1
Quan va començar la guerra tenia divuit anys. De tant en tant, amb alguna altra dona duien menjar a uns emboscats. No els veien mai ni sabien exactament on s'amagaven: deixaven el menjar en un lloc convingut i tornaven al poble.
A la comarca n'hi havia uns quants, d'emboscats: homes que no volien anar a la guerra i que s'amagaven per evitar ser reclutats. Un d'aquells homes, uns anys després d'acabada la guerra, va conèixer aquella noia que havia dut menjar a uns altres emboscats. Es van agradar, es van casar i van tenir dos fills i dues filles.
2
Els nacionalistes s'acostaven, bombardejaven el poble. Algunes famílies van decidir marxar. Una d'aquelles famílies, un cop ja ocupat el poble, va trigar uns mesos a tornar. Van trobar la casa completament buida. D'altra banda, encara van tenir sort: no s'havien significat políticament durant la República i van poder reprendre la seva vida amb una relativa normalitat.
Ella sempre havia anat per les cases dels més ben situats a fer feines, i va tornar a fer el mateix. En alguna d'aquelles cases hi veia algun moble o algun objecte que havia sigut seu, que estava a casa seva quan van marxar i que ja no hi era quan van tornar.
Ho veia i callava. Ja era prou que pogués seguir fent feines per les cases; bona falta que els feien, els diners, perquè havien hagut de començar de zero. Al seu marit, al tornar també li havien desaparegut totes les eines del camp.
3
Era una noia amb una fortalesa física excepcional i un caràcter fort. Quan a Barcelona va començar a escassejar el menjar, de tant en tant agafava la bicicleta i anava als pobles del voltant per intentar aconseguir algun aliment. De vegades, amb la bicicleta havia arribat al Vendrell, on podia aconseguir oli a través d'uns parents. Era un munt de quilòmetres per carreteres que no estaven asfaltades, i de vegades havia de fer marrades per camins secundaris per evitar els controls.
4
Pertanyia al cos d'enginyers de l'exèrcit. Era de fermes idees republicanes. Uns dies abans de la revolta del juliol del 36 el van enviar a supervisar unes feines a una localitat allunyada, per tal que no fos un obstacle el dia de la revolta; a la seva caserna, la majoria d'oficials n'eren partidaris.
Quan va tornar, després d'haver estat derrotats els militars a la ciutat, el van tancar primer a una txeca i després al castell de Montjuïc. No hi va passar molt temps, el van alliberar i, mentre va durar la guerra es va dedicar a fer fortificacions.
Quan el 1939 van entrar a Barcelona els franquistes, el van detenir. Acusat d'haver col.laborat amb els republicans, el van tornar a tancar al castell de Montjuïc. En va sortir quan el van enviar a una companyia de treball, en la qual no s'ho va passar tan malament com els seus companys de condemna, perquè com que era enginyer, el van posar a supervisar les obres encomanades a la seva companyia de treball. No queda clar el temps que va trigar a recuperar la llibertat, el temps que va passar abans no va poder retrobar-se amb la seva dona i els seus fills.
--
Les quatre històries me les han explicat fa poc. La primera una filla d'aquella dona que duia menjar als emboscats, la segona, un net de la dona que anava a fer feines per les cases, la tercera, una filla de la dona de la bicicleta, la quarta, una neta de l'enginyer empresonat dos cops a Montjuïc.
A aquestes dues filles, el net i la neta, els conec des de fa molts anys. Però mai no els havia preguntat què havia passat amb la seva família, durant la guerra. Ara ho faig sovint, si ve a tomb: preguntar a la gent que conec si saben què va passar amb la seva família, durant la guerra. De vegades les sorpreses són grans.
Algunes d'aquestes històries que he anat recollint ja les he anat explicant. Per exemple, la mare que va viure, fins que es va morir al cap d'uns quants anys, esperant que el seu fill desaparegut a la batalla de l'Ebre un dia tornés a casa; la del noi que volia anar al front i no el deixaven per l'edat, i va aconseguir un carnet de la CNT i es va afegir a una de les columnes anarquistes que anaven cap a l'Aragó; la mare que s'espantava quan sentia coets, perquè li venia al cap el bombardeig del creuer italià Eugenio di Savoia sobre la fàbrica d'armament i municions que hi havia a la vora de casa seva...
En general, totes les persones que m'han explicat històries m'han dit que els dolia no haver preguntat (o haver preguntat més) als pares, avis o oncles quan encara vivien, com van viure la guerra. El mateix que m'ha passat a mi.