Correspondència rebuda (3J + J. Mendoza)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/12/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

L'amic invisible

https://divagaccions.blogspot.com/2024/12/el-amigo-invisible.html

(x 4)

 

Alegoría de Franco y la Cruzada

Alegoría de Franco y la Cruzada. Arturo Reque Meruvia, 1964

Quan vaig localitzar a internet aquesta pintura em vaig quedar literalment bocabadat. Insuperable!

Vaig escriure al Servicio Histórico Militar de Madrid, on es deia que tenien la pintura. Els vaig demanar que em confirmessin l'autor, perquè no sempre sortia que fos l'Arturo Reque Meruvia, i que si em podien dir l'any, les mides i la tècnica pictòrica (a algun lloc es deia que era un mural).

 No em van contestar, de manera que, al cap de quinze dies, els vaig recordar que els havia escrit. I llavors sí que em van contestar: em van dir que havien tingut l'obra, però que ja no la tenien, que actualment estava a l'Archivo General Militar de Ávila. Sobre l'autor, any, mides i tècnica, ni una paraula.

Vaig escriure a l'Archivo General Militar de Ávila, i al cap d'uns dies em van contestar. Sí, l'autor era Arturo Reque Meruvia, 1964 l'any, un oli sobre tela de grans dimensions. Quines dimensions en concret? Em deien això: "No tenemos constancia de sus medidas exactas, ya que su ubicación y su estado de conservación actual no nos permiten ningún tipo de tratamiento, tampoco su digitalización".

Vaig estar a punt de dir-los si volien que els enviés un metro, per prendre les mides, i una llanterna, si el tenien en un magatzem amb les bombetes foses... però no els ho vaig dir, només els vaig donar les gràcies, de manera molt educada, per la informació que m'havien facilitat. Amb aquesta gent de la cosa militar més val ser prudent, normalment tenen poc sentit de l'humor.

Considero que aquesta "Alegoría de Franco y la Cruzada" és una obra realment important, de cara a recordar d'on venim, de cara a saber què era el nacionalcatolicisme i tot allò amb olor de caserna i sagristia tan gris, caspós i repressiu que va condicionar la vida del país durant tants anys... i que, com que cadascú té les idees que té, encara hi ha qui enyora.

D'altra banda, trobo que aquest quadre complementa, encaixa perfectament, amb les dues últimes entrades d'aquest espai, "Franco cardenal" i "Franco sant".

-----

Actualització 24 de desembre.

5 dies després, m'arriba un altre correu de l'Archivo General Militar de Ávila. Em diuen que les mides són 300 x 1350 cm. Com que és obvi que hi ha d'haver un error, els ho dic, i els adjunto una imatge amb les "proporcions" que tindria el quadre amb aquestes mides que diuen:

Un incís: després d'haver remenat bastant per Internet, no hi ha el més mínim indici en lloc de l'existència d'aquests hipotètics laterals que acompanyarien la imatge central...

Em contesten i em diuen: "Esos son los datos que figuran en el citado programa MILES. El lienzo está enrollado y yo no lo he visto desplegado al natural, por lo que no puedo confirmar sus medidas auténticas." Un aclariment: abans, en cap moment han dit què és això del "programa MILES". Un altre aclariment, el "yo no lo he visto" que contesta és anònim, el missatge no du firma.

Els torno a escriure i els dic (li dic al "yo no lo he visto") que "potser" haurien d'incloure una nota al "programa MILES" que digués que "potser" (una altra vegada el "potser", sempre ben educat), les mides no són correctes. 

Punt final de la gestió, ja no hi ha més missatges.

Per acabar, una reflexió: el que he explicat és una anècdota sense importància, però sí que és important tenir present que els arxius (oficials o no), poden subministrar informacions tan poc fiables com aquesta. En aquest cas, com que l'error és molt gran és fàcil detectar-lo, però òbviament en molts altres casos poden passar, i segur que passen, del tot desapercebuts, i després els errors es van incorporant a estudis, treballs, etc. que fan servir aquestes referències...

Franco, cardenal

Juan Eslava Galán, en el llibre 'De la alpargata al seiscientos' (Círculo de Lectores, 2011), en un annex final inclou un "Manifiesto de una comisión nacional para solicitar un capelo cardenalicio para Franco" (de 1957, segons Eslava Galán). Tenint en compte "la peculiar naturalesa" d'aquest text, esperpèntic, surrealista, etc., m'ha estranyat no trobar-ne gairebé cap referència a internet.

Amb el dubte, escric a l'Eslava Galán, demanat-li si me'n pot donar algun detall més. Però no em contesta (ara ja fa unes setmanes, que li vaig escriure). D'altra banda, com que sí que és certa, i actual, i ben documentada (tal com explicava l'altre dia), la iniciativa d'algunes persones per fer sant a Franco, no puc descartar que l'esmentat manifest per atorgar-li "un capelo cardenalicio" també sigui real. 

L'adjunto a continuació.

-- 

Manifiesto de una comisión nacional para solicitar un capelo cardenalicio para Franco

Nuestro invicto Caudillo, príncipe de la Iglesia.

Un grupo de españoles, que conservarán por el momento su  nombre en secreto para que los resentidos de siempre no puedan tacharlos de oportunistas y aduladores, tiene la iniciativa, y la hace pública en este escrito, de pedir el capelo cardenalicio para Francisco Franco Bahamonde por los grandes servicios que durante más de veinte años ha prestado a la Iglesia.

Nada más justo, nada más equitativo, que este premio a otorgar al hombre que, sin ser sacerdote, mayores servicios ha prestado a la Santa Iglesia. De manera que, si otorgan condecoraciones  y títulos honoríficos civiles para premiar servicios al Estado y a  los organismos políticos y seglares, si algunos soberanos conceden cruces y dignidades que hacen del agraciado un «primo de rey» de que se trate, si esto hacen los poderes perecederos de la tierra, ¿cómo va a hacer menos la eterna Roma haciendo «príncipe de la Iglesia» a uno de los dos o tres más precIaros seglares que jamás la hayan servido en todos los tiempos?

Porque, en verdad que, desde Constantino el Grande y Carlomagno, nunca soberano alguno, nunca caudillo civil o militar,  nunca hombre alguno hizo tanto por nuestra Santa Iglesia como el glorioso Francisco Franco, el hombre que ha restituido España  a Dios y Dios a España, reparando así la más grosera y odiosa paradoja histórica cometida por los regímenes anteriores: la de  una España sin Dios y sin fe.

La divina Providencia, según confesión del propio Caudillo a un redactor de la Agencia Efe, le ha venido asistiendo de manera especial y, de hecho, milagrosa, a lo largo de su extraordinaria y preciosa existencia. Esta especial protección de lo Alto hace realmente de Franco un gobernante providencial directamente señalado por el dedo de Dios para regir el más católico, el más fiel de los pueblos. En este servicio a Dios y a la patria, ¿no ha demostrado, larguísimamente, el providencial Caudillo estar dispuesto sin vacilación a llegar usque ad efusione sanguinem, que es, justamente, el juramento que prestan los cardenales al recibir la sagrada púrpura y que en el color de ésta viene simbólicamente representado?

