaça Borràs fins a Vallvidrera, que pujava per la carretera que va des del Peu del funicular fins a la plaça de baix. Li dic que no, que per aquella banda no hi havia hagut cap tramvia que arribés a Vallvidrera. Però ell insisteix, que sí, que ho recorda, que ell és de tota la vida de Vallvidrera, i que té ja més de vuitanta anys. I com que parla tan convençut, desisteixo de tornar-li a dir que s'equivoca.

És un exemple d'aquests que m'agrada recollir: un testimoni "local", presumptament fiable, "de primera mà", diu, assegura, de manera rotunda, una cosa que no és veritat. I ho diu perquè n'està del tot convençut.

És interessant i divertit. Perquè quan ell va néixer, a Vallvidrera ja no hi arribava cap tramvia. És a dir, ja no hi arribava, per dalt,  el que hi anava des de l'Avinguda del Tibidabo. I un que anava des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular, només fins allà (i que no passava per la Plaça Borràs), encara feia més anys que no existia.

No tinc la més mínima sensació que aquest home tingui algun problema de memòria senil, deteriorada. No en té gens la pinta. El que sembla és una altra cosa, força habitual, i en gent de qualsevol edat: afirmes una cosa que de fet és el resultat de la construcció d'un record, "de l'elaboració d'un relat", a partir d'informacions diferents (a sobre, fiables o no), combinades llavors de manera inconscient... Tot això, sense que t'adonis "del teu procés creatiu", que ha acabat conformant el teu record: "la teva veritat".

De vegades, en casos semblants a aquest, és impossible saber què és veritat i què no ho és. I si ningú contradiu "el record construït", pot acabar consolidant-se com a relat del tot verídic. La història dels països, de les ciutats, de les famílies, totes les històries, contenen records d'aquest tipus: potser falsos i que, alhora, no pots demostra-ne la falsedat (perquè potser ni tan sols arribes a pensar que no puguin ser autèntics). 

Però en aquest cas és diferent, perquè la història dels tramvies de Barcelona està força documentada.

D'altra banda, davant de casos com aquest, sempre em pregunto (i crec que això per a mi és el més important), sempre procuro recordar-me, la necessitat de dubtar "de mi", en relació amb quants i quins "dels meus records" poden ser, parcialment o totalment, "reconstruccions o creacions" meves i que, per tant, potser tenen poca (o cap) coincidència amb els fets reals.

En resum: el món de les trampes de la memòria és sempre apassionant...

--

El dibuix és del tramvia que arribava a Vallvidrera, m'imagino que fet a partir d'una foto. El seu autor és el Xavier; quan alguna vegada li he preguntat el cognom, m'ha dit només això, "Xavier Trenes". No me'l va facilitar ell, el vaig trobar per casualitat quan buscava a Internet fotos de trens fetes per ell. A més dels trens, és un apassionat de les bicicletes, en té més d'una, entre elles una esplèndida Sanromá, que de vegades ha sigut el tema de conversa, quan alguna vegada l'he trobat.

És un personatge ben curiós, en vaig parlar com a mínim una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2010/07/el-xavier.html

 

22 de juny 2025

La Villa Maria i la IA

 
La Villa Maria, que ja no ho és; amb la reforma, també han eliminat el nom que hi havia a sota del balcó (foto de 2022, abans de cap intervenció, i de 2025).

"L’any 1907, el sacerdot Marià Viñas, compositor i organista, va fer construir a Vallvidrera una torre −can Viñas o Vil·la Maria, avui seriosament danyada− destinada al repòs del seu germà, el gran tenor Francesc Viñas. Francesc s’hi va refugiar regularment per descansar de les esgotadores gires (...)".

Els xats d'IA com GPT, Perplexity, Gemini, Copilot, etc. generen textos a partir de la informació que troben a Internet. Fas la pregunta, i segons la fiabilitat de la informació que troben, el resultat és més o menys fiable. De vegades gens. Si el text generat és poc fiable, i algú l'incorpora a Internet, aquest nou text a partir d'aleshores serà també una font d'informació per als xats, quan se'ls torni a demanar un escrit sobre el mateix tema. 

És semblant al que ha passat sempre. Que si algú escrivia (o escriu), sobre un tema, i ho fa de manera documentada, doncs bé. Però si ho fa de manera poc curosa, o fantasiosa, i després ho publica, el seu text pot contribuir (contribueix) a què vagi augmentant la quantitat d'informació no fiable circulant.  Un parany, sobretot per a les persones que no contrasten les informacions que troben.

Quan vaig llegir l'article del qual està treta la cita inicial ('Sopranos i tenors', Carles Roman, El Jardí, nº 117, maig 2025.), vaig tenir aquest dubte: el text era el resultat d'un xat que s'havia fet un embolic amb les informacions trobades a internet, algunes falses? O era l'obra d'una persona "creativa", amb ganes d'arrodonir un text amb informacions no contrastades, distorsionades  o inventades? I en aquest segon cas, era conscient, l'autor, d'aquestes invencions, distorsions o desinformacions?

El de la Villa Maria és un exemple interessant. Amb el pas del temps, de mica en mica, es van acumulant a Internet diferents articles sobre la casa, de diferents persones, amb diferents errors. Uns articles que van conformant un "corpus documental" sobre la història de la casa, i que serveixen de referència a les noves persones que, sense saber-ne res, en volen saber alguna cosa.

