Monseñor, de Vázquez de Sola

El general Franquísimo. Vázquez de Sola. Ruedo Ibérico, 1973

Ha sigut una sorpresa, trobar aquesta vinyeta. Feia temps que volia mirar aquest llibre, i al final ho he aconseguit. Segurament, Vázquez de Sola va ser la persona que va fer més caricatures de Franco, i alhora bones. A causa de la meva "obsessió" pels acudits i les caricatures sobre la Guerra Civil i el franquisme, volia veure-les. Però no m'esperava, en absolut, aquesta troballa. Potser la millor imatge gràfica, sobre la relació, no només "espiritual", entre Franco i Monseñor Escrivá. (1)

Del seu autor, val la pena dir-ne alguna cosa. Vázquez de Sola era un nen de nou anys, quan va començar la guerra. A San Roque (Cádíz), on vivia, es van imposar els revoltats, i ell va ser testimoni (entre altres coses) de com les dones que havien empresonat, després de rapar-les i obligar-les a prendre's purgues, els falangistes les feien desfilar pels carrers, mentre literalment s'anaven cagant al damunt, per tal que tothom veiés "quina mena de dones eren les republicanes" ("Gracias a Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras", deia Pilar Primo de Rivera). 

Va publicar els seus primers treballs el 1944, després es va traslladar a Madrid, i va acabar sent un dibuixant molt conegut. Però a causa de les seves idees (era militant clandestí del PCE), i d'algunes vinyetes provocatives, anava tenint problemes amb la censura. El tenien en el punt de mira, qualsevol moment se la podia carregar fort. Fins que el 1959, aconsellat per alguns coneguts clarividents, abans que empitjorés la seva situació se'n va anar a París.

A París, després d'uns inicis difícils (al principi va viure sota un pont del Sena), quan treballava a la construcció va caure de la bastida. A l'hospital, el metge li va preguntar a què es dedicava. Va dir que era "journaliste", i el metge va entendre "journalier", probablement perquè li va semblar més acord amb el fet que hagués caigut d'una bastida. Quan es va aclarir el malentès, el metge li va dir que li ensenyes alguna cosa, i ell va treure un dibuix gran, rebregat, en força males condicions, perquè de vegades se l'havia posat a sota de la camisa, per protegir-se del fred. El metge va quedar impressionat, va decidir ajudar-lo, i a partir d'aquí tot va canviar. Va acabar publicant dibuixos a Le Canard Enchainé, Le Monde Diplomatique i L'Humanité, a més de participar en la direcció de Ruedo Ibérico. 

Va tornar a Espanya després de la mort de Franco, i tot i la democràcia, llavors aquí va seguir tenint problemes amb la censura. Va morir a finals de 2024.

Tres dibuixos més de "El general Franquísimo":

--

(1) De la relació entre Monseñor i Franco en vaig dir alguna cosa fa temps:

https://holapronobis.blogspot.com/2024/11/del-padre-franco-1949.html

Als textos hagiogràfics dels seus deixebles (Vázquez de Prada i companyia), no em consta que hi hagi ni la més petita referència a aquesta carta. D'altra banda, aquests hagiògrafs, expliquen també segons les seves conveniències altres episodis, com que després de marxar de Madrid el 1936 (de manera del tot assenyada), llavors anés "precisament a Burgos", on Franco hi tenia el quarter general. O que més endavant, fos "precisament ell", qui prediqués uns exercicis espirituals per a Franco i la seva família. Durant els quals, és clar, com que només tractaven temes sobrenaturals, no hauria sigut correcte que li hagués fet algun comentari, per exemple, sobre els afusellaments constants que s'anaven produint, la depuració de milers de persones, la condemna a la misèria de milers de famílies privades de la possibilitat de treballar, etc. Tot això no era "sobrenatural"... Però fer-li elogis desvergonyits i demanar-li que li facilités la possibilitat de rebre l'ajuda econòmica que necessitava, això es veu que sí que era sobrenatural.

Un últim apunt, ja que hi sóc. He preguntat al ChatGPT, Perplexity i Copilot: "Quin tipus de relació van tenir Franco i Escrivá de Balaguer?" Els tres m'han donat respostes força semblants, citant com a fonts d'informació gairebé només les dels seus hagiògrafs, sense altres referències discrepants rellevants. Vaja, que aquesta gent de l'Opus Dei en saben, d'aquestes coses; s'hi dediquen.

Correspondència rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2025/12/correspondencia-rebuda-jjj.html

 

Los niños de San Ildefonso

Bengoa. El estafador, desembre 2025

Rebel. Àngel Fernández

Em trobo aquest llibre de l'Àngel (o Ángel) Fernández (1). Hi dono un cop d'ull, i la foto de la portada, junt amb el text que precedeix el relat, fan que decideixi quedar-me'l:

"L'Escamot d'execució va assassinar cinc companys meus la matinada del 10 de març de 1950. Tres més van morir en combat amb la Guàrdia Civil. A dos, la pena de mort els fou commutada per trenta anys de reclusió major, quan tan sols teníem vint anys. Vaig passar setze anys en diferents presons franquistes."

No em referiré gaire a aquell 10 de març de 1950, a la missió que tenia encomanada aquell grup de maquis de la CNT. Em referiré primer a uns quants anys abans, a partir de 1937, quan l'autor del llibre era un nen. Ho faré a través del seu relat.

"En el mes de juliol de 1937, Barcelona va ser bombardejada per mar i per terra durant tres dies, el 22, 23 i 24, i causaven la mort de 65 persones i 150 ferits, tots civils; entre ells... la meva mare. (...) Amb les presses, jo no m'havia lligat bé les espardenyes (...) "Lliga't les espardenyes". Encara no havia acabat aquesta frase quan un espetec fortíssim i ensordidor ens va aixecar i rebatre per terra violentament. Em vaig aixecar i corrents vaig anar a buscar la meva mare; la vaig trobar immòbil, a terra, amb una palidesa que feia por." 69

"Se la van emportar a la cínica de cirurgia de Santa Madrona, on pocs dies després va morir. (...) el meu germanet a penes tenia dos anys, la meva germana quatre i jo, el gran, acabava de complir-ne nou" 70

"Veient el que passava, el meu pare va prendre la decisió de col.locar-nos en una colònia de nens refugiats (...) al poble de la Cellera de Ter." 71

"A partir de l'estiu de l'any 1938, comencem a conèixer la fam. (...) Per les carreteres veiem passar molta gent, carregats de paquets, maletes, coses." 79

"Pel gener de 1939 vam tenir la visita d'uns militars (...) Uns camions vindrien a buscar-nos, ens havíem de vestir amb roba d'abric i el calçat millor que tinguéssim, ja que segurament hauríem de caminar bastant." 80

"El camió va arribar a la regió de Figueres. (...) Els tres germans vam escollir per jeure un racó de la capella (...) Quan el jaç ja estava preparat, vam sentir un soroll de motors. (...) sabíem per experiència que allò anunciava la mort. (...) Una de les bombes va caure molt a prop de la capella, la seva explosió va enderrocar una de les parets, que va caure sobre els nens d'aquell costat." 82

"Em dol pensar que tots aquests nens van ser separats dels seus pares per portar-los on estarien en seguretat (...) Però hi van trobar la mort." 83

"Vist des d'avui, resulta incomprensible que l'aviació feixista continués amb la seva bàrbara actuació quan ja no quedaven objectius militars. Sols podien trobar gent famèlica, cansada i esgotada de tant caminar." 84

"De tant en tant, passava un avió per observar i tirar una ràfega sobre la columna, que no era de ferro, sinó de moribunds." 85

"El moment més atroç era quan la nit arribava, amb el fred i la pluja incessant." 86

Ja a França

"Quin fred i quina humitat vam patir sota aquelles tendes. Quina fam! El meu germanet resistia millor que la meva germana. Així que, a la nit, posàvem la meva germana entre nosaltres dos i estrenyent-nos ben fort els uns contra els altres guardàvem la mica de calor que els nostros cossets encara podien generar." 93