Y no se nos diga, no, que por ser seglar, Franco no puede cubrir sus hombros de atleta de la fe con la púrpura cardenalicia. Ciertamente, el Código Canónico vigente señala el carácter sacerdotal como indispensable para recibir el cardenalato. Pero no se trata, como es bien notorio, de prohibición de derecho divino alguna, sino de una disposición de derecho positivo a la cual la suprema autoridad del Supremo Pontífice puede fácilmente hacer una excepción. Si hubo seglares que ostentaron la sagrada púrpura, como el cardenal infante don Fernando de Austria, el duque de Lerma o Mazarino, por ejemplo, entre los muchos, ¿no es infinitamente más digno de tal honor nuestro Caudillo, que tanto y tanto ha hecho por la Santa Iglesia?

¡Sí, mil veces sí! No dudemos ni un momento. España, martillo de herejes, tiene en Franco el gobernante excepcional que su íntimo, su congénito catolicismo estaba esperando desde centurias, el que ha arrancado de cuajo las herejías del liberalismo y la masonería. No en vano, el ministro subsecretario de la Presidencia, señor Carrero Blanco, hablando ante las Cortes españolas en julio último, lo dijo en frase lapidaria, en expresión que debería ser grabada en mármoles y bronces en todas las ciudades y  todos los pueblos de España: «El Caudillo es uno de esos regalos que la Providencia hace cada tres o cuatro siglos a un pueblo

para premiarle los sacrificios que ha hecho por Dios.»

Unámonos, pues, en el mayor número posible para tratar de constituir una comisión, de amplio carácter nacional, que se encargue de gestionar la gestión (sic) de la sagrada púrpura a Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, jefe del católico Estado español, Generalísimo de los ejércitos cristianos de Tierra, Mar y Aire, centinela de Occidente, verdadero defensor de la fe, hombre de la Providencia, señalado por el dedo de Dios para regir al pueblo escogido.

A nuestro modesto y humilde parecer la comisión nacional que gestione la concesión de este privilegio deberá estar formada por personas de limpia ejecutoria y acrisolada lealtad y que, durante y después de la Cruzada, hayan prestado señalados servicios a nuestra Causa: don Alberto Martín-Artajo, señor conde de Ruiseñada, don Rafael Calvo Serer, don Miguel Mateu i Pla, general Álvarez de Rementería, don Raimundo Fernández Cuesta, don Claudio Colomer Marqués, don BIas Pérez González, don Eduardo de Aunós, don J. A. Suanzes, don José María de Areilza, don José Félix de Lequerica, don Vicente Marrero y don Fernando María Castiella en representación de los ministros del Gobierno.

Esperamos que, muy pronto, y a través de la prensa, dichos señores acogerán con jubilosa satisfacción nuestra propuesta, y por ello les alentamos con nuestra confianza. 

Causa de Beatificación de Francisco Franco

"Franco fue santo. Indiscutiblemente. Escribo en terminología paulina. (...) He leído y oído muchas y gravísimas calumnias contra Franco en plumas y labios de impíos y también píos. Para mí, la última explicación razonable de esas condenas es de orden preternatural, luciferina. Satanás es el padre de la mentira. Y sus hijos mienten y calumnian de día y de noche." Padre Manuel Martínez Cano, religioso de la Sociedad Misionera de Cristo Rey

La cita i l'estampa estan trets de www.francosanto.es, i el títol inicial és de la capçalera d'aquest web. (1)

Fa uns mesos vaig trobar la referència d'un "Manifiesto de una comisión nacional para solicitar un capelo cardenalicio para Franco". És un annex del llibre 'De la alpargata al seiscientos', de Juán Eslava Galán (Planeta / Círculo de Lectores, 2010). Diu Juán Eslava Galán que el manifest és de 1957, però no dona gaires indicacions sobre la seva aparició (a través de quin mitjà, quan exactament, etc.). Li he escrit demanan-n'hi més dades, i de moment no m'ha contestat.

En canvi, la iniciativa "Causa de Beatificación de Francisco Franco", posterior, sí que està perfectament referenciada (el web inclou els enllaços a diferents diaris que se n'han fet ressò) (2). De manera que no hi ha cap dubte sobre la seva autenticitat. És a dir: hi ha persones i entitats amb aquestes idees i iniciatives, persones reals, que existeixen.

Les opinions i comentaris ja són cosa de cadascú.

(del mateix web)

--

(1) Text de la primera estampa:

Padre Nuestro que estás en el Cielo, por mediación de tu hijo predilecto Francisco Franco, ten piedad de esta España que te ha ofendido tanto, y por el amor que él tuvo a nuestra Patria y por la entrega de su vida, danos otra oportunidad para volver a Tus santas leyes y a la paz, unidad, justicia y prosperidad que nos hemos dejado robar. Te rogamos nos hagas imitadores de sus virtudes para poder librar de nuevo a España de quienes la quieren destruir. Amén

(2) Per exemple: Rocío Esteban, La Razón, 20/11/2018.
https://www.larazon.es/espana/movimiento-por-espana-propone-a-la-iglesia-beatificar-a-franco-ME20608545/

 

Pere Calders, dibuixant

L'Esquella de la Torratxa, 23/7/1937

Quan fa uns anys vaig descobrir aquest acudit de Pere Calders em va fer impressió. Perquè fa referència a la txeca de Sant Elies, que ocupava l'església i el convent de les monges clarisses de Sant Joan de Jerusalem, i a aquesta església, uns anys més tard, quan jo era petit els meus pares m'hi duien a missa.

Ara he retrobat l'acudit, en un llibre de Julià Guillamon que forma part de l'esplèndida exposició de la biblioteca Jaume Fuster sobre la faceta poc coneguda com a dibuixant de Pere Calders.

A més, una altra coincidència: resulta que últimament he col.laborat en una recopilació d'humor gràfic fet durant la Guerra Civil, i aquesta recopilació també inclou aquest acudit, amb alguns més també de Pere Calders (a banda de molts altres acudits d'altres dibuixants). (*)

M'agrada l'humor gràfic, molt. I els acudits de Pere Calders els trobo molt bons, tant pels dibuixos, originals, nets, expressius, com pels textos, sempre enginyosos. Una meravella.

--

(*) L'acudit de Sant Elies en una pàgina de l'esmentada recopilació:

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/tisner-calders/

Pàgina principal de la recopilació:

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

El revolt de les monges (Otilia Alonso)

"El revolt de les monges" és també el títol d'un article que el Cisco Tomás va publicar a la revista La Vall de Vidre el juliol de 2004, i que ara llegeixo en un recull d'articles seus publicat el 2015, "Records del meu Vallvidrera".

M'assabento així que no van ser cinc les monges assassinades el 27 de juliol a aquest revolt, sinó quatre, ja que la quinta, Otilia Alonso González, de fet era la dona que les tenia amagades a casa seva. Quan una patrulla va registrar el pis, se la van endur també amb les quatre monges, i també la van assassinar. 

A la inscripció del monolit diu: "Aquí cayeron asesinadas el 27 de julio de 1936 las RR Dominicas de la Anunciata Adelfa Soro Bo, Teresa Prats Martí, Ramona Fosas Roman, Ramona Perramón Vila, Otilia Alonso González. Sus hermanas de congragación, en recuerdo". És a dir, que pel motiu que sigui (probablement per simplificar el text), no fa referència a que la última no era monja.

