Cites sobre la memòria, la realitat i la història

"Els homes no poden dir com s'ha esdevingut una cosa, sinó tan sols com creuen ells que s'ha esdevingut." 
Georg Christoph Lichtenberg. Quaderns de notes. Edicions de la Ela Geminada, 2012 (p. 81)

"Les falsedats més perilloses són veritats lleugerament distorsionades."  
G. C. Lichtenberg (p. 193)

"La memòria és selectiva i es transforma, com l'energia. En aquesta selecció i transformació hi tenen un paper important els patrons de conducta apresos i els mites que incorporem al llarg de la vida."
Joan Julibert. El poder de la mentida. Edicions Saldonar, 2018 (p. 15)

"Quantes mentides deuen formar part del nostre patrimoni comú, només pel fet que no hi ha hagut cap relat que les hagi desmentit mai?" 

J. Julibert (p. 17)

"L'experiència troba en el record una font inesgotable de recursos. I això, en part, és gràcies a la capacitat de la imaginació a l'hora d'omplir els espais en blanc de l'existència amb episodis que, en veritat, són mera inventiva." 
Jordi Solà Coll. 'La mirada perifèrica', Editorial Afers, 2021 (p. 55)

"La rellevància d'un fet té relació directa amb el pes específic que ocupa en la memòria." 
J. Solà Coll (p. 92)

"El passat s'ha convertit en matèria revisable i en arma política. No cal escandalitzar-se gaire. Sempre s'ha reescrit la història amb més o menys grolleria pel poder de torn."
Daniel Fernández, La Vanguardia, 11/03/2019

"En poques paraules, les percepcions d'un observador són modelades inconscientment per les seves percepcions anteriors." 
Siri Husvedt. Els miratges de la certesa. Edicions 62, 2021 (p. 60)

"Encara em pregunto per què la gent està tan segura de les coses. El que sembla que comparteixen és la certesa. Gairebé tota la resta encara està pendent." 
S. Husvedt (p. 244)

"Una mentida emocionant pot eclipsar una veritat anodina." 
Aldous Huxley

Actualització (covid)

 

Parlar de la covid

Suposo que l'error ve des del primer moment: començar a opinar alguna cosa sobre l'embolic de la covid. A partir d'aquí, de quan comences a opinar, ja és complicat parar, perquè llavors, per tal d'aclarir millor el que ja has dit primer, és fàcil que incorporis un segon comentari, i després un tercer, i un altre... i al final, immers en aquesta dinàmica argumentativa, marejat amb la barreja de les teves pròpies paraules i les dels altres, i com que alhora la realitat és que els teus fonaments són poc sòlids (t'excuses pensant que els de l'altre encara ho són menys, de sòlids), el que passa és que xerrant tant acabes fent-te tu sol un embolic. I a sobre de sentir-te incòmode, et sents frustrat i disgustat.

A causa de la frustració, sobretot si no ets excessivament soberg, llavors t'adones que el tema és força més complicat del que havies pensat inicialment, i que malgrat la informació que has anat recollint i acumulant (bona i dolenta, de tota mena), estàs cada vegada més perdut, en lloc de més orientat. Resulta que com més t'informes, més t'adones del poc que saps: de manera descoratjadora, sents que la teva ignorància no para d'augmentar. Com el pa amb llevat quan el fiques al forn, o com la proliferació de mosquits quan hi ha bassiols.

És una sensació que, d'altra banda, no està del tot malament. Té la seva part bona, ja que et refresca la realitat de la teva petitesa i les teves limitacions. Per exemple: el fet de les dificultats que tenim a l'hora de comunicar-nos i, de manera més concreta, la dificultat d'arribar a consensos quan tenim (i patim), discrepàncies importants amb les persones que ens envolten.

Alhora, també t'adones, veus amb tota claredat, que sortir de la inseguretat i la incomoditat en les que et sents atrapat a causa de la teva ignorància sobre el tema (d'això cada vegada n'ets més conscient, de la teva "manca de fonaments"), sortir-ne, o si més no intentar-ho (l'èxit ja és una altra cosa), implicaria primer un esforç gran i sostingut de cerca d'informació. Això, com a pas previ per a arribar, a partir de llavors, potser, a alguna conclusió, ni que sigui parcial i provisional.

Quina feinada! I com que ets realista, i també mandrós, i t'adones que aquest procés exigent no el faràs, que no faràs aquesta feina, perquè de fet no estàs disposat a dedicar-hi tot el temps i energia que caldria (a causa de la mandra, i perquè també tens altres interessos, interessos i compromisos que també reclamen la teva atenció i el teu temps).

Llavors arriba un punt que penses que, ja que és així, segurament el millor seria no dir res més sobre aquest tema, abandonar aquest escenari, callar. Dir només: disculpeu, no estic segur de res, em vaig equivocar ficant cullerada aquí, i ara em sembla que el millor és que plegui. 

Tanmateix, resulta que després d'aquest discurs que acabo de fer, en lloc de parar, resulta que de moment segueixo escrivint. Mira que fresc! Però què hi farem, suposo que la coherència ara com ara no és la meva característica més destacada.