"Vam recórrer quilòmetres a través de camps i vinyes; no recordo haver vist cap poble, per arribar davant d'un barracó situat vora una platja tancada amb filferrades. (...) Algunes mares van començar a cavar a la sorra amb les mans per fer-hi un sot, arrecerar-s'hi i guardar-se del vent gelat, de la humitat que ens arribava de la mar i també de la sorra llançada pel vent. Nosaltres vam fer el mateix. (...) Férem el nostre forat de manera que hi cabéssim tots tres; un cop dins, ens vam tapar amb la manta que havíem recollit pel camí de la retirada." 94

"Molts nens tenien sarna, ferides infectades o una pell que em semblava descolorida. Tots estàvem molt prims." 97

"Un dia (...) arribaren uns homes i ens van dir, amb veus amenaçadores que sols compreníem pels gestos, que havíem de sortir del barracó (...) Ens ho deien a nosaltres, els 'grans' que tot just teníem entre 10 i 14 anys. (...) Ja érem 'nens-ancians'." 99

"En poques setmanes, l'exèrcit francès és derrotat. Un èxode de 8 milions de francesos, de les Ardenes, Xampanya, Picardia, París, envaeix la 'Zona lliure', com es deia. (...) Seran molts nens que, com nosaltres es trobaran desemparats sense pares, ni sense ningú que els vulgui amb ells. (...) L'èxode la població del nord de França deixarà escenes de desesperació." 111

"A mitjan 1940, el ministre de l'Interior publicà una circular en la qual es diu que l'Estat ja no ajudarà els refugiats espanyols, incloent-hi els nens. Diu que els nens orfes hauran de tornar a Espanya o trobar una terra d'asil."112

"Feia tres anys que vagàvem de porta en porta buscant el nostre pare. (...) Poc després d'haver-nos donat la notícia, arriba un senyor desfigurat, amb la mandíbula inferior desplaçada, amb una gran cicatriu (...) En realitat, no sabia què fer i em vaig quedar immòbil, mentre els meus germans es posaven darrere meu, com per protegir-se. Aquell home em va mirar amb una mirada dolça, tendra, de compassió i, al mateix temps, com si em demanés perdó. No vaig poder aguantar-me les llàgrimes." 124

"En aquell moment, arribà el comissari. (...) Amb un francès molt defectuós, el meu pare li digué: 'El meu nom és Josep Férnandez. Refugiat espanyol. Incorporat voluntari en la 8a companyia del 114 Batalló de l'Aire. Estic ferit d'un bombarder alemany. (...) Acabo d'arribar de l'hospital amb un permís de dos dies per trobar-me amb els meus fills (...) Portàvem més de dos anys sense saber res els uns dels altres'." 126

"Els tràmits del meu pare no avançaven. Era l'època en què els alemanys, els espanyols franquistes i les autoritats de Vichy van prendre l'acord de reprimir, amb energia, els exiliats per forçar llur decisió de tornar a Espanya, on els esperava la presó o la mort." 131

De les aventures d'aquell nen i els seus germans petits, de les penalitats que van passar a partir de la mort de la mare, la gana, el fred, dels diferents llocs pels quals van passar, del sentiment de desprotecció, de solitud, primer a Espanya i després a França, en podria donar molts més detalls, però aquest grau de detall no és l'objectiu d'aquest petit text. I ara faré un salt.

A aquell nen, pocs anys després, encara un noi, el convencen perquè s'uneixi a un grup de maquis que tenen planejat introduir-se a Espanya. En teoria, havia de ser una acció ràpida i, després, tornar de seguida a França. 

"Ens vam assabentar que pels Monegros actuava una 'partida' o grup de guerrillers, format per elements de la Guàrdia Civil. (...) La missió era acabar amb aquests grups de la Guàrdia Civil. (...) L'altra missió, la més important, consistia a volar un tren especial en el qual havien de viatjar membre del govern franquista per assistir a una reunió a Barcelona." 252

Ell no ho veia clar, però va considerar que si li ho demanaven, no s'hi podia negar. A més, li van dir que ell només faria de conductor, que no participaria directament en cap acció. Després, tot es va anar complicant, i va acabar molt malament, tal com s'explica a la cita inicial.

Un últim apunt (de moment). Durant aquells anys, les activitats repressives de la Guàrdia Civil eren d'una gran brutalitat, i els atemptats d'aquells maquis, el que aconseguien era que la població de les zones amb presència de maquis visquessin sempre terroritzades: com més activitat dels maquis, més brutalitats de la Guàrdia Civil. (2) (3)

El 1950, ja no hi havia ningú amb una mica de sentit comú que pensés que aquells atemptats poguessin servir per perjudicar o fer trontollar el règim franquista. Fins i tot el PCE havia decidit abandonar aquella lluita armada, sobretot, després de la invasió fracassada de La Vall d'Aran de 1944. 

Alguna estona seguiré parlant de l'Ángel Fernández. Sobre l'edició del seu llibre (Editorial Mediterrània, 2002), sobre el barri d'Horta on vivia quan era petit, d'algunes casualitats, o no, que van fer que jo conegués algú que hi havia estat en contacte...

I alhora, "em recordaré" que aquell drama immens, amb milers de nens sense famílies, desemparats, afamats, bombardejats... és el mateix drama que pateixen, avui, a diferents llocs del món, milers i milers de nens i de famílies refugiades. O que ni aconsegueixen ser refugiades, perquè se'ls impedeix abandonar els països on, a causa de la guerra, es veuen obligades a seguir vivint sota les bombes i els atacs dels grups enfrontats.

--
(1) A l'Àngel li dic Ángel, perquè en tots els textos i documents que he trobat després de trobar el llibre, apareix com a Ángel. Una curiositat sobre el seu nom: com que ni a la portada ni als crèdits del llibre diu quin era el seu segon cognom, i d'Ángel Fernández, és clar, n'hi ha moltíssims, fins que no arribo a la pàgina 238 no m'assabento del seu segon cognom, Vicente. Gràcies a això, llavors puc començar a trobar alguna informació més sobre ell. Pel que fa al text citat, he respectat algunes construccions forçades del text i la falta de concordança dins d'algunes frases.
(2) D'aquest tema en vaig parlar quan vaig parlar de la vida al Maestrat del pare del José Vicente:
https://senseseny.blogspot.com/2022/11/jose-vicente-mestre-el-mayor-de-los.html
(3) Una altra història de maquis "que ha passat per la meva vida" és la del Manolo. Un exemple molt diferent, el seu: el de persones que, sense motivacions polítiques, s'unien a un grup de maquis, sobretot, per sobreviure:
https://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-manolo.html

Antonio Luis Baena

"En la cuna del hambre

mi niño estaba.

Con sangre de cebolla

se amamantaba."

Miguel Hernández (fragment de Nanas de la cebolla)

Els relats històrics es construeixen tant intentant fer visibles episodis o períodes del passat que havien quedat ocults o poc clars, com procurant ocultar, relativitzar o distorsionar aquests mateixos fets. Segons els interessos de cadascú. (1)

En general, els ocultadors són els protagonistes de comportaments o episodis que no volen que siguin coneguts. Ells, o els seus familiars, o els seus simpatitzants ideològics. I les persones compromeses amb la desocultació, acostumen a ser les víctimes, o quan ja han mort, els seus familiars, o els solidaris amb aquestes persones victimitzades.

Un exemple

Juan A. Ríos Carratalá és un historiador especialitzat en els judicis sumaríssims de la guerra i la postguerra (altres vegades ja he parlat d'ell). Sobre el judici a Miguel Hernández, va publicar diferents articles i un llibre, explicant, entre altres coses, la participació de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón en el judici, com a secretari judicial. (2) (3)

El fill d'Antonio Luis Baena, José Francisco Baena González (que no se sap si estava al cas de la participació del seu pare en judicis sumaríssims), quan es va assabentar de l'existència dels articles de Ríos Carratalá que hi havia al web de la Universitat d'Alacant, de la qual és professor Ríos Carratalà, va reclamar que fossin retirats. Inicialment, i de manera inesperada, la Universitat li va fer cas. Però l'escàndol que llavors es va organitzar en el món acadèmic, dels historiadors i del periodisme va ser tan gran, que la Universitat va fer marxa enrere i va restituir els articles.

José Francisco Baena, emparant-se en el dret a l'oblit, llavors va denunciar Ríos Carratalà. Un jutjat va admetre la tramitació de la denúncia, i li va acabar donant la raó, i a sobre va condemnar a una multa/indemnització de 10.000 euros a Ríos Carratalà. Al final, el cas va arribar al Suprem: no va donar la raó a José Francisco Baena, i li va fer pagar les costes processals.