D'altra banda, a l'article del Cisco Tomàs m'assabento també que abans el revolt de les monges es deia el revolt de ca n'Estisora, o de can Gravat. Ves a saber, potser algun dia algú reivindicarà la restitució d'algun d'aquests dos noms, per tal d'esborrar el record de les monges... La memòria històrica és així, va per barris, ideologies, etc.

(la foto és de beteve.cat, 26/7/2024)

Tarde de futbol

 

Música de Josep Casas i Augé. Cantada per Rina Celi i La Orquesta Plantación, dirigida per Josep Casas i Augé.

La lletra, segons la meva família, era del Joan Lladó Bausili, germà del meu avi. Fa uns anys vaig parlar d'ell, i llavors vaig referir-me també  a aquesta cançó:

"A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell. (...) De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (...) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa." (1)

 

Tarde de fútbol

Es tarde de fútbol,

cuánta expectación.

va a empezar pronto el partido

que será de emoción.

Ya ha sonado el pito,

ruge la afición.

Aí va el delantero centro

cogiendo el balón.

Con mirada experta corre, corre, 

corre, corre, corre, corre,

corre, corre, bajo el sol.

Delante de la puerta

tira, tira, tira, tira, tira... ¡Ay!

Ya hemos colocado el primer gol.

Todos aplaudimos,

roncos de pasión.

¿Quién mejorará la posición?

¿Quién ganará la División?

Dará da, dará da, dará da...

Quien gana al Campeón

Con mirada experta corre, corre, 

corre, corre, corre, corre,

corre, corre, bajo el sol.

Delante de la puerta

tira, tira, tira, tira, tira... ¡Ay!

Ya hemos colocado otro gol.

Todos aplaudimos,

roncos de pasión.

¿Quién mejorará la posición?

¿Quién ganará la División?

Dará da, dará da, dará da...

¡Quien gana al Campeón!

--

(1) https://442m.blogspot.com/2018/05/el-germa-del-meu-avi.html

I en vaig penjar també dues fotos:

https://senseseny.blogspot.com/2018/05/joan-llado-bausili.html

Correspondència rebuda (JJJ)

 1

https://divagaccions.blogspot.com/2024/10/correspondencia-rebuda-jjj_31.html

2

https://divagaccions.blogspot.com/2024/10/correspondencia-rebuda-jjj.html

Repressió al Pallars

Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939). Manuel Gimeno, Garsineu Edicions, 1918

Un altre llibre trobat "a la via pública". El llegeixo amb interès (doble, pel tema, i perquè vaig viure uns anys al Pallars). Em sorprèn positivament, trobo que l'autor ha fet una bona feina, molt ben documentada, i de manera imparcial. Per exemple, exposa tant els crims comesos al principi de la guerra, com els crims comesos després pels falangistes i els militars quan van ocupar el territori. I a més d'aportar les dades, circumstàncies, etc., la seva valoració és tan dura en relació amb els crims dels primers com dels segons:

"La mort indiscriminada i absurda dels capellans dels nostres pobles, l'any 1936, haurà d'ésser recordada com un dels capítols més irresponsables, més tristos i més miserables de la nostra història." (p. 36)

"Les causes més immediates de les tràgiques delacions [quan els nacionals ocupen el Pallars] foren l'enveja i els interessos econòmics. Heus ací el motiu de tanta misèria moral i de tantes denúncies. Els afusellaments, o assassinats, dèiem, varen tenir lloc sense judici, i sovint sense ni tan sols el tràmit previ de l'empresonament. Els anaven a cercar a casa seva i els mataven a la rodalia dels pobles." (p. 56)

Del llibre, escrit el 1987, diu l'autor, en la reedició de 2018 (la que jo llegeixo), que en el seu moment va ser la primera obra que s'ocupava d'aquest tema al Pallars, però que després van aparèixer altres obres que cal tenir en compte. En qualsevol cas, ho reitero, el seu llibre em sembla important, molt seriós.

Quan vaig viure al Pallars, fa més de cinquanta anys, llavors no m'interessava la Guerra Civil, i si alguna cosa en vaig sentir no en devia fer gaire cas, perquè no la recordo. Ara m'impressiona, per exemple, assabentar-me que l'entrada al Pallars dels nacionals va ser per la carretera del Pont de Montanyana a Tremp, que passa pel Coll de Montllobar, que marca la divisió entre les conques de la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa. Va ser una entrada al Pallars gairebé sense oposició, i llavors el front es va estabilitzar a la banda oriental de la Noguera Pallaresa. M'impressiona imaginar la columna militar superant el Montllobar, els soldats a peu, els vehicles, les mules, l'armament... Sembla mentida, que només "imaginar" una escena, una escena a més de bastants anys abans que jo nasqués, em pugui produir aquesta impressió, perquè això és el que em passa.

Per la carretera de Tremps al Pont de Montanyana hi havia passat moltes vegades. I també per la cabanera que, des del Montsec d'Ares, va cap a la Serra de Sant Gervàs (o al revés), i que passa pel Coll de Montllobar. De vegades havia fet aquesta cabanera amb algun ramat, altres vegades, més, sol, per anar a veure els neorurals que vivien a Serradell, a Ribert, a Espluga de Serra, a Esplugafreda... A Esplugafreda llavors hi vivia el Manolo, des de feia poc, un ex maqui, i a ell sí que li havia sentit explicar històries de la postguerra, dels seus anys de "guerrillero" a Cantàbria. (1)

Torno al llibre. En podria ressaltar diferents coses, per exemple que quan comença la guerra, a l'Alt Pallars hi ha poc o gens d'interès per les col.lectivitzacions, i que les vegades que els Comitès Revolucionaris decideixen confiscacions és sobretot per motius personals, per beneficiar-se de les pastures o dels recursos forestals d'alguns veïns. Una altra, que ja he esmentat en part, el grau de crueltat i revenja d'algunes execucions dutes a terme per falangistes i militars, amb el cas potser més escandalós de les execucions el 24 de maig de 1938, a la vora de l'Hostal d'Aidí, quan van executar set persones, cinc de les quals "en substitució", esposes, mares o fills dels homes que no havien pogut atrapar.

Però tot el llibre i totes les històries són rellevants, i de "record necessari": no hi ha res que sobri. Ni que desmereixi la qualitat i rigor generals.

--
(1) El Manolo:
https://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-manolo.html
https://passavolant.blogspot.com/2011/01/el-manolo-3.html

Correspondència rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/09/correspondencia-rebuda-jjj.html

Plátanos

https://divagaccions.blogspot.com/2024/09/platanos.html

Dues pel.lícules

 

Amb unes setmanes de diferència he vist 'Un Dios prohibido' (Pablo Moreno, 2013), i 'El maestro que prometió el mar' (Patricia Font, 2023). Són dues pel.lícules que es complementen, i que crec que seria bo que la gent veiés, les dues, sobretot avui que les "memòries esbiaixades" sobre la Guerra Civil (parcialment amnèsiques) estan a l'ordre del dia en cada una de les dues "trinxeres ideològiques" existents.

La primer està dedicada a la persecució religiosa, a través d'un dels casos quantitativament més greus, l'assassinat 51 membres de la Comunitat Claretiana de Barbastre, i la segona a la repressió exercida pels revoltats de les persones partidàries de la República, a través del cas concret de l'assassinat d'Antoni Benaiges, el mestre de Bañuelos de Bureba, un petit poblet de la província de Burgos.

