A la pel.lícula 'El maestro que prometió el mar' (Patrícia Font, 2023), quan els falangistes arriben a la plaça del poble amb el mestre ferit i ensangonat, brutalment apallissat, el cap dels falangistes es dirigeix a l'alcalde i, de manera amenaçadora, li pregunta si el mestre és "un rojo y un enemigo de la patria".
L'alcalde té unes idees diferents de les del mestre, però sap que és una bona persona, un bon mestre, que ha motivat els alumnes, i que l'estimen. Però està doblement aterrit, a causa de les amenaces del cap dels falangistes, i de la visió del mestre torturat. I, mort de por, diu: "Así es"
L'alcalde és un bon home. I també una persona normal. No és un heroi.
Quan ens sentim amenaçats, quan sentim la nostra família amenaçada, quan potser pensem, com l'alcalde, que si a nosaltres ens maten a sobre ves a saber què passarà llavors amb la nostra família, és molt difícil, ser un heroi. Perquè en situacions extremes, d'herois n'hi ha pocs. És poca, la gent capaç d'assumir les conseqüències d'enfrontar-se als violents, als assassins, als repressors, sobretot quan ells actuen de manera impune.
El normal és que la gran majoria ens acovardim.
Per això, davant de casos com el de l'alcalde, més que judicis, sembla que seria preferible, i més humanitària, una actitud comprensiva i compassiva.
Durant la guerra, moltes persones es van trobar en situacions extremes que haurien volgut no haver de viure. Però s'hi van trobar, i les van haver de gestionar com van poder. De vegades, no de forma admirable, o ni mínimament correcta, sinó només amb l'angoixa i la desesperació de seguir vius.
Aquest és una de les explicacions en relació amb el fet que, gent que va viure la guerra, després no en parlés. D'altra banda, com que a la guerra les situacions en què es trobava cadascú, els papers que va interpretar, les motivacions que tenia, etc., no eren les mateixes, després, les raons per no parlar-ne també podien ser diferents.
A la pel.lícula, l'avi de la noia (la noia que va a la fossa que s'està exhumant per buscar pistes del pare del seu avi), és un home que ha arribat a la vellesa sense haver parlat mai del que ell va viure durant la guerra. Ni una paraula, ni del que va viure, ni del que va passar amb el seu pare, ni del que li va passar al mestre. Ell llavors era un alumne d'aquell mestre. I també era a la plaça, quan van arribar els falangistes amb el mestre torturat i deformat.
Després, va marxar del poble, va anar a viure lluny, i mai no va explicar res, a ningú de la família que va formar, del que va viure quan era un nen.
Parlar del que va passar durant aquells anys, i parlar de casos concrets, no és fàcil. És complicat, i sovint arriscat. Però fer-ho també és un exercici de lleialtat cap a les víctimes, tant cap a les que van morir, com cap a les que van viure aterrides sota l'amenaça de la repressió.
Hi va haver molts silencis. Silencis diferents. També el dels victimaris, el dels criminals.
A una altra pel.lícula, 'La mujer del anarquista' (Marie Noelle i Peter Sehr, 2008), l'home que havia promès al seu cap (el qual sempre l'havia tractat molt bé, i fins i tot l'havia acollit a casa), que quan entressin a Madrid els vencedors s'ocuparia de la seva dona, per tal que no tingués problemes, després, quan entren, a més de denunciar el germà de la dona (que acaba afusellat, només per no ser de dretes), també extorsiona la dona i s'acaba apoderant del pis (quan és confiscat i posat a la venda pels militars).
A l'acabar la guerra, hi va haver moltes persones que van fer denúncies de vegades només motivades per odis personals. O per obtenir la confiança dels vencedors. O per obtenir beneficis materials; per aprofitar-se dels expedients de depuració que facilitaven apropiar-se dels béns dels absents o difunts republicans. O per qualsevol altre motiu mesquí. (1)
Aquestes persones, és clar, sobretot anys després, quan la dictadura s'anava acostant al seu final, no tenien gens d'interès a recordar i parlar d'aquelles actuacions seves miserables, motivades per l'interès personal. Unes actuacions que de vegades havien significat la mort, o anys de presó, de molts republicans, i la misèria de moltes famílies. De persones i famílies de republicans que, sovint, l'únic "delicte" que havien comès era haver sigut persones d'idees republicanes, o tenir un parent que les tenia.
Hi ha gent que està en contra de l'exhumació de les foses comunes de la guerra, diu que és una manera de mantenir viu el conflicte, en lloc de girar full, després de tants anys. També hi ha gent que està en contra de "l'exhumació de les memòries", per exemple les familiars, amb el mateix argument.
Cadascú es posiciona on vol, o on pot, on és capaç de sostenir-se. A mi m'agrada, en la mesura que sigui possible, conèixer. No amb la intenció de fer judicis, sinó perquè em sembla que és millor conèixer que ignorar.
També, quan allò que acabem sabent hauríem preferit que fos diferent.
Un annex
La primera pel.lícula està basada en la història real del mestre Antoni Benaiges, però és un relat, novel.lat, molt "imaginat", fet a partir d'algunes dades. La segona no està basada en cap història concreta, sinó en diferents històries de l'època, a partir de les quals es va el.laborar el guió. Si he triat aquestes dues pel.lícules no ha sigut per la seva fiabilitat històrica, sinó només perquè em semblaven dos referents que em podien anar bé, per parlar del que volia parlar.
Les històries de ficció basades en fets històrics poden tenir aquest tipus d'utilitats. Però alhora és important, recordar que són relats novel.lats (del tot o en part, segons els casos). En la primera pel.lícula, el risc de confusió val a dir que és més gran, perquè a l'estar basada en una etapa de la vida d'una persona real, de la que a més se n'han conservat algunes informacions concretes, pot ser més fàcil, una eventual confusió.
(1) Ho afavoria 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 9/2/1939, una aberració jurídica (igual que les acusacions de "auxilio a la rebelión" en els judicis sumaris), que tenia un clar objectiu venjatiu i que va enfonsar en la misèria i la marginació milers de famílies.
