En Piculives, durant l'etapa de Sant Esteve de Llémena
M'ha agradat molt llegir la biografia sobre en Piculives escrita per la Glòria Granell ('Quan tot és veritat. Biografia artística de Josep Bosch Puy, Piculives (1937-1998)'. Fundació Valvi / Editorial Gavarres, 2023). M'ha agradat perquè la Glòria escriu molt bé. I perquè vaig conèixer en Josep Bosch, en Piculives.
Del llibre, el que més m'ha agradat ha sigut la primera part, la dels primers vint anys de la vida d'en Josep Bosch. D'aquells primers anys jo només en tenia una molt vaga idea (crec que com la majoria de persones que vam coneixer en Piculives), i la Glòria ha fet un treball d'investigació molt important. A més, ha tingut l'encert de contextualitzar molt bé aquella etapa, aquells anys tan durs de la postguerra, sobretot per a les famílies escasses de recursos, com la d'en Josep Bosch. Cosa que va fer que ell, a punt de fer cinc anys, amb dues germanes, anés a parar a l'Hospici de Girona, perquè la seva mare no els podia mantenir. Allí (ho explicarà en Josep anys després), passaran gana, fred i maltractaments.
Van anar passant els anys. I ell va anar canviant d'institucions tutelars, les següents no tan repressives. Però no va ser fins als vint anys que va ser desinstitucionalitzat. Per a aconseguir-ho, la seva mare va haver de testificar que, llavors, ja se'n podia fer càrrec (aleshores la majoria d'edat era als vint-i-un).
Després, el llibre va seguint la vida del Josep ja independent. Els diferents llocs on va viure i els diferents treballs com a assalariat. El seu casament amb la Julita, el naixement de les dues filles, l'Anna i la Carme. I la seva progressiva transformació, de Josep Boch en Piculives (el nom de la casa d'origen de la seva família paterna). Una transformació que el porta a abandonar les feines que havia anat fent, perquè decideix intentar dedicar-se, de manera exclusiva, a fer d'artista i viure de les seves obres. La seva il.lusió des de petit: poder dedicar-se a la pintura i el dibuix, tot i que finalment serà escultor.
El vaig conèixer a finals dels anys setanta, quan ja era "Piculives", o Picu, com sovint l'anomenaven els amics. La impressió que em va fer va ser doble. D'una banda, la mateixa que causava en general, i que la Glòria Granell recull molt bé en el llibre: una persona poc corrent, molt original, enlluernadora, dotada d'una vitalitat, una força i una creativitat extraordinàries.
L'altra impressió té a veure amb aquest debat abans inexistent, i ara d'actualitat, sobre la relació entre l'obra d'un artista i la seva vida. Un debat de vegades ple de polèmica i passions. Però la informació d'aquest tipus sobre en Piculives, i que en aquest cas permetria plantejar aquest debat, no apareix en el llibre que ha escrit la Glòria. I jo la trobo a faltar. És clar que ella potser ho podria justificar a partir del títol, perquè especifica que és una "biografia artística": si és artística, per què hauria de ser també familiar?
Però una biografia familiar també ho és. I molt (sobretot, tota la primera part). Això sí, tal com he dit, és una biografia familiar només de manera parcial. I aquesta parcialitat, els buits que hi ha en la biografia, és el que m'ha motivat a escriure això que estic escrivint. Perquè no va ser només el seu cas, sinó que llavors, de casos com el seu en vaig conèixer d'altres. I em sobtava i disgustava a parts iguals, que homes interessants (això no ho qüestiono), poguessin tenir una molt bona imatge de cara als altres alhora que, a casa seva, tenien comportaments bastant irresponsables i, de vegades, del tot desconsiderats.
Tenint en compte la considerable gent amb qui va parlar la Glòria quan va començar a treballar en el llibre (ella no va conèixer en Piculives), a mi se'm fa estrany, que ningú li esmentés aquestes parts menys lluminoses d'ell. O potser és que jo, llavors, quan vaig conèixer en Piculives, ja era molt estrany, pel fet de fixar-me i donar importància a aquestes coses? Doncs en part potser sí, perquè aleshores, en aquell ambient, sovint les converses "dels homes", amb les seves grans divagacions serioses i transcendentals sobre el que fos (sovint bastant absurdes), m'avorrien. De manera que sovint acabava al rotlle de les dones, perquè parlaven de coses més quotidianes. Com la Julita, la dona d'en Picu. Per exemple: hi ha alguna cosa al rebost, per sopar? Hi ha llenya per cuinar...?
També entenc que a la Glòria la majoria de la gent potser no n'hi hagi parlat, d'aquest tema, perquè el desig de construir o mantenir mites sovint és més fort que l'opció d'arriscar-se a enfrontar-se a realitats potser una mica grises, o ambigües. Però em costa d'assumir, aquest silenci, aquesta absència. Sobretot, se'm fa estrany que la filla gran, l'Anna, amb la qual la Glòria diu que hi va parlar molt, no li fes cap comentari sobre aquest tema (però sé que això també passa, que hi ha fills que de cara enfora mai diran res que pensin que pot perjudicar "la família", o al pare o la mare idealitzats...). Igual que em sobta que la germana petita, la Carme, pràcticament no aparegui al relat, com si la Glòria no hi hagués parlat.