A causa de la qualitat del "producte cinematogràfic", la primera parteix amb desavantatge: el guió (les escenes que sobren o falten), els diàlegs, el ritme, les actuacions, són més aviat deficients, suposo que sobretot, o en part, a conseqüència del limitat pressupost. És una pena, perquè la mateixa història, amb més recursos, millor guió, direcció, actors, etc., hauria pogut ser una gran pel.lícula. Però tal com he dit, des del meu punt de vista es queda en això, en una gran història explicada de manera poc adequada. Una pena.

Dic una pena, i ho és per partida doble, perquè de pel.lícules sobre "aquesta repressió" en falten. Perquè la majoria de pel.lícules sobre la Guerra Civil que s'han fet els últims anys tracten sobre "l'altra repressió", la que van dur a terme els militars revoltats, i després el règim franquista. Per descomptat, aquestes pel.lícules també són necessàries (al marge que algunes siguin bastant pamfletàries, simplificadores, i per tant també en part decebedores). Però insisteixo, alhora en falten de les altres, i de qualitat, perquè una mala pel.lícula (o mediocre) fa que arribi molt menys al públic la història que explica, encara que la història, com a cas concret i com a exemple d'altres casos semblants, sigui molt important.

Bé, no he dit res de 'El maestro que prometió el mar' com a pel.lícula. M'ha agradat, m'ha semblat molt digna, capaç d'apropar al públic la història d'Antoni Benaiges, un exemple de les moltes històries com aquella que llavors hi va haver, a causa del fanatisme, la intolerància i l'ànsia de revenja dels revoltats i els seus partidaris. És de les pel.lícules sobre la Guerra Civil que més m'han agradat.

Quan se'n farà alguna, amb aquests recursos i qualitat, sobre l'altra repressió?

Revolució, Guerra Civil, exili, camps de concentració

Al principi de la Guerra Civil, als llocs on la sublevació dels militars va ser ofegada, molts capellans i gent de dretes llavors van ser assassinats. Entre els republicans hi havia partidaris de la revolució social, i alhora, entre ells, hi havia qui creia que s'havien d'eliminar no només segons quines idees i creences, sinó també les persones que les promovien, per exemple els capellans.

A l'altra banda es va començar a fer una cosa semblant; és a dir, que mentre escamots d'anarquistes assassinaven capellans, escamots de falangistes i militars assassinaven mestres, alcaldes i altra gent d'idees republicanes; uns i altres amb la mateixa idea de "neteja social", cadascú segons la seva idea de societat ideal (val a dir, això sí, que ho van fer de manera molt més sistemàtica i sostinguda els segons).

És probable que algun d'aquells assassins de capellans, monàrquics, burgesos, persones de dretes, etc., quan es va acabar la guerra marxés cap a França, amb les corrues de refugiats. Que passés llavors per algun camp de concentració francès, que potser s'enrolés a alguna companyia de treball i que, finalment, anés a parar a un camp de concentració nazi on, a causa de les condicions extremes, dels maltractaments, la subalimentació, la duresa del treball forçat, les malalties, etc., potser acabés morint. 

De manera que aquest mort, abans victimari, al final hauria acabat sent també una víctima. Una més de les víctimes republicanes del nazisme, un mort més dels molts morts republicans als camps de concentració o extermini nazis. És a dir, aquesta persona seria les dues coses alhora, victimària i víctima. I, per tant, recordar-la només com a víctima seria complicat, sobretot per a la gent del seu poble o comarca que recordés els seus crims al principi de la Guerra Civil.

Pensar que no hi va haver cap cas d'aquest tipus seria força ingenu, tot i que comprensible, perquè ens agraden les històries senzilles, de bons i dolents, no ambigües... Malauradament, però, sovint les coses acostumen a ser més complicades. Per exemple: als camps nazis no tots els republicans espanyols van tenir el mateix comportament; alguns el van tenir més digne i solidari, els altres menys... I alguns van acabar col.laborant amb els nazis. Va ser el cas d'alguns kapos, responsables de barracons o altres feines, que amb la seva autoritat van tenir comportaments cruels, fins i tot criminals, amb els seus companys espanyols i altres deportats, fins al punt que, quan el camp on estaven va ser alliberat, van ser linxats pels seus companys. (1)

--
(1) Sobre els kapos espanyols:
https://senseseny.blogspot.com/2020/11/indalecio-gonzalez-kapo.html
https://senseseny.blogspot.com/2020/11/indalecio-gonzalez-kapo-2.html

Simó S. (un interrogant)

Alguna altra vegada ja he parlat del Simó Saumell (1). Nascut a Capellades el 1909, va morir el 1941 al camp de concentració o extermini de Gusen (del complex d'Auschwitz), com molts altres republicans espanyols. Fa potser dos anys vaig preguntar a l'Ajuntament de Capellades si sabien alguna cosa d'aquest Simó Saumell, i em van dir que no. Em va estranyar, que d'un fill de Capellades mort a un camp nazi no en sabessin res ni, pel que semblava, haguessin tingut o tinguessin gens d'interès en saber-ne alguna cosa. L'únic que en vaig treure, quan els vaig demanar si hi havia algun parent seu viu, a Capellades o per la comarca, va ser la referència d'un home, net d'un germà d'un avi del Simó Saumell. M'hi vaig posar en contacte, i em vaig endur la mateixa sorpresa. Sabia que el seu besavi i l'avi del Simó Saumell eren germans, però no en sabia res més. I pel que em va semblar, no tenia tampoc gens d'interès en saber-ne res. Em va sobtar per partida doble perquè, alhora, em va explicar que s'havia dedicat a buscar els orígens de la seva família, i amb aquest propòsit havia fet molta recerca. Era desconcertant, aquesta falta d'informació i d'interès tant per part de l'Ajuntament com d'aquest parent. En el cas de l'Ajuntament, a més hi havia el referent proper de l'Ajuntament d'Igualada, que el 2017 va col.locar a la Plaça de l'Ajuntament 10 'stolpersteine' en record dels deu igualadins morts als camps nazis. O potser no era ben bé oblit, el que passava amb el Simó Saumell? Podria ser que fos, vaig pensar, un desig de girar full d'una història que potser incomodava? Però de quin tipus podia ser, aquesta història que potser incomodava? Si fos així, aquest era el misteri. (2)

Les 10 'stolpersteine' de la Plaça de l'Ajuntament d'Igualada, abans de la seva col.locació (3)

La imatge inicial de Capellades està treta d'un anunci de Todocolección.net

(aquest escrit seguia amb una hipòtesi, però un cop penjat no m'he sentit còmode amb la continuació, i n'he fet un escrit a part) -- (1) Sobre el Simó Saumell: https://442m.blogspot.com/2019/06/parents-llunyans-mauthausen-o-potser-no.html https://442m.blogspot.com/2021/02/fa-un-any-i-mig-vaig-parlar-de-simo.html (2) El meu interès pel cas del Simó Saumell tenia un límit (perquè hi ha altres interessos que m'ocupen, per a mi prioritàries), i llavors no vaig fer més gestions per mirar d'esbrinar alguna cosa més sobre ell.

