L'origen de la causa contra Josep Badia Martí (JB) va ser la denúncia presentada el 21/4/1939 per Manuel Puig Roca (MP), de sobrenom "Maringallo". MP deia de JB que simpatitzava amb les esquerres, i es referia també a una copra de pells que JB va fer a França durant la guerra, en relació amb la qual, deia que part dels diners destinada a les pells, JB la va fer servir per comprar armes. Aquesta informació de les armes MP l'atribuïa a "Sacot". D'aquest "Sacot" (posat entre cometes a la denúncia), no n'esmentava el nom real, i no torna a aparèixer al llarg del sumari. No hi havia cap més testimoni, ni cap prova, del suposat informant i de la suposada venda d'armes.
MP era un curtidor, igual que JB. Des d'abans de la guerra, es veu que JB no tenia gaires simpaties entre els altres curtidors, perquè a la seva fàbrica oferia millors condicions laborals als treballadors. Si més no, aquesta és la versió de la seva família.
Quan es van demanar informes sobre JB a l'Ajuntament d'Igualada, el llavors alcalde era Francesc Matosas. L'informe que va fer i signar va ser ambivalent (5/12/1939). D'una banda, subratllava les simpaties republicanes de JB (cosa que llavors podia suposar penes de diferents gravetats, i en alguns casos la pena de mort). D'una altra banda, deia d'ell que era una bona persona.
JB va al.legar en la seva defensa que era fals allò de les armes, i que si ell havia gestionat la compra de cuiros a França (desembre del 1936) va ser perquè el van obligar a fer-ho, amenaçant-lo amb represàlies a la seva família, si no ho feia o no tornava. Alhora, negava la seva simpatia per les idees republicanes i feia una manifestació d'adhesió incondicional i rotunda al Glorioso Movimiento Nacional.
Hi ha referències, testimonis, de què el que va dir en defensa seva no era cert; era sabut per tothom que JB era d'idees republicanes. Però en aquelles circumstàncies era perfectament comprensible, que mentís, a la vista del que s'hi jugava.
L'acusació general contra JB, la que encapçalava el sumari, era la de "Auxilio a la rebelión". Aquell immens despropòsit jurídic perpetrat pels que realment s'havien rebel.lat. Per aquells que, llavors, no tenien gens d'interès en què els judicis fossin imparcials i justos, al contrari. Ja que el seu objectiu era dur a terme una gran depuració nacional, una neteja a fons "dels rojos" (reals o suposats). (2)
El 20/3/1943, després de diferents diligències, "DON WIFREDO CABANES BESPIN, Comandante de Infantería, Juez instructor del Juzgado Militar de Igualada", aconsellava que la pena no fos 'superior' a "CATORCE AÑOS, OCHO MESES Y UN DIA DE RECLUSIÓN MENOR".
Finalment, el 28/7/1943, el Capità General de la 4ª Regió (firma il.legible), va acordar l'arxivament de la causa.
Entremig, des del 1939 al 1943, és fàcil imaginar que JB devia viure amb l'angoixa de quina pogués ser la sentència final, igual que tantes altres persones sotmeses, llavors, a judicis sumaris. En el resultat final hi devia tenir molt a veure la intervenció del seu cunyat, Josep Maria Lladó, alcalde d'Igualada del setembre de 1940 a l'abril de 1941, un home de dretes amb un currículum polític impecable (segons els vencedors).
Aquesta història, com moltes altres semblants de llavors, és interessant per diferents motius. D'una banda, perquè hi ha interrogants (com en totes les històries de fa tant temps). D'una altra, perquè apunta al fet que, a l'acabar la guerra, una part de denúncies es van fer, en part o exclusivament, per motius personals; aquest podria ser el cas de MP i JB (ho dic així, "podria", no afirmo res). (3)
També posa en evidència que llavors es podien obrir sumaris a partir d'acusacions tan poc consistents com aquesta, "que algú que no se sabia qui era havia dit no sé què", sense cap més prova. I igualment permet pensar que, un cop denunciat algú, al marge dels fets atribuïts (reals o no), podia ser molt determinant els avaladors que l'acusat pogués aconseguir, com en aquest cas, sobretot, l'esmentat cunyat de JB.
--
(1) Nº d'arxiu, 30227, nº de causa, 029658. Arxiu del Tribunal Militar nº 4, Barcelona. Aquests dos números no estan extrets de la portada del sumari, sinó de la base de dades de l'Arxiu del Tribunal Militar.
(2) Això, en relació amb aquests judicis, és a dir, a partir del moment que es van començar a fer aquests judicis. No s'ha d'oblidar que, al principi, la gent que simpatitzava amb la República, en les localitats on van triomfar els sublevats (i a les que van anar ocupant després), la gent era afusellada sense cap mena de judici, en qualsevol descampat. I llençada després a foses comunes. És veritat que no eren els únics que ho feien: on la sublevació va ser ofegada, les persones de vegades executades així (per part de grups més o menys incontrolats), eren les simpatitzants, o presumptes simpatitzants, dels sublevats.
(3) Tafanejant per internet trobo l'article "Dues cares d’una mateixa moneda. Resposta d’uns familiars afectats" (Revista d'Igualada, nº 39). Els autors es refereixen a un article sobre Manuel Puig Roca. En concret, sobre la denúncia que ell va presentar contra Pau Palmés. Com que comentar aquest article, i el previ al qual es refereix, requeriria una considerable dedicació (només el títol ja convida a reflexions importants), no en comento res; qui vulgui, els pot trobar a l'arxiu digital de la Revista d'Igualada, www.revistaigualada.cat.