Fotografies abandonades

Les vaig trobar fa uns dies, esteses per la vorera, al costat d'uns contenidors. Aquestes dues i algunes més. Suposo que van arribar al carrer com a resultat d'alguna defunció, o d'un trasllat a una residència geriàtrica, o del canvi de propietat d'un pis. Per algun d'aquests motius, i a causa, llavors, de les presses per desfer-se del que abans havia sigut important per a algú, i arriba un dia que aquest algú ja no hi és, o ja no compta, i els seus objectes, fotos, records, ja només són noses... I és inevitable que sigui així, perquè tot és finit, però alhora és trist acabar tirat de qualsevol manera a la vorera...

"Arriba Catalonia!"

"Arriba Spain!", Edicions 62, 1972. 

Avui, aquesta mateixa vinyeta, amb la mateixa intenció irònica (i desencantada), encaixaria amb naturalitat amb el títol "Arriba Catalonia!"

I al pas que anem, aviat tindrà també sentit (en el context "del nou títol"), la següent vinyeta (següent també en el llibre), la que precisament clou el llibre:

Un dinar al parc

Després d'una reunió llarga, avorrida i poc útil (no ve al cas sobre què i amb qui), al migdia, per airejar-me i estirar les cames, torno cap a casa de la Lívia passejant, amb la intenció de quan hi arribi dinar junts. Però passa una cosa, i és que a mig camí em trobo una bossa de croissants i panets, i més endavant una de taronges i mandarines. I canvio de pensament: m'assec al banc d'un parc, i acompanyat de la remor de les fulles dels arbres i de les piuladisses dels ocells, em menjo primer un parell de croassants i un panet, i després dues taronges. I ho assaboreixo tot com si fos un festí, i jo un gurmet al menjador del millor restaurant de cinc estrelles. Quina meravella!

A continuació (al parc s'hi està bé, hi ha poc moviment de gent, i la temperatura és agradable), obro "El Imperio", de Ryszard Kapuscinski, i en llegeixo unes quantes pàgines (el vaig començar fa unes setmanes, quan me'l vaig trobar, però després li van passar al davant altres lectures).

M'havia quedat al capítol que parla de la visita a Vorkutà (una ciutat de clima subàrtic que a l'hivern pot arribar als 50º sota zero, i que té el seu origen en un camp de treballs forçats estalinià que s'hi va crear els anys 30). En reprodueixo un fragment, que em sembla especialment representatiu de l'estil de Kapuscinski:

"Aquí el color de los dientes es importante: muestra el lugar de la persona en la jerarquía social. Mientras más alto es éste, más dientes de oro. Los que ocupan puestos intermedios tienen dientes de plata y los de abajo, dientes postizos que por su color y aspecto recuerdan a los naturales. Estoy tentado de preguntar cómo eran los dientes de Stalin. Pero conozco la respuesta: no se sabe, Stalin no sonreía nunca." (1)

En aquest mateix capítol explica coses que ja no fan gens de gràcia, que posen els pèls de punta, com quan parla dels milions de persones que van morir en els camps de treballs forçats estalinians, o abans d'arribar-hi, durant els trasllats, en trens de bestiar o mercaderies, uns viatges sovint encara més llargs, durs i cruels que els del règim nazi... No és un capítol agradable de llegir, però m'agrada llegir-lo.

Al cap d'una estona, fico Kapuscinski a la motxilla i enfilo cap a casa. Però abans d'arribar a casa encara em trobo una altra cosa interessant, una bossa amb més d'un quilo de castanyes; són castanyes sense coure i ben seques, duríssimes (em podria desgraciar alguna dent, si intentés rosegar-les). L'avantatge és que tan seques i dures són fàcils de pelar; alguna estona ho faré i, així, "pilongues" (no sé com es diu en català), algun dia en couré, potser amb verdures, arròs i llegums, i serà una delícia.

Al final arribo a casa. Per sort, la Lívia és de bona mena, i quan arribo s'enfada només una mica (només l'imprescindible). I m'acaba de perdonar del tot quan, "com a acte de reparació", rento els plats de l'aigüera.

--
(1) Anagrama, 2007, p.167 (l'original és de 1993); els dos llibres de Kapuscinski que ja he llegit, aquests en català, "Eben" i "Històries d'Heròdot", em van semblar esplèndids.

Manifest sobre la llengua

M'agrada parlar, escriure i llegir (i fins i tot "pensar"), en català i castellà, perquè són les dues llengües que conec, les úniques que em són properes i fàcils.

