"Los santos inocentes": deu anys al calaix

Passen un documental sobre el Miguel Delibes (fa mesos, TV2). Els fills i les filles parlen d'ell, i també algunes altres persones. Diuen, coincideixen, que el material de tot el que escrivia era el que veia, i entre els diferents exemples que posen es refereixen als orígens de "Los santos inocentes".

Expliquen que a Delibes el van convidar a Extremadura uns parents, i ell hi va estar una temporada, fent el que feia sempre: mirar, observar, escoltar, prendre notes. Després, més tard, aprofitant els seus records i notes, va escriure el llibre, "la novel.la", però va tenir por del que havia escrit, del que podia provocar la publicació d'aquell text, i el va guardar a un calaix. Durant més de deu anys.

En el documental es diu que quan finalment el va publicar, a banda de ser un gran èxit, també va provocar malestars familiars, a causa d'algunes reaccions d'aquells parents d'Extremadura.

Ell havia escrit una novel.la, els personatges concrets no eren reals, però el conjunt, les relacions socials, l'opulència i el caciquisme al costat de la misèria extrema, tot allò era ben real. Era una novel.la, una ficció, i alhora era una crua crònica de la realitat. Ell ho sabia, i per això va dubtar durant deu anys.

Per sort, Delibes va acabar traient del calaix la novel.la, i els lectors la van poder gaudir, la podem gaudir. I després a sobre se'n va fer la pel.lícula, també esplèndida, ben bé a l'alçada del llibre (cosa que no sempre passa, en els casos d'adaptacions literàries).

"El último mono"

El llibret (50 cèntims, 80 pàgines), està editat per "El Teatro Moderno" / "Prensa Moderna", el 1927. A la primera pàgina s'informa que aquest "Sainete en tres actos" va ser estrenat en el "Teatro del Centro, de Madrid, el 10 de noviembre de 1926".

L'autor, Carlos Arniches, va ser un "fecundo autor de sainetes y comedias, se recuerda sobre todo como pintor de los ambientes populares de Madrid, cuyo chulesco y castizo lenguaje supo recrear de forma inimitable" (Wikipedia).

El tampó triangular estampat a la portada i a la portada posterior, diu: a la base, "CENSURA DE PRENSA", i a cada un dels altres dos costats, "GOBIERNO" i "CIVIL". (1)

La dictadura de Primo de Rivera va durar del 1923 al 1930, i una de les seves característiques va ser una fèrria censura. Ara bé, tot allò que fos "chulesco y castizo" no suposava cap problema (com després els "coros y danzas" franquistes).

Carlos Arniches no va tenir mai problemes per publicar, ni abans de la dictadura de Primo de Rivera, ni durant la dictadura, ni durant la República, ni després durant la dictadura Nacionalcatòlica (2). No és cap crítica, només una constatació. I és que si no ho constates, de vegades hi ha gent que es fa un embolic, i acaba confonent, posem per cas, el castissisme amb la llibertat d'expressió.

El llibret aquest és una d'aquestes troballes fetes al carrer, una de les que em confirmen que quan tombes val la pena estar una mica atent. (3)
--
(1) A la imatge costa de veure, a causa de les limitacions de l'escanejat, però en l'original es pot llegir bé, sobretot en la portada del darrere.
(2) El 1936 va marxar a Buenos Aires. Va tornar el 1940, i llavors fins al 1943 (quan va morir), va publicar una obra de teatre cada any, quatre en total. Va ser un autor molt prolífic, realment "fecundo": des del 1888, quan va publicar la primera obra de teatre, no va parar (havia arribat a publicar-ne 4 o 5 en un mateix any).
(3) Aquest llibret, sobretot a causa del tampó, em sembla que té un veritable interès com a document històric; m'agradaria saber si hi ha alguna institució o entitat que pogués estar-hi interessada, suposo que sí, però quan escric això ho ignoro. 

Lectures sobre els camps nazis

"Em sembla superflu afegir que cap dels fets no és inventat." Primo Levi (1)

Entre les persones interessades en la literatura sobre l'Holocaust i els camps nazis cadascú té les seves preferències. Per exemple, si jo haig de triar un autor, només un, trio Primo Levi, tant pel seu llibre més conegut, "Si això és un home", escrit poc després de ser alliberat de Monowitz (un camp depenent d'Auschwitz), com per l'assaig "Els enfonsats i els salvats", escrit quaranta anys més tard.

