Recerques limitades

 

"Hay palabras al servicio de la memoria y palabras al servicio del olvido. Y somos nosotros los que tenemos que elegir a través de esas palabras dónde nos situamos y qué queremos transmitir." Francisco Espinosa Mestre (1)

Busco algun familiar d'una persona que al final de la guerra va ser denunciada, detinguda, empresonada, i finalment alliberada al cap d'uns mesos, quan la causa que se li va obrir es va tancar amb la desestimació de la denúncia.

Intento posar-me en contacte amb dos familiars d'aquesta persona. Un em diu que no té present que aquest familiar seu hagués sigut denunciat i encausat, que és la primera notícia. L'altre no em contesta. Ho torno a intentar, i tampoc em contesta. Ho provo d'una altra manera, i igual, no res. El primer, em diu que no té contacte amb aquest altre, i ell no s'ofereix a provar-ho. No em dona cap explicació més, i jo tampoc pregunto, no insisteixo (tenia la pista d'un possible tercer parent, però quan m'hi poso en contacte em diu que, a banda de compartir el cognom, no hi ha relació familiar amb la persona que m'interessa).

Tenia curiositat per saber quin record o versió hi havia a la família d'aquesta persona denunciada al final de la guerra. La tenia, sobretot, perquè vaig conèixer el denunciant. Quan el vaig conèixer, jo encara no sabia res d'aquesta història, aquesta informació no la vaig saber fins molts anys després, quan ell feia també molts anys que havia mort.

També tenia curiositat perquè el cas és curiós: hi ha un denunciant, i allò denunciat són uns fets dels quals n'hauria sigut testimoni molta gent, però en canvi, llavors, quan s'obre la causa, no hi ha ningú que confirmi aquells fets. Al contrari, hi ha molta gent que declara a favor de l'encausat. Tant una cosa com l'altra són rellevants, perquè en aquells moments, era fàcil apuntar-se a les denúncies d'aquesta mena, per tal de "fer mèrits" davant dels guanyadors. Mentre que, en canvi, era difícil que els acusats trobessin avaladors, per la por que, llavors, els possibles avaladors també poguessin quedar en el punt de mira dels militars repressors. 

He dit que, en relació amb aquest cas, tenia curiositat, en passat. Perquè és així, la tenia, però després dels intents que vaig fer, vaig decidir que ho deixava estar. Em passa sovint: potser m'agradaria esbrinar alguna cosa, i llavors em moc, faig gestions... Però fins a un cert punt: si començo a trobar entrebancs, si hi haig de dedicar massa temps i energies, llavors normalment me'n canso, abandono la recerca. No sóc perseverant.

És així perquè, d'una banda, tinc diferents interessos, i tot alhora no es pot fer seguir, cal triar. I d'una altra banda, perquè tinc una part mandrosa. De vegades, molt mandrosa. I quan la mandra agafa protagonisme, suposo que de manera mig inconscient, per descomplicar-me la vida, aquell interès que tenia disminueix. Potser no s'esvaeix del tot, però queda aparcat en una mena de llimbs.

Potser per sempre, o fins que algun atzar, algun eventual nou fil per estirar, algun no sé què, potser fa que se'm revifi l'interès. Això en aquest cas també podria passar, perquè passa que aquesta història també és una història familiar.

--
(1) Citat per Lala Isla a "Las rendijas de la desmemoria", Lobo Sapiens, 2018

Humor gràfic i Guerra Civil

Viader. L'Esquella de la Torratxa, 18/11/1938

Havia posat el següent enllaç al final del text, però potser és millor aquí. El que diré a continuació és sobre el contingut d'aquest enllaç.

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

M'agrada l'humor gràfic, mirar acudits. Em sembla que des de sempre, tot i que amb el pas del temps m'hi he anat aviciant més. 

Ja bastant gran (al voltant dels quaranta anys), em va començar a interessar la Guerra Civil. Des d'aleshores, he llegit bastant, llibres de caràcter general, i altres sobre temes més concrets. També he anat preguntant a familiars i coneguts, què va passar a les seves famílies, als llocs on vivien. Alhora, he fet algunes consultes a alguns estudiosos, i he buscat algunes dades a algun arxiu.

Fa un parell d'anys vaig descobrir el llibre "Historia gráfica de la Guerra Civil", de Jordi Riera y Manel Capdevila (RBA, 2022). Em va agradar molt, la barreja d'història i humor gràfic. El vaig trobar molt interessant i, a partir de llavors, em va començar a rondar la idea de fer "alguna cosa" d'aquell tipus.

Sense tenir aquella idea massa definida, en vaig parlar amb un grup de gent, de cara a la possibilitat de fer alguna cosa junts. El resultat va ser que la primera versió d'aquest projecte la vam fer pública el setembre de l'any passat. Ho dic en plural, i alhora haig d'afegir que, de fet, aviat va quedar clar (des del primer moment?) que aquell projecte, oficialment col.lectiu, seria executat individualment, perquè l'únic motivat de debò era jo.