Víctor Jou

Vaig conèixer el Víctor Jou en una trobada a la qual jo hi anava com a acompanyant d'una invitada. Em va semblar una persona molt discreta i alhora amb una vida molt interessant, d'aquestes que te agradaria saber-ne més coses, si et fos més accessible. 

(les imatges estan tretes de diferents pàgines d'internet)

Una altra manera de parlar del tema

 Aquest és part del meu punt de vista:

I dic part, una part, perquè també hi ha altres parts. Com per exemple aquesta:

O aquesta:

I si tingués més acudits adients, podria seguir...

El llenguatge a Cavall Fort, d'Albert Jané

Article "El llenguatge a Cavall Fort" (PDF)

Fa mesos vaig trobar a "El barrufet gramàtic" (Jordi Manent, coord., 2020), la referència a l'article de l'Albert Jané "El llenguatge a Cavall Fort", inclòs en el llibre "Cavall Fort, una experiència concreta", publicat per l'Editorial Nova Terra el 1967 (a "El barrufet gramàtic" no s'incloïa l'article, només s'esmentava). 

Mercè Canela, l'actual directora de Cavall Fort, diu d'aquest article:

"Es tracta d’un estudi fet a partir de l’experiència dels cent primers números de Cavall Fort. D’ençà que em vaig fer càrrec de la direcció de la revista, aviat farà vint anys, he llegit aquest capítol més d’un cop. Albert Jané, que havia assumit la tasca de redacció i de correcció de la revista, hi explica, amb la claredat que el caracteritza, les dificultats a què es va haver d’enfrontar la revista a l’hora d’establir el model de llengua que seguirien i els criteris que aplicarien. Aquests criteris continuen completament en vigor per als qui en som responsables actualment." (1)

Vaig tenir curiositat per poder llegir l'article, i vaig buscar-lo per internet. Tant l'article com el llibre. Infructuosament. 

Llavors li vaig demanar a la Lívia, amiga de l'Albert Jané, si li podia preguntar com es podia aconseguir l'article, i l'Albert li va dir que el llibre estava exhaurit, però que si demanava de part d'ell a Cavall Fort l'article, li farien arribar, ja que segur que conservaven un exemplar del llibre i li podrien fer fotocòpies de les pàgines de l'article. 

Aquest és l'origen d'aquest arxiu. L'he penjat perquè penso que és un text prou important, i que no podia ser que fos tan difícil d'accedir-hi. De fet, el més normal seria que al web de Cavall Fort el tinguessin penjat, i de manera més digna, convertit en text i fàcil de llegir (no així com ho he fet jo, amb un PDF de fotocòpies de baixa qualitat). Sigui com sigui, de moment, tenim això.

El llenguatge a Cavall Fort:
https://drive.google.com/file/d/1Ikq_9WCfnBpO0aKUGurZti-RaeVESG4a/view

--
(1) "Cavall Fort, la creació,d’un model de llenguatge", Llengua Nacional, 100, 3r trimestre, 2017 (p. 37)
https://llenguanacional.cat/pdf/LN100_02.pdf

Lectura ràpida, lectura lenta

Fa temps, al parlar d'un número de mentalista que feia el meu avi, vaig parlar del llibre "Desarrolla una mente prodigiosa", de Ramón Campayo. (1)

D'aquest llibre em va semblar força interessant l'inici, en el qual parla dels diferents tipus de memòria, i també quan parla de les estratègies per recordar llistes com les del meu avi, o molt més llargues i dificultoses. En canvi, altres parts del llibre no em van atraure. Sobretot una en concret, que la visc o valoro ben al revés de Ramón Campayo, la que tracta sobre la lectura ràpida. 

Recordo, quan era adolescent, que a la biblioteca familiar hi havia algun llibre d'aquests de tècniques de lectura ràpida. Però no recordo que en fullegés mai cap (llavors sobretot el que llegia era ficció, devorava els llibres... alhora que ni obria els llibres de text).

Des d'aquella lectura devoradora adolescent he anat arribant a una lectura cada vegada més lenta, de vegades extraordinàriament lenta, "gairebé immòbil", potser aturada en una frase. O aturat en una pàgina, que llegeixo, haig d'anar llegint, una vegada i una altra, ja sigui perquè no l'acabo d'entendre, o perquè la vull anar assaborint.

D'adolescent corria, però aquella velocitat lectora no tenia res amb el que en diuen "velocitat de lectura", sinó només amb l'ansietat d'anar veient què passava. De fet, pel que fa al tema aquest de les velocitats, el cert és que no m'he esforçat mai per accelerar la meva velocitat de lectura. 

Des de fa molts anys, dècades (l'adolescència ja queda molt lluny), el meu objectiu quan llegeixo un text que m'atrau i que "em desafia", és que allò que vaig llegint i entenent, alhora ho pugui anar "connectant" amb el món de les meves idees, creences, sensacions, etc. I això (si més no per a mi), tot sovint és forçosament lent. En alguns casos, desmesuradament lent. Treballós. De manera que no em serveix de res poder llegir més de pressa, ja que en aquests casos el que em cal és precisament llegir amb tanta lentitud com sigui necessària, per tal que aquest procés de digestió i relació sigui possible. (2)

--
(1) https://442m.blogspot.com/2019/09/el-numero-del-mentalista.html