"Al principi, havia impartit classes de guitarra al col.legi Viaró. (...) Al llibre 'Las sectas, hoy y aquí', el periodista Pepe Rodríguez explica que el Pedro es comportava de manera extravagant: s'asseia a dinar sol, apartat de la resta de professors, i menjava les taronges a mossegades, sense pelar." Francesc Bellart, 'Raschimura, secta o família?' (La Campana, 2024, p. 31)
L'havia vist al col.legi alguna vegada, sabia que feia classes de guitarra i havia sentit a dir que era una mica peculiar. Jo llavors potser tenia setze anys. Després, durant molt temps, dècades, no hi vaig tornar a pensar, en aquell professor de guitarra, fins fa un any, que no sé per quin motiu, em va passar pel cap si aquell professor, que es deia Vivancos, era la mateixa persona que el personatge Raschimura, del qual durant els anys vuitanta se n'havia parlat molt.
Fa poc em vaig assabentar de la publicació del llibre de Francesc Bellart. Vaig veure que era a una biblioteca, i el vaig demanar. I sí, resulta que eren la mateixa persona, el professor de guitarra de l'escola, i Raschimura, el protagonista d'una vida de novel.la, creador d'una comunitat que ell considerava una família, i que en algun moment va ser classificada com una secta. Raschimura, pare de potser quaranta fills, músic, ballarí, terapeuta, gurú, mestre d'arts marcials, promotor de la macrobiòtica, un home original i controvertit, empresari, acusat de diferents coses, fugitiu de la justícia...
La biografia que n'ha escrit Francesc Bellart es llegeix molt fàcil, com una novel.la (apassionant). T'enganxa, perquè a més de la història, de la transformació de l'Antonio Vivancos en Raschimura, de les diferents etapes de la seva vida, de les moltes anècdotes, el llibre està molt ben estructurat i molt ben escrit.
Francesc Bellart, a banda d'explicar tot el que havia anat investigant sobre el seu biografiat, planteja també interrogants i hipòtesis sobre alguns aspectes del que va ser la vida de Raschimura, una vida, ja ho he dit, del tot atípica i gens convencional. Una de les idees que planteja Francesc Bellart és que, Raschimura, de les seves diferents etapes, relacions i experiències, en les següents etapes sovint en va conservar influències.
Tenint en compte aquest punt de vista, a mi m'ha fet pensar que també es podria establir algun tipus de paral.lelisme, encara que sigui limitat, i sens dubte atrevit (arriscat, potser fins i tot desvergonyit), entre Raschimura i Sanjosemaría, el fundador de l'Opus Dei, el pensament del qual poc o molt hauria conegut Raschimura durant el seu temps de professor de guitarra a aquell col.legi de l'Opus Dei. Per exemple, la importància que donava Raschimura a les pràctiques ascètiques, a l'austeritat en general, que incloïa de vegades promoure els dejunis i dormir a terra, i altres vegades també mortificacions corporals. Perquè considerava que aquestes pràctiques contribuïen a enfortir el caràcter.
D'altra banda, Raschimura va seguir més que ningú la consigna de Sanjosemaria de tenir "hijos, muchos hijos", no ben bé tal com deia Sanjosemaria (Raschimura comptava amb la "col.laboració" no d'una, sinó de diferents dones), però sí amb una dedicació fecundadora extraordinària, sens dubte difícil d'emular. I com Sanjosemaria, Raschimura també es va canviar el nom.
Potser totes aquestes divagacions meves són absurdes, però també podria ser que aquests, o altres paral.lelismes, tinguessin algun sentit. Començant per la cosa del narcisisme (disfressat d'humilitat): el conflicte interior entre els seus grans egos i el desig de combatre'ls, pel fet de considerar-los un greu defecte "moral". O la seva comoditat fent de pares (el Padre, el Maestro) dels seus fills o deixebles (en el cas de Raschimura, espirituals i carnals), etc. Sé que dir aquestes coses pot semblar difamatori o blasfem als seguidors de Sanjosemaría, però suposo que també poden entendre (no sé si és molt suposar...), que de la mateixa manera que ells veneren de forma acrítica Sanjosemaría (tota la seva vida, obra, pensaments i miracles), hi ha altra gent que en té una visió diferent.
Torno a Raschimura. Un dels seus principis fonamentals era que si un estava mentalment equilibrat i duia una vida saludable, no es posava mai malalt; deia que la malaltia era el resultat, o dels malestars i desequilibris emocionals, o d'una vida desordenada. Era molt radical, en relació amb aquesta visió de la salut i la malaltia. Però malauradament per a ell (i per a la seva "doctrina"), li van detectar un càncer al cap, i va morir quan tenia cinquanta-set anys. Sense haver dit a ningú la malaltia que patia. Fins i tot havia fet córrer explicacions surrealistes sobre l'origen dels seus problemes de salut, i quan el van operar del cap, dues vegades (malgrat ser tan contrari als metges), ell, que des de la seva conversió en Raschimura sempre havia anat ensenyant el seu cap afaitat, llavors anava sempre amb una gorra.
Raschimura s'havia esforçat tant amb crear i "creure's" una determinada imatge d'ell i la seva obra, que suposo que volia que no quedés res que la pogués enfosquir o qüestionar. I si per a això havia de manipular la realitat, suposo que considerava legítima la manipulació (o senzillament, en el seu extraviament de "persona escollida", ni s'adonava d'aquestes trampes que feia i es feia). Des del meu punt de vista (subjectiu, com tot punt de vista), aquesta és una altra semblança amb Sanjosemaria, però explicar ara amb més detall aquesta semblança ja em suposaria molta dedicació (i nous riscos), i de moment només ho deixo apuntat (conscient de la incomoditat o animadversió que també pot generar acabar precisament amb aquest apunt).
PD: Los Vivancos (losvivancos.com), el grup de ballarins fills del Pedro Vivancos, ballen de manera espectacular. "Mezcla de flamenco fusión con acrobacias, taconeo, color, sonido y baile. (...) Son únicos." (un dels comentaris a la seva web). I ells mateixos es presenten així: "Nuestra formación artística se inició en el entorno familiar. Tuvimos la suerte de vivir el arte desde niños, apoyados siempre por las personas que nos han amado. Nuestro padre, un gran bailarín y consumado músico, fue nuestro maestro." Aquests mèrits, el de mestre d'artistes i el de pare que es fa estimar, al Raschimura/Vivancos ningú no els hi pot negar (si més no, en relació amb aquests fills ballarints, una cinquena o sisena part del total dels seus fill...).