L'obertura actual de foses comunes del temps de la guerra, amb restes de soldats republicans, o de persones represaliades a la rereguarda dels revoltats, és motiu d'enfrontament entre aquells que consideren que és "remoure el passat", que després de tants anys s'hauria de passar pàgina, i aquells que consideren que l'obertura d'aquestes fosses, i l'exhumació dels cossos que hi ha i el seu enterrament de manera digna, és un deure històric.
És un tema complicat, i tothom pot tenir la seva opinió i la seva raó, però alhora sembla que els defensors de girar full, hereus directes, o ideològics, dels vencedors, avui estan poc legitimats per dir el que diuen. Això, si de cas, sembla que només ho podrien dir els altres (els hereus directes, o ideològics, dels perdedors).
Els primers no tenen aquesta legitimitat perquè els vencedors, a l'acabar la guerra, ja es van dedicar a recollir els seus morts, de manera sistemàtica, alhora que impedien, de manera encara més sistemàtica, que els familiars dels soldats republicans, o dels civils represaliats a la rereguarda franquista, poguessin fer el mateix. Una prohibició que es va mantenir durant tota la dictadura, i que després, durant molts anys i ja en democràcia, es va convertir en obstrucció.
Una de les diferents iniciatives dels vencedors per recuperar els cossos dels seus morts, identificar-los, i enterrar-los d'una manera digna, va ser la dels excombatents del Terç de Montserrat. Ells, com era habitual llavors, van buscar els seus morts, alhora que no tenien gens d'interès en recollir, i enterrar de manera digna, els cossos dels soldats republicans als quals s'havien enfrontat, per exemple, durant la Batalla de l'Ebre (ho reitero: llavors als familiars d'aquells soldats republicans els era impossible fer-ho).
Al Terç de Montserrat, format per voluntaris, tots eren catòlics. Eren uns soldats que resaven cada dia el rosari. I que quan era possible oien missa, combregaven i es confessaven. Tenien com a consiliaris ("persones que aconsellen els dirigents", diu el diccionari), mossens que se suposa que devien predicar (però potser és molt suposar, en aquells moments), allò que, "als ulls de Déu", tots som iguals.
Bé, sobre la missa, el rosari i les confessions, el que he dit és el que deia i reiterava en els seus llibres Salvador Nonell, l'historiador del Terç de Requetès. Durant la guerra soldat, i després, ordenat sacerdot, també consiliari de la Germandat d'Excombatents del Terç.
És cert que, vint-i-vuit anys després d'haver recollit els seus morts, van anar a Punta Targa, el lloc d'una de les accions bel.líques en què van intervenir (i també una en què van tenir més baixes). Hi van anar i van recollir les restes dels cossos de soldats republicans que van trobar, i les van posar juntes en un ossari, al damunt del qual hi van erigir un monòlit en record d'aquells morts. (1)
Cal remarcar-ho, encara que ho fessin vint-i-vuit anys després, i que fos només un ossari, sense intenció (i sense la possibilitat, ateses les circumstàncies de llavors), d'identificar els morts; cal remarcar-ho perquè era una excepció. La norma, tal com he dit, era la prohibició, l'obstrucció.
La foto inicial correspon a aquella recollida de 1968. És una foto estranya, a mi em fa la sensació com si hagués estat "escenificada". Trobo que crida l'atenció, sobretot, que gairebé totes les calaveres estiguin en la mateixa posició, "mirant a la càmera". I posats a imaginar possibilitats, potser tampoc no es podria descartar que la mainada d'algun poble proper, durant aquells vint-i-vuit anys, s'hagués entretingut jugant amb les calaveres... Ves a saber.
D'altra banda, estiguessin com estiguessin (si el 1968 no estaven exactament així), feia vint-i-vuit anys que estaven a la intempèrie per aquells ermassots, cosa que també sobta, que unes restes humanes haguessin estat tants anys a la vista, com si fossin ossos de caps de bestiar que el sol i el temps havien anat descarnant. Perquè en els relats de Salvador Nonell no hi ha cap referència, a què llavors s'hagués fet cap mana d'excavació, sinó només a la recollida d'allò que estava a la vista. (2)
El text que acompanya la foto, al llibre d'on està treta, diu: "Antigua posición del ejército 'popular' en Vilalba dels Arcs. Macabro aspecto que ofrecía 'Punta Targa' antes de que la hermandad del Tercio de Montserrat recogiera y sepultara aquellos huesos en un osario bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968." (3)
--
(1) També és cert que en el monòlit s'hi haurien pogut estalviar la inclusió de la creu, ja que posar-la de fet era "imposar-la", a uns morts que potser no l'haurien volgut.
(2) També podria ser que, com que les posicions que ocupaven els republicans el 1938, els requetès, malgrat intentar-ho, no les van poder assaltar, després, quan el 1940 van anar a recollir els seus morts, potser ni tan sols es van acostar a les antigues trinxeres dels republicans, tot i que les tenien a tocar.
(3) La reproducció del final de la frase, "bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968", és literal. Foto i text: "Diario de amor y paz : història de la hermandad del Tercio de Requetés de Ntra. Sra. de Montserrat (1939-2000)", Salvador Nonell, autoedició, 2000.