Memòries esbiaixades / 2

Fa més d'un any vaig parlar d'una xerrada sobre l'obertura d'una fossa de la Guerra Civil, en la qual hi participaven dos historiadors, més un representant de l'administració, una arqueòloga i una antropòloga. (1)

Ara, per casualitat, he trobat uns altres comentaris que llavors vaig escriure sobre la xerrada, però que no recordo per quin motiu, no vaig compartir. Ho faig avui.

A banda del que ja vaig comentar fa un any, em va cridar també l'atenció, d'aquella xerrada, que un dels historiadors digués, insistís, que la feina d'obrir foses, identificar els cadàvers i enterrar-los dignament, "no té preu". I ho remarcava molt, insistia: "no té preu". Suposo que ho deia perquè era de lletres. Perquè no cal saber moltes matemàtiques per saber que el que gastes en "A" condiciona inevitablement el que pots gastar en "B", o "C".

Amb això no qüestiono la política de detecció i excavació de foses, només vull dir el que he dit. No la qüestiono, però considero que aquesta altra pregunta també és pertinent, fins i tot necessària: aquesta feina, avui, ha de ser una prioritat? És a dir, pel davant de quines altres necessitats ha d'anar, aquesta necessitat, tenint en compte les "consideracions econòmiques" que ja he fet? (per descomptat, aquesta pregunta es pot fer, "s'hauria de fer", en tots els casos que una actuació pública té repercussions econòmiques; que sovint no es faci és una altra cosa).

També em va sobtar quan durant la xerrada un dels historiadors va dir que Espanya és un dels països del món amb més foses amb morts pendents de localitzar i identificar, amb morts a causa de guerres, revoltes i repressions... És un argument repetit en segons quins cercles (de vegades posant Espanya en primer lloc de la llista), i ell ho deia també amb molt d'èmfasi, i mentrestant jo pensava en altres països... 

Pensava, d'aquella època, en els morts a Rússia a causa de la invasió nazi durant la Segona Guerra Mundial, o en els liquidats per l'estalinisme, o en els morts a la Xina durant els seus processos revolucionaris, i en els morts actuals o recents de tants països sud-americans, i sobretot africans, a causa de dictadures, guerres, repressions i matances... Milions de morts, ho subratllo, milions, desapareguts sense que n'hagi quedat cap rastre. I, per tant, em semblava lleig, molt, que aquell historiador digués el que deia de manera tan lleugera, que posés Espanya al capdamunt d'aquesta llista tenebrosa. Era absurd i demagògic.

També em va sorprendre, durant la xerrada, quan per tal de justificar el projecte de les excavacions, es va fer referència, subratllant-ne el dramatisme, als familiars que avui encara reclamen la localització dels seus parents morts fa vuitanta anys. Uns parents que, en la majoria de casos, no van conèixer, perquè ells encara no havien nascut. 

Potser és perquè jo sóc molt estrany, però em sobta, l'obsessió d'alguns d'aquests familiars, per saber on està el seu parent, sobretot quan aquest interès es justifica amb frases tan dramàtiques com "no podré descansar fins que ho hagi aconseguit". I de vegades potser ho diu un renebot de la víctima... 

Per descomptat, cadascú és cadascú, i tothom es pot proposar el que vulgui, ja sigui "trobar les restes del seu avi", a qualsevol preu, i justificar-ho a causa del fet de "ser incapaç de viure tranquil", si no ho aconsegueix. Però els "sentiments" d'aquestes persones, ¿han d'obligar també a actuacions, sobretot tenint en compte el seu cost, i totes les necessitats socials que alhora hi ha?

Que avui els historiadors facin servir testimonis d'aquest tipus en una conferència sobre fosses i morts de fa vuitanta anys, em sembla una forma de manipulació. Resulta que quan les dades tergiversades no són suficients, llavors es recorre a la tecla emocional, ja que aquesta acostuma a funcionar força millor... No em sembla que sigui propi d'un historiador, aquesta forma d'actuar, aquesta mena de malabarismes amb les emocions de la gent (una altra cosa és que aquestes manipulacions, malauradament, i no només per part dels historiadors, estiguin a l'ordre del dia, en aquest i en molts altres àmbits).

Tot plegat, trist, des del meu punt de vista. I, insisteixo, sense que jo consideri que, per part meva, al que dic sigui una falta de respecte cap als morts d'aquella guerra i postguerra i que segueixen desapareguts en fosses anònimes i ignorades. Tot allò va ser un desastre absolut, i sense passar pàgina, cosa que crec que no s'ha de fer, la gestió d'aquest passat penso que pot ser més intel.ligent, imparcial i honesta. I més positiva i constructiva de cara al present, que al capdavall és l'únic que existeix.

Perquè si col.lectivament hem de funcionar a cop d'emocions i tergiversacions, ho tenim molt mal parat.