Ara potser algú voldria que concretés el que he dit, que fes una relació dels diferents errors i fantasies que al llarg dels anys s'han anat publicant sobre la Villa Maria. O que fes un comentari, una anàlisi, de les diferents respostes que donen els diferents xats conversacionals si els preguntes (com jo he fet, per jugar una mica): "Explica'm la història de la Villa Maria de Vallvidrera, i la seva relació amb la família Viñas". 

Però això ja requereix un esforç considerable... De manera que només diré dues coses. Una, que els errors són uns quants, i d'envergadura, tant en els textos publicats, com pel que fa a les respostes dels xats. 

I dos, sobre la cita inicial: a) Marià Viñas no va fer construir la Villa Maria; b) la casa anomenada Villa Maria avui no està danyada, sinó "transformada"; c) Francesc Viñas no la utilitzava, perquè la seva vinculació era amb Moià, on havia nascut, i era allí on procurava estar quan no tenia gires (i després quan es va retirar). 

És a dir, que aquest fragment de Carles Roman (o d'un xat, i firmat per ell), no té ni un encert. (1)

--

Annex fotogràfic

Vista posterior, de fa uns anys, publicada recentment, en l'esmentat article de El Jardí, sense indicar-ne la data:

L'enderroc d'aquesta part de la casa, gener/febrer 2023:

El Jardí, fa anys, dates desconegudes:

Inici de la destrucció del jardí, gener 2024:


Espai que ocupava el jardí, febrer 2024:

Els nous habitatges, en fase de construcció, a l'espai de l'antic jardí, juny 2025:

Fotos pròpies i de diferents autors i publicacions.

--
(1) És un problema greu, aquest 100% d'errors? Bé, és un problema relatiu... La manipulació de la Història, amb majúscula, i la de les petites històries com per exemple les familiars, sempre ha sigut una realitat. Segons els gustos, objectius i conveniències dels autors. 

19 de juny 2025

Recerques limitades

 

"Hay palabras al servicio de la memoria y palabras al servicio del olvido. Y somos nosotros los que tenemos que elegir a través de esas palabras dónde nos situamos y qué queremos transmitir." Francisco Espinosa Mestre (1)

Busco algun familiar d'una persona que al final de la guerra va ser denunciada, detinguda, empresonada, i finalment alliberada al cap d'uns mesos, quan la causa que se li va obrir es va tancar amb la desestimació de la denúncia.

Intento posar-me en contacte amb dos familiars d'aquesta persona. Un em diu que no té present que aquest familiar seu hagués sigut denunciat i encausat, que és la primera notícia. L'altre no em contesta. Ho torno a intentar, i tampoc em contesta. Ho provo d'una altra manera, i igual, no res. El primer, em diu que no té contacte amb aquest altre, i ell no s'ofereix a provar-ho. No em dona cap explicació més, i jo tampoc pregunto, no insisteixo (tenia la pista d'un possible tercer parent, però quan m'hi poso en contacte em diu que, a banda de compartir el cognom, no hi ha relació familiar amb la persona que m'interessa).

Tenia curiositat per saber quin record o versió hi havia a la família d'aquesta persona denunciada al final de la guerra. La tenia, sobretot, perquè vaig conèixer el denunciant. Quan el vaig conèixer, jo encara no sabia res d'aquesta història, aquesta informació no la vaig saber fins molts anys després, quan ell feia també molts anys que havia mort.

També tenia curiositat perquè el cas és curiós: hi ha un denunciant, i allò denunciat són uns fets dels quals n'hauria sigut testimoni molta gent, però en canvi, llavors, quan s'obre la causa, no hi ha ningú que confirmi aquells fets. Al contrari, hi ha molta gent que declara a favor de l'encausat. Tant una cosa com l'altra són rellevants, perquè en aquells moments, era fàcil apuntar-se a les denúncies d'aquesta mena, per tal de "fer mèrits" davant dels guanyadors. Mentre que, en canvi, era difícil que els acusats trobessin avaladors, per la por que, llavors, els possibles avaladors també poguessin quedar en el punt de mira dels militars repressors. 

He dit que, en relació amb aquest cas, tenia curiositat, en passat. Perquè és així, la tenia, però després dels intents que vaig fer, vaig decidir que ho deixava estar. Em passa sovint: potser m'agradaria esbrinar alguna cosa, i llavors em moc, faig gestions... Però fins a un cert punt: si començo a trobar entrebancs, si hi haig de dedicar massa temps i energies, llavors normalment me'n canso, abandono la recerca. No sóc perseverant.

És així perquè, d'una banda, tinc diferents interessos, i tot alhora no es pot fer seguir, cal triar. I d'una altra banda, perquè tinc una part mandrosa. De vegades, molt mandrosa. I quan la mandra agafa protagonisme, suposo que de manera mig inconscient, per descomplicar-me la vida, aquell interès que tenia disminueix. Potser no s'esvaeix del tot, però queda aparcat en una mena de llimbs.

Potser per sempre, o fins que algun atzar, algun eventual nou fil per estirar, algun no sé què, potser fa que se'm revifi l'interès. Potser.