Des de llavors, he dedicat munts d'hores a mirar les publicacions humorístiques o satíriques d'aquells anys (sobretot, gràcies a les diferents hemeroteques digitals). M'ho he passat molt bé, fent això. I alhora, he anat buscant informació sobre cada un dels temes que pensava que s'haurien d'incloure, uns temes que, de mica en mica, s'han anat ampliant.

La història sobre un fet, el que sigui, és com una crònica d'un partit de futbol: els seguidors d'un equip i d'un altre, durant el partit, veuen partits diferents. I després, és clar, si en parlen, també en fan relats diferents. De fet, qualsevol observador del partit, encara que no sigui seguidor de cap dels dos equips, veurà el partit a la seva manera, i després en tindrà el seu propi relat.

De la Guerra Civil se n'han escrit molts estudis i cròniques. Primer, per part dels contemporanis, d'aquells que la van viure d'una manera o una altra. Després, per part d'aquells que, a partir del que n'han sentit explicar, o del que n'han llegit, han volgut aportar (de vegades imposar) el seu punt de vista.

Són milers, els llibres que s'han escrit sobre la Guerra Civil. Uns, de caràcter general, altres, sobre temes o episodis concrets. Des d'un punt de vista ideològic, des d'un altre... Llibres, documentals, pel.lícules. La producció que ha generat la guerra és immensa, absolutament inabastable. De vegades, amb informació contrastada, altres, molt subjectiva, o fantasiosa (aprofito: l'anomenada "novel.la històrica" ha contribuït força a la confusió, però avui deixarem estar aquest tema).

Jo sóc només una persona encuriosida pel tema. Un "aficionat", expert en no res. M'hi he acostat des de la distància de molts anys (vaig néixer quinze anys després del final de la guerra). Sóc només una persona que se sent atreta per aquell "partit de futbol", tan important, entre el Govern legítim de la República i els militars revoltats. Un partit llarg, violent, que van guanyar els segons, i durant el qual, van passar moltes coses. Llavors i després, perquè les conseqüències d'aquell partit, d'aquella victòria dels militars revoltats, van durar dècades. 

Des de llavors, molta gent es dedica a analitzar aquells fets, de manera més o menys honesta i rigorosa, a través de movioles més fiables o menys, amb resultats d'interès variable...

He tingut aquest atreviment, el caprici d'explicar-ne també la meva versió. Des dels meus punts de vista, en plural, perquè en tinc més d'un i, de vegades "discuteixen"... Sí, he tingut aquesta gosadia, perquè reconec que ho és, una gosadia, ficar-se en aquesta mena, potser, de vesper. 

D'altra banda, aquesta història, o atreviment, o afició als acudits (no sé quin seria l'ordre d'importàncies), de moment "encara està en obres". De manera que, si et mires aquestes pàgines i creus que hi ha errors, o subjectivitats massa extremes, o absències greus, o qualsevol altra cosa que no acabis de veure clara, si m'ho vols comentar (miravolant@gmail.com), em faràs un favor.

PD: A banda de les raons exposades, tenia una altra motivació, per embrancar-me en aquest projecte, una motivació sense cap relació, ni la més petita, amb res del que he dit. Però precisament per això, per aquesta falta de relació, avui no en dic res. De la mateixa manera, avui no faig tampoc cap comentari sobre el motiu pel qual el text és en castellà. Potser un altre dia.

 

"Resucitar". El Estafador (elestafador.com), abril 2025

https://divagaccions.blogspot.com/2025/04/resucitar-el-estafador-abril-2025.html

 

Parents llunyans, un fotògraf

Paulino Aguilera Saumell

Paulino Aguilera Saumell devia ser germà de Josep Aguilera Saumell, aquest condemnat a mort, del qual en vaig parlar dies enrere. Tots dos eren d'Òdena.

Paulino Aguilera, acusat de forma general d'Auxilio a la Rebelión, i en concret d'haver dit a uns milicians on estava amagat una persona de dretes que després va ser assassinada, va al.legar que els ho va dir perquè el van amenaçar de mort a ell, si no els ho deia. L'Ajuntament d'Òdena i el propietari de la fàbrica on treballava el van avalar, van dir que sempre havia tingut una bona conducta, mai s'havia ficat en política ni havia pertanyut a cap sindicat. 

El jutge instructor del sumari, Wifredo Cabanes, va aconsellar que la pena no fos "superior" a 14 anys, 8 mesos i 1 dia de reclusió menor (la mateixa petició que el mateix Wifredo Cabanes va fer en el cas explicat fa uns dies de Josep Badia Martí).

El 8 de març de 1943 es va dictar el "sobreseimiento provisional" de la causa. En el sumari no queda clar el temps que Paulino Aguilera Saumell va estar a la presó.

Una dada curiosa d'aquest sumari és que hi va intervenir com a secretari un altre Saumell, natural de Jorba; desconec si entre ells hi havia algun tipus de parentiu més o menys proper.