--
(1) Memòries esbiaixades, 10/1/2022:
https://passavolant.blogspot.com/2022/01/memories-esbiaixades.html

Cites sobre la memòria, continuació

"No existe una historia que no empiece por una familia, que no pase por alguna familia, que no hable de su formación y descomposición. Y es que la familia es un contenedor en el que las virtudes y los vicios de los seres humanos se funden y se confunden."
Domenico Starnone. La Vanguardia, 12/8/2020

"Las personas se mueren y el mundo que vivieron desaparece con ellas en un apocalipsis invisible."
Antonio Muñoz Molina. El País, Babelia, 22/9/2018

"En la ignorancia se vive más feliz."
Guillermo Toledo. El País, 19/4/2020

"La nostalgia, como siempre, había borrado los malos recuerdos y magnificado los buenos."
Gabriel García Márquez

"No estic segura que vulguin reviure el passat. No sé ni si voldran llegir la llibreta o els farà massa mal."
Ada Castells. "Mare", La Campana, 2019 (p. 224)

"Els records són com gossos abandonats, errants, ens encerclen, ens esguarden, panteixen, udolen aixecant el morro a la lluna; els voldries fer fora, però no se’n van, et llepen la mà amb avidesa, i si t’hi gires d’esquena, et mosseguen."
Imre Kertész

"Toda la memoria es una invención, nos contamos lo que nos ocurre en la vida. Nuestra memoria se parece más a un cuadro que estamos pintando que a una serie de fotogramas." 
Mariano Sigman. La Vanguardia, 11/10/2022

"De la combinació del que som, del relat que edifiquem de nosaltres mateixos i de la relació que té amb el que dissenyen els altres sorgeix la construcció de la història personal. Tots actuem seguint una línia de correspondència directa amb el nostre passat, amb el que hem sigut."  
Joan Julibert. El poder de la mentida. Edicions Saldonar, 2018 (p. 14)

"Confiamos cuando la historia que nos contamos a nosotros mismos nos viene a la mente con facilidad y no hay en ella contradicciones ni escenarios que se opongan. Pero ni la facilidad ni la coherencia garantizan que una creencia mantenida con confianza sea verdadera. La máquina asociativa está hecha para suprimir la duda y suscitar ideas e información que sean compatibles con la historia dominante en el momento. (...) Por eso no es sorprendente que muchos de nosotros seamos tan propensos a tener una gran confianza en intuiciones infundadas." 
Daniel Kahneman. Pensar rápido, pensar despacio. Debolsillo / Penguin Random House, 2012 (p. 313)

"No todas las verdades se pueden decir: unas porque me importan a mí, otras porque al otro." 
Baltasar Gracián. Oráculo manual y arte de prudencia. 

"Els qui busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la". 

Santiago Rusiñol

(quan no s'esmenten, és perquè d'algunes cites no vaig anotar i ara no recordo la publicació d'on les vaig treure)

Sobre la memòria

"La memòria, quan funciona, fa allò que li pertoca: deformar."
Jordi Amat

"La memòria s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic i sense les obres completes de ningú."
Joseph Brodsky

"Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies."
Josep Piera

(Rodamots.cat, setmana de 14 al 19 de novembre de 2022)

L'IMPU

L'Institut Municipal de Psiquiatria d'Urgència de Barcelona, IMPU, anys 70. Foto inclosa a 'Un segle d'assistència psiquiàtrica municipal a Barcelona', de Josep M. Costa i Molinari (Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Catalunya, novembre de 2006).  

Les instal.lacions de l'antic l'IMPU actualment (Centre Educatiu de Justícia Juvenil Can Llupià). Foto del Google Maps.

Uns comentaris sobre l'IMPU:

http://horitzontal.blogspot.com/2022/11/impu.html

José Vicente Mestre. El mayor de los silencios

Anys enrere vaig tenir molta relació amb el José Vicente. Va morir el 2020 (1). Llavors vaig rellegir aquest llibre seu (Ed. Carena, 2017), i em va tornar a impressionar, sobretot, la part de la vida del seu pare al Maestrat, d'on al final es va veure obligat a marxar, a causa dels enfrontaments entre maquis i la Guàrdia Civil. N'adjunto un fragment.

Yo he oído hablar de los maquis toda la vida. Mi padre, Arturo Mestre, nació en Vallibona (Castellón), el pueblo en el que nació Teresa Pla, La pastora, e incluso fue secuestrado por parte de Francisco Serrano y la Pastora cuando trabajaba en la masía de la Caseta deis Bous. Así, con apenas 16 años, se vio en medio de la lucha que tenían los guerrilleros y la Guardia Civil, una lucha que estaba a medio camino de la lucha política y la lucha por la supervivencia.

Mi padre conocía bien a La Pastora. Teresa Pla tenía un defecto genético (seudohermafroditismo) y en el momento del nacimiento la registraron como una niña (para que no tuviera que hacer el servicio militar). Pero Teresa Pla era un hombre, y así fue creciendo, pese a ser criada como una niña. Ella trabajaba como pastora, y mi padre sustituía al pastor de la Caseta deis Bous cada quince días. Mi padre llevaba el ganado a la montaña junto a Teresot (así la llamaban por su porte masculino).

