Sant Elies, un altre cop (la txeca franquista)

Convent de les clarisses, carrer Sant Elies. Vista de la façana que dona al mar, data desconeguda.

M'assabento (o me n'assabento d'una manera més concreta, més detallada), que un cop finalitzada la guerra, a Barcelona els vencedors promocionaven les visites educatives al que havien sigut txeques. Però hi havia excepcions, i una de les excepcions era Sant Elies. El motiu era que els vencedors a l'entrar a Barcelona van prendre possessió de Sant Elies, i van seguir utilitzant el convent amb el mateix objectiu repressor i punitiu dels seus predecessors. Durant aquell temps (mentre els vencedors van utilitzar Sant Elies amb aquesta finalitat), es va parlar poc de la seva existència, a diferència del molt que es parlava, per exemple, de les properes txeques de Vallmajor i Saragossa.

Trobo ben documentada aquesta informació a "Barcelona 1939: Ocupació i repressió militar", tesi doctoral d'Aram Monfort i Coll, 2007 (1). En reprodueixo alguns fragments. I aprofito per aclarir que de tota la informació que aporta n'inclou sempre les referències (jo aquí les he omès, amb l'únic propòsit de fer el text més lleuger). Remarco això de les referències perquè considero que aquesta tesi és un bon exemple de treball molt ben documentat. A diferència d'altres textos, de vegades molt pretensiosos però molt poc fiables (sobre Sant Elies i sobre altres txeques), a causa de la manca d'aquesta informació; per exemple, "Les presons de la República. Les txeques a Catalunya", de César Alcalá", del qual ja en vaig parlar. (2)

Aquests són alguns dels fragments de la tesi de l'Aram Monfort:

"Durant la guerra, després que les monges de clausura fugissin a l’estranger, el convent [de Sant Elies] va funcionar com a centre de reclusió provisional del Servicio de Información Militar. Un cop ocupada la ciutat, va quedar en poder del Servicio de Información Político-Militar, que el va utilitzar fins a finals de febrer com a centre de reclusió exclusiu i independent de la Model. D’aquest manteniment com a centre de reclusió des de l’etapa de la guerra en va quedar una cel.la de correcció, que les autoritats penitenciàries no van dubtar a continuar utilitzant.

(...)

"Com que durant la guerra havia estat una presó del SIM republicà, i malgrat que ara era utilitzat pels serveis secrets franquistes (SIPM), durant el mes de febrer La Vanguardia Española va publicar anuncis de familiars d’antics presos com aquests:

"AGRADECEREMOS a quien habiendo estado en San Elías desde el 3 hasta el 15 de octubre de 1936 pueda dar alguna noticia de JOSÉ MARIA GARCÍA MONTESINOS, de 16 años de edad, lo comunique a sus padres: calle DIPUTACIÓN, 164, 1º 1ª. BARCELONA.

"Se ruega a quienes estuvieron en dicha cárcel [St. Elies] desde el 10 de enero 1937 en adelante y conocieran al comandante de Estado Mayor D. Antonio Rubio hagan el favor de comunicárselo a su esposa, Carolina Nieto, en San Baudilio de Llobregat; Calle San Baldiri, 3.

"Pels volts del 10 de març va deixar de funcionar com a centre exclusiu de reclusió del Servicio de Información per convertir-se en la primera presó habilitada dependent de la Model. Aquest pas a presó eventual va coincidir amb un moment en què per l’edifici del carrer Entença ja hi havien passat més de 4.600 homes, i això va fer que el convent comencés a omplir-se ràpidament de reclusos a disposició de

l'Auditoria de Guerra. 

(...)

"La seva conversió en presó provisional va fer que la premsa barcelonina deixés de publicar notícies sobre aquest convent reutilitzat amb finalitats repressives. No obstant això, els diaris sí que informaven sobre les cerimònies religioses celebrades a les antigues txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa,131 i especialment anunciaven la possibilitat de visitar-les cada dia (matins i tardes), recordant que "la memoria de los crímenes cometidos por los marxistas en nuestra ciudad, perdura todavía y perdurará muchos años en la mente de los españoles. Pero hay todavía numerosas personas que no conocen toda la gama de los procedimientos soviéticos que culminaron en el establecimiento de las fatídicas checas. La apertura de estas sombrías cárceles subsanará esta falta de conocimiento del público barcelonés y de los forasteros que nos visitan". A partir de l’estiu de l’Año de la Victoria les crides per visitar-les van ser abundants:

"¡¡Los procedimientos del terror soviético al descubierto!! Visitad las checas de las calles de Vallmajor y de Zaragoza, a partir del día primero de agosto.