Sobre l'Holocaust s'han escrit moltíssims llibres, d'interès desigual, d'una banda a causa de la informació aportada, i d'una altra de la qualitat literària dels escrits. Tant des d'un punt de vista com de l'altre, considero que Primo Levi assoleix l'excel.lència. (2)

Quan després d'haver-ne sentit a parlar molt, finalment vaig llegir "K.L. Reich", el relat de Joaquim Amat-Piniella sobre el seu pas primer per Mauthausen (i després per alguns camps menors dependents de Mauthausen però menys durs), vaig tenir una decepció. De fet, no el vaig acabar, i alguna estona que vaig intentar reprendre'n la lectura, no ho vaig aconseguir. Sobretot, el que se'm feia estrany era el format de novel.la triat, considero que un desencert (la seva intenció es veu que era, així, fer un relat més proper i fàcil).

Hi ha textos que són valorats, més que pel contingut del text, perquè és una determinada persona qui els ha escrit. Sobretot això passa quan l'autor pertany a un determinat col.lectiu, i és "la pertinença al col.lectiu" allò que el situa en el focus d'interès.

Considero que "K.L. Reich" és una obra d'aquest tipus, valorada aquí sobretot perquè l'autor és d'aquí, i que en canvi, en un altre lloc, en un altre país, si l'obra és coneguda, segurament genera poc interès. Perquè no té la qualitat literària ni la capacitat "universalitzadora" que tenen els llibres de Primo Levi (o, per posar altres exemples de literatura sobre els camps nazis i l'Holocaust, els de Jorge Semprún, Viktor Frankl, Imre Kertész i alguns altres, no molts). (3) (4)

D'altra banda, considero que els llibres de testimonis com el d'Amat-Piniella són també necessaris. Més ben dit, imprescindibles. Encara que tinguin una qualitat limitada, el seu valor com a contribució "a l'acumulació de testimonis" és molt important (en casos així, "la quantitat" també compta, també és rellevant, precisament perquè la història explicada és una història "de quantitats immenses de crueltats, morts i sofriments"):

"Escriure i reescriure l'Holocaust perquè tot allò que va passar no torni a repetir-se. (...) Joaquim Amat-Piniella ja és mort, però la seva paraula resta". Jordi Castellanos (5) (6)

--
(1) Última frase del prefaci de "Si això és un home".
(2) Si aquí no faig una diferenciació entre "l'Holocaust" (l'extermini programat i generalitzat de jueus), i els "camps nazis de treball o extermini", és només per simplificar l'argumentació que avui m'interessa, però òbviament aquesta simplificació és molt incorrecta.
(3) És normal que ens interessem "pels autors de casa nostra". Però també hem de procurar que el fet aquest, que siguin d'aquí, no ens distorsioni les nostres valoracions. Ja que si ens despistem, ens pot passar que ens entretinguem amb un text "d'algú dels nostres" (precisament "perquè és dels nostres"), i alhora, potser, ens estiguem perdent, o no concedint prou atenció, a textos molt més consistents i potencialment més enriquidors, de gent de fora. Malauradament, aquests biaixos localistes, i al capdavall "empobridors", ens afecten més del que ens pensem, segurament a tots...
(4) Si hagués de triar un text sobre els camps nazis escrit per algú d'aquí, no triaria el d'un testimoni (com Amat-Piniella, o la Neus Català), sinó el de la Montserrat Roig (nascuda un any després del final de la Segona Guerra Mundial), autora de "Els catalans als camps nazis". Malgrat l'àmbit restringit del llibre, considero que, paradoxalment, potser suposa una contribució més gran i més sòlida al coneixement i la denúncia dels experiments concentracionaris i genocides nazis que no, tal com he dit, l'obre sens dubte benintencionada, i també sens dubte absolutament honesta, d'Amat-Piniella.
(5) Fragment del pròleg  de "Les llunyanies. Poemes de l'exili (1940-1946)", de Joaquim Amat-Piniella (Ed. Columna-L'Albí, 1999). Segons la cita de:
https://catalaalcata.blogspot.com/2012/06/amat-piniella-lhora-blanca.html
(6) Al marge del llibre "K.L. Reich", la contribució d'Amat-Piniella al coneixement de la realitat dels camps nazis va ser immensa. Va ser un dels fundadors de l'associació "Amical de Mauthausen". Va estar molt en contacte amb la Montserrat Roig durant l'elaboració del llibre "Els catalans als camps nazis", publicat quan ell ja havia mort (la Montserrat Roig li va dedicar el llibre). Sobre la relació entre Amat-Piniella i Montserrat Roig:
http://www1.memoria.cat/amat/content/amat-piniella-i-montserrat-roig-0