--
(1) Citat per Lala Isla a "Las rendijas de la desmemoria", Lobo Sapiens, 2018

3 de juny 2025

Humor gràfic i Guerra Civil


Viader. L'Esquella de la Torratxa, 18/11/1938

Havia posat el següent enllaç al final del text, però potser és millor aquí. El que diré a continuació és sobre el contingut d'aquest enllaç.

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

M'agrada l'humor gràfic, mirar acudits. Em sembla que des de sempre, tot i que amb el pas del temps m'hi he anat aviciant més. 

Ja bastant gran (al voltant dels quaranta anys), em va començar a interessar la Guerra Civil. Des d'aleshores, he llegit bastant, llibres de caràcter general, i altres sobre temes més concrets. També he anat preguntant a familiars i coneguts, què va passar a les seves famílies, als llocs on vivien. Alhora, he fet algunes consultes a alguns estudiosos, i he buscat algunes dades a algun arxiu.

Fa un parell d'anys vaig descobrir el llibre "Historia gráfica de la Guerra Civil", de Jordi Riera y Manel Capdevila (RBA, 2022). Em va agradar molt, la barreja d'història i humor gràfic. El vaig trobar molt interessant i, a partir de llavors, em va començar a rondar la idea de fer "alguna cosa" d'aquell tipus.

Sense tenir aquella idea massa definida, en vaig parlar amb un grup de gent, de cara a la possibilitat de fer alguna cosa junts. El resultat va ser que la primera versió d'aquest projecte la vam fer pública el setembre de l'any passat. Ho dic en plural, i alhora haig d'afegir que, de fet, aviat va quedar clar (des del primer moment?) que aquell projecte, oficialment col.lectiu, seria executat individualment, perquè l'únic motivat de debò era jo.

Des de llavors, he dedicat munts d'hores a mirar les publicacions humorístiques o satíriques d'aquells anys (sobretot, gràcies a les diferents hemeroteques digitals). M'ho he passat molt bé, fent això. I alhora, he anat buscant informació sobre cada un dels temes que pensava que s'haurien d'incloure, uns temes que, de mica en mica, s'han anat ampliant.

La història sobre un fet, el que sigui, és com una crònica d'un partit de futbol: els seguidors d'un equip i d'un altre, durant el partit, veuen partits diferents. I després, és clar, si en parlen, també en fan relats diferents. De fet, qualsevol observador del partit, encara que no sigui seguidor de cap dels dos equips, veurà el partit a la seva manera, i després en tindrà el seu propi relat.

De la Guerra Civil se n'han escrit molts estudis i cròniques. Primer, per part dels contemporanis, d'aquells que la van viure d'una manera o una altra. Després, per part d'aquells que, a partir del que n'han sentit explicar, o del que n'han llegit, han volgut aportar (de vegades imposar) el seu punt de vista.

Són milers, els llibres que s'han escrit sobre la Guerra Civil. Uns, de caràcter general, altres, sobre temes o episodis concrets. Des d'un punt de vista ideològic, des d'un altre... Llibres, documentals, pel.lícules. La producció que ha generat la guerra és immensa, absolutament inabastable. De vegades, amb informació contrastada, altres, molt subjectiva, o fantasiosa (aprofito: l'anomenada "novel.la històrica" ha contribuït força a la confusió, però avui deixarem estar aquest tema).

Jo sóc només una persona encuriosida pel tema. Un "aficionat", expert en no res. M'hi he acostat des de la distància de molts anys (vaig néixer quinze anys després del final de la guerra). Sóc només una persona que se sent atreta per aquell "partit de futbol", tan important, entre el Govern legítim de la República i els militars revoltats. Un partit llarg, violent, que van guanyar els segons, i durant el qual, van passar moltes coses. Llavors i després, perquè les conseqüències d'aquell partit, d'aquella victòria dels militars revoltats, van durar dècades. 

Des de llavors, molta gent es dedica a analitzar aquells fets, de manera més o menys honesta i rigorosa, a través de movioles més fiables o menys, amb resultats d'interès variable...

He tingut aquest atreviment, el caprici d'explicar-ne també la meva versió. Des dels meus punts de vista, en plural, perquè en tinc més d'un i, de vegades "discuteixen"... Sí, he tingut aquesta gosadia, perquè reconec que ho és, una gosadia, ficar-se en aquesta mena, potser, de vesper. 

D'altra banda, aquesta història, o atreviment, o afició als acudits (no sé quin seria l'ordre d'importàncies), de moment "encara està en obres". De manera que, si et mires aquestes pàgines i creus que hi ha errors, o subjectivitats massa extremes, o absències greus, o qualsevol altra cosa que no acabis de veure clara, si m'ho vols comentar (miravolant@gmail.com), em faràs un favor.

PD: A banda de les raons exposades, tenia una altra motivació, per embrancar-me en aquest projecte, una motivació sense cap relació, ni la més petita, amb res del que he dit. Però precisament per això, per aquesta falta de relació, avui no en dic res. De la mateixa manera, avui no faig tampoc cap comentari sobre el motiu pel qual el text és en castellà. Potser un altre dia.

 

30 de març 2025

Paulino Aguilera Saumell


Paulino Aguilera Saumell devia ser germà de Josep Aguilera Saumell, aquest condemnat a mort, del qual en vaig parlar dies enrere. Tots dos eren d'Òdena.