"Contribuid a la lucha contra el comunismo mundial, visitando las checas de Barcelona. Apertura al público el día primero de agosto .

"¡¡Conoced a vuestros verdugos!! Ni un solo barcelonés debe dejar de visitar las "chekas" de Barcelona. Apertura el próximo día 1º de agosto.

(...)

"Paral.lelament, el silenci sobre Sant Elies era la norma. (...) Aquest mutisme -relatiu- no era, evidentment cap casualitat. Fins i tot la panegírica i voluminosa Historia de la Cruzada, publicada entre els anys 1940 i 1943 va obviar tota referència al convent; simplement explicava que "la rapidez con que se produjo la caída de la capital catalana impidió a los rojos destruir aquellos terribles antros acusadores, cuya existencia conmovió al mundo entero. Estaban situadas, respectivamente, en las calles de Zaragoza y de Vallmayor".

(...)

"Va estar en funcionament [la presó de Sant Elies] fins al 21 de novembre del 1942, quan va deixar en llibertat condicional la major part de presos retinguts i va traslladar la resta a la Model i al Palau de les Missions."

Una altra cosa de la qual m'assabento gràcies a l'Aram Monfort és que les monges del convent de Sant Elies (les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem), cobraven per la cessió temporal de l'espai. És a dir, cobraven per tal que el seu convent fos utilitzat com a centre de detenció, possibles tortures i estades prèvies abans d'execucions. Si de cas, la reflexió sobre aquest fet ja se la farà cadascú. Torno a la tesi:

"A diferència del que va passar amb altres edificis reutilitzats amb finalitats repressives -per exemple els pavellons del Beat Salvador-, la cessió del convent no va ser gratuïta. El 21 de juliol del 1939, la Model va rebre un "escrito de las Abadesas solicitando donativo por la cesión del edificio llamado Prisión de San Elías", i a partir del 27 de novembre va començar a pagar el lloguer de l’edifici. El cobrament de lloguers per part de les ordres religioses no va ser quelcom exclusiu de Barcelona: l’Església va cobrar també per la cessió de convents a Tarragona i Tortosa. En el primer cas, per la cessió de La Punxa cobrava 16.000 pessetes anuals, i per la de les Oblates (presó de dones) en cobrava 12.000. A Tortosa, el lloguer del convent de la Puríssima era de 200 pessetes mensuals."

--

(1) Les cites són de la pàgina 304 i següents. La foto també està treta d'aquesta tesi. Es pot consultar la tesi sencera a:

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4818/amc1de1.pdf;jsessionid=1BCFA181479840BA04D114229D98E89B?sequence=1

(2) César Alcaraz, 'Txeques de Barcelona':

https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html

 

El professor de guitarra

"Al principi, havia impartit classes de guitarra al col.legi Viaró. (...) Al llibre 'Las sectas, hoy y aquí', el periodista Pepe Rodríguez explica que el Pedro es comportava de manera extravagant: s'asseia a dinar sol, apartat de la resta de professors, i menjava les taronges a mossegades, sense pelar." Francesc Bellart, 'Raschimura, secta o família?' (La Campana, 2024, p. 31)

L'havia vist al col.legi alguna vegada, sabia que feia classes de guitarra i havia sentit a dir que era una mica peculiar. Jo llavors potser tenia setze anys. Després, durant molt temps, dècades, no hi vaig tornar a pensar, en aquell professor de guitarra, fins fa un any, que no sé per quin motiu, em va passar pel cap si aquell professor, que es deia Vivancos, era la mateixa persona que el personatge Raschimura, del qual durant els anys vuitanta se n'havia parlat molt.

Fa poc em vaig assabentar de la publicació del llibre de Francesc Bellart. Vaig veure que era a una biblioteca, i el vaig demanar. I sí, resulta que eren la mateixa persona, el professor de guitarra de l'escola, i Raschimura, el protagonista d'una vida de novel.la, creador d'una comunitat que ell considerava una família, i que en algun moment va ser classificada com una secta. Raschimura, pare de potser quaranta fills, músic, ballarí, terapeuta, gurú, mestre d'arts marcials, promotor de la macrobiòtica, un home original i controvertit, empresari, acusat de diferents coses, fugitiu de la justícia...

La biografia que n'ha escrit Francesc Bellart es llegeix molt fàcil, com una novel.la (apassionant). T'enganxa, perquè a més de la història, de la transformació de l'Antonio Vivancos en Raschimura, de les diferents etapes de la seva vida, de les moltes anècdotes, el llibre està molt ben estructurat i molt ben escrit.

