La feina de l'editor: un exemple

Ahir vaig fer alguns comentaris sobre la feina de l'editor (en relació amb el seu paper actiu de cara a suggerir millores del text). (1)

M'hi va fer pensar, en tot això, la lectura recent de "El meu germà a les alforges" (1), un llibre que explica la història del germà de l'autor, ara ja mort (el germà), després d'haver viscut des dels vint i alguns anys amb l'etiqueta d'esquizofrènic (esquizofrènia paranoide). El llibre m l'havien suggerit, i em feia molta il.lusió llegir-lo, per la història que explica. I per la relació de l'autor amb la història. Però després m'he endut una gran decepció, a causa de les moltes deficiències del text (tantes, que m'ha costat acabar-lo, tot i saltar-me'n diferents parts, cosa que no hauria fet si una història tan potent hagués estat ben escrita).

És obvi que és un llibre que està fet amb tota la bona voluntat, i a més assumint un risc important, perquè tot el que explica és molt potent i personal. És una història que tenia tots els components per a convertir-se "en una gran història escrita", però es queda (des del meu punt de vista), en la intenció, en un text en mig del qual hi trobes referències d'un interès excepcional, però en conjunt tot poc organitzat, de vegades mal contextualitzat, sovint amb massa reiteracions, amb temes incrustats aliens al moll de la història... Un embolic.

M'ha costat llegir-lo. I m'ha sabut greu, constatar que aquesta "gran història real", que s'hauria pogut convertir en una "gran història escrita" (sense cap mena de dubte), s'ha quedat, segur que per falta de les ajudes i orientacions adequades, en una història fallida.

No és ni de bon tros l'únic llibre que m'ha provocat aquesta sensació. Em passa de tant en tant, sobretot amb llibres d'aquest tipus, escrits per persones que sense ser escriptores parlen d'experiències personals, seves o dels seus familiars (relacionades amb la salut mental, les que més m'interessen). Escriuen amb molta bona voluntat, molt motivades, però els fallen "les eines", els coneixements... i el resultat és el que és.

--
(1) Paco Jiménez, Editorial Gregal, 2019

La feina de l'editor

"Me han sido de inestimable ayuda los acertados comentarios de mi editor, Eric Chinski, quien reestructuró sabiamente el libro." Eric R. Kandel (1)

Hi ha llibres, potser sobretot assajos i llibres de divulgació, que inclouen un apartat d'agraïments, amb referències, per exemple, com l'anterior. En aquests casos l'autor remarca la feina de la persona o persones de l'editorial (o alienes a ella), que han contribuït a la millora del text. Ja sigui fent suggeriments de cara a estructurar-lo millor, fer-lo més clar i llegible (fàcil i fluid), més comprensible (els conceptes, les argumentacions), etc.

Aquesta fase "editorial" prèvia a l'edició material en alguns autors pot no ser tan necessària, o gens, si els autors ja són capaços d'arrodonir bé el text. En canvi, en altres casos és del tot imprescindible, si l'objectiu és aconseguir un llibre "que funcioni" (a l'hora de facilitar la lectura en lloc de complicar-la). És un treball que sovint també es fa amb les novel.les, però en aquests casos en general no es reconeix, ja que no lliga amb la imatge o mitologia "de l'escriptor-creador". (2)

Per descomptat, si no s'és un escriptor "de primera fila" i amb relació al qual l'editorial té clar que la inversió serà rendible, poder comptar amb algú que faci aquesta feina, i de manera ben feta, no és fàcil, perquè té un cost obvi. I per això hi ha molts llibres que arriben als aparadors sense haver passat per aquesta revisió. I el resultat és que, malgrat la bona voluntat dels autors i potser ser interessant el tema que aborden, costa un munt llegir-los.

De vegades aquests textos són "textos fallits" a causa d'una falta de domini del llenguatge, de vegades a causa d'una deficient organització dels grans blocs temàtics, o de la poca fluïdesa del relat, o de les reiteracions, o de la manca de referències necessàries per tal de poder contextualitzar i entendre bé un episodi, o el tema en general... De vegades, "el que falla és tot", i la frustració com a lector és immensa.