Mentre escric això, veig que Joan Pinyol, @joanpinyolcolom, al seu TW/X (26/6/2024) també busca informació sobre el Simó Saumell...

(3) https://anoiadiari.cat/societat/redescobriment-dels-igualadins-morts-pels-nazis/ (2024)

Correspondència rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/08/correspondencia-rebuda-jjj.html

Correspondència rebuda (J.Mendoza + JJJ)

 http://divagaccions.blogspot.com/2024/08/correspondencia-rebuda-jmendoza-jjj.html

Sant Elies, un altre cop (la txeca franquista)

Convent de les clarisses, carrer Sant Elies. Vista de la façana que dona al mar, data desconeguda.

M'assabento (o me n'assabento d'una manera més concreta, més detallada), que un cop finalitzada la guerra, a Barcelona els vencedors promocionaven les visites educatives al que havien sigut txeques. Però hi havia excepcions, i una de les excepcions era Sant Elies. El motiu era que els vencedors a l'entrar a Barcelona van prendre possessió de Sant Elies, i van seguir utilitzant el convent amb el mateix objectiu repressor i punitiu dels seus predecessors. Durant aquell temps (mentre els vencedors van utilitzar Sant Elies amb aquesta finalitat), es va parlar poc de la seva existència, a diferència del molt que es parlava, per exemple, de les properes txeques de Vallmajor i Saragossa.

Trobo ben documentada aquesta informació a "Barcelona 1939: Ocupació i repressió militar", tesi doctoral d'Aram Monfort i Coll, 2007 (1). En reprodueixo alguns fragments. I aprofito per aclarir que de tota la informació que aporta n'inclou sempre les referències (jo aquí les he omès, amb l'únic propòsit de fer el text més lleuger). Remarco això de les referències perquè considero que aquesta tesi és un bon exemple de treball molt ben documentat. A diferència d'altres textos, de vegades molt pretensiosos però molt poc fiables (sobre Sant Elies i sobre altres txeques), a causa de la manca d'aquesta informació; per exemple, "Les presons de la República. Les txeques a Catalunya", de César Alcalá", del qual ja en vaig parlar. (2)

Aquests són alguns dels fragments de la tesi de l'Aram Monfort:

"Durant la guerra, després que les monges de clausura fugissin a l’estranger, el convent [de Sant Elies] va funcionar com a centre de reclusió provisional del Servicio de Información Militar. Un cop ocupada la ciutat, va quedar en poder del Servicio de Información Político-Militar, que el va utilitzar fins a finals de febrer com a centre de reclusió exclusiu i independent de la Model. D’aquest manteniment com a centre de reclusió des de l’etapa de la guerra en va quedar una cel.la de correcció, que les autoritats penitenciàries no van dubtar a continuar utilitzant.

(...)

"Com que durant la guerra havia estat una presó del SIM republicà, i malgrat que ara era utilitzat pels serveis secrets franquistes (SIPM), durant el mes de febrer La Vanguardia Española va publicar anuncis de familiars d’antics presos com aquests:

"AGRADECEREMOS a quien habiendo estado en San Elías desde el 3 hasta el 15 de octubre de 1936 pueda dar alguna noticia de JOSÉ MARIA GARCÍA MONTESINOS, de 16 años de edad, lo comunique a sus padres: calle DIPUTACIÓN, 164, 1º 1ª. BARCELONA.

"Se ruega a quienes estuvieron en dicha cárcel [St. Elies] desde el 10 de enero 1937 en adelante y conocieran al comandante de Estado Mayor D. Antonio Rubio hagan el favor de comunicárselo a su esposa, Carolina Nieto, en San Baudilio de Llobregat; Calle San Baldiri, 3.

"Pels volts del 10 de març va deixar de funcionar com a centre exclusiu de reclusió del Servicio de Información per convertir-se en la primera presó habilitada dependent de la Model. Aquest pas a presó eventual va coincidir amb un moment en què per l’edifici del carrer Entença ja hi havien passat més de 4.600 homes, i això va fer que el convent comencés a omplir-se ràpidament de reclusos a disposició de

l'Auditoria de Guerra. 

(...)

"La seva conversió en presó provisional va fer que la premsa barcelonina deixés de publicar notícies sobre aquest convent reutilitzat amb finalitats repressives. No obstant això, els diaris sí que informaven sobre les cerimònies religioses celebrades a les antigues txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa,131 i especialment anunciaven la possibilitat de visitar-les cada dia (matins i tardes), recordant que "la memoria de los crímenes cometidos por los marxistas en nuestra ciudad, perdura todavía y perdurará muchos años en la mente de los españoles. Pero hay todavía numerosas personas que no conocen toda la gama de los procedimientos soviéticos que culminaron en el establecimiento de las fatídicas checas. La apertura de estas sombrías cárceles subsanará esta falta de conocimiento del público barcelonés y de los forasteros que nos visitan". A partir de l’estiu de l’Año de la Victoria les crides per visitar-les van ser abundants:

"¡¡Los procedimientos del terror soviético al descubierto!! Visitad las checas de las calles de Vallmajor y de Zaragoza, a partir del día primero de agosto.

"Contribuid a la lucha contra el comunismo mundial, visitando las checas de Barcelona. Apertura al público el día primero de agosto .

"¡¡Conoced a vuestros verdugos!! Ni un solo barcelonés debe dejar de visitar las "chekas" de Barcelona. Apertura el próximo día 1º de agosto.

(...)

"Paral.lelament, el silenci sobre Sant Elies era la norma. (...) Aquest mutisme -relatiu- no era, evidentment cap casualitat. Fins i tot la panegírica i voluminosa Historia de la Cruzada, publicada entre els anys 1940 i 1943 va obviar tota referència al convent; simplement explicava que "la rapidez con que se produjo la caída de la capital catalana impidió a los rojos destruir aquellos terribles antros acusadores, cuya existencia conmovió al mundo entero. Estaban situadas, respectivamente, en las calles de Zaragoza y de Vallmayor".

(...)

"Va estar en funcionament [la presó de Sant Elies] fins al 21 de novembre del 1942, quan va deixar en llibertat condicional la major part de presos retinguts i va traslladar la resta a la Model i al Palau de les Missions."

Una altra cosa de la qual m'assabento gràcies a l'Aram Monfort és que les monges del convent de Sant Elies (les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem), cobraven per la cessió temporal de l'espai. És a dir, cobraven per tal que el seu convent fos utilitzat com a centre de detenció, possibles tortures i estades prèvies abans d'execucions. Si de cas, la reflexió sobre aquest fet ja se la farà cadascú. Torno a la tesi:

"A diferència del que va passar amb altres edificis reutilitzats amb finalitats repressives -per exemple els pavellons del Beat Salvador-, la cessió del convent no va ser gratuïta. El 21 de juliol del 1939, la Model va rebre un "escrito de las Abadesas solicitando donativo por la cesión del edificio llamado Prisión de San Elías", i a partir del 27 de novembre va començar a pagar el lloguer de l’edifici. El cobrament de lloguers per part de les ordres religioses no va ser quelcom exclusiu de Barcelona: l’Església va cobrar també per la cessió de convents a Tarragona i Tortosa. En el primer cas, per la cessió de La Punxa cobrava 16.000 pessetes anuals, i per la de les Oblates (presó de dones) en cobrava 12.000. A Tortosa, el lloguer del convent de la Puríssima era de 200 pessetes mensuals."