Francesc Bellart, a banda d'explicar tot el que havia anat investigant sobre el seu biografiat, planteja també interrogants i hipòtesis sobre alguns aspectes del que va ser la vida de Raschimura, una vida, ja ho he dit, del tot atípica i gens convencional. Una de les idees que planteja Francesc Bellart és que, Raschimura, de les seves diferents etapes, relacions i experiències, en les següents etapes sovint en va conservar influències.

Tenint en compte aquest punt de vista, a mi m'ha fet pensar que també es podria establir algun tipus de paral.lelisme, encara que sigui limitat, i sens dubte atrevit (arriscat, potser fins i tot desvergonyit), entre Raschimura i Sanjosemaría, el fundador de l'Opus Dei, el pensament del qual poc o molt hauria conegut Raschimura durant el seu temps de professor de guitarra a aquell col.legi de l'Opus Dei. Per exemple, la importància que donava Raschimura a les pràctiques ascètiques, a l'austeritat en general, que incloïa de vegades promoure els dejunis i dormir a terra, i altres vegades també mortificacions corporals. Perquè considerava que aquestes pràctiques contribuïen a enfortir el caràcter. 

D'altra banda, Raschimura va seguir més que ningú la consigna de Sanjosemaria de tenir "hijos, muchos hijos", no ben bé tal com deia Sanjosemaria (Raschimura comptava amb la "col.laboració" no d'una, sinó de diferents dones), però sí amb una dedicació fecundadora extraordinària, sens dubte difícil d'emular. I com Sanjosemaria, Raschimura també es va canviar el nom.

Potser totes aquestes divagacions meves són absurdes, però també podria ser que aquests, o altres paral.lelismes, tinguessin algun sentit. Començant per la cosa del narcisisme (disfressat d'humilitat): el conflicte interior entre els seus grans egos i el desig de combatre'ls, pel fet de considerar-los un greu defecte "moral". O la seva comoditat fent de pares (el Padre, el Maestro) dels seus fills o deixebles (en el cas de Raschimura, espirituals i carnals), etc. Sé que dir aquestes coses pot semblar difamatori o blasfem als seguidors de Sanjosemaría, però suposo que també poden entendre (no sé si és molt suposar...), que de la mateixa manera que ells veneren de forma acrítica Sanjosemaría (tota la seva vida, obra, pensaments i miracles), hi ha altra gent que en té una visió diferent.

Torno a Raschimura. Un dels seus principis fonamentals era que si un estava mentalment equilibrat i duia una vida saludable, no es posava mai malalt; deia que la malaltia era el resultat, o dels malestars i desequilibris emocionals, o d'una vida desordenada. Era molt radical, en relació amb aquesta visió de la salut i la malaltia. Però malauradament per a ell (i per a la seva "doctrina"), li van detectar un càncer al cap, i va morir quan tenia cinquanta-set anys. Sense haver dit a ningú la malaltia que patia. Fins i tot havia fet córrer explicacions surrealistes sobre l'origen dels seus problemes de salut, i quan el van operar del cap, dues vegades (malgrat ser tan contrari als metges), ell, que des de la seva conversió en Raschimura sempre havia anat ensenyant el seu cap afaitat, llavors anava sempre amb una gorra.

Raschimura s'havia esforçat tant amb crear i "creure's" una determinada imatge d'ell i la seva obra, que suposo que volia que no quedés res que la pogués enfosquir o qüestionar. I si per a això havia de manipular la realitat, suposo que considerava legítima la manipulació (o senzillament, en el seu extraviament de "persona escollida", ni s'adonava d'aquestes trampes que feia i es feia). Des del meu punt de vista (subjectiu, com tot punt de vista), aquesta és una altra semblança amb Sanjosemaria, però explicar ara amb més detall aquesta semblança ja em suposaria molta dedicació (i nous riscos), i de moment només ho deixo apuntat (conscient de la incomoditat o animadversió que també pot generar acabar precisament amb aquest apunt). 

--
PD: Los Vivancos (losvivancos.com), el grup de ballarins fills del Pedro Vivancos, ballen de manera espectacular. "Mezcla de flamenco fusión con acrobacias, taconeo, color, sonido y baile. (...) Son únicos." (un dels comentaris a la seva web). I ells mateixos es presenten així: "Nuestra formación artística se inició en el entorno familiar. Tuvimos la suerte de vivir el arte desde niños, apoyados siempre por las personas que nos han amado. Nuestro padre, un gran bailarín y consumado músico, fue nuestro maestro." Aquests mèrits, el de mestre d'artistes i el de pare que es fa estimar, al Raschimura/Vivancos ningú no els hi pot negar (si més no, en relació amb aquests fills ballarints, una cinquena o sisena part del total dels seus fill...).