"Hay palabras al servicio de la memoria y palabras al servicio del olvido. Y somos nosotros los que tenemos que elegir a través de esas palabras dónde nos situamos y qué queremos transmitir." Francisco Espinosa Mestre (1)
Busco algun familiar d'una persona que al final de la guerra va ser denunciada, detinguda, empresonada, i finalment alliberada al cap d'uns mesos, quan la causa que se li va obrir es va tancar amb la desestimació de la denúncia.
Intento posar-me en contacte amb dos familiars d'aquesta persona. Un em diu que no té present que aquest familiar seu hagués sigut denunciat i encausat, que és la primera notícia. L'altre no em contesta. Ho torno a intentar, i tampoc em contesta. Ho provo d'una altra manera, i igual, no res. El primer, em diu que no té contacte amb aquest altre, i ell no s'ofereix a provar-ho. No em dona cap explicació més, i jo tampoc pregunto, no insisteixo (tenia la pista d'un possible tercer parent, però quan m'hi poso en contacte em diu que, a banda de compartir el cognom, no hi ha relació familiar amb la persona que m'interessa).
Tenia curiositat per saber quin record o versió hi havia a la família d'aquesta persona denunciada al final de la guerra. La tenia, sobretot, perquè vaig conèixer el denunciant. Quan el vaig conèixer, jo encara no sabia res d'aquesta història, aquesta informació no la vaig saber fins molts anys després, quan ell feia també molts anys que havia mort.
També tenia curiositat perquè el cas és curiós: hi ha un denunciant, i allò denunciat són uns fets dels quals n'hauria sigut testimoni molta gent, però en canvi, llavors, quan s'obre la causa, no hi ha ningú que confirmi aquells fets. Al contrari, hi ha molta gent que declara a favor de l'encausat. Tant una cosa com l'altra són rellevants, perquè en aquells moments, era fàcil apuntar-se a les denúncies d'aquesta mena, per tal de "fer mèrits" davant dels guanyadors. Mentre que, en canvi, era difícil que els acusats trobessin avaladors, per la por que, llavors, els possibles avaladors també poguessin quedar en el punt de mira dels militars repressors.
He dit que, en relació amb aquest cas, tenia curiositat, en passat. Perquè és així, la tenia, però després dels intents que vaig fer, vaig decidir que ho deixava estar. Em passa sovint: potser m'agradaria esbrinar alguna cosa, i llavors em moc, faig gestions... Però fins a un cert punt: si començo a trobar entrebancs, si hi haig de dedicar massa temps i energies, llavors normalment me'n canso, abandono la recerca. No sóc perseverant.
És així perquè, d'una banda, tinc diferents interessos, i tot alhora no es pot fer seguir, cal triar. I d'una altra banda, perquè tinc una part mandrosa. De vegades, molt mandrosa. I quan la mandra agafa protagonisme, suposo que de manera mig inconscient, per descomplicar-me la vida, aquell interès que tenia disminueix. Potser no s'esvaeix del tot, però queda aparcat en una mena de llimbs.
Potser per sempre, o fins que algun atzar, algun eventual nou fil per estirar, algun no sé què, potser fa que se'm revifi l'interès. Potser.
(1) Citat per Lala Isla a "Las rendijas de la desmemoria", Lobo Sapiens, 2018