Paulino Aguilera, acusat de forma general d'Auxilio a la Rebelión, i en concret d'haver dit a uns milicians on estava amagat una persona de dretes que després va ser assassinada, va al.legar que els ho va dir perquè el van amenaçar de mort a ell, si no els ho deia. L'Ajuntament d'Òdena i el propietari de la fàbrica on treballava el van avalar, van dir que sempre havia tingut una bona conducta, mai s'havia ficat en política ni havia pertanyut a cap sindicat. 

El jutge instructor del sumari, Wifredo Cabanes, va aconsellar que la pena no fos "superior" a 14 anys, 8 mesos i 1 dia de reclusió menor (la mateixa petició que el mateix Wifredo Cabanes va fer en el cas explicat fa uns dies de Josep Badia Martí).

El 8 de març de 1943 es va dictar el "sobreseimiento provisional" de la causa. En el sumari no queda clar el temps que Paulino Aguilera Saumell va estar a la presó.

Una dada curiosa d'aquest sumari és que hi va intervenir com a secretari un altre Saumell, natural de Jorba; desconec si entre ells hi havia algun tipus de parentiu més o menys proper.


18 de març 2025

Un altre sense sostre


Es deia Mariano, y el novembre de 1945 va dedicar la foto, "cariñosamente", a la Mª del Carmen y la Paquita. Aquest Mariano, llavors tan pinxo, el trobo fa uns dies, pobre, al costat d'un contenidor, a terra,  entre altres papers també "sense sostre", escampats, a l'espera que passi algun escombriaire que s'encarregui del seu enterrament definitiu a un abocador...

 

12 de març 2025

El revolt de les monges, un altre cop

No és cap secret que l'Alberto Fernández Díaz és del PP. Només per això, hi ha gent que, digui el que digui, el que diu ja li sembla fora de lloc. Però si aquest fos un país normal, d'alguna de les coses que diu (no totes), se li hauria de donar la raó, i agrair-li que les digui. Com en el cas d'aquest escrit, "La curva de las monjas", publicat fa unes setmanes a La Vanguardia, el 8/1/2025.

"Cuando circulas por la carretera BV-1462, que une Barcelona con Sant Cugat del Vallés, en su km. 4 y muy cerca de Vallvidrera, un indicador de paraje nos informa de la proximidad del denominado Revolt de les Monges. Su peligro no es un giro a derecha o izquierda, sino la referencia de los senderos de Collserola. Sin embargo, quiero reparar en esta circunstancia por un motivo diferente: la deliberada amnesia selectiva en tiempos de reivindicación de la memoria histórica.

"La curva de las Monjas debe su nombre al asesinato en ese lugar de cinco religiosas el 27 de julio de 1936. Un discreto monolito coronado por la cruz promovido décadas atrás por sus hermanas de congregación las recuerda. No obstante, su historia, como tantas, es ignorada por casi todos y silenciada por muchos. En su muerte, ellas dieron testimonio de su fe, pero el Ayuntamiento sigue sin dar cuenta de lo acontecido en la retaguardia republicana durante la Guerra Civil.

"El Consistorio sí ha desgranado en nuestra geografía urbana un sinfín de placas y de plafones de justo recuerdo del trágico devenir de quienes sufrieron muerte o represión en aquella contienda desde el bando nacional o durante la dictadura franquista. Del mismo modo, sería de justicia no olvidar las tropelías del anarquismo y del comunismo entre los años 1936 y 1938, que contaron en demasiadas ocasiones con la pasividad de la Generalitat.

"Una barbarie silenciada de los más de 8.500 asesinados por sus convicciones religiosas o ideológicas en Catalunya. Muchos lo fueron en la Rabassada, el Morrot o en el cementerio de Montcada. Otros en el Camp de la Bota o en el castillo de Montjuïc por ambos bandos. Las 47 siniestras checas o centros de tortura, como las de Sant Elías, Muntaner, Zaragoza, Portal de l’Ángel, El Molino o Brusil, parece que nunca existieron ante el olvido municipal.

"La verdad no es la mentira de quienes reescriben y reinterpretan nuestro pasado con relatos únicos tergiversadores que silencian los horrores y errores de episodios de convivencia nefastos de la II República, la Guerra Civil, que por fratricida es aún más cruel, y la dictadura posterior.

(...)

"Las nuevas generaciones deben conocer el pasado, y las experiencias de vida de los mayores deben ponerse al servicio de la convivencia. Las privaciones y sufrimientos de antaño de nuestros predecesores, que lucharon para superar tanta adversidad y que han hecho realidad el presente, son un acicate y una exigencia personal para quienes han de encarar el futuro con oportunidades y en el hoy.

"El 18 de julio de 1938, el presidente de la II República, Manuel Azaña, reclamó en el Saló de Cent del Ayuntamiento de Barcelona "paz, piedad y perdón" y el reencuentro de todos. Aprendamos de las historias equivocadas del pasado, todas, para no repetirlas y construyamos un futuro mejor poniendo en valor lo alcanzado desde una memoria histórica sin amnesias selectivas."