--

(1) Les cites són de la pàgina 304 i següents. La foto també està treta d'aquesta tesi. Es pot consultar la tesi sencera a:

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4818/amc1de1.pdf;jsessionid=1BCFA181479840BA04D114229D98E89B?sequence=1

(2) César Alcaraz, 'Txeques de Barcelona':

https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html

 

El professor de guitarra

"Al principi, havia impartit classes de guitarra al col.legi Viaró. (...) Al llibre 'Las sectas, hoy y aquí', el periodista Pepe Rodríguez explica que el Pedro es comportava de manera extravagant: s'asseia a dinar sol, apartat de la resta de professors, i menjava les taronges a mossegades, sense pelar." Francesc Bellart, 'Raschimura, secta o família?' (La Campana, 2024, p. 31)

L'havia vist al col.legi alguna vegada, sabia que feia classes de guitarra i havia sentit a dir que era una mica peculiar. Jo llavors potser tenia setze anys. Després, durant molt temps, dècades, no hi vaig tornar a pensar, en aquell professor de guitarra, fins fa un any, que no sé per quin motiu, em va passar pel cap si aquell professor, que es deia Vivancos, era la mateixa persona que el personatge Raschimura, del qual durant els anys vuitanta se n'havia parlat molt.

Fa poc em vaig assabentar de la publicació del llibre de Francesc Bellart. Vaig veure que era a una biblioteca, i el vaig demanar. I sí, resulta que eren la mateixa persona, el professor de guitarra de l'escola, i Raschimura, el protagonista d'una vida de novel.la, creador d'una comunitat que ell considerava una família, i que en algun moment va ser classificada com una secta. Raschimura, pare de potser quaranta fills, músic, ballarí, terapeuta, gurú, mestre d'arts marcials, promotor de la macrobiòtica, un home original i controvertit, empresari, acusat de diferents coses, fugitiu de la justícia...

La biografia que n'ha escrit Francesc Bellart es llegeix molt fàcil, com una novel.la (apassionant). T'enganxa, perquè a més de la història, de la transformació de l'Antonio Vivancos en Raschimura, de les diferents etapes de la seva vida, de les moltes anècdotes, el llibre està molt ben estructurat i molt ben escrit.

Francesc Bellart, a banda d'explicar tot el que havia anat investigant sobre el seu biografiat, planteja també interrogants i hipòtesis sobre alguns aspectes del que va ser la vida de Raschimura, una vida, ja ho he dit, del tot atípica i gens convencional. Una de les idees que planteja Francesc Bellart és que, Raschimura, de les seves diferents etapes, relacions i experiències, en les següents etapes sovint en va conservar influències.

Tenint en compte aquest punt de vista, a mi m'ha fet pensar que també es podria establir algun tipus de paral.lelisme, encara que sigui limitat, i sens dubte atrevit (arriscat, potser fins i tot desvergonyit), entre Raschimura i Sanjosemaría, el fundador de l'Opus Dei, el pensament del qual poc o molt hauria conegut Raschimura durant el seu temps de professor de guitarra a aquell col.legi de l'Opus Dei. Per exemple, la importància que donava Raschimura a les pràctiques ascètiques, a l'austeritat en general, que incloïa de vegades promoure els dejunis i dormir a terra, i altres vegades també mortificacions corporals. Perquè considerava que aquestes pràctiques contribuïen a enfortir el caràcter. 

D'altra banda, Raschimura va seguir més que ningú la consigna de Sanjosemaria de tenir "hijos, muchos hijos", no ben bé tal com deia Sanjosemaria (Raschimura comptava amb la "col.laboració" no d'una, sinó de diferents dones), però sí amb una dedicació fecundadora extraordinària, sens dubte difícil d'emular. I com Sanjosemaria, Raschimura també es va canviar el nom.

Potser totes aquestes divagacions meves són absurdes, però també podria ser que aquests, o altres paral.lelismes, tinguessin algun sentit. Començant per la cosa del narcisisme (disfressat d'humilitat): el conflicte interior entre els seus grans egos i el desig de combatre'ls, pel fet de considerar-los un greu defecte "moral". O la seva comoditat fent de pares (el Padre, el Maestro) dels seus fills o deixebles (en el cas de Raschimura, espirituals i carnals), etc. Sé que dir aquestes coses pot semblar difamatori o blasfem als seguidors de Sanjosemaría, però suposo que també poden entendre (no sé si és molt suposar...), que de la mateixa manera que ells veneren de forma acrítica Sanjosemaría (tota la seva vida, obra, pensaments i miracles), hi ha altra gent que en té una visió diferent.

Torno a Raschimura. Un dels seus principis fonamentals era que si un estava mentalment equilibrat i duia una vida saludable, no es posava mai malalt; deia que la malaltia era el resultat, o dels malestars i desequilibris emocionals, o d'una vida desordenada. Era molt radical, en relació amb aquesta visió de la salut i la malaltia. Però malauradament per a ell (i per a la seva "doctrina"), li van detectar un càncer al cap, i va morir quan tenia cinquanta-set anys. Sense haver dit a ningú la malaltia que patia. Fins i tot havia fet córrer explicacions surrealistes sobre l'origen dels seus problemes de salut, i quan el van operar del cap, dues vegades (malgrat ser tan contrari als metges), ell, que des de la seva conversió en Raschimura sempre havia anat ensenyant el seu cap afaitat, llavors anava sempre amb una gorra.

Raschimura s'havia esforçat tant amb crear i "creure's" una determinada imatge d'ell i la seva obra, que suposo que volia que no quedés res que la pogués enfosquir o qüestionar. I si per a això havia de manipular la realitat, suposo que considerava legítima la manipulació (o senzillament, en el seu extraviament de "persona escollida", ni s'adonava d'aquestes trampes que feia i es feia). Des del meu punt de vista (subjectiu, com tot punt de vista), aquesta és una altra semblança amb Sanjosemaria, però explicar ara amb més detall aquesta semblança ja em suposaria molta dedicació (i nous riscos), i de moment només ho deixo apuntat (conscient de la incomoditat o animadversió que també pot generar acabar precisament amb aquest apunt). 

--
PD: Los Vivancos (losvivancos.com), el grup de ballarins fills del Pedro Vivancos, ballen de manera espectacular. "Mezcla de flamenco fusión con acrobacias, taconeo, color, sonido y baile. (...) Son únicos." (un dels comentaris a la seva web). I ells mateixos es presenten així: "Nuestra formación artística se inició en el entorno familiar. Tuvimos la suerte de vivir el arte desde niños, apoyados siempre por las personas que nos han amado. Nuestro padre, un gran bailarín y consumado músico, fue nuestro maestro." Aquests mèrits, el de mestre d'artistes i el de pare que es fa estimar, al Raschimura/Vivancos ningú no els hi pot negar (si més no, en relació amb aquests fills ballarints, una cinquena o sisena part del total dels seus fill...).

Correspondència rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/06/correspondencia-rebuda-jjj.html

Los años rojos - Manuel Tarín-Iglesias

Trec de la biblioteca "Los años rojos", de Manuel Tarín-Iglesias (1) (2). Em decep. O no, potser ja era previsible. És un llibre que de punta a punta barreja informació amb opinió i, alhora, la informació de primera mà (sobre allò que ell havia viscut), està barrejada amb "presumpta informació" d'experiències i llocs que no tenen res a veure amb la seva trajectòria. 