Tras un desagradable episodio debido a un teniente de la Guardia Civil que quería conocer la identidad sexual de La Pastora, y a una matanza en la masía del Cabanil, en el que estaba más o menos implicada, La Pastora decide huir al monte, pero lo hace como hombre, cambiándose el nombre por el de Florencio y tomando el alias de Durruti. Florencio Pla y Francisco Serrano asaltaron la masía de la Caseta deis Bous y retuvieron a todos los trabajadores de la masía, mi padre entre ellos. Estuvieron apuntados por una metralleta durante largas e interminables horas; y pese a que les habían dicho que contra los trabajadores no tenían nada, mi padre no las tenía todas consigo porque unos quince días antes habían asaltado otra masía en la provincia de Teruel, y los habían matado a todos, tanto a los amos como a los trabajadores. Cuando llegó la noche cogieron a mi padre y al amo de la masía para que les ayudaran a llevar comida a su escondrijo. Francisco Serrano le preguntó a mi padre la edad que tenía, y cuando le respondió que tenía dieciséis, le dijo que esa era edad de ir al colegio y no de estar trabajando.

Esta historia la he oído contar a mi padre siempre con admiración y sorpresa, especialmente cuando explicaba el miedo a morir al pensar que le podía pasar lo mismo que a los trabajadores de la masía de Teruel. Mi padre siempre explica que en esta lucha entre la Guardia Civil y los maquis, era la Guardia Civil la que cometía las mayores barbaridades y que los auténticos perdedores de esta lucha fueron los masoveros, que se vieron obligados a aguantar los abusos por parte de la Guardia Civil y de los guerrilleros, que tampoco ahorraban violencia, y tuvieron que abandonar esta forma de vida ya que eran el eslabón más débil del conflicto. Si el fin justifica los medios, los masoveros fueron detenidos, torturados, golpeados, asesinados por la lucha contra los maquis, sin que las autoridades los vieran como lo que eran: víctimas y no cómplices de esa lucha.

(...)

La presencia de los maquis en el Maestrazgo, así como en el resto de España, fue languideciendo, debido, por una parte, a la eliminación de los guerrilleros a manos de la Guardia Civil, y por la retirada final a Francia de algunos de los supervivientes tras el cambio de estrategia del PCE.

Sin embargo, los auténticos derrotados en esta lucha entre los guerrilleros y la Guardia Civil fueron los masoveros que se encontraron en medio, siendo asaltados por unos y reprimidos por otros: las palizas periódicas, la aplicación de la ley de fugas, las detenciones y torturas de forma arbitraria, los robos, los secuestros y las represalias recibidas por parte de los guerrilleros determinaron el fin de una forma de vida, ya que la mayoría de las masías de la zona fueron abandonadas debido a que fue imposible vivir del campo, incrementándose el proceso de emigración del campo a la ciudad (Valencia, Barcelona, etcétera). 

El llibre alterna parts sobre episodis reals, com aquest del seu pare, amb altres de ficció, que no m'interessen. En aquest cas, sobre aquest fragment concret, com que vaig poder confirmar la base real de l'episodi, gràcies a les converses amb ell, és una referència que sempre he tingut molt present, quan llegeixo, o parlo amb algú, sobre l'impacte de les activitats dels maquis, segons les zones en què actuaven i el tarannà dels membres que integraven cada grup.

--
(1) El José Vicente,
https://senseseny.blogspot.com/2020/08/el-jose-vicente.html

 

Més llibres

Altres llibres que m'he trobat darrerament: 'Historia de un alemán', de Sebastian Haffner, 'Diario', de Hélène Berr, ''Visión de la memoria', de Tomas Tranströmer, 'Cómo me convertí en un estúpido', de Martin Page, 'El amor del revés', de Luisgé Martín... 

I sobretot, Sapiens', de Yuval Noah Harari, una meravella. Un bon descobriment, i a sobre també "regalat", del carrer. El vaig llegir en pocs dies, i quan vaig acabar, vaig tornar a començar des del principi, més a poc a poc... Ara estic a mig llibre d'aquesta segona lectura més reposada. 

Escucha hombrecito

Trobo pel carrer el llibre, 'Escucha hombrecito', de Wilhelm Reich. El fullejo i em sembla un text sense gens d'interès. Pamfletari, i fins i tot vulgar. Perquè d'altres llibres de Wilhelm Reich se'n pot discrepar del contingut, fins i tot del tot, però tenen una coherència i solidesa, dins del seu sistema de pensament. Aquest és una altra cosa, i en sentit negatiu. 

L'únic que me n'agrada, i molt, és aquesta il.lustració (si no hagués sigut per aquest dibuix, segur que no hauria dit res del llibre):

D'altra banda, m'imagino que el dibuix no correspon a l'edició original, sinó que és una incorporació de l'editorial Bruguera en aquesta edició seva en castellà, amb el propòsit de fer el llibre una mica més atractiu (cosa que bona falta li fa). És a dir, que Bruguera (si no m'equivoco, si és així), va millorar aquest llibret de Wilhelm Reich...

Al llibre hi ha altres il.lustracions del mateix autor (no tan reeixides com la que he afegit aquí), però ni als dibuixos, ni als crèdits inicials, no es diu de qui són. Cosa d'altra banda gens estranya, ja que sovint, llavors era el costum de Bruguera.