[corregit/ampliat el 31 d'agost]

El José Vicente

Llegeixo "El impostor", de Javier Cercas, i penso en el José Vicente.

Llegeixo un article sobre la falsificació de partides de naixements amb l'objectiu de salvar vides de jueus duta a terme per uns claretians de París, durant l'opcupació alemanya, i penso en el José Vicente. (1)

Llegeixo un altre article que explica que hi va haver persones als camps nazis que, convençudes que no en sortirien vives, van escriure petits textos explicant el que passava, i van enterrar els textos al mateix camp, amb l'esperança que algun dia algú els trobés, i així ningú no pogués negar el que havia passat. I penso en el José Vicente. (2)

Llegeixo alguns articles sobre Francesc Boix, que es va jugar la vida per treure fotos de Mauthausen (amb el mateix objectiu, que es conegués el que havia passat, i els culpables no quedessin impunes). I penso en el José Vicente.

Torno a veure el documental "Nit i boira", d'Alain Resnais. I penso en el José Vicente.

Rellegeixo algunes pàgines de "Els catalans als camps nazis", de la Montserrat Roig. I penso en el José Vicente.

Torno a llegir la poesia "Mort a Ravensbruck", també de la Montserrat Roig. I penso en el José Vicente. (3)

Miro el meu prestatge amb els llibres de Primo Levi, Jorge Semprún, Imre Kertész, Viktor Frankl i altres autors que han escrit sobre els camps nazis i l'Holocaust (i alhora recordo els llibres que he llegit sobre l'Holocaust prestats de biblioteques). I penso en el José Vicente.

Recordo les pel.lícules "La zona gris" (Tim Blake Nelson, 2001), "La solució final" (Frank Pierson, 2001), "Negació" (Mick Jackson, 2016), "Hannah Arendt" (Margarethe von Trotta, 2012), "L'àngel de Budapest" (Luis Oliveros, 2011), "El gran dictador", "La vida és bella"... I penso en el José Vicente.

I sobretot, recordo "La llista de Schindler", i penso molt en ell. Perquè aquesta pel.lícula l'apassionava especialment. Li agradava parlar-ne sempre que venia a tomb, i fer-la servir a les seves classes...

Les meves lectures o visionats de pel.lícules relacionades amb el nazisme i l'Holocaust sempre em porten a pensar en el José Vicente. I des del dia que ell va morir, encara més. Perquè ara sé que no podré seguir comentant amb ell el que em vindria de gust comentar sobre les meves noves lectures o visionats de pel.ícules sobre aquest tema.

El José Vicente Mestre era una gran persona. El vaig conèixer el 1998, i durant més de vint anys, els espais, projectes i moments que vam compartir van ser sempre estimulants, agradables, enriquidors. Sempre amb la filosofia (s'autodefinia com a Kantià), l'Holocaust i l'educació com a temes recurrents.

--
(1) Los falsificadores de Dios
https://elpais.com/elpais/2020/08/04/eps/1596537493_343427.html
(2) Reyes Monforte: "Auschwitz no tolera bien la ficción"
https://www.lavanguardia.com/cultura/20200813/482133221462/reyes-monforte-auschwitz-postales-del-este.html
(3) Montserrat Roig. Mort a Ravensbruck
http://www.viulapoesia.com/pagina_2.php?itinerari=9&tipus=1&subtipus=2&idpoema=308

L'impostor, de Javier Cercas

https://passavolant.blogspot.com/2020/08/limpostor.html

L'electricitat del cervell

Un altre exemple de llibre trobat al carrer aquests dies: "El universo eléctrico", de David Bodanis (1). Tracta de l'evolució dels coneixements sobre l'electricitat els dos darrers segles.