Un altre intent de José Francisco Baena, basant-se en "el dret a l'oblit digital", va ser (a través d'una reclamació a l'Agencia Española de Protección de Datos), que Google no indexés cap pàgina de Ríos Carratalà en què sortís el seu pare. Aquí, també va fracassar.

Però José Francisco Baena no parava, i ja havia aconseguit posar en marxa un altre procés judicial paral.lel. I una jutgessa de Cadis li ha donat parcialment la raó. Contra la decisió de la jutgessa, la fiscalia ha interposat un recurs, ja que considera que la decisió de la jutgessa va contra el dret a la informació (a més, segons sembla, la jutgessa va basar la seva sentència en una llei derogada). Ara, cal veure com acabarà aquests altre episodi del culebrot, i si acaba malament per a José Francisco Baena, si llavors ho durà al Suprem, al Constitucional, al Tribunal Europeu dels Drets Humans...

En la seva croada per defensar "l'honor" del seu pare (i alhora, "el dret a l'oblit", cosa curiosa, si segons ell del seu pare tot havia estat honorable), José Francisco Baena va crear un web. Ho va fer per poder defensar la seva causa i, alhora, desqualificar de manera grollera i agressiva Ríos Carratalà. Sense acompanyar tot aquell soroll amb arguments mínimament consistents (4). De fet, si José Francisco Baena considera que Ríos Carratalà ha difamat el seu pare i atemptat contra el seu honor, Ríos Carratalà, actualment, té molts més arguments, realment consistents i fàcilment demostrables, per denunciar José Francisco Baena per aquestes mateixes acusacions. Paradoxes de la vida (val a dir que en absolut excepcionals, malauradament).

José Francisco Baena defensa un victimari, el seu pare. En la seva defensa, no està sol: fins i tot hi ha jutges que li han donat la raó. Cosa que, d'altra banda, no ha d'estranyar ningú, perquè defensors dels victimaris n'hi ha en tots els àmbits, també en la judicatura: des de la judicatura, també hi ha qui, amb les seves sentències, vol contribuir a la construcció de relats acords amb les seves idees. En aquest cas, un relat determinat sobre els judicis sumaríssims, enfocat al blanquejament o relativització de la manca de garanties processals d'aquells judicis. I al blanquejament o relativització, en general, de l'abast dels crims dels militars revoltats, i dels del règim franquista que va venir a continuació.

Ríos Carratalá, en canvi, defensa les víctimes: vol visibilitzar abusos i crims, i per fer-ho assenyala els victimaris que van contribuir a la victimització d'aquelles persones. És normal: si fas una denúncia, i més de fets tan greus, has d'aportar proves. Ell ho fa a partir de la documentació existent, per exemple (entre altres documents), el contingut dels sumaris. 

Els sumaris d'aquells judicis són documents molt interessants, i bastant incòmodes per a algunes persones: són uns papers que, òbviament, sovint els defensors dels victimaris haurien preferit, desitjat, que haguessin desaparegut (Ríos Carratalá en els seus articles també inclou opinions i hipòtesis, però les separa de manera prou clara, per a qualsevol persona mínimament objectiva, de les informacions documentades).

Per què m'interessa aquest cas concret? Per diferents motius. Perquè, en general, m'interessen els anys de la guerra i la primera postguerra, i de manera més concreta els judicis sumaríssims de llavors. Per això i perquè, en la meva família, hi va haver persones assassinades al principi de la guerra. I també hi va haver, en la meva família, al final de la guerra, persones denunciades, persones denunciants, persones avaladores, persones que van entrar a la presó, persones que van intervenir en els judicis sumaríssims...

M'interessa pel que he dit, i perquè també m'interessa, en general, el tema de la conservació de documentació que, més endavant, un dia, potser pot servir, per exemple, per avalar o desmentir un relat determinat sobre fets passats. (5)

--
(1) De fet, és bastant habitual que una mateixa persona faci les dues coses: subratllar allò que vol que protagonitzi el relat de torn, i procurar ometre o desdibuixar allò que li faria nosa en el relat que vol compartir. En realitat, fins a un cert punt, crec que tots ho fem. Això sí, amb diferències importants de grau, de desvergonyiments, etc.
(2) El resum que faig d'aquest cas és molt simplificat. A qui li interessi, no tindrà problemes per trobar-ne molta més informació, ja que se n'ha anat parlant molt, des que José Francisco Baena va iniciar les seves gestions per intentar eliminar les referències al passat del seu pare. Una opció pot ser donar un cop d'ull a l'entrada de la Vikipèdia sobre Antonio Luis Baena:
https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Luis_Baena_Tocón
(3) No va ser l'únic judici sumaríssim en què l'alferes Antonio Luis Baena va participar com a secretari judicial; durant un temps va ser la seva ocupació, principalment al Juzgado Militar de Prensa, presidit per Manuel Martínez Gargallo, un antic escriptor humorista reciclat llavors com a jutge franquista, implacable contra periodistes i escriptors republicans, alguns dels quals anys enrere havien sigut companys seus en tertúlies de bars.
(4) Sobre el rigor dels estudis acadèmics de Ríos Carratalá, entre els entesos no hi ha discrepàncies.
(5) No només arxius oficials com els dels sumaris de la postguerra, sinó també d'altres tipus (per exemple, familiars).

Desertor, divisionari, confident... històries familiars silenciades

Amb la guerra ja començada, van cridar els de la seva quinta, i es va haver de presentar. El van enviar al front. Al cap d'un temps, es va passar als de l'altre bàndol, el dels revoltats, amb els objectius dels quals es devia sentir identificat. 

Quan després de la guerra van demanar voluntaris per anar a la División Azul, com que la seva vida era precària, s'hi va apuntar, és probable que confiant en els beneficis que en podria treure. Va sobreviure a aquells anys de combats a Rússia, en condicions extremes, lluitant al costat dels nazis. Quan el van repatriar, va tenir una gran decepció: pensava que ell i els seus companys serien rebuts com herois, però es va sentir menystingut, abandonat, sense ajudes per reprendre la vida de civil.

Per vocació o necessitat, o les dues coses alhora, es va fer confident de la policia franquista, llavors dedicada a una activitat repressora sistemàtica contra els perdedors de la guerra. Alhora, es va afiliar a la Falange, dins de la qual va anar aconseguint algun càrrec de responsabilitat intermèdia. Les coses li van començar a anar millor. Es va casar, va tenir fills. A casa, no parlava mai dels anys de la Guerra Civil, ni dels de la División Azul, ni del seu compromís amb la Falange, i encara menys, de les seves activitats com a confident de la policia.

Va morir bastant jove. Van passar els anys. Un dia, el seu fill, quan tenia divuit anys (només en tenia set quan va morir el pare), remenant andròmines a les golfes va trobar una capsa plena de papers. Va veure que eren del seu pare, i va preguntar a la seva mare què era allò.

La mare li va dir que no tenia ganes de parlar-ne, perquè s'havia passat la vida patint. Primer, a causa de les col.laboracions del pare amb la policia franquista, i llavors, a causa de les activitats del fill. El fill s'havia ficat en política, en grups antifranquistes, i quan sortia de casa, com que encara que ell no n'hi parlés, ella ja sabia a quines activitats es dedicava, sempre pensava que potser el detindrien, que potser no tornaria.

Sense l'ajuda de la mare, revisant els papers de la caixa, el fill es va anar assabentant de la vida del seu pare. Alhora, a partir del que va anar trobant, va anar preguntant a algunes persones, i de mica en mica va anar completant o confirmant algunes d'aquelles informacions.

Segona part

Un dia que quedem, en principi per parlar d'un altre tema (també relacionat amb la Guerra Civil), aquest fill m'explica tot això.

Després d'explicar-me la història, em diu que va a un taller d'escriptura sobre memòria històrica, i que quan va explicar aquesta història del seu pare a la professora, ella li va dir que n'hauria de fer un llibre. Ell li va dir que no podia ser, perquè hi havia episodis de la vida del seu pare que desconeixia.