Alhora, però, m'és indiferent pensar en la possibilitat que puguin desaparèixer, tant l'una com l'altra.

Considero que la llengua, l'idioma, és només un instrument, i com a tal existeix "en funció de" (en funció de la comunicació). Per tant, no m'importa que la llengua que en un moment i lloc determinats utilitzo sigui una o l'altra, perquè el que m'interessa de debò "és el que dic o em diuen". El contingut.

Em seria indiferent la desaparició de tots els idiomes del món si al final en quedés un, només un, però aquest un ens servís de cara a que tots ens poguéssim comunicar, entendre. I conviure sense tants enfrontaments identitaris.

Si per exemple fos el mandinka, doncs ja m'estaria bé. O qualsevol altre. I si això suposés que "els altres" idiomes desapareguessin, no m'importaria. És a dir, no m'importaria que desaparegués el català, el castellà, el basc, el gallec, l'anglès, el francès, l'holandès, el portuguès, el xinès, el rus, l'àrab, el berber, el grec, el llatí, el quítxua, l'esperanto, etc. No m'importaria el més mínim.

Em són bastant indiferents totes les peculiaritats culturals, del tipus que siguin, comparades amb el fet que tots som tan semblants (tu, jo, ells...), tan idèntics, tan vulnerables, tan efímers, tan contradictoris, tan poca cosa. Diferenciats només per "petits detalls", per exemple per l'alçada o l'amplada, o els colors dels cabells o la pell, i per algunes pinzellades de cultura; pels vestits, els pentinats, els gustos gastronòmics, "els idiomes"...

Des del meu ateisme militant, si haig de reivindicar alguna causa, només se me n'acudeix una: la del Bon Samarità. Tota la resta em sembla bastant irrellevant, prescindible. M'interessa molt poc.

Falange Española

 

Els antivacunes tallen l'autopista - 2

Parlava l'altre dia dels talls d'autopistes i bloquejos d'estacions i universitats com a forma de protesta i com a mesura de pressió de cara a aconseguir objectius.

Quan sento les justificacions dels responsables d'aquests bloquejos, de vegades penso en el Xirinacs de l'etapa davant la Presó Model (un any i nou mesos, fins a l'aprovació de la llei d'Amnistia el 1977). La seva sens dubte va ser una actitud exemplar, admirable, ferma. Impossible de criticar el més mínim.

D'ençà d'aleshores han passat 43 anys. Probablement, d'aquí uns altres 43 anys, com a referent democràtic es seguirà recordant més la seva integritat i la seva perseverança llavors, que els bloquejos i aldarulls multitudinaris (de la Jonquera, de l'Estació de Sants, de la de Girona, de les universitats, etc.), de la passada tardor. I si no es recorda aquell Xirinacs és igual, perquè l'exemplaritat i impecabilitat de la seva actitud seguirà sent la mateixa.

Fa poc una parenta, quan li vaig contraposar la "política de piquets" dels CDRs i Tsunamis, amb l'actitud exemplar del Xirinacs llavors davant la Model, em va dir: "Ara són altres temps".

I tenia raó, són altres temps: a aquell Xirinacs no li arriben ni a mitja sola de la sabata.

(dic "a aquell Xirinacs" perquè, més endavant, el Xirinacs es va despistar, "va perdre els seus orígens", i va acabar justificant veritables despropòsits...)

Llibres i galetes

Tornant cap a casa trobo una pila de llibres. Me'ls miro i veig que hi ha "La caverna", del Saramago. Em fa il.lusió, fa temps ja el vaig llegir, i em va agradar molt. Potser el tornaré a llegir. Els altres llibres de la pila també els arreplego, però no me'ls quedaré; quan em vingui a tomb els duré a un punt d'intercanvi de llibres.

Més endavant torno a trobar més llibres. Hi dono un cop d'ull i n'arreplego un (els altres no, ja vaig massa carregat). El que arreplego és "La España de los quinquis", de Jesús de la Heras i Juan Villarín (Planeta, 1974). Me'l miraré, i ja veure si el conservo o si també va al punt d'intercanvi. De moment em criden l'atenció unes pàgines amb acudits sobre El Lute.

Abans d'arribar a casa, una altra sorpresa: dos paquets petits, sense encetar, de galetes "Fibralia", "con salvado de trigo", "mejora el tránsito digestivo", etc. Mira que bé, també cap a casa.

En resum, un dia de sort.