He dit al principi que de vegades se li ha de donar la raó, però no sempre. Perquè el fragment que falta, i en el qual ja se li veu "el llautó PP", és aquest:

"En este 2025, desde la izquierda se abrirán debates, que no cerrarán heridas, con el pretexto de los 50 años de la muerte de Franco. Mejor sería conmemorar la cincuentena que están cerca de cumplir la transición o la Constitución, en el que es el periodo más largo de democracia y de autogobierno de la historia contemporánea española, y hacerlo dejando atrás revanchismos, intereses partidistas y sesgos ideológicos. Nuestros hijos y nietos tienen la suerte de no padecer los contratiempos bélicos, de falta de libertad y de penurias extremas que sí sufrieron sus padres o abuelos.

He parlat del llautó del Alberto Fernández Díaz perquè una cosa són les paraules que es fan servir per referir-se a aquests 50 anys: celebració, commemoració... Però a banda d'això, del vocabulari, sembla que sí que s'ha de recordar, que llavors va morir un dictador, Francisco Franco. Perquè si no es recorda, i no es subratlla que va ser un dictador venjatiu i sanguinari, malament rai. 

10 de març 2025

Revisió de sumaris

Fa bastants anys em vaig assabentar que una persona que havia conegut, llavors ja morta, al final de la Guerra Civil havia denunciat gent de la ciutat on vivia, gent que, a causa de les seves denúncies, va ser sotmesa a judicis sumaris. La persona que m'ho va dir també em va dir qui li ho havia explicat a ella.

Després va passar el temps, uns anys, fins que un dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb aquella altra persona. Em va confirmar la informació, i m'hi va afegir el nom dels denunciats.

Com que aquella informació fins llavors era només "coses que m'havien dit", vaig decidir mirar de confirmar-la. Vaig anar a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona, vaig consultar els sumaris, i vaig veure que la informació era certa. No hi havia només les referències del denunciant, sinó que incloïa les denuncies originals, manuscrites i firmades pel mateix denunciant.

Més endavant, en una altra conversa amb la persona que m'havia facilitat els noms dels denunciats, em va dir que aquell denunciant, aquells anys, també havia intervingut com a secretari en alguns judicis sumaris. Però que no em podia dir quins, ni si eren molts o pots. "En algun", em va dir. Va afegir, alhora, que actuar com a secretari no implicava intervenir  en el desenvolupament i desenllaç de la causa, que el secretari es limitava, només, al control burocràtic de l'expedient.

Va tornar a passar el temps. Fins que fa un any, buscant unes altres informacions (sobre dibuixants d'acudits publicats a revistes republicanes, represaliats a l'acabar la guerra), em vaig posar en contacte amb Juan A. Ríos Carratalá, un expert en la repressió durant la postguerra. Durant l'intercanvi de correus que vam mantenir, entre altres coses li vaig preguntar quina era exactament la funció dels secretaris en aquells judicis.

Em va dir que, en teoria, segons la normativa que els regulava, era tal com m'havien dit, però que a l'acabar la guerra eren tants els expedients oberts que els secretaris també feien altres funcions, per exemple, encarregar-se d'algunes diligències. Això, a banda de tot sovint no tenir la graduació militar requerida per a exercir com a secretaris, pel mateix motiu, el gran volum d'expedients oberts.

Aquesta informació em va fer tornar a pensar en la persona de la qual havia estat buscant informacions. Vaig escriure un altre cop a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona, i vaig demanar si em podien facilitar un llistat dels sumaris oberts a la ciutat on la persona que a mi m'interessava havia fet les denúncies. Em van dir que sí, i me'l van enviar.

Eren més de tres-cents sumaris. Molts. Vaig demanar els vint-i-cinc primers, i quan al cap d'uns dies els vaig poder consultar, vaig trobar que, en set, havia actuat com a secretari aquella persona. Em va sorprendre, perquè tenia la idea que hauria de consultar molts sumaris, abans de, potser, trobar que apareixia en algun.

Després d'aquella consulta, vaig pensar que, de tota manera, no podia descartar que fos una casualitat, el fet que aparegués en tants sumaris. És a dir, que la proporció de la seva intervenció en el total de judicis impartits a aquella ciutat hagués de ser aquella. I vaig decidir consultar els següents vint-i-cinc sumaris. En aquests altres sumaris, apareixia com a secretari quatre vegades.

D'això últim fa pocs dies. No sé si demanaré més sumaris, perquè no tinc tampoc cap intenció de fer una estadística sobre aquest tema; volia comprovar, tenir la certesa, que aquella persona havia actuat com a secretari en els judicis sumaris de la postguerra, i ara ja ho sé.

D'altra banda, el llistat de sumaris que em van facilitar està ordenat alfabèticament, a partir del primer cognom dels encausats, no per ordre de data d'inici de les diligències. Si fos el segon cas, aquest detall sí que podria influir en l'aparició d'aquella persona, més o menys, en els sumaris, segons la data, ja que podria ser el cas que, en els sumaris de segons quins anys, o no estigués a la ciutat, o es dediqués llavors a altres ocupacions.

Fins aquí, en principi el que he explicat són fets. Junt amb alguna consideració (com la de les dates dels sumaris), que em sembla de sentit comú.

Les eventuals consideracions d'altres tipus que es puguin fer a partir d'aquestes informacions ja són una altra història. També és una altra història quines van ser les resolucions d'aquells sumaris. I qui era aquella persona que va ser alhora denunciant i secretari. 