La professora li va dir que això no tenia gens d'importància. Que en una novel.la històrica, si una cosa no se sap, s'inventa, per tal que el relat mantingui la coherència i l'interès. Que tothom ho fa.

Si la història del seu pare jo l'havia trobat interessant, aquesta de la professora també em va agradar. Mira que bé: ja no es tracta, en una novel.la històrica, de reconstruir episodis o escenes dels que se'n té informació, de manera que la forma com es presenten (respectant l'essencial del fons), siguin versemblants, sinó, directament, sense manies, si convé, inventar episodis sencers.

No és cap sorpresa: és un dels motius pels quals, com  norma, no llegeixo mai novel.les històriques. No m'interessen, ja que en aquesta mena de literatura no saps mai la part real d'història que hi ha. No saps la part que tenen d'invenció o distorsió, fruit  de la creativitat i fantasia de l'autor, en general amb una intenció comercial. I no saps tampoc, quan és el cas, la part condicionada pel propòsit de l'autor de donar una determinada versió d'un episodi històric, una versió acord amb la seva manera de pensar, amb allò que vol ressaltar i allò que vol ocultar d'aquell episodi.

En resum, o per dir-ho d'una altra manera: "novel.la històrica" és un oxímoron.

Terraplanisme 3.0

Erola. Elestafador.com, novembre 2025

 

Judicis sumaríssims i denunciants

He llegit "Perder la guerra y la historia", de Juan A. Ríos Carratalá (Editorial Renacimiento, 2025), la continuació de "Las armas contra las letras", que havia llegit fa un any. El tema dels dos llibres són els judicis sumaríssims del Juzgado Militar de Prensa de Madrid durant la immediata postguerra. Però moltes de les reflexions que fa l'autor valen per a tots els judicis de la postguerra, no només els de periodistes i escriptors en aquell jutjat.

En aquest volum, de vegades tenen un protagonisme molt important els denunciants, a partir de les denúncies dels quals s'iniciava la instrucció de molts casos, de vegades sense cap mena de prova que avalés les denúncies. Llavors, això era bastant secundari, o indiferent: als militars instructors els podia ser suficient una denúncia sense proves (de vegades potser motivada per conflictes o interessos personals), per començar la instrucció. Una instrucció que podia dur a l'obertura del judici corresponent, a càrrec d'un jutge militar (tot el procés anava a càrrec dels militars), durant el qual, de vegades, en absolut excepcionals, les eventuals proves de descàrrec presentades podien ser ignorades, així com el testimoni dels eventuals avaladors de l'acusat. 

Durant la immediata postguerra, amb la voluntat de reprimir i castigar "de manera exemplar", aquesta forma d'actuar no era cap raresa. I les sentències de mort, en judicis amb aquesta manca absoluta de garanties, es dictaven amb una gran facilitat.

No estic exposant la meva opinió, dic el que explica Ríos Carratalá en els seus llibres, molt ben documentats, amb l'exposició de diferents casos, alguns de persones conegudes. Ríos Carratalá s'ha fet un tip de revisar sumaris i de consultar diferents arxius i hemeroteques, per tal d'anar completant, fins al punt que era possible, la informació de cada cas presentat.

Llegir textos com aquest  impressiona. Veure les conseqüències que, llavors, podia tenir una denúncia. Per exemple, la denúncia d'un fet tan "intolerable" com que algú era una persona "d'idees republicanes". Unes conseqüències que els denunciants no ignoraven. I que en el millor dels casos, si el denunciat finalment era absolt, de moment ja havia passat uns quants mesos, o algun any, empresonat, amb la por permanent d'acabar executat, o amb una condemna de llargs anys de presó.

Avui, ser conscient d'aquell ambient de denúncies i repressió ferotge impressiona molt. Sobretot, si a més has conegut persones que van ser denunciants, o que van participar d'alguna manera en la instrucció dels sumaris.

És el que em passa a mi. 

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

 

https://divagaccions.blogspot.com/2025/10/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

Caricatures de JM Calull

L'autor d'aquesta autocaricatura, Josep Maria Calull, fa anys que és mort. Era un gran caricaturista, aficionat però de qualitat professional. Fa poc un fill seu va autoeditar un llibre amb les caricatures del seu pare, un llibre ben editat i amb unes reproduccions molt bones. Em va alegrar la seva decisió, perquè considerava que l'obra del seu pare la justificava. A més, vaig tenir una mica a veure amb la iniciativa del llibre, sobretot fent de corcó, al fill, perquè es decidís a fer-lo.

A continuació, adjunto algunes de les caricatures del llibre. Les he triat, aquestes en concret, per dos motius: tant per la seva qualitat, com perquè vaig conèixer les persones caricaturitzades (a ell també el vaig conèixer). Amb alguna d'aquestes persones, fins i tot vam tenir una gran amistat. Amb altres, per exemple, amb una vam tenir alguna enganxada, perquè era un home molt pinxo i cregut (el de la penúltima caricatura), i amb el de l'última, vam estar a punt de matar-nos (per culpa meva).

La proporció d'homes i dones en el conjunt de les caricatures que va fer és bastant la d'aquesta petita selecció. També feia caricatures d'algunes dones, però a elles preferia pintar-les de manera realista. Ben realista i, de passada, fer-los més grans els escots, o escurçar-los les faldilles... Però com a pintor era bastant mediocre, res a veure amb la seva excel.lència com a caricaturista, per això no adjunto cap de les seves pintures.

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

https://divagaccions.blogspot.com/2025/09/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

 

Pilar i Mercedes

Vaig al cementiri a saludar els meus pares i descobreixo que, ell, hi té dues parentes més enterrades, parentes d'aquestes que jo en dic "parentes llunyanes", d'una llunyania desconeguda, però si més no real per la part d'Adam i Eva...

Els seus noms no surten a les làpides dels nínxols on estan enterrades, només surten els seus segons cognoms, inclosos en els d'altres enterrats al mateix nínxol, presumiblement morts abans que elles. Faig aquesta descoberta "familiar", diguem-ho així, perquè jugo una mica amb el buscador del panell interactiu que hi ha a l'entrada del cementiri.

Després, passejo una estona pel cementiri, pels diferents passadissos de nínxols i per les zones de mausoleus. Tot passejant, veig que l'ametller del mausoleu del Joan Maragall té ametlles, ja prou madures. N'agafo algunes, les trenco amb una pedra que trobo i me les menjo (i després recullo les closques). Suposo que als descendents del Joan Maragall no els semblarà malament, que m'hagi pres aquesta llibertat.

Els cementiris són "petites ciutats", curioses, amb els seus carrers, barris, uns humils, i altres "de gent més benestant". Per exemple, a una zona del cementiri, ombrívola, hi ha una paret de nínxols força bruta, deteriorada, plena de cagades de colom; si el cementiri és com una petita ciutat, això seria un suburbi. Alhora, a les zones "nobles", de mausoleus, n'hi ha de molt espectaculars (alguns ben conservats, i d'altres amb diferents graus d'abandonament). 

Nínxols i mausoleus, mirats en conjunt, són una bona imatge del ventall de maneres diferents de voler ser recordats. Hi ha de tot, nínxols només amb el nom pintat a l'envà que els tanca, fins als mausoleus més pretensiosos, de famílies que, fins i tot al cementiri, han volgut ser distingides. Com si els cadàvers no fossin tots iguals, un cop sebollits (d'altra banda, és entendridor, veure escrit en una làpida potser de principis del segle XX: "Sempre et recordarem").

A un petit passadís pel qual deu passar poca gent hi trobo, a terra, un colom mort de fa alguns dies, amb un munt de formigues feinejant al voltant i damunt seu. Un recordatori més, aquí al cementiri, de la finitud d'existència.

(la Pilar i la Mercedes eren la Pilar Saumell Domènech i la Mercedes Saumell Farrè)

El requetè de plom

El segon requetè de plom

El meu pare va morir fa vint-i-set anys, la meva mare en fa vint. Al nínxol on estan enterrats, protegit per una porta de vidre amb pany, hi havia un soldat de plom: un requetè de la guerra civil. Suposo que el va posar la meva mare: el meu pare havia fet la guerra amb el Terç de Requetès de Montserrat.