Això que explico passa sovint (que no vol dir sempre) amb llibres autoeditats, i també de vegades amb els editats per petites editorials (i de vegades també amb els publicats per grans i prestigioses editorials). Quan t'hi trobes, si és el cas que la història és bona, interessant, sempre sap greu, perquè penses "en el llibre esplèndid en què s'hauria pogut convertir aquella història" (si hagués estat ben escrita). Com a lector, més d'una vegada tinc exactament aquesta sensació (i frustració), "la de l'obra fallida". (3)

Torno al principi, perquè una cosa és la feina de revisió i millora, i una altra el seu reconeixement. Pel que fa al reconeixement, tinc la sensació (que no sé si realment es correspon amb la realitat), que el costum d'aquests agraïments (no l'agraïment "als pares, l'esposa, etc.", sinó "a la feina d'edició"), és molt més habitual en els llibres d'autors americans que en els d'aquí. A partir de les meves limitades lectures, tinc aquesta sensació. (4)

--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019.
(2) La pel.lícula "El editor de libros" (Genius), de Michael Grandage, 2016, basada en la vida de Max Perkins, explica bé la importància d'aquesta feina en el món de la creació literària.
(3) També és veritat que hi ha una altra possibilitat: que l'autor no s'adoni de les seves limitacions, que estigui tan convençut de les seves "grans capacitats", i de l'excel.lència de la seva obra, que no sigui capaç d'acceptar cap tipus de suggeriment (per exemple, és el cas dels llibres autobiogràfics del dibuixant i historietista Nazario, realment "illegibles", cosa que és una pena, perquè la seva vida real "és una veritable pel.lícula").
(4) Per descomptat, trobo que aquest tipus d'agraïments, quan s'inclouen, diuen molt a favor dels autors que tenen aquest costum (i poc a favor dels que escatimen, o silencien del tot, aquest reconeixement). Òbviament, els casos més extrems d'ocultació són quan el que fa l'autor és contractar "un negre", una persona que escriu tot el llibre, de cap a cap, per tal que després, un cop acabat, hi posi la firma l'autor, atribuint-se tot el mèrit i creativitat. Però aquesta ja és una altra història.

Alain Finkielkraut, "La derrota del pensamiento"

"Así pues, la barbarie ha acabado por apoderarse de la cultura. A la sombra de esa gran palabra, crece la intolerancia, al mismo tiempo que el infantilismo. Cuando no es la identidad cultural la que encierra al individuo en su ámbito cultural y, bajo pena de alta traición, le rechaza el acceso a la duda, a la ironía, a la razón -a todo lo que podría sustraerle de la matriz colectiva-, es la industria del ocio, esta creación de la era técnica que reduce a pacotilla las obras del espíritu (o, como se dice en América, de 'entertainment'). Y la vida guiada por el pensamiento cede suavemente su lugar al terrible y ridículo cara a cara del fanático y del zombie."

Alain Finkielkraut. La derrota del pensamiento. Anagrama, 1987

(la cita és el final del llibre, i porta de titolet "El zombie y el fanático")

Cioran i "sopa de pollo"

Quan tenia vint anys vaig llegir "Breviario de podredumbre", i la veritat és que no en recordo gairebé res (llevat de la portada). El que sí que recordo bé és que, llavors (principis dels 70), algunes persones amb les quals em relacionava admiraven molt el seu autor, Emil Cioran. (1)

Llegeixo ara "En las cimas de la desesperación", el primer llibre que va escriure Cioran (quan ell tenia 22 anys). El llegeixo i em sembla que entenc l'ambient d'exaltació admirativa d'aquelles persones que llavors jo tractava (una admiració que jo no recordo que compartís, però això potser només és resultat de la meva desmemòria, o d'una memòria interessadament selectiva). Crec que estava relacionada (aquella admiració), amb una similitud, segons ho veig ara, entre Cioran i Nietzsche. Nietzsche llavors també era un referent important, en aquell ambient, i jo també n'havia llegit alguna cosa, i em sembla que no havia entès res.

Per a mi avui tant Nietzsche com Cioran poden ser autors atractius en la mesura en què en els seus llibres hi ha "frases brillants", unes frases que m'agrada pescar pel mig dels seus textos. I poca cosa més (i no sé per què dic poca, ja és molta). El cas és que tant l'un com l'altre se'm fan més aviat feixucs, si els llegeixo massa estona. I de vegades se'm fan fins i tot antipàtics. (2)

Avui, mentre sopo, vaig llegint "En las cimas de la desesperación", i en pesco frases com aquestes, que guardo en el meu cistell de pescador de frases:

"Todo es preferible a ese despertar permanente, a esa ausencia criminal del olvido." 9

"Existen estados y obsesiones con los que no se puede vivir." 14

"Ignoro totalmente por qué hay que hacer algo en esta vida." 18

"La creación es una preservación temporal de las garras de la muerte." 20

"El hecho de que yo exista prueba que el mundo no tiene sentido." 30

Mentre llegeixo i pesco frases, alhora em vaig menjant un plat de sopa de sobre, "Sopa de pollo con fideos" (Gallina Blanca). Paro un moment de llegir i de menjar sopa, i penso que és curiosa, aquesta combinació: "En las cimas de la desesperación" amb la "Sopa de pollo"...