Tal com he dit, són altres històries, a banda que, el detall de qui era (i saber per què va actuar llavors com va actuar, avui ja impossible de saber), per a mi sigui el més important.

 ----------------------------

Annexos:

1 En la majoria de sumaris, saber qui era el secretari (o els secretaris, de vegades més d'un), és fàcil de saber, perquè ho diu a la portada del sumari (a banda que, a dins, aparegui també en el formulari de l'acceptació del càrrec, i en altres moments). Però no sempre, de vegades aquesta informació només figura en algun full del sumari, sobretot en els sumaris en els quals intervé més d'un secretari. En les consultes de sumaris que vaig fer, en general em vaig limitar a mirar les portades, la qual cosa vol dir que no es pot descartar, que en els sumaris consultats, aquella persona hagués fet de secretari més vegades. De fet, és el cas d'un dels set dels primers vint-i.cinc sumaris consultats; ho vaig veure ben bé per casualitat, perquè en aquell sumari en concret m'hi vaig entretenir més, buscant alguna altra cosa que ara ja no recordo.

2 La confirmació primer de la informació relativa a les denúncies, i després la relativa a la intervenció com a secretari, fa que pensi que, altres informacions que em va passar aquella persona (ara també morta), encara que de moment no les pugui considerar segures (perquè fins ara no en tinc cap prova), sí que pugui pensar que són "força versemblants", en la mesura que, fins ara, el 100% d'informació que em va passar, i que he pogut comprovar, ha resultat correcta. 

3 La falta de coincidència entre l'opinió del meu informant i la de Juan A. Ríos Carratalá, sobre el paper dels secretaris aquells anys (cal remarcar "aquells anys", perquè els immediats al final de la guerra, sobretot 1939 i 1940, van ser els de sentències més severes, i en general executades amb rapidesa, cosa que després va anar canviant), la pot explicar (és una suposició), que el meu informant em digués el que em va dir perquè sabia que la persona de qui buscava informació per a mi era especialment important, i potser va voler estalviar-me malestars. 

4 L'opinió de Juan A. Ríos Carratalá considero que estava ben fonamentada. De fet, si li vaig preguntar sobre aquest tema va ser perquè, prèviament, en la descripció dels sumaris sobre dibuixants i periodistes represaliats que fa a "Las armas contra las letras" (un llibre molt ben documentat, Editorial Renacimiento, 2024), que llavors jo ja havia llegit, es referia de vegades a aquestes extralimitacions dels secretaris en aquells judicis. Va anar així: com que vaig veure que s'hi referia, llavors vaig voler que m'ho confirmés, i em va enviar una resposta ben detallada. D'altra banda, també és cert que no es podria descartar que, segons les regions militars on es celebraven els judicis (en aquest cas, Madrid i Catalunya), el funcionament fos diferent, cosa que, d'altra banda, "considero poc probable", però sobre aquest punt no m'estenc més, perquè si no això seria inacabable.

 

18 de febr. 2025

Josep Badia Martí. Causa 029658 (1)

 

L'origen de la causa contra Josep Badia Martí (JB) va ser la denúncia presentada el 21/4/1939 per Manuel Puig Roca (MP), de sobrenom "Maringallo". MP deia de JB que simpatitzava amb les esquerres, i es referia també a una copra de pells que JB va fer a França durant la guerra, en relació amb la qual, deia que part dels diners destinada a les pells, JB la va fer servir per comprar armes. Aquesta informació de les armes MP l'atribuïa a "Sacot". D'aquest "Sacot" (posat entre cometes a la denúncia), no n'esmentava el nom real, i no torna a aparèixer al llarg del sumari. No hi havia cap més testimoni, ni cap prova, del suposat informant i de la suposada venda d'armes. 

MP era un curtidor, igual que JB. Des d'abans de la guerra, es veu que JB no tenia gaires simpaties entre els altres curtidors, perquè a la seva fàbrica oferia millors condicions laborals als treballadors. Si més no, aquesta és la versió de la seva família.

Quan es van demanar informes sobre JB a l'Ajuntament d'Igualada, el llavors alcalde era Francesc Matosas. L'informe que va fer i signar va ser ambivalent (5/12/1939). D'una banda, subratllava les simpaties republicanes de JB (cosa que llavors podia suposar penes de diferents gravetats, i en alguns casos la pena de mort). D'una altra banda, deia d'ell que era una bona persona.

JB va al.legar en la seva defensa que era fals allò de les armes, i que si ell havia gestionat la compra de cuiros a França (desembre del 1936) va ser perquè el van obligar a fer-ho, amenaçant-lo amb represàlies a la seva família, si no ho feia o no tornava. Alhora, negava la seva simpatia per les idees republicanes i feia una manifestació d'adhesió incondicional i rotunda al Glorioso Movimiento Nacional.

Hi ha referències, testimonis, de què el que va dir en defensa seva no era cert; era sabut per tothom que JB era d'idees republicanes. Però en aquelles circumstàncies era perfectament comprensible, que mentís, a la vista del que s'hi jugava.