Un altre sense sostre

Es deia Mariano, y el novembre de 1945 va dedicar la foto, "cariñosamente", a la Mª del Carmen y la Paquita. Aquest Mariano, llavors tan pinxo, el trobo fa uns dies, pobre, al costat d'un contenidor, a terra,  entre altres papers també "sense sostre", escampats, a l'espera que passi algun escombriaire que s'encarregui del seu enterrament definitiu a un abocador...

 

El revolt de les monges, un altre cop

No és cap secret que l'Alberto Fernández Díaz és del PP. Només per això, hi ha gent que, digui el que digui, el que diu ja li sembla fora de lloc. Però si aquest fos un país normal, d'alguna de les coses que diu (no totes), se li hauria de donar la raó, i agrair-li que les digui. Com en el cas d'aquest escrit, "La curva de las monjas", publicat fa unes setmanes a La Vanguardia, el 8/1/2025.

"Cuando circulas por la carretera BV-1462, que une Barcelona con Sant Cugat del Vallés, en su km. 4 y muy cerca de Vallvidrera, un indicador de paraje nos informa de la proximidad del denominado Revolt de les Monges. Su peligro no es un giro a derecha o izquierda, sino la referencia de los senderos de Collserola. Sin embargo, quiero reparar en esta circunstancia por un motivo diferente: la deliberada amnesia selectiva en tiempos de reivindicación de la memoria histórica.

"La curva de las Monjas debe su nombre al asesinato en ese lugar de cinco religiosas el 27 de julio de 1936. Un discreto monolito coronado por la cruz promovido décadas atrás por sus hermanas de congregación las recuerda. No obstante, su historia, como tantas, es ignorada por casi todos y silenciada por muchos. En su muerte, ellas dieron testimonio de su fe, pero el Ayuntamiento sigue sin dar cuenta de lo acontecido en la retaguardia republicana durante la Guerra Civil.

"El Consistorio sí ha desgranado en nuestra geografía urbana un sinfín de placas y de plafones de justo recuerdo del trágico devenir de quienes sufrieron muerte o represión en aquella contienda desde el bando nacional o durante la dictadura franquista. Del mismo modo, sería de justicia no olvidar las tropelías del anarquismo y del comunismo entre los años 1936 y 1938, que contaron en demasiadas ocasiones con la pasividad de la Generalitat.

"Una barbarie silenciada de los más de 8.500 asesinados por sus convicciones religiosas o ideológicas en Catalunya. Muchos lo fueron en la Rabassada, el Morrot o en el cementerio de Montcada. Otros en el Camp de la Bota o en el castillo de Montjuïc por ambos bandos. Las 47 siniestras checas o centros de tortura, como las de Sant Elías, Muntaner, Zaragoza, Portal de l’Ángel, El Molino o Brusil, parece que nunca existieron ante el olvido municipal.

"La verdad no es la mentira de quienes reescriben y reinterpretan nuestro pasado con relatos únicos tergiversadores que silencian los horrores y errores de episodios de convivencia nefastos de la II República, la Guerra Civil, que por fratricida es aún más cruel, y la dictadura posterior.

(...)

"Las nuevas generaciones deben conocer el pasado, y las experiencias de vida de los mayores deben ponerse al servicio de la convivencia. Las privaciones y sufrimientos de antaño de nuestros predecesores, que lucharon para superar tanta adversidad y que han hecho realidad el presente, son un acicate y una exigencia personal para quienes han de encarar el futuro con oportunidades y en el hoy.

"El 18 de julio de 1938, el presidente de la II República, Manuel Azaña, reclamó en el Saló de Cent del Ayuntamiento de Barcelona "paz, piedad y perdón" y el reencuentro de todos. Aprendamos de las historias equivocadas del pasado, todas, para no repetirlas y construyamos un futuro mejor poniendo en valor lo alcanzado desde una memoria histórica sin amnesias selectivas."

He dit al principi que de vegades se li ha de donar la raó, però no sempre. Perquè el fragment que falta, i en el qual ja se li veu "el llautó PP", és aquest:

"En este 2025, desde la izquierda se abrirán debates, que no cerrarán heridas, con el pretexto de los 50 años de la muerte de Franco. Mejor sería conmemorar la cincuentena que están cerca de cumplir la transición o la Constitución, en el que es el periodo más largo de democracia y de autogobierno de la historia contemporánea española, y hacerlo dejando atrás revanchismos, intereses partidistas y sesgos ideológicos. Nuestros hijos y nietos tienen la suerte de no padecer los contratiempos bélicos, de falta de libertad y de penurias extremas que sí sufrieron sus padres o abuelos.

He parlat del llautó del Alberto Fernández Díaz perquè una cosa són les paraules que es fan servir per referir-se a aquests 50 anys: celebració, commemoració... Però a banda d'això, del vocabulari, sembla que sí que s'ha de recordar, que llavors va morir un dictador, Francisco Franco. Perquè si no es recorda, i no es subratlla que va ser un dictador venjatiu i sanguinari, malament rai.