Fa uns dos anys, el soldat va desaparèixer. Què havia passat? El més probable era que a algun visitant del cementiri li hagués agradat el soldat de plom, que hagués obert el pany d'una manera o una altra, i se l'hagués endut.

Vaig pensar que, fos el que fos el que hagués passat, estaria bé, trobar un altre requetè com aquell. Vaig començar a fer alguna gestió, per internet, i també vaig anar a alguna de les poques botigues de Barcelona que encara tenen algun soldat de plom. Sense èxit.

Fa uns mesos, vaig fer un nou intent, i aquesta vegada vaig tenir sort: vaig trobar un requetè, un soldat de plom, en una botiga d'objectes militars. Visca!

Com que l'explicació més plausible de la desaparició del requetè era que algú l'hagués pispat, vaig pensar que estaria bé, preguntar si hi havia alguna mena de pany una mica més segur. 

Vaig preguntar a un serraller si hi havia bombins més segurs, i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre serraller, i em va dir que la solució era, tenint el bombí i la clau, fer una correcció al bombí i a la clau, per tal que fos més difícil d'obrir. 

Com que cada un m'havia dit coses diferents, vaig buscar l'opinió d'un tercer serraller. Em va dir que cap dels dos tenia raó, que obrir qualsevol pany d'aquest tipus (com els que es poden posar a la porta d'un nínxol), era molt fàcil. Encara que no tinguessis cap clau: només calia ficar un bon tornavís al pany i fer-lo girar amb força. Que ell ho havia fet moltes vegades.

Aquest últim és el que em va convèncer. I em van anar passant les ganes, si més no de moment, de posar al nínxol el requetè que tant m'havia costat trobar. 

Al final, he posat al nínxol l'estampa d'un requetè. A veure si als altres germans els sembla bé. I més endavant, ja ho veruem... 

Segona part

De la desaparició del requetè n'havia parlat amb un germà, ell també n'estava al cas. Quan vaig trobar el nou sodat de plom, un dia li vaig ensenyar. Li va agradar, però em va dir que la boina d'aquest requetè soldat de plom duia borla, i que ell creia que les boines dels requetès de Montserrat no en duien. 

Vaig fer una petita investigació. D'una banda, al primer llibre de Mossèn Nonell ("la primera autoritat" en tot el relacionat amb el Terç de Montserrat), vaig veure que a la portada hi havia el dibuix d'un requetè amb borla a la boina. Vaig revisar també algunes fotos antigues del Terç de Montserrat, i vaig veure que, en alguns actes solemnes, algun requetè també duia borla a la boina. Però, en canvi, en les fotos del front, no en duien.  És a dir, que sembla que tenien la boina de feina, i també (els que la tenien), la boina de mudar.

La portada del llibre i l'estampa

Foses comunes

L'obertura actual de foses comunes del temps de la guerra, amb restes de soldats republicans, o de persones represaliades a la rereguarda dels revoltats, és motiu d'enfrontament entre aquells que consideren que és "remoure el passat", que després de tants anys s'hauria de passar pàgina, i aquells que consideren que l'obertura d'aquestes fosses, i l'exhumació dels cossos que hi ha i el seu enterrament de manera digna, és un deure històric.

És un tema complicat, i tothom pot tenir la seva opinió i la seva raó, però alhora sembla que els defensors de girar full, hereus directes, o ideològics, dels vencedors, avui estan poc legitimats per dir el que diuen. Això, si de cas, sembla que només ho podrien dir els altres (els hereus directes, o ideològics, dels perdedors).

Els primers no tenen aquesta legitimitat perquè els vencedors, a l'acabar la guerra, ja es van dedicar a recollir els seus morts, de manera sistemàtica, alhora que impedien, de manera encara més sistemàtica, que els familiars dels soldats republicans, o dels civils represaliats a la rereguarda franquista, poguessin fer el mateix. Una prohibició que es va mantenir  durant tota la dictadura, i que després, durant molts anys i ja en democràcia, es va convertir en obstrucció.

Una de les diferents iniciatives dels vencedors per recuperar els cossos dels seus morts, identificar-los, i enterrar-los d'una manera digna, va ser la dels excombatents del Terç de Montserrat. Ells, com era habitual llavors, van buscar els seus morts, alhora que no tenien gens d'interès en recollir, i enterrar de manera digna, els cossos dels soldats republicans als quals s'havien enfrontat, per exemple, durant la Batalla de l'Ebre (ho reitero: llavors als familiars d'aquells soldats republicans els era impossible fer-ho).

Al Terç de Montserrat, format per voluntaris, tots eren catòlics. Eren uns soldats que resaven cada dia el rosari. I que quan era possible oien missa, combregaven i es confessaven. Tenien com a consiliaris ("persones que aconsellen els dirigents", diu el diccionari), mossens que se suposa que devien predicar (però potser és molt suposar, en aquells moments), allò que, "als ulls de Déu", tots som iguals.

Bé, sobre la missa, el rosari i les confessions, el que he dit és el que deia i reiterava en els seus llibres Salvador Nonell, l'historiador del Terç de Requetès. Durant la guerra soldat, i després, ordenat sacerdot, també consiliari de la Germandat d'Excombatents del Terç.

És cert que, vint-i-vuit anys després d'haver recollit els seus morts, van anar a Punta Targa, el lloc d'una de les accions bel.líques en què van intervenir (i també una en què van tenir més baixes). Hi van anar i van recollir les restes dels cossos de soldats republicans que van trobar, i les van posar juntes en un ossari, al damunt del qual hi van erigir un monòlit en record d'aquells morts. (1)

Cal remarcar-ho, encara que ho fessin vint-i-vuit anys després, i que fos només un ossari, sense intenció (i sense la possibilitat, ateses les circumstàncies de llavors), d'identificar els morts; cal remarcar-ho perquè era una excepció. La norma, tal com he dit, era la prohibició, l'obstrucció. 

La foto inicial correspon a aquella recollida de 1968. És una foto estranya, a mi em fa la sensació com si hagués estat "escenificada". Trobo que crida l'atenció, sobretot, que gairebé totes les calaveres estiguin en la mateixa posició, "mirant a la càmera". I posats a imaginar possibilitats, potser tampoc no es podria descartar que la mainada d'algun poble proper, durant aquells vint-i-vuit anys, s'hagués entretingut jugant amb les calaveres... Ves a saber.

D'altra banda, estiguessin com estiguessin (si el 1968 no estaven exactament així), feia vint-i-vuit anys que estaven a la intempèrie per aquells ermassots, cosa que també sobta, que unes restes humanes haguessin estat tants anys a la vista, com si fossin ossos de caps de bestiar que el sol i el temps havien anat descarnant. Perquè en els relats de Salvador Nonell no hi ha cap referència, a què llavors s'hagués fet cap mana d'excavació, sinó només a la recollida d'allò que estava a la vista. (2)

El text que acompanya la foto, al llibre d'on està treta, diu: "Antigua posición del ejército 'popular' en Vilalba dels Arcs. Macabro aspecto que ofrecía 'Punta Targa' antes de que la hermandad del Tercio de Montserrat recogiera y sepultara aquellos huesos en un osario bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968." (3)

--

(1) També és cert que en el monòlit s'hi haurien pogut estalviar la inclusió de la creu, ja que posar-la de fet era "imposar-la", a uns morts que potser no l'haurien volgut. 

(2) També podria ser que, com que les posicions que ocupaven els republicans el 1938, els requetès, malgrat intentar-ho, no les van poder assaltar, després, quan el 1940 van anar a recollir els seus morts, potser ni tan sols es van acostar a les antigues  trinxeres dels republicans, tot i que les tenien a tocar.

(3)  La reproducció del final de la frase, "bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968", és literal. Foto i text: "Diario de amor y paz : història de la hermandad del Tercio de Requetés de Ntra. Sra. de Montserrat (1939-2000)", Salvador Nonell, autoedició, 2000.

Silencis

 

A la pel.lícula 'El maestro que prometió el mar' (Patrícia Font, 2023), quan els falangistes arriben a la plaça del poble amb el mestre ferit i ensangonat, brutalment apallissat, el cap dels falangistes es dirigeix a l'alcalde i, de manera amenaçadora, li pregunta si el mestre és "un rojo y un enemigo de la patria".

