Erola. Elestafador.com, novembre 2025
3 de des. 2025
30 d’oct. 2025
Judicis sumaríssims i denunciants
He llegit "Perder la guerra y la historia", de Juan A. Ríos Carratalá (Editorial Renacimiento, 2025), la continuació de "Las armas contra las letras", que havia llegit fa un any. El tema dels dos llibres són els judicis sumaríssims del Juzgado Militar de Prensa de Madrid durant la immediata postguerra. Però moltes de les reflexions que fa l'autor valen per a tots els judicis de la postguerra, no només els de periodistes i escriptors en aquell jutjat.
En aquest volum, de vegades tenen un protagonisme molt important els denunciants, a partir de les denúncies dels quals s'iniciava la instrucció de molts casos, de vegades sense cap mena de prova que avalés les denúncies. Llavors, això era bastant secundari, o indiferent: als militars instructors els podia ser suficient una denúncia sense proves (de vegades potser motivada per conflictes o interessos personals), per començar la instrucció. Una instrucció que podia dur a l'obertura del judici corresponent, a càrrec d'un jutge militar (tot el procés anava a càrrec dels militars), durant el qual, de vegades, en absolut excepcionals, les eventuals proves de descàrrec presentades podien ser ignorades, així com el testimoni dels eventuals avaladors de l'acusat.
Durant la immediata postguerra, amb la voluntat de reprimir i castigar "de manera exemplar", aquesta forma d'actuar no era cap raresa. I les sentències de mort, en judicis amb aquesta manca absoluta de garanties, es dictaven amb una gran facilitat.
No estic exposant la meva opinió, dic el que explica Ríos Carratalá en els seus llibres, molt ben documentats, amb l'exposició de diferents casos, alguns de persones conegudes. Ríos Carratalá s'ha fet un tip de revisar sumaris i de consultar diferents arxius i hemeroteques, per tal d'anar completant, fins al punt que era possible, la informació de cada cas presentat.
Llegir textos com aquest impressiona. Veure les conseqüències que, llavors, podia tenir una denúncia. Per exemple, la denúncia d'un fet tan "intolerable" com que algú era una persona "d'idees republicanes". Unes conseqüències que els denunciants no ignoraven. I que en el millor dels casos, si el denunciat finalment era absolt, de moment ja havia passat uns quants mesos, o algun any, empresonat, amb la por permanent d'acabar executat, o amb una condemna de llargs anys de presó.
Avui, ser conscient d'aquell ambient de denúncies i repressió ferotge impressiona molt. Sobretot, si a més has conegut persones que van ser denunciants, o que van participar d'alguna manera en la instrucció dels sumaris.
És el que em passa a mi.
3 d’oct. 2025
18 de set. 2025
Caricatures de JM Calull
L'autor d'aquesta autocaricatura, Josep Maria Calull, fa anys que és mort. Era un gran caricaturista, aficionat però de qualitat professional. Fa poc un fill seu va autoeditar un llibre amb les caricatures del seu pare, un llibre ben editat i amb unes reproduccions molt bones. Em va alegrar la seva decisió, perquè considerava que l'obra del seu pare la justificava. A més, vaig tenir una mica a veure amb la iniciativa del llibre, sobretot fent de corcó, al fill, perquè es decidís a fer-lo.
A continuació, adjunto algunes de les caricatures del llibre. Les he triat, aquestes en concret, per dos motius: tant per la seva qualitat, com perquè vaig conèixer les persones caricaturitzades (a ell també el vaig conèixer). Amb alguna d'aquestes persones, fins i tot vam tenir una gran amistat. Amb altres, per exemple, amb una vam tenir alguna enganxada, perquè era un home molt pinxo i cregut (el de la penúltima caricatura), i amb el de l'última, vam estar a punt de matar-nos (per culpa meva).
La proporció d'homes i dones en el conjunt de les caricatures que va fer és bastant la d'aquesta petita selecció. També feia caricatures d'algunes dones, però a elles preferia pintar-les de manera realista. Ben realista i, de passada, fer-los més grans els escots, o escurçar-los les faldilles... Però com a pintor era bastant mediocre, res a veure amb la seva excel.lència com a caricaturista, per això no adjunto cap de les seves pintures.
9 de set. 2025
4 de set. 2025
Pilar i Mercedes
Vaig al cementiri a saludar els meus pares i descobreixo que, ell, hi té dues parentes més enterrades, parentes d'aquestes que jo en dic "parentes llunyanes", d'una llunyania desconeguda, però si més no real per la part d'Adam i Eva...
Els seus noms no surten a les làpides dels nínxols on estan enterrades, només surten els seus segons cognoms, inclosos en els d'altres enterrats al mateix nínxol, presumiblement morts abans que elles. Faig aquesta descoberta "familiar", diguem-ho així, perquè jugo una mica amb el buscador del panell interactiu que hi ha a l'entrada del cementiri.