D'on ha sortit aquest exemplar de "En las cimas de la desesperación"? I d'on ha sortit aquest sobre de "Sopa de pollo"? Bé, aquestes ja són altres històries...

--
(1) Tusquets, 1991. En teoria aquest llibre va ser escrit el 1933, i no sé si llavors publicat, o més tard (ho he buscat una mica -només una mica-, i no he aconseguit aclarir-ho). I especulo: i si fos una mena de "Quadern gris" de Pla, escrit també als 22 anys, i després polit, reescrit...? (especular és gratis).
(2) Cioran va morir als 84 anys, cosa que sobta, tenint en compte el que escrivia, les referències constants a l'absurditat de la vida, al suïcidi... Pel que fa al meu sentiment d'antipatia cap a ell, que ja he esmentat, potser té alguna relació amb la seva admiració, quan era jove, per Hitler i el nazisme, de la qual després se'n va retractar. Però al marge del seu penediment, el to dels seus escrits, amarats de negativitat, absurditat, pessimisme, i també aires de superioritat, va seguir sent sempre (des del meu punt de vista) molt grandiloqüent, menyspreador, etc. O si més no, això és el que a mi em transmeten. Pels títols dels seus llibres (i per alguna ressenya biogràfica seva que he llegit), es veu que va seguir bastant igual de corrosiu tota la vida.

Yourcenar, Ferrater i els rebuscadors

He tornat a agafar les "Memòries d'Adrià, de la Margerite Yourcenar. El vaig llegint de tant en tant, de mica en mica (quan el vaig començar ho vaig fer pel final, les notes sobre el procès d'elaboració, segurament el que més m'agrada del llibre). Alhora, aquests dies he literalment devorat "Tres prosistes", de Gabriel Ferrater, i n'he rellegit tres vegades la part sobre Pla. I altres llibres, perquè vaig saltant d'un a l'altre, i retornant als anteriors...

A un carrer del costat, a uns baixos buits des de feia temps, fa potser un any s'hi va instal.lar un grup o família amb aspecte de gitanos búlgars o romanesos (que ho siguin o no, gitanos i d'aquests llocs, només és una hipòtesi). Són homes i dones joves, i amb un bon grapat de criatures. Les criatures, sobretot quan fa bo, sovint fan corredisses pel carrer, descalces, pel tram del davant dels baixos que ocupen. Els seus somriures i rialles, els seus crits, són una alenada de vida, de vitalitat i d'alegria. Els adults, homes i dones, de vegades els veus amb un carret i furgant els contenidors del barri.

Quan passo per aquest carrer de vegades tinc una sensació d'estranyesa. Veig aquesta gent i penso en el meu món, i penso en el seu. Ells amb la seva cultura (que jo desconec), jo amb la meva (Yourcenar, Ferrater, etc.). Aquesta gent, amb la seva presència, m'ajuda a que no m'oblidi que "la meva normalitat" és arbitrària, i també fràgil. Aquestes persones em recorden que si no existís res del meu món seguirien existint igualment "molts altres mons", moltes experiències humanes, cultures, formes d'entendre i viure la vida...

Em recorden que la meva idea del món és, en definitiva, només un dels diferents "papers d'embolicar" amb què es pot embolicar la vida.

Una altra cosa és que, per molt diferents que siguin els papers d'embolicar, el que hi ha a dins de fet és molt semblant: la por ("o la possibilitat de la por"), a la precarietat, a la gana, al fred, a la solitud, al rebuig, a la malaltia...

La brisca

¡Rayos, pararrayos, truenos, trinos!
¡Ciclón, furia... y un bombón!
Y un tirón de orejas,
por hacer ovillos,
que sois unos pillos.

Ho sento, he estat llegint poesies de la Gloria Fuertes i se m'ha encomanat l'idioma, l'enjogassamenta, la cantarella...

Y m'ha agradat el que m'ha passat, perquè m'agrada el castellà, i la Gloria Fuertes, i aquesta mena de jocs...

Fotografies abandonades

Les vaig trobar fa uns dies, esteses per la vorera, al costat d'uns contenidors. Aquestes dues i algunes més. Suposo que van arribar al carrer com a resultat d'alguna defunció, o d'un trasllat a una residència geriàtrica, o del canvi de propietat d'un pis. Per algun d'aquests motius, i a causa, llavors, de les presses per desfer-se del que abans havia sigut important per a algú, i arriba un dia que aquest algú ja no hi és, o ja no compta, i els seus objectes, fotos, records, ja només són noses... I és inevitable que sigui així, perquè tot és finit, però alhora és trist acabar tirat de qualsevol manera a la vorera...