He llegit "Perder la guerra y la historia", de Juan A. Ríos Carratalá (Editorial Renacimiento, 2025), la continuació de "Las armas contra las letras", que havia llegit fa un any. El tema dels dos llibres són els judicis sumaríssims del Juzgado Militar de Prensa de Madrid durant la immediata postguerra. Però moltes de les reflexions que fa l'autor valen per a tots els judicis de la postguerra, no només els de periodistes i escriptors en aquell jutjat.
En aquest volum, de vegades tenen un protagonisme molt important els denunciants, a partir de les denúncies dels quals s'iniciava la instrucció de molts casos, de vegades sense cap mena de prova que avalés les denúncies. Llavors, això era bastant secundari, o indiferent: als militars instructors els podia ser suficient una denúncia sense proves (de vegades potser motivada per conflictes o interessos personals), per començar la instrucció. Una instrucció que podia dur a l'obertura del judici corresponent, a càrrec d'un jutge militar (tot el procés anava a càrrec dels militars), durant el qual, de vegades, en absolut excepcionals, les eventuals proves de descàrrec presentades podien ser ignorades, així com el testimoni dels eventuals avaladors de l'acusat.
Durant la immediata postguerra, amb la voluntat de reprimir i castigar "de manera exemplar", aquesta forma d'actuar no era cap raresa. I les sentències de mort, en judicis amb aquesta manca absoluta de garanties, es dictaven amb una gran facilitat.
No estic exposant la meva opinió, dic el que explica Ríos Carratalá en els seus llibres, molt ben documentats, amb l'exposició de diferents casos, alguns de persones conegudes. Ríos Carratalá s'ha fet un tip de revisar sumaris i de consultar diferents arxius i hemeroteques, per tal d'anar completant, fins al punt que era possible, la informació de cada cas presentat.
Llegir textos com aquest impressiona. Veure les conseqüències que, llavors, podia tenir una denúncia. Per exemple, la denúncia d'un fet tan "intolerable" com que algú era una persona "d'idees republicanes". Unes conseqüències que els denunciants no ignoraven. I que en el millor dels casos, si el denunciat finalment era absolt, de moment ja havia passat uns quants mesos, o algun any, empresonat, amb la por permanent d'acabar executat, o amb una condemna de llargs anys de presó.
Avui, ser conscient d'aquell ambient de denúncies i repressió ferotge impressiona molt. Sobretot, si a més has conegut persones que van ser denunciants, o que van participar d'alguna manera en la instrucció dels sumaris.
És el que em passa a mi.