D'altra banda, les informacions sobre les brutalitats i crims comesos a la rereguarda republicana (ben subratllades, i suposo que, segons els casos, amb diferents graus de credibilitat), van acompanyades d'un silenci absolut sobre les barbaritats i els crims comesos pels falangistes i els militars revoltats (a més dels morts resultants dels judicis sumaríssims sense cap garantia d'imparcialitat ni objectivitat). Segons Manuel Tarín-Iglesias, uns eren una colla de gent sàdica i pervertida, i els altres totalment admirables, idealistes, "gairebé angelicals". 

Si a més tenim en compte que Manuel Tarín-Iglesias era periodista (director de Ràdio Barcelona des del 1963, i a partir del 1973 d'El Noticiero Universal), i que el llibre es va publicar el 1985, quan "qui volgués saber" ja podia saber molt sobre tot allò que durant la dictadura franquista s'havia ocultat o negat sistemàticament (relatiu als crims comesos al bàndol revoltat, i també després, sobretot durant els primers anys de la dictadura franquista), del llibre crec que és correcte dir que és de contingut molt esbiaixat i pamfletari. 

És una pena, perquè aquest context de propaganda i falta de rigor fins i tot posa una ombra de sospita sobre els detalls que dona de la seva pròpia detenció a la txeca de Muntaner 321. 

És la pega d'aquestes barreges, d'opinió i informació. És el mateix tipus de barreja de què vaig parlar quan vaig parlar del llibre de César Alcalá. (3)

--
(1) César Alcalá el va fer servir com a font de documentació per al seu llibre "Les presons de la República. Les txeques a Catalunya" (Editorial Base, 2009). M'hi vaig referir en una nota fa uns mesos, "Txeques de Barcelona":
https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html
(2) Una curiositat: "Los años rojos" també és el títol d'un llibre de Mariano Constante, supervivent de Mauthausen, que té com a subtítol "Españoles en los campos nazis' (Martínez Roca, 1974). El vaig esmentar a "Indalecio González, kapo":
https://senseseny.blogspot.com/2020/11/indalecio-gonzalez-kapo.html
(3) "Muntaner 321":
https://senseseny.blogspot.com/2024/03/muntaner-321.html 

Correspondència rebuda (J.Mendoza + JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/05/correspondencia-rebuda-jmendoza-jjj.html

 

Troballes al carrer / 2

Troballes al carrer

Pintures de sants

San Josemaría, per Ángel Guillermo Martínez Escolar
http://holapronobis.blogspot.com/2024/04/san-josemaria-per-angel-guillermo.html

San Josemaría, mes retrats
http://holapronobis.blogspot.com/2024/05/san-josemaria-mes-retrats.html

Estampa de san Josemaría para niños
Oración a Jesús, por mediación del fundador del Opus Dei, para los más pequeños

Jesús, que amaste mucho a San Josemaría y juntos hicisteis cosas tan bonitas, haz que yo sepa quererte y ayúdame a ser como Tú.

Jesús, quiero ser cada día mejor y portarme bien siempre, aunque a veces me cuesta.

San Josemaría, que estás cerca de Dios y de la Virgen, diles que me ayuden. Por eso, te pido... (pide lo que deseas y no olvides a tus padres, hermanos, amigos, profesores...)

Reza un Avemaría ("Dios te salve, María, llena eres de gracia...") despacito.

Imatge i oració:

https://opusdei.org/es/article/estampa-sanjosemaria-ninos-jovenes/

Historia de España. Lección 22

Historia de España. Tercero y cuarto cursos
S.T.J. - Compañía Santa Teresa de Jesús (1)

NIHIL OBSTAT  El Censor, Dr. Cipriano Montserrat, Canónigo, Prelado Doméstico de S.S.
Barcelona, 2 de agosto de 1958.
IMPRIMATUR  Gregorio, Arzobispo-Obispo de Barcelona
Por mandato de Su Excia. Rvdma. Dr. Alejandro Pech, Pbr. Canciller-Secretario.

Lección 22 - EL MOVIMIENTO NACIONAL

1 Durante la segunda República los enemigos de España, masones, separatistas y revolucionarios, cometieron tantos atropellos, que dieron lugar al glorioso Alzamiento Nacional del 18 de julio de 1936. Los buenos españoles, con lo mejor del ejército, al mando del General Franco se lanzaron a la defensa de la religión y de la patria. España quedó dividida en dos campos, el nacional y el rojo. 

2 El General Franco, venciendo graves dificultades, consiguió trasladar las tropas de Africa a la península, y comenzó la Guerra de Liberación. 

3 Se formó la Junta de Defensa Nacional para gobernar a España y dirigir la guerra. El General Franco fue nombrado Jefe del Estado Español y Generalisimo de los Ejércitos. 

4 Entre los hechos más salientes de la Guerra de Liberación destacan la heroica defensa del Alcázar de Toledo, dirigida por el Coronel Moscardó, y la del santuario de Santa María de la Cabeza, por el Capitán Cortés. Las batallas más importantes fueron las de Brunete y del Ebro. Se distinguieron, entre otros muchos, los generales Franco, Mola y Queipo de Llano. 

5 Mientras tanto, en la zona roja comenzó una terrible persecución contra la Iglesia y contra los españoles que simpatizaban con la causa de la España Nacional. Víctimas de esta persecución fueron trece obispos, muchos sacerdotes y religiosos y gran número de patriotas, entre ellos el ex-ministro Calvo Sotelo, vilmente asesinado, José Antonio Primo de Rivera, hijo del General Primo de Rivera y fundador de la Falange Española; Víctor Pradera, y el insigne escritor Ramiro de Maceztu. 

6 El día 1 de abril de 1939, el General Franco anunció que la guerra había terminado con la victoria nacional. 

7 Don Francisco Franco Bahamonde, Generalísimo de los Ejércitos y Caudillo de España formó el Nuevo Estado Español, en el que todos, grandes y pequeños, debemos trabajar para conseguir la prosperidad y la cultura cristiana y patria. 

Il.lustració del capítol 22

--

(1) Un llibre més trobat al carrer, una bona troballa...

Correspondència rebuda (JJJ)

(humor gràfic)

http://divagaccions.blogspot.com/2024/04/correspondencia-rebuda-jjj.html

http://divagaccions.blogspot.com/2024/04/correspondencia-rebuda.html

1946-1947, Campions!

La temporada 1945-1946 el CF Igualada va quedar campió de Catalunya (de no sé quina categoria). Va ser un gran esdeveniment, a Igualada, i una de les maneres de celebrar-ho i recordar-ho va ser l'edició d'un petit llibret, il.lustrat amb caricatures dels futbolistes. Les caricatures estaven firmades per "Puig & Nery" (algunes no tenen firma, però el dibuix, el traç, és el mateix de les altres). De la manera que estaven firmades, o no firmades, és complicat saber què corresponia en cada cas al Puig i al Nery. 