L'alcalde té unes idees diferents de les del mestre, però sap que és una bona persona, un bon mestre, que ha motivat els alumnes, i que l'estimen. Però està doblement aterrit, a causa de les amenaces del cap dels falangistes, i de la visió del mestre torturat. I, mort de por, diu: "Así es"

L'alcalde és un bon home. I també una persona normal. No és un heroi.

Quan ens sentim amenaçats, quan sentim la nostra família amenaçada, quan potser pensem, com l'alcalde, que si a nosaltres ens maten a sobre ves a saber què passarà llavors amb la nostra família, és molt difícil, ser un heroi. Perquè en situacions extremes, d'herois n'hi ha pocs. És poca, la gent capaç d'assumir les conseqüències d'enfrontar-se als violents, als assassins, als repressors, sobretot quan ells actuen de manera impune. 

El normal és que la gran majoria ens acovardim.

Per això, davant de casos com el de l'alcalde, més que judicis, sembla que seria preferible, i més humanitària, una actitud comprensiva i compassiva.

Durant la guerra, moltes persones es van trobar en situacions extremes que haurien volgut no haver de viure. Però s'hi van trobar, i les van haver de gestionar com van poder. De vegades, no de forma admirable, o ni mínimament correcta, sinó només amb l'angoixa i la desesperació de seguir vius.

Aquest és una de les explicacions en relació amb el fet que, gent que va viure la guerra, després no en parlés. D'altra banda, com que a la guerra les situacions en què es trobava cadascú, els papers que va interpretar, les motivacions que tenia, etc., no eren les mateixes, després, les raons per no parlar-ne també podien ser diferents.

A la pel.lícula, l'avi de la noia (la noia que va a la fossa que s'està exhumant per buscar pistes del pare del seu avi), és un home que ha arribat a la vellesa sense haver parlat mai del que ell va viure durant la guerra. Ni una paraula, ni del que va viure, ni del que va passar amb el seu pare, ni del que li va passar al mestre. Ell llavors era un alumne d'aquell mestre. I també era a la plaça, quan van arribar els falangistes amb el mestre torturat i deformat.

Després, va marxar del poble, va anar a viure lluny, i mai no va explicar res, a ningú de la família que va formar, del que va viure quan era un nen.

Parlar del que va passar durant aquells anys, i parlar de casos concrets, no és fàcil. És complicat, i sovint arriscat. Però fer-ho també és un exercici de lleialtat cap a les víctimes, tant cap a les que van morir, com cap a les que van viure aterrides sota l'amenaça de la repressió.

Hi va haver molts silencis. Silencis diferents. També el dels victimaris, el dels criminals.

A una altra pel.lícula, 'La mujer del anarquista' (Marie Noelle i Peter Sehr, 2008), l'home que havia promès al seu cap (el qual sempre l'havia tractat molt bé, i fins i tot l'havia acollit a casa), que quan entressin a Madrid els vencedors s'ocuparia de la seva dona, per tal que no tingués problemes, després, quan entren, a més de denunciar el germà de la dona (que acaba afusellat, només per no ser de dretes), també extorsiona la dona i s'acaba apoderant del pis (quan és confiscat i posat a la venda pels militars).

A l'acabar la guerra, hi va haver moltes persones que van fer denúncies de vegades només motivades per odis personals. O per obtenir la confiança dels vencedors. O per obtenir beneficis materials; per aprofitar-se dels expedients de depuració que facilitaven apropiar-se dels béns dels absents o difunts republicans. O per qualsevol altre motiu mesquí. (1)

Aquestes persones, és clar, sobretot anys després, quan la dictadura s'anava acostant al seu final, no tenien gens d'interès a recordar i parlar d'aquelles actuacions seves miserables, motivades per l'interès personal. Unes actuacions que de vegades havien significat la mort, o anys de presó, de molts republicans, i la misèria de moltes famílies. De persones i famílies de republicans que, sovint, l'únic "delicte" que havien comès era haver sigut persones d'idees republicanes, o tenir un parent que les tenia. 

Hi ha gent que està en contra de l'exhumació de les foses comunes de la guerra, diu que és una manera de mantenir viu el conflicte, en lloc de girar full, després de tants anys. També hi ha gent que està en contra de "l'exhumació de les memòries", per exemple les familiars, amb el mateix argument.

Cadascú es posiciona on vol, o on pot, on és capaç de sostenir-se. A mi m'agrada, en la mesura que sigui possible, conèixer. No amb la intenció de fer judicis, sinó perquè em sembla que és millor conèixer que ignorar. 

També, quan allò que acabem sabent hauríem preferit que fos diferent.

Un annex

La primera pel.lícula està basada en la història real del mestre Antoni Benaiges, però és un relat, novel.lat, molt "imaginat", fet a partir d'algunes dades. La segona no està basada en cap història concreta, sinó en diferents històries de l'època, a partir de les quals es va el.laborar el guió. Si he triat aquestes dues pel.lícules no ha sigut per la seva fiabilitat històrica, sinó només perquè em semblaven dos referents que em podien anar bé, per parlar del que volia parlar.

Les històries de ficció basades en fets històrics poden tenir aquest tipus d'utilitats. Però alhora és important, recordar que són relats novel.lats (del tot o en part, segons els casos). En la primera pel.lícula, el risc de confusió val a dir que és més gran, perquè a l'estar basada en una etapa de la vida d'una persona real, de la que a més se n'han conservat algunes informacions concretes, pot ser més fàcil, una eventual confusió.

--
(1) Ho afavoria 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 9/2/1939, una aberració jurídica (igual que les acusacions de "auxilio a la rebelión" en els judicis sumaris), que tenia un clar objectiu venjatiu i que va enfonsar en la misèria i la marginació milers de famílies.

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

https://divagaccions.blogspot.com/2025/06/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

Correspondència rebuda

L'Església del Sagrat Cor

El dia que vaig anar a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró a donar un cop d'ull als llibres de mossèn Nonell vaig voler aprofitar per anar a veure l'església del Sagrat Cor, l'església que mossèn Nonell, fill de Mataró, havia pagat, perquè a aquell barri no n'hi havia.

A la biblioteca, primer vaig preguntar a tres bibliotecàries que estaven de tertúlia si sabien qui era Salvador Nonell. Cap en tenia ni idea, i això que els seus llibres els tenen classificats dins de la col.lecció local.

Vaig demanar els llibres. Els tenien al magatzem. Els van anar a buscar, i em vaig passar unes tres hores llegint-los o fullejant-los. Quan els vaig tornar a la bibliotecària, com que em va dir que era de Mataró, li vaig preguntar si sabia on era l'església del Sagrat Cor, i em va dir que no ho sabia.

Com que tenia una idea d'on havia d'estar (una idea, perquè no anava amb cap aplicació al telèfon d'aquestes que et guien), mentre hi anava vaig preguntar a quatre persones diferents si sabien on era. Dues em van dir que no ho sabien, una em va indicar una direcció equivocada, i una altra em va dir que al barri no hi havia cap església. No em vaig desanimar, i al final vaig arribar a l'església. Però la veritat és que, d'entrada, no la vaig saber veure.

Jo buscava "una església", l'edifici d'una església. Era la idea que tenia després d'haver llegit com en parlava mossèn Nonell. L'església ocupa els baixos d'un edifici de pisos, i té una entrada petita, difícil de distingir per poc despistat que vagis. Com jo aquest dia, tal com he dit, "anava buscant una església", doncs vaig passar de llarg.

Estava tancada. Si hi hagués arribat un parell d'hores abans hi hauria pogut entrar, perquè en un cartellet deia que a les sis cada dia hi resaven el rosari (i a les 10 del matí, missa). I si hi hagués pogut entrar, hauria pogut mirar "com" hi estava enterrat mossèn Nonell, cosa que, des que ho vaig saber, fa molts anys, potser des que va morir, que estava enterrat a l'església que ell havia pagat, és una cosa que em tenia, em té, encuriosit.

Segons les explicacions de mossèn Nonell (o segons la manera que jo les havia entès), l'església s'havia construït en un terreny o solar de la seva família, "els de Cal Bon Minyó". Ell l'havia pagat, suposo que "amb una operació immobiliària" afegida: la construcció del bloc de pisos a canvi de la cessió dels baixos (això és només una suposició, "el procediment"; el que sí que és constatable és l'existència del bloc de pisos i els baixos amb l'església del Sagrat Cor). 