L'acusació general contra JB, la que encapçalava el sumari, era la de "Auxilio a la rebelión". Aquell immens despropòsit jurídic perpetrat pels que realment s'havien rebel.lat. Per aquells que, llavors, no tenien gens d'interès en què els judicis fossin imparcials i justos, al contrari. Ja que el seu objectiu era dur a terme una gran depuració nacional, una neteja a fons "dels rojos" (reals o suposats). (2)

El 20/3/1943, després de diferents diligències, "DON WIFREDO CABANES BESPIN, Comandante de Infantería, Juez instructor del Juzgado Militar de Igualada", aconsellava que la pena no fos 'superior' a "CATORCE AÑOS, OCHO MESES Y UN DIA DE RECLUSIÓN MENOR".

Finalment, el 28/7/1943, el Capità General de la 4ª Regió (firma il.legible), va acordar l'arxivament de la causa. 

Entremig, des del 1939 al 1943, és fàcil imaginar que JB devia viure amb l'angoixa de quina pogués ser la sentència final, igual que tantes altres persones sotmeses, llavors, a judicis sumaris. En el resultat final hi devia tenir molt a veure la intervenció del seu cunyat, Josep Maria Lladó, alcalde d'Igualada del setembre de 1940 a l'abril de 1941, un home de dretes amb un currículum polític impecable (segons els vencedors).

Aquesta història, com moltes altres semblants de llavors, és interessant per diferents motius. D'una banda, perquè hi ha interrogants (com en totes les històries de fa tant temps). D'una altra, perquè apunta al fet que, a l'acabar la guerra, una part de denúncies es van fer, en part o exclusivament, per motius personals; aquest podria ser el cas de MP i JB (ho dic així, "podria", no afirmo res). (3)

També posa en evidència que llavors es podien obrir sumaris a partir d'acusacions tan poc consistents com aquesta, "que algú que no se sabia qui era havia dit no sé què", sense cap més prova. I igualment permet pensar que, un cop denunciat algú, al marge dels fets atribuïts (reals o no), podia ser molt determinant els avaladors que l'acusat pogués aconseguir, com en  aquest cas, sobretot, l'esmentat cunyat de JB.  

--
(1) Nº d'arxiu, 30227, nº de causa, 029658. Arxiu del Tribunal Militar nº 4, Barcelona. Aquests dos números no estan extrets de la portada del sumari, sinó de la base de dades de l'Arxiu del Tribunal Militar.
(2) Això, en relació amb aquests judicis, és a dir, a partir del moment que es van començar a fer aquests judicis. No s'ha d'oblidar que, al principi, la gent que simpatitzava amb la República, en les localitats on van triomfar els sublevats (i a les que van anar ocupant després), la gent era afusellada sense cap mena de judici, en qualsevol descampat. I llençada després a foses comunes. És veritat que no eren els únics que ho feien: on la sublevació va ser ofegada, les persones de vegades executades així (per part de grups més o menys incontrolats), eren les simpatitzants, o presumptes simpatitzants, dels sublevats.
(3) Tafanejant per internet trobo l'article "Dues cares d’una mateixa moneda. Resposta d’uns familiars afectats" (Revista d'Igualada, nº 39). Els autors es refereixen a un article sobre Manuel Puig Roca. En concret, sobre la denúncia que ell va presentar contra Pau Palmés. Com que comentar aquest article, i el previ al qual es refereix, requeriria una considerable dedicació (només el títol ja convida a reflexions importants), no en comento res; qui vulgui, els pot trobar a l'arxiu digital de la Revista d'Igualada, www.revistaigualada.cat.

15 de gen. 2025

Josep Aguilera Saumell


Josep Aguilera Saumell. Nº de causa, 9222. Referència de l'arxiu, 6394

Nascut a Òdena el 1916. Dels documents del sumari es dedueix que formava part d'un grup de persones que, a un mas dels afores d'Òdena, van anar a buscar un capellà que, poc després, va ser assassinat. El sumari no inclou cap testimoni directe que el veiés quan es va dur a terme l'execució. Ell es va declarar innocent. El 1939 va ser condemnat a mort pel Tribunal Militar Territorial 3r. Va ser executat el 1940 i enterrat a la fossa de la Pedrera de Montjuïc. L'expedient, entre les diferents diligències, inclou el protocol.lari "Enterado" de Franco. També inclou el certificat mèdic de defunció: diu que va morir "de hemorragia interna". 

Aquesta informació està treta del sumari. La informació que apareix a diferents bases de dades accessibles a la xarxa no és sempre coincident.

 

11 de gen. 2025

Ana Garbín, Antoni Campañà i Francisco Ribera

Continuo amb l'etapa del Francisco Ribera durant la Guerra Civil (1). En el documental "Anita, la miliciana tenia nom" (Toni Monné, Arnau González i Plàcid Garcia-Planas, 2024) m'assabento que la famosa foto de la noia anarquista amb el puny alçat, feta per Antoni Campañà, la va retocar el Francisco Ribera. D'una banda, per ressaltar-ne les lletres de la CNT i la FAI, d'una altra, per difuminar-ne el fons, per tal que tota l'atenció es centrés en la figura de la noia, l'Ana Garbín. Això, a més d'augmentar el contrast general entre clars i foscos, i algun altre retoc. I va ser aquesta foto retocada, no l'original, la que va tenir una gran difusió. (2)