La part més interessant per a mi és un capítol del final del llibre sobre l'electricitat del cervell, amb algunes explicacions fàcils, atractives i originals, més entenedores (per a mi) que la majoria de les explicacions que havia llegit fins ara sobre el funcionament elèctric del cervell.

Penso en el que diu David Bodanis en aquesta part del llibre: el que estic fent ara, anar divagant i afilerant pensaments i paraules, no és res més que això, impulsos elèctrics del cervell que de manera misteriosa acaben configurant idees o històries més o menys intel.ligibles (curioses, estúpides, ves a saber...), uns impulsos coordinats amb uns altres impulsos, els que donen ordres al braç i a la mà, per tal que es vagin movent i el resultat sigui que jo vagi gargotejant paraules damunt del paper... (i després teclejant el teclat).

És tot tan estrany, existir, pensar, sobretot aquest gran misteri de la nostra ment conscient...

--
(1) Planeta, 2006. Els llibres trobats sovint tenen sorpreses afegides, potser una dedicatòria bonica, o una postal entremig de les pàgines... En aquest hi trobo una estampa doble amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria, amb una oració dirigida al Sagrat Cor de Jesús que acaba així: "(...) toda mi dicha y mi gloria quiero cifrarla en vivir y morir como esclava vuestra. Amén."

Pomes, peres i llibres

Pocs dies després de la troballa de les truites (en vaig parlar fa uns dies), el que em trobo són caixes plenes de pomes i peres. Tenen encara damunt la pell les gotes de condensació resultat d'haver-les tret fredes de la nevera i d'estar ara al carrer a una temperatura més elevada. Alguna peça està tocada, però la majoria en bones condicions.

Mentre n'arreplego unes quantes (ja no em caldrà anar-ne a comprar), passa un senyor gran (més gran que jo), i me n'indica l'origen. Em diu que són d'una escola infantil que hi ha al costat, ell ha vist com les treien. És fàcil imaginar-ho: a causa del virus, amb cap previsió de reobertura propera de l'escola (això passa durant la fase severa del confinament), deuen haver pensat que era millor desendollar les cambres i desfer-se de la fruita. I la primera part té sentit, però la segona és més estranya, és a dir, que qui hagi fet l'operació no aprofiti les pomes. En qualsevol cas, pitjor per a ell (o ella), i millor per a mi.

Una altra cosa que més d'una vegada també he trobat pel carrer aquests dies són llibres. De fet, "molts llibres". Per exemple, "La mort d'Ivan Ilitx", de Tolstoi, que no havia llegit i que m'ha meravellat, o "L'acabadora", de Michela Murgia, un altre llibre fantàstic (1), o "La Guerra Civil", de Manuel Tuñón de Lara, sobre aquest tema del qual sempre m'agrada llegir-ne versions de persones diferents...

Amb els llibres, si n'arreplego algun, faig una "desinfecció passiva": a casa els deixo arraconats i, al cap de tres o quatre dies, quan en principi ja no és possible que hi quedi cap virus actiu (segons diuen els experts, pel que fa a la seva supervivència damunt del paper), llavors els fullejo o llegeixo.

Per això fins ara no n'he dit tampoc res, de la recollida de llibres "també durant aquests dies", perquè si m'hagués mort entremig havent-ho explicat, llavors potser algú hauria dit que la causa de la meva mort havia sigut agafar, amb el virus descontrolat, algun llibre del carrer (a més de pomes, peres, truites...).

Bé, si em moro a partir d'ara, el resultat serà semblant (perquè no he canviat els costums), de manera que no m'haurà servit de gaire l'ocultació anterior. Probablement algú dirà: "Tant recollir porqueries i fer-se l'espavilat, i mira, al final l'ha dinyat!" (sigui dit de passada: que "al final" la dinyaré ja ho sé, no en tinc cap dubte...).

--
(1) De la Michela Murgia ja havia llegit "Y la Iglesia invento a la mujer", un assaig sobre la història de la misogínia de l'Església. Pel que fa a "L'acabadora" (Proa, 2011), algun dia en parlaré amb una mica de detall, perquè el tema del llibre, la facilitació de la mort, no és cap secret que és un tema que m'interessa de manera especial. I a més, m'agrada com escriu la Michela Murgia (o com ha traduït aquest llibre la Mercè Ubach, ja que "això" és el que jo he llegit).