D'altra banda, això que he dit de la cosa immobiliària és poc rellevant, ja que l'objectiu de mossèn Nonell era que al barri hi hagués una església, i ho va aconseguir. Està al número 10 del carrer d'Aribau. (1)

Foto del Google Maps. En volia fer una jo, però al davant hi havia aparcada una furgoneta molt més gran que aquest cotxe, una furgoneta que tapava completament l'entrada a l'església, i que va contribuir, quan vaig passar per primer cop per davant (per la vorera de l'altre costat), a què no veiés l'entrada de l'església.

Recordatori amb motiu de la seva mort:

Invitació per anar a la missa amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, de la qual es dedueix que la Germandat del Terç de Requetès segueix existint (i que, segons sembla, tenen el castellà com a idioma d'ús habitual): 

(2)

--

(1) Va morir el 2004, quan tenia 86 anys. Llavors vivia a Mataró, a un dels pisos del bloc de pisos de l'església (segons el que es diu a www.requetes.es/salvador.html).

(2) La primera foto amb les rajoletes, la del recordatori i la del aniversari, ja no recordo a quina pàgina d'Internet les vaig trobar, i ara m'ha fet mandra buscar-ho (feia temps, que anava guardant coses de mossèn Nonell).

Salvador Nonell

(1)

Salvador Nonell, "mossèn Nonell", a més de, tal com ja vaig explicar, consiliari i historiador de la Germandat d'Excombatents del Terç de Requetès de Montserrat, va ser també el principal impulsor de la construcció de la cripta-mausoleu a Montserrat destinada a acollir els requetès morts durant la guerra.

Mossèn Nonell s'havia incorporat al Terç a meitat de la guerra i, quan es va acabar, va anar al seminari i es va fer mossèn. Ja ordenat, va ser rector de diferents parròquies, però la major part de la seva vida com a rector la va fer a Gornal. 

Quan jo era petit i era el temps dels préssecs, algun cop hi havíem anat, a Gornal. Mossèn Nonell ens obsequiava amb uns préssecs esplèndids, sucosos, molt dolços. Sempre he recordat aquells préssecs tan bons. Vivia a la rectoria amb dues "majordones", dues germanes. No recordo les històries d'aquelles dones, si és que alguna vegada ens les havien explicat. (2)

Uns anys després, quan jo ja m'havia emancipat de la família, un dia em vaig trobar mossèn Nonell a Olot. Ens vam saludar i, sense més preàmbuls ni demanar-me permís, em va estirar la cadena que jo duia a sota de la samarreta, penjada del coll. Quan va veure que era la de naixement, amb una Mare de Déu, em va dir alguna cosa aprovatòria. Mossèn Nonell era així; amb el seu cos voluminós, la seva sotana negra, la seva veu i el seu caràcter... Era un home que feia respecte. 

Ell no sabia (i jo encara no ho sabia tampoc), que poc després d'aquella trobada a Olot, cansat d'anar pel món amb aquella cadena i aquella medalla, vaig decidir anar "més lleuger de pes" (en els dos sentits), i vaig tornar cadena i medalla a la meva mare. A la meva mare no li va agradar el retorn, perquè ella hauria preferit que l'hagués seguit duent, i que, penjada al coll, "m'hagués seguit protegint".

La següent vegada que vaig veure mossèn Nonell va ser molts anys després, potser vint. El meu pare estava ja molt malament, ja no parlava, i ves a saber què entenia, si és que entenia alguna cosa. Es passava el dia estirat al llit, immòbil. Mossèn Nonell un dia el va anar a veure. Va arribar i va seure en una butaca que hi havia a l'habitació del meu pare, o més ben dit, s'hi va deixar anar; era un home ja bastant gran, amb massa quilos, feia calor, suava, i se'l veia cansat. Però el cansament no li impedia parlar: no va parar de parlar tota l'estona. I parlava només d'ell, de les seves coses. No recordo que es dirigís ni un moment al meu pare, ni que a mi, que també estava a l'habitació, em preguntés res relacionat amb el meu pare. Va ser curiós.

Era un escriptor prolífic, i gairebé tot el que va escriure va ser sobre el Terç de Montserrat (també algun llibre relacionat amb la persecució religiosa durant la guerra, i dos més, un sobre la seva vida com a rector de Gornal, i un altre sobre la història de la seva família, els de Cal Bon Minyó de Mataró). Com a cronista o historiador del Terç de Montserrat, mossèn Nonell era d'una considerable falta d'objectivitat, poc fiable. Per exemple, segons ell, tots els requetès morts a la guerra havien sigut uns autèntics herois i havien tingut vides del tot exemplars, absolutament virtuoses, en molts casos dignes fins i tot de la beatificació. En canvi, quan parlava dels republicans, tot eren desqualificacions de vegades ben matusseres. Ho tenia clar: uns àngels, els altres dimonis, sense matisos.

Els llibres que va escriure són difícils de trobar. De segona mà a internet se n'ofereixen alguns, de vegades a uns preus elevadíssims (l'escassedat fa pujar els preus). On els tenen tots és a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, a la col.lecció local i exclosos de préstec.

Feia temps que volia donar un cop d'ull als llibres de mossèn Nonell. Fa poc vaig anar a aquesta biblioteca de Mataró, i m'hi vaig passar una tarda fullejant-los. Va ser una tarda entretinguda.

--
(1) La imatge es de www.requetes.es/salvador.html (juliol 2025), i no indica qui va pintar el retrat.

(2) M'imagino que al seu llibre "Quaranta anys de Senyor Rector rural a la parròquia de Gornal-Clariana" (1994, autoedició), en deu dir alguna cosa.

 

Franco a la cripta del Terç de Requetès

 

El 1966 Franco va fer una visita a Montserrat. No era la primera vegada que hi anava, però en aquesta ocasió, vestit de civil, els monjos ja no el van dur sota pal.li. Després de la missa, i de fer un petó a la Mare de Déu de Montserrat, va anar a visitar la cripta-mausoleu en homenatge als morts del "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat" (Terç de Requetès) (1). 

La següent foto és d'aquest dia, a dins de la cripta; mossèn Nonell fa les explicacions, i el que mira al fotògraf (l'únic que ho fa), és el meu pare. (2)

En la que ve a continuació, el president de la Germandat d'Excombatents del Terç, Josep Maria Vilaseca, presenta els membres de la junta a Franco, i Franco els va donant la mà. A la foto, el meu pare està a l'esquerra, el segon començant per dalt. (3)

El 1940, el meu pare ja havia participat en la recollida dels morts del Terç de Requetès a la Batalla de l'Ebre (a ell el van ferir de bala a una cama), i el 1965 també va participar en el trasllat, des de la seva ubicació provisional, en cementiris de la comarca, a Montserrat. 

La foto següent és del dia del trasllat a Montserrat. És el quart començant per la dreta, amb una americana clara. (4)

Potser aquell dia, el 1965, o el de la visita de Franco, el 1966, o amb motiu d'algun altre acte del Terç a Montserrat, a mi m'hi van portar. Però no en tinc cap record.

Fragment d'un NO-DO amb la visita de Franco a Montserrat el 1966:

https://youtu.be/k34oA2HA_Kk

--

(1) En tots els seus llibres, Salvador Nonell, consiliari i cronista oficial de la Germandat d'Excombatents del Terç de Requetès de Montserrat, sempre posa el nom en castellà, "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", fins i tot a l'últim, "Diario de amor y paz : història de la hermandad del Tercio de Requetés de Ntra. Sra. de Montserrat (1939-2000)", autoedició del 2000.

(2) La foto la recull Salvador Nonell al llibre esmentat, però aquesta correspon a un positiu, de millor qualitat, que conservo.

(3) Del mateix llibre; l'explicació del que passa a la foto és del mateix Salvador Nonell.

(4) També apareix al llibre, i a altres publicacions, per exemple, la de Xavier Deulonder, "Els Requetés Catalans del Terç de Montserrat en la Guerra Civil", Llibres de l'Índex, 2025.