Del Puig, com a caricaturista, no en sabia res, però del Nery sí, ja n'havia vist algunes altres caricatures, molt bones. Encuriosit, fa poc vaig preguntar a una filla i un fill del Nery què en sabien, de l'autoria d'aquelles caricatures. I els dos em van dir el mateix: que les cares (eren caricatures de cos sencer) eren obra del seu pare, i que recordaven quan les va fer. Per exemple, la filla, d'una caricatura curiosa en què la cara del futbolista queda tapada per la sola de la bota del futbolista, que té la cama alçada, diu que el seu pare la va fer així perquè en aquell cas no tenia clar com fer la cara, i ho va resoldre d'aquesta manera ben original. I costa pensar que un detall tan concret i curiós pogués ser inventat per la filla. D'altres caricatures, la mateixa filla diu que també recorda quan el seu pare les anava fent.

De la banda del Puig, l'intent per saber alguna cosa d'aquestes caricatures ha tingut resultats més pobres, d'una banda, perquè els seus fills encara no havien nascut, quan es van fer. El que recorden és que el seu pare "feia caricatures", però sense més detalls.

Amb aquesta informació, crec que la versió dels fills del Nery és bastant versemblant (en relació amb què el seu pare era l'autor de les cares, i el Puig llavors seria o podria ser l'autor dels cossos). Però de tota manera, també crec que està bé tenir present que, en casos com aquest, sovint les famílies dels implicats tenen tendència a donar més protagonisme al seu familiar (a la família del Nery ja va passar una cosa així, amb una pel.lícula).

Que les caricatures estiguin firmades Puig & Nerys (ja he dit que no totes, i també que les no firmades no es diferencien de les firmades), podria ser, és només una hipòtesi, que en la firma primer aparegués el Puig per una qüestió de cortesia i amistat. El Nery era uns quants anys més gran i, a més, era ja un reconegut artista local i, potser, d'aquesta manera, va voler fer més visible el Puig, amb el qual hi tenia amistat.

D'altra banda, sembla que el Nery també devia intervenir en el fet que en Junceda fes la portada. Perquè el Nery tenia una activitat artística important, es relacionava amb molts dibuixants, i és fàcil que li demanés a en Junceda, al qual coneixia, aquest favor. Un doble favor, perquè al llibret hi ha un altre dibuix en què un dels dos personatges que apareixen és el Nery.

I quin interès tinc jo, en aquestes caricatures? Doncs no un, sinó dos. El primer és que sempre m'han agradat, les caricatures. M'han agradat i alhora he admirat, i fins i tot envejat, les persones capaces de fer-ne de bones (jo no n'he sabut mai, de fer caricatures, tot i agradar-me molt dibuixar).

I l'altre interès és aquest: que el Nery era el meu avi matern.

--

Algunes de les caricatures:

El meu avi, dibuixat pel Junceda:

El llibret sencer (PDF):
https://app.box.com/s/gw9esrfir92vxfr737rcagt36vpu5yg6

Austràlia

La foto: el Mas Boronat vist des de dins de la barraca de pedra seca de Ca la Rosària, a La Masieta. (1) Més amunt de La Masieta hi ha la partida de l'Austràlia. Fa molts anys, quan feia de jornaler, de vegades hi havia anat a esporgar oliveres. I llavors, si venia a tomb, parlant amb algú, si sabia que no coneixia el terme i els seus noms, potser li deia: "He anat a Austràlia". I si em preguntaven quan hi havia anat, llavors li deia, "Fa uns dies, i hi vaig anar en bicicleta!" El nom, l'Austràlia, li esqueia, perquè queda molt apartat, al límit del terme municipal. El que no sabia, quan hi anava a esporgar oliveres, era l'origen del nom. Me'n vaig assabentar després. Es veu que el seu propietari, a mitjan segle passat (a mitjan segle XX), va decidir anar-se'n a Austràlia, no sé per quin motiu. Aquell home, abans de marxar, quan trobava algú pel carrer del poble, es veu que de vegades picava fort a terra amb el peu i deia: "Aviat estaré aquí sota!" Al final se n'hi va anar, "a sota": es va vendre les terres i va marxar. I llavors, al poble, de les que havien sigut les seves terres en van començar a dir l'Austràlia. I el nom va fer fortuna, perquè avui aquells tombants encara es coneixen per l'Austràlia. El món és ple d'històries curioses, només cal parar l'orella. D'aquesta, és cert el que he explicat de mi, que anava a esporgar oliveres per aquells tombants. La resta, el que me n'han explicat, d'entrada suposo que també ho deu ser... Ho suposo. I si no ho és tot, o exactament com ho he explicat, en qualsevol cas és una bona història. -- (1) Aquesta barraca, encara ben conservada, té al costat una cisterna bastant gran. Gairebé totes les cisternes que es feien per recollir l'aigua de pluja (i després poder dissoldre el sulfat de coure per ensulfatar les vinyes), eren circulars, com un pou que es va eixamplant, com un embut invertit. Però aquesta és diferent: és rectangular, i està enrajolada per dins amb rajoles envernissades, com un cup. Una raresa. Fa dècades que ja no té sostre, era de volta, i les parets s'han anat deteriorant; la majoria de rajoletes han anat saltant, però l'obra encara impressiona.

Muntaner 321

Amb dos amics fem petar la xerrada i, d'un tema a un altre, arribem a la Guerra Civil, i de la Guerra Civil, a les txeques. Llavors, un d'ells explica que a una tia seva la van detenir i la van dur a la txeca de Muntaner 321 (controlada per la CNT), acusada d'haver ajudat a ocultar algun capellà. (1)

Quan es va assabentar de la detenció de la seva germana, la mare de qui m'ho explica se'n va anar a la txeca. Només tenia 17 o 18 anys, però era molt decidida i valenta, i va dir, va exigir, que havien de deixar marxar la seva germana. I es veu que va ser tan insistent i convincent que, al final, va aconseguir que deixessin marxar la seva germana. Van tenir molta sort, moltíssima sort, perquè podia haver acabat molt malament.

Això, és clar, devia passar durant els primers mesos de la Guerra Civil, ja que després del maig del 37, quan el SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar) es va fer càrrec de totes les txeques de Barcelona, detenir monges, capellans i gent que els protegia no era la seva prioritat. No és que amb el SIM el funcionament de les txeques fos més civilitzat, ni de bon tros: seguien les detencions arbitràries, i quan s'esqueia, les tortures i les execucions, però es perseguien principalment altres persones, per exemple els anarquistes, amb els quals els comunistes s'havien estat matant.

Sabia que havia existit aquesta txeca a la casa del carrer Muntaner número 321, però en sabia poca cosa. I no en tenia cap història que m'hagués arribat directament a través d'un parent o conegut d'algú que hi hagués estat detingut. Com que era també una txeca del barri on vaig créixer uns anys més tard, m'ha agradat la informació. 

Junt amb les de Vallmajor, Sant Elies i les Santjoanistes, la de Muntaner 321 ja és la quarta del barri de les que aquí n'he explicat alguna cosa. 

--
(1) A barcelofilia.blogspot.com, el 20/9/2022 (la foto inicial està treta d'aquest article) 'Miquel Barcelonauta' parlava d'aquesta txeca: "La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. (...) Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que inicialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes." També esmenta que "El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre 'Los años rojos', on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre."  He vist que el llibre és a les biblioteques, potser alguna estona hi donaré un cop d'ull.