Amb la guerra ja començada, van cridar els de la seva quinta, i es va haver de presentar. El van enviar al front. Al cap d'un temps, es va passar als de l'altre bàndol, el dels revoltats, amb els objectius dels quals es devia sentir identificat.
Quan després de la guerra van demanar voluntaris per anar a la División Azul, com que la seva vida era precària, s'hi va apuntar, és probable que confiant en els beneficis que en podria treure. Va sobreviure a aquells anys de combats a Rússia, en condicions extremes, lluitant al costat dels nazis. Quan el van repatriar, va tenir una gran decepció: pensava que ell i els seus companys serien rebuts com herois, però es va sentir menystingut, abandonat, sense ajudes per reprendre la vida de civil.
Per vocació o necessitat, o les dues coses alhora, es va fer confident de la policia franquista, llavors dedicada a una activitat repressora sistemàtica contra els perdedors de la guerra. Alhora, es va afiliar a la Falange, dins de la qual va anar aconseguint algun càrrec de responsabilitat intermèdia. Les coses li van començar a anar millor. Es va casar, va tenir fills. A casa, no parlava mai dels anys de la Guerra Civil, ni dels de la División Azul, ni del seu compromís amb la Falange, i encara menys, de les seves activitats com a confident de la policia.
Va morir bastant jove. Van passar els anys. Un dia, el seu fill, quan tenia divuit anys (només en tenia set quan va morir el pare), remenant andròmines a les golfes va trobar una capsa plena de papers. Va veure que eren del seu pare, i va preguntar a la seva mare què era allò.
La mare li va dir que no tenia ganes de parlar-ne, perquè s'havia passat la vida patint. Primer, a causa de les col.laboracions del pare amb la policia franquista, i llavors, a causa de les activitats del fill. El fill s'havia ficat en política, en grups antifranquistes, i quan sortia de casa, com que encara que ell no n'hi parlés, ella ja sabia a quines activitats es dedicava, sempre pensava que potser el detindrien, que potser no tornaria.
Sense l'ajuda de la mare, revisant els papers de la caixa, el fill es va anar assabentant de la vida del seu pare. Alhora, a partir del que va anar trobant, va anar preguntant a algunes persones, i de mica en mica va anar completant o confirmant algunes d'aquelles informacions.
Segona part
Un dia que quedem, en principi per parlar d'un altre tema (també relacionat amb la Guerra Civil), aquest fill m'explica tot això.
Després d'explicar-me la història, em diu que va a un taller d'escriptura sobre memòria històrica, i que quan va explicar aquesta història del seu pare a la professora, ella li va dir que n'hauria de fer un llibre. Ell li va dir que no podia ser, perquè hi havia episodis de la vida del seu pare que desconeixia.
La professora li va dir que això no tenia gens d'importància. Que en una novel.la històrica, si una cosa no se sap, s'inventa, per tal que el relat mantingui la coherència i l'interès. Que tothom ho fa.
Si la història del seu pare jo l'havia trobat interessant, aquesta de la professora també em va agradar. Mira que bé: ja no es tracta, en una novel.la històrica, de reconstruir episodis o escenes dels que se'n té informació, de manera que la forma com es presenten (respectant l'essencial del fons), siguin versemblants, sinó, directament, sense manies, si convé, inventar episodis sencers.
No és cap sorpresa: és un dels motius pels quals, com norma, no llegeixo mai novel.les històriques. No m'interessen, ja que en aquesta mena de literatura no saps mai la part real d'història que hi ha. No saps la part que tenen d'invenció o distorsió, fruit de la creativitat i fantasia de l'autor, en general amb una intenció comercial. I no saps tampoc, quan és el cas, la part condicionada pel propòsit de l'autor de donar una determinada versió d'un episodi històric, una versió acord amb la seva manera de pensar, amb allò que vol ressaltar i allò que vol ocultar d'aquell episodi.
En resum, o per dir-ho d'una altra manera: "novel.la històrica" és un oxímoron.