El curiós és que, amb tota l'activitat d'aquells anys del Francisco Ribera al servei de la propaganda de la República, al final de la guerra es quedés a Barcelona, i no li passés res. Perquè altres dibuixants, o escriptors i periodistes, que no van marxar (alguns perquè no van poder, altres perquè pensaven que, "com que no tenien les mans tacades de sang" no els passaria res), després de ser empresonats van ser sotmesos a judicis sumaríssims, acusats de "auxilio a la rebelión" (pels militars que s'havien revoltat!), uns judicis que acabaven de manera generalitzada en penes molt severes, de vegades la de mort (després, de vegades commutades per penes de presó). (3)

Com és que el Francisco Ribera es va quedar a Barcelona? Com és que no li va passar res, a diferència de tantes altres persones que, amb activitats com les seves, van ser severament represaliades? Segur que hi ha una explicació, però no en tinc cap pista.

Per descomptat, el retrat que va pintar del Franco ja el 1939, òbviament el devia pintar per congraciar-se amb els vencedors. Però en aquell moment, amb l'esperit de revenja que llavors imperava, allò era del tot insuficient. De manera que hi devia haver alguna o algunes persones, de molt pes entre els vencedors, que llavors el van avalar, per tal de deslliurar-lo de ser represaliat.

L'altre dia deia que a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, a mitjans dels 70, hi havia alumnes que deien que el Ribera era un feixista. I a l'explicar-ho vaig dir que jo no en tenia ni idea. De fet, penso que segurament "no era res"; devia ser un home al qual li agradava pintar i guanyar-se la vida pintant, i que, quan va caldre pintar unes coses, les va pintar, i quan va caldre pintar-ne unes altres, doncs igual. Com tanta altra gent llavors, encara que a molts després els fallés la memòria.

Ell, més endavant, amb un ambient en conjunt menys crispat i ja menys perillós, llavors es va dedicar a pintar retrats, en general de senyores. I figures de gitanes per uns calendaris molt difosos, que era el que jo recordava d'ell.

--
(2) La referència que es fa en el documental a la intervenció sobre la foto de Francisco Ribera és molt breu, però m'imagino que els autors del documental tenan clara aquestra informació i compten amb la font fiable corresponent.
(3) Dic això sobre les severes i sistemàtiques represalies perquè ho tinc bastant fresc, ja que he estat col.laborant amb una recopilació de casos d'aquest tipus, centrat sobretot en dibuixants de vinyetes durant la guerra:

8 de gen. 2025

Francisco Franco, de Francisco Ribera (1939)


Quan durant un dels meus entreteniments buscant pintures sobre la Guerra Civil vaig descobrir aquest quadre, em va impressionar. Quan després em vaig assabentar que el seu autor, Francisco Ribera (1907-1996), era el mateix Ribera que jo havia tingut de professor de dibuix, a la llavors Escola de Belles Arts (més endavant facultat), durant el seu últim any de professor, abans de jubilar-se, va ser una bona sorpresa. 

Y la sorpresa encara va ser més gran quan, fa ben poc, gràcies a l'esplèndid bloc "Els meus cartellistes", de Santi Barjau (1), em vaig assabentar que, durant la Guerra Civil, el Francisco o Paco Ribera, com a cartellista, havia sigut un actiu propagandista a favor de la República. (2)

El record que tinc "del Ribera", aquell any a l'Escola de Belles Arts, és d'un professor que a mi no em va aportar gaire cosa, però que era molt educat i respectuós, que parlava fluix, que anava molt ben vestit... 

La gent deia que era "un feixista". Jo llavors em sembla que ni tan sols sabia bé què volia dir, això de feixista, tanta era la meva ignorància, tot i que ja devia tenir divuit anys. Però si hi penso ara, penso que aquest qualificatiu de feixista potser era gratuït, potser en part perquè, llavors, "als joves", els semblava que qualsevol persona gran, i més si portava un bigotet com el seu, havia de ser un feixista. No ho sé, no en tinc ni idea, de si "el Ribera" era o no era això que deien.

Subratllo que he dit "els semblava", perquè tal com també he dit, jo llavors era molt ignorant de tot, no tenia ni idea de res de política. (3)


A més dels cartells, llavors, potser dos anys abans de pintar el quadre de Franco, va pintar aquest de Durritu, una altra sorpresa:

--
(1) https://cartellistes.blogspot.com/2017/02/paco-ribera-per-santi-barjau.html
(2) Que Ribera va ser l'autor del quadre de Franco n'hi ha moltes referències, mentre que de l'atribució del quadre de Durruti i dels cartells a Ribera només en tinc la referència de Santi Barjau, que pel que he anat mirant del seu bloc, considero que és una persona força rigorosa, i suposo que, en relació amb aquests casos, també se'n deu haver assegurat.
(3) D'altra banda, crec que si llavors jo havia acabat a l'Escola de Belles Arts, al marge que m'agradés dibuixar, era també perquè eren els únics "estudis" en què no em calia estudiar, només anar fent gargots. I és que hi havia un problema, jo era molt mandrós, però el meu pare volia que tingués estudis, i va intentar, amb tota la seva bona voluntat i pensant en el meu futur, que fossin "de més categoria" (per exemple arquitectura), però no se'n va sortir. De fet, ni tan sols vaig acabar els estudis de l'Escola de Belles Arts.