Se'm fa estrany, igual que se'm fa estrany que, sent la Glòria una dona, no hagués detectat alguna cosa, d'aquest tema. En qualsevol cas, el resultat final ha sigut aquesta absència o buit: una gran història (una més), d'una gran persona (un home), acompanyada de forats negres on desapareixen les vides, de vegades complicades, de dones i filles.
Què em passa a mi, per tant, amb aquesta "versió" d'en Piculives? Doncs el mateix que en altres casos (no és la primera vegada): que em presenten un trencaclosques dient-me que ja està sencer. I llavors jo penso això, que hi falten peces. I potser ho dic, sobretot si aquest buit o absència distorsiona o perjudica la imatge d'algú altre.
Com a home "simpatitzant amb el feminisme", considero que és el cas d'aquesta biografia. I ara en posaré un exemple, només un, no sigui que algú m'acusi de tenir cap en Piculives alguna mena de malvolença. No és el cas, en absolut, perquè d'en Piculives, encara que no en tingui una imatge idealitzada, també en tinc molts bons records.
Crec (no n'estic segur) que vaig conèixer en Piculives un dia a la seva casa de Sant Martí de Llémena. I a banda de la fascinació, llavors ja em va sobtar el contrast entre el Piculives artista, absolutament generós amb els seus amics, sempre a punt per celebrar amb ells el que convingués, amb el marit i pare, poc responsable, poc conscient, o poc respectuós amb les necessitats de la dona i les filles. Ho dic així perquè de vegades a aquella casa vivien de manera molt austera, cosa que després no impedia que, quan ell arreplegava alguns diners, se'ls gastés organitzant una festa amb els amics.
Això la Glòria no ho explica, i en canvi, diu una cosa que no és certa: que quan vivien a Sant Martí vivien de l'hort i del que guanyava en Piculives fent escultures. Però resulta que de vegades, com que no n'hi havia prou, la Julita anava a fer feines per les cases dels voltants. Perquè la Julita era el revés d'en Piculives: no tenia res d'artista, i com a dona pragmàtica i realista, tenia la preocupació que a aquella casa cada dia poguessin fer bullir l'olla i les filles poguessin menjar.
En Piculives, a força d'anar-se inventant "el personatge Piculives", gràcies al qual era admirat (cosa que alhora li permetia tenir més possibilitats de vendre obres seves, el món de l'art funciona així), era com si de vegades s'oblidés de la precarietat que havia patit quan era petit. Ho dic d'aquesta manera perquè, de vegades, aquells anys a Sant Martí de Llémena, els faltava el més imprescindible.
Amb la paradoxa que, després, tal com ja he dit, un dia que ell havia arreplegat diners, potser organitzava una gran festa i, entre menjar i beure "amb els amics", es tornava a quedar escurat. Mentre que el rebost seguia buit. I el que encara era més curiós era que aquell eixam d'amistats que congregava, trobessin normals aquelles situacions. I que amb la seva participació seguissin fomentant aquella forma de funcionament (com que era gent major d'edat, no em sembla exagerat qualificar-los, de manera majoritària, com una colla d'irresponsables). Era curiós, i ho és encara ara: perquè si parlo amb algun d'ells d'en Piculives, aquest tema en general només surt si jo el trec (llevat d'alguna excepció). I un cop tret, en general hi ha poc o gens d'interès en aprofundir-hi.
D'altra banda, el que he escrit sobre aquest tipus d'episodis està suavitzat, perquè l'exposició podria ser més realista, i més rasposa; podria donar més detalls, de vegades bastant tristos, desagradable (per exemple, de quan en Piculives va decidir marxar de Sant Martí de Llémena, i la manera com ho va fer). Però potser ja està bé deixar-ho així. (1)
Acabo: també és cert que de tot el que he anat explicant fa molts anys, i per tant pot ser que em confongui en algun moment, sobretot amb algun detall. Més ben dit, és molt probable que m'hagi confós en alguna vegada. Però crec que no em confonc "en les grans idees" exposades. I penso que la gent que llavors va conèixer en Piculives, si volgués fer l'esforç de pensar en exemples dels "temes complicats" de la seva vida, segurament no els costaria trobar-ne. Si volgués fer l'esforç.
(1) Mentre escrivia això constantment se m'anaven acudint diferents exemples, ramificacions, ampliacions, detalls, etc. Constantment. I els havia d'anar descartant, per tal de limitar l'extensió d'aquest text. Però tinc clar que els temes que he apuntat (i alguns altres), relacionats amb la vida d'en Piculives i altres personatges de la seva òrbita, permetrien escriure amb relativa facilitat una mena de continuació, o complement, del llibre de la Glòria Granell (que reitero que considero molt bo, i necessari). Crec que aquest altre llibre seria un llibre interessant i útil, de cara a tenir no sé si una visió més encertada, però sí mereixedora de tenir present, del que van ser les vides d'un grup de persones que llavors, durant els anys 70 i 80, tombaven per algunes comarques gironines amb