Tramvies i memòries

Faig un tomb per Collserola amb dos coneguts i acabem al bar de la biblioteca de Vallvidrera. A una paret hi ha una foto antiga, molt gran, amb la Plaça Pep Ventura en procés de construcció, amb l'inici de l'edifici del que seria després el Restaurant Montserrat (Cal Alegret), i amb el carrer o carretera que anava i va de la plaça de baix a la de dalt.

Els explico que per aquest carrer hi passava un tramvia, el que pujava primer per l'Avinguda del Tibidabo, seguia enfilant-se amunt, passava pel davant de l'Ideal Pavillon (que potser estava en construcció, quan va entrar en funcionament la línia), i després començava a baixar cap a Vallvidrera, fins a la Plaça de Vallvidrera, "la plaça de baix", el final (o principi) del recorregut.

Un home que està a una taula sol, bevent-se una cervesa, escolta el que dic. S'aixeca i s'acosta, i em diu que el tramvia anava des de la Plaça Borràs fins a Vallvidrera, que pujava per la carretera que va des del Peu del funicular fins a la plaça de baix. Li dic que no, que per aquella banda no hi havia hagut cap tramvia que arribés a Vallvidrera. Però ell insisteix, que sí, que ho recorda, que ell és de tota la vida de Vallvidrera, i que té ja més de vuitanta anys. I com que parla tan convençut, desisteixo de tornar-li a dir que s'equivoca.

És un exemple d'aquests que m'agrada recollir: un testimoni "local", presumptament fiable, "de primera mà", diu, assegura, de manera rotunda, una cosa que no és veritat. I ho diu perquè n'està del tot convençut.

És interessant i divertit. Perquè quan ell va néixer, a Vallvidrera ja no hi arribava cap tramvia. És a dir, ja no hi arribava, per dalt,  el que hi anava des de l'Avinguda del Tibidabo. I un que anava des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular, només fins allà (i que no passava per la Plaça Borràs), encara feia més anys que no existia.

No tinc la més mínima sensació que aquest home tingui algun problema de memòria senil, deteriorada. No en té gens la pinta. El que sembla és una altra cosa, força habitual, i en gent de qualsevol edat: afirmes una cosa que de fet és el resultat de la construcció d'un record, "de l'elaboració d'un relat", a partir d'informacions diferents (a sobre, fiables o no), combinades llavors de manera inconscient... Tot això, sense que t'adonis "del teu procés creatiu", que ha acabat conformant el teu record: "la teva veritat".

De vegades, en casos semblants a aquest, és impossible saber què és veritat i què no ho és. I si ningú contradiu "el record construït", pot acabar consolidant-se com a relat del tot verídic. La història dels països, de les ciutats, de les famílies, totes les històries, contenen records d'aquest tipus: potser falsos i que, alhora, no pots demostra-ne la falsedat (perquè potser ni tan sols arribes a pensar que no puguin ser autèntics). 

Però en aquest cas és diferent, perquè la història dels tramvies de Barcelona està força documentada.

D'altra banda, davant de casos com aquest, sempre em pregunto (i crec que això per a mi és el més important), sempre procuro recordar-me, la necessitat de dubtar "de mi", en relació amb quants i quins "dels meus records" poden ser, parcialment o totalment, "reconstruccions o creacions" meves i que, per tant, potser tenen poca (o cap) coincidència amb els fets reals.

En resum: el món de les trampes de la memòria és sempre apassionant...

--

El dibuix és del tramvia que arribava a Vallvidrera, m'imagino que fet a partir d'una foto. El seu autor és el Xavier; quan alguna vegada li he preguntat el cognom, m'ha dit "Xavier Trenes", només això. El dibuix no me'l va facilitar ell, el vaig trobar per casualitat quan buscava a Internet fotos de trens fetes per ell, entre les quals hi habia algun altre dibuix, pocs (per exemple, un del Mina Grot, el trenet que passava per la mina que duia aigua del pantà de Vallvidrera a Sarria). A més dels trens, el Xavier és un apassionat de les bicicletes, en té més d'una, entre elles una esplèndida Sanromá, que de vegades ha sigut el tema de conversa, quan alguna vegada l'he trobat.

És un personatge ben curiós, en vaig parlar com a mínim una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2010/07/el-xavier.html

 

Correspondència rebuda (3J + J. Mendoza)

 

https://divagaccions.blogspot.com/2025/06/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

La Villa Maria i la IA

 
La Villa Maria, que ja no ho és; amb la reforma, també han eliminat el nom que hi havia a sota del balcó (foto de 2022, abans de cap intervenció, i de 2025).

"L’any 1907, el sacerdot Marià Viñas, compositor i organista, va fer construir a Vallvidrera una torre −can Viñas o Vil·la Maria, avui seriosament danyada− destinada al repòs del seu germà, el gran tenor Francesc Viñas. Francesc s’hi va refugiar regularment per descansar de les esgotadores gires (...)".

Els xats d'IA com GPT, Perplexity, Gemini, Copilot, etc. generen textos a partir de la informació que troben a Internet. Fas la pregunta, i segons la fiabilitat de la informació que troben, el resultat és més o menys fiable. De vegades gens. Si el text generat és poc fiable, i algú l'incorpora a Internet, aquest nou text a partir d'aleshores serà també una font d'informació per als xats, quan se'ls torni a demanar un escrit sobre el mateix tema. 

És semblant al que ha passat sempre. Que si algú escrivia (o escriu), sobre un tema, i ho fa de manera documentada, doncs bé. Però si ho fa de manera poc curosa, o fantasiosa, i després ho publica, el seu text pot contribuir (contribueix) a què vagi augmentant la quantitat d'informació no fiable circulant.  Un parany, sobretot per a les persones que no contrasten les informacions que troben.

Quan vaig llegir l'article del qual està treta la cita inicial ('Sopranos i tenors', Carles Roman, El Jardí, nº 117, maig 2025.), vaig tenir aquest dubte: el text era el resultat d'un xat que s'havia fet un embolic amb les informacions trobades a internet, algunes falses? O era l'obra d'una persona "creativa", amb ganes d'arrodonir un text amb informacions no contrastades, distorsionades  o inventades? I en aquest segon cas, era conscient, l'autor, d'aquestes invencions, distorsions o desinformacions?

El de la Villa Maria és un exemple interessant. Amb el pas del temps, de mica en mica, es van acumulant a Internet diferents articles sobre la casa, de diferents persones, amb diferents errors. Uns articles que van conformant un "corpus documental" sobre la història de la casa, i que serveixen de referència a les noves persones que, sense saber-ne res, en volen saber alguna cosa.

Ara potser algú voldria que concretés el que he dit, que fes una relació dels diferents errors i fantasies que al llarg dels anys s'han anat publicant sobre la Villa Maria. O que fes un comentari, una anàlisi, de les diferents respostes que donen els diferents xats conversacionals si els preguntes (com jo he fet, per jugar una mica): "Explica'm la història de la Villa Maria de Vallvidrera, i la seva relació amb la família Viñas". 

Però això ja requereix un esforç considerable... De manera que només diré dues coses. Una, que els errors són uns quants, i d'envergadura, tant en els textos publicats, com pel que fa a les respostes dels xats. 

I dos, sobre la cita inicial: a) Marià Viñas no va fer construir la Villa Maria; b) la casa anomenada Villa Maria avui no està danyada, sinó "transformada"; c) Francesc Viñas no la utilitzava, perquè la seva vinculació era amb Moià, on havia nascut, i era allí on procurava estar quan no tenia gires (i després quan es va retirar). 

És a dir, que aquest fragment de Carles Roman (o d'un xat, i firmat per ell), no té ni un encert. (1)

--

Annex fotogràfic

Vista posterior, de fa uns anys, publicada recentment, en l'esmentat article de El Jardí, sense indicar-ne la data:

L'enderroc d'aquesta part de la casa, gener/febrer 2023:

El Jardí, fa anys, dates desconegudes:

Inici de la destrucció del jardí, gener 2024:

Espai que ocupava el jardí, febrer 2024:

Els nous habitatges, en fase de construcció, a l'espai de l'antic jardí, juny 2025:

Fotos pròpies i de diferents autors i publicacions.

--
(1) És un problema greu, aquest 100% d'errors? Bé, és un problema relatiu... La manipulació de la Història, amb majúscula, i la de les petites històries com per exemple les familiars, sempre ha sigut una realitat. Segons els gustos, objectius i conveniències dels autors.