Després, passejo una estona pel cementiri, pels diferents passadissos de nínxols i per les zones de mausoleus. Tot passejant, veig que l'ametller del mausoleu del Joan Maragall té ametlles, ja prou madures. N'agafo algunes, les trenco amb una pedra que trobo i me les menjo (i després recullo les closques). Suposo que als descendents del Joan Maragall no els semblarà malament, que m'hagi pres aquesta llibertat.
Els cementiris són "petites ciutats", curioses, amb els seus carrers, barris, uns humils, i altres "de gent més benestant". Per exemple, a una zona del cementiri, ombrívola, hi ha una paret de nínxols força bruta, deteriorada, plena de cagades de colom; si el cementiri és com una petita ciutat, això seria un suburbi. Alhora, a les zones "nobles", de mausoleus, n'hi ha de molt espectaculars (alguns ben conservats, i d'altres amb diferents graus d'abandonament).
Nínxols i mausoleus, mirats en conjunt, són una bona imatge del ventall de maneres diferents de voler ser recordats. Hi ha de tot, nínxols només amb el nom pintat a l'envà que els tanca, fins als mausoleus més pretensiosos, de famílies que, fins i tot al cementiri, han volgut ser distingides. Com si els cadàvers no fossin tots iguals, un cop sebollits (d'altra banda, és entendridor, veure escrit en una làpida potser de principis del segle XX: "Sempre et recordarem").
A un petit passadís pel qual deu passar poca gent hi trobo, a terra, un colom mort de fa alguns dies, amb un munt de formigues feinejant al voltant i damunt seu. Un recordatori més, aquí al cementiri, de la finitud d'existència.
(la Pilar i la Mercedes eren la Pilar Saumell Domènech i la Mercedes Saumell Farrè)
2 de set. 2025
El requetè de plom
El segon requetè de plom
El meu pare va morir fa vint-i-set anys, la meva mare en fa vint. Al nínxol on estan enterrats, protegit per una porta de vidre amb pany, hi havia un soldat de plom: un requetè de la guerra civil. Suposo que el va posar la meva mare: el meu pare havia fet la guerra amb el Terç de Requetès de Montserrat.
Fa uns dos anys, el soldat va desaparèixer. Què havia passat? El més probable era que a algun visitant del cementiri li hagués agradat el soldat de plom, que hagués obert el pany d'una manera o una altra, i se l'hagués endut.
Vaig pensar que, fos el que fos el que hagués passat, estaria bé, trobar un altre requetè com aquell. Vaig començar a fer alguna gestió, per internet, i també vaig anar a alguna de les poques botigues de Barcelona que encara tenen algun soldat de plom. Sense èxit.
Fa uns mesos, vaig fer un nou intent, i aquesta vegada vaig tenir sort: vaig trobar un requetè, un soldat de plom, en una botiga d'objectes militars. Visca!
Com que l'explicació més plausible de la desaparició del requetè era que algú l'hagués pispat, vaig pensar que estaria bé, preguntar si hi havia alguna mena de pany una mica més segur.
Vaig preguntar a un serraller si hi havia bombins més segurs, i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre serraller, i em va dir que la solució era, tenint el bombí i la clau, fer una correcció al bombí i a la clau, per tal que fos més difícil d'obrir.
Com que cada un m'havia dit coses diferents, vaig buscar l'opinió d'un tercer serraller. Em va dir que cap dels dos tenia raó, que obrir qualsevol pany d'aquest tipus (com els que es poden posar a la porta d'un nínxol), era molt fàcil. Encara que no tinguessis cap clau: només calia ficar un bon tornavís al pany i fer-lo girar amb força. Que ell ho havia fet moltes vegades.
Aquest últim és el que em va convèncer. I em van anar passant les ganes, si més no de moment, de posar al nínxol el requetè que tant m'havia costat trobar.
Al final, he posat al nínxol l'estampa d'un requetè. A veure si als altres germans els sembla bé. I més endavant, ja ho veruem...
Segona part
De la desaparició del requetè n'havia parlat amb un germà, ell també n'estava al cas. Quan vaig trobar el nou sodat de plom, un dia li vaig ensenyar. Li va agradar, però em va dir que la boina d'aquest requetè soldat de plom duia borla, i que ell creia que les boines dels requetès de Montserrat no en duien.
Vaig fer una petita investigació. D'una banda, al primer llibre de Mossèn Nonell ("la primera autoritat" en tot el relacionat amb el Terç de Montserrat), vaig veure que a la portada hi havia el dibuix d'un requetè amb borla a la boina. Vaig revisar també algunes fotos antigues del Terç de Montserrat, i vaig veure que, en alguns actes solemnes, algun requetè també duia borla a la boina. Però, en canvi, en les fotos del front, no en duien. És a dir, que sembla que tenien la boina de feina, i també (els que la tenien), la boina de mudar.
La portada del llibre i l'estampa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)