(1)
Salvador Nonell, "mossèn Nonell", a més de, tal com ja vaig explicar, consiliari i historiador de la Germandat d'Excombatents del Terç de Requetès de Montserrat, va ser també el principal impulsor de la construcció de la cripta-mausoleu a Montserrat destinada a acollir els requetès morts durant la guerra.
Mossèn Nonell s'havia incorporat al Terç a meitat de la guerra i, quan es va acabar, va anar al seminari i es va fer mossèn. Ja ordenat, va ser rector de diferents parròquies, però la major part de la seva vida com a rector la va fer a Gornal.
Quan jo era petit i era el temps dels préssecs, algun cop hi havíem anat, a Gornal. Mossèn Nonell ens obsequiava amb uns préssecs esplèndids, sucosos, molt dolços. Sempre he recordat aquells préssecs tan bons. Vivia a la rectoria amb dues "majordones", dues germanes. No recordo les històries d'aquelles dones, si és que alguna vegada ens les havien explicat. (2)
Uns anys després, quan jo ja m'havia emancipat de la família, un dia em vaig trobar mossèn Nonell a Olot. Ens vam saludar i, sense més preàmbuls ni demanar-me permís, em va estirar la cadena que jo duia a sota de la samarreta, penjada del coll. Quan va veure que era la de naixement, amb una Mare de Déu, em va dir alguna cosa aprovatòria. Mossèn Nonell era així; amb el seu cos voluminós, la seva sotana negra, la seva veu i el seu caràcter... Era un home que feia respecte.
Ell no sabia (i jo encara no ho sabia tampoc), que poc després d'aquella trobada a Olot, cansat d'anar pel món amb aquella cadena i aquella medalla, vaig decidir anar "més lleuger de pes" (en els dos sentits), i vaig tornar cadena i medalla a la meva mare. A la meva mare no li va agradar el retorn, perquè ella hauria preferit que l'hagués seguit duent, i que, penjada al coll, "m'hagués seguit protegint".
La següent vegada que vaig veure mossèn Nonell va ser molts anys després, potser vint. El meu pare estava ja molt malament, ja no parlava, i ves a saber què entenia, si és que entenia alguna cosa. Es passava el dia estirat al llit, immòbil. Mossèn Nonell un dia el va anar a veure. Va arribar i va seure en una butaca que hi havia a l'habitació del meu pare, o més ben dit, s'hi va deixar anar; era un home ja bastant gran, amb massa quilos, feia calor, suava, i se'l veia cansat. Però el cansament no li impedia parlar: no va parar de parlar tota l'estona. I parlava només d'ell, de les seves coses. No recordo que es dirigís ni un moment al meu pare, ni que a mi, que també estava a l'habitació, em preguntés res relacionat amb el meu pare. Va ser curiós.
Era un escriptor prolífic, i gairebé tot el que va escriure va ser sobre el Terç de Montserrat (també algun llibre relacionat amb la persecució religiosa durant la guerra, i dos més, un sobre la seva vida com a rector de Gornal, i un altre sobre la història de la seva família, els de Cal Bon Minyó de Mataró). Com a cronista o historiador del Terç de Montserrat, mossèn Nonell era d'una considerable falta d'objectivitat, poc fiable. Per exemple, segons ell, tots els requetès morts a la guerra havien sigut uns autèntics herois i havien tingut vides del tot exemplars, absolutament virtuoses, en molts casos dignes fins i tot de la beatificació. En canvi, quan parlava dels republicans, tot eren desqualificacions de vegades ben matusseres. Ho tenia clar: uns àngels, els altres dimonis, sense matisos.
Els llibres que va escriure són difícils de trobar. De segona mà a internet se n'ofereixen alguns, de vegades a uns preus elevadíssims (l'escassedat fa pujar els preus). On els tenen tots és a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, a la col.lecció local i exclosos de préstec.
Feia temps que volia donar un cop d'ull als llibres de mossèn Nonell. Fa poc vaig anar a aquesta biblioteca de Mataró, i m'hi vaig passar una tarda fullejant-los. Va ser una tarda entretinguda.
(1) La imatge es de www.requetes.es/salvador.html (juliol 2025), i no indica qui va pintar el retrat.