Quiet

Em trobo "Quiet", de Marius Serra (Empúries, 2008). Recordo quan es va publicar, se'n va parlar molt, en vaig llegir ressenyes. Però no em vaig atrevir a llegir-lo, em feia por el tema. Ara el llegeixo i em fascina, em captiva completamen, tant el continent, com escriu, com el contingut, el que explica.

De tota manera, també em genera una inquietud, del mateix tipus que la que em frenava llegir-lo. Perquè el llibre "és un relat", i una altra cosa és la vida... I la que explica Marius Serra, per molt humor que hi posi, és molt complexa, molt difícil. Vaja, que segueixo amb la meva por, el tema me'n segueix fent (sovint ens movem dins d'un núvol d'ambivalència...).

Llibres arreplegats

Al damunt d'un banc veig una motxilla de mida mitjana. A la vora, a dins d'una paperera, veig un parell de llibres grans, gruixuts, amb històries del Pato Donald i altres personatges de Cal Disney.

Els dos llibres a mi no m'interessen, però em fa cosa pensar que puguin acabar al camió de les deixalles, de manera que els recullo i els fico a la motxilla, amb la idea de deixar-los en un punt d'intercanvi de llibres que hi ha una mica més enllà. Pel que fa a la motxilla, penso que després ja veuré què en faré, potser me la quedaré jo (si no fos per la motxilla segurament no hauria recollit els llibres, perquè pesen bastant, i traginar pesos és empipador).

Un altre dia em trobo, a dins d'una bossa de roba, al costat d'un contenidor, vuit novel.les, d'aquestes gruixudes, noves, ben enquadernades, en molt bon estat. I com que també em queda a la vora un punt de reciclatge, amb el seu apartat d'intercanvi de llibres, les hi duc. A mig camí del trajecte faig una pausa, per reposar; m'assec en un banc i m'entretinc fullejant-ne algun.

Un altre dia em trobo a sobre d'un banc "La vida desaforada de Salvador Dalí", de Ian Gibson (una obra crec que ben valorada pels especialistes en Dalí), i també "Mi color favorito es verte", de Pilar Eyre (un llibre amb un títol ben brillant, i un tema que hauria pogut ser interessant, però que es queda en molt poca cosa, gairebé només pirotècnia verbal). Com que vaig cap a casa, me'ls enduc, i un altre dia van a parar també a un punt d'intercanvi.

Sovint amb els llibres que trobo el que faig és això; només és de tant en tant, que estic realment de sort i que en trobo algun que m'interessa de debò, i llavors me'l quedo... temporalment o definitivament (és a dir, "sempre temporalment", tenint present la meva, i comuna, finitud).

Un exemple de llibre que em quedo, trobat fa poc: "Una mente prodigiosa", de Sylvia Nassar (Círcula de lectores, 2001). Sobre la vida complicada, contradictòria, impertinent, sorprenent i brillant del matemàtic, malalt mental i premi Nobel John Forbes Nash (hi ha moltes pàgines en què parla amb detall de temes matemàtics, que no entenc, però això no m'impedeix anar progressant en la lectura).

Joan Lladó Bausili

Dues fotos de Joan Lladó Bausili. Les dues deuen ser de 1953. A la segona, amb la seva parella, la Mercedes. Fotos facilitades per una neboda del Joan Lladó.

Assumpta Roura

A l'Assumpta Roura (1952-2014) la vaig descobrir fa poc, quan vaig llegir "Hasta luego, tristeza" (gràcies a la pista que vaig trobar en un assaig sobre depressions). El llibre em va atrapar, i quan més endavant vaig llegir "Entre nosotras" em va semblar també esplèndid. Em van agradar els dos tant per la forma que estan escrits com pel contingut, autobiogràfic, valent i sense concessions. Els dos els vaig llegir quan ella ja havia mort. L'Assumpta Roura era una persona que va tenir un final de vida complicat, i que a sobre un cop morta com a escriptora ha quedat una mica oblidada, i és una llàstima.

La foto de l'esquerra és de la solapa del llibre "Hasta luego, tristeza", la de la dreta l'he trobat a internet. [es.slideshare.net/Abrilm/dona-i-maternitat-3388991]

Una foto d'en Jaume Coll

L'autora d'aquesta foto és l'Assumpció Mateu (1). Deu ser de finals dels anys setanta.Vaig conèixer l'Assumpció i en Jaume pocs anys abans de la data d'aquesta foto, quan jo era alumne de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Ella anava un curs més avançada, i ell era professor d'escultura. Al deixar jo l'Escola de Belles Arts els vaig perdre la pista. Un dia vaig saber que en Jaume havia marxat cap a les Canàries i que tenia poc contacte amb la gent d'aquí. Fins que l'any passat vaig saber que s'havia mort. Llavors vaig llegir algun article publicat amb motiu de la seva mort, i vaig descobrir el molt que va representar per a la modernització de l'Escola de Belles Arts. I a l'antiga simpatia de quan jo era un jove estudiant despistat, hi vaig afegir una sincera admiració.

--
(1) www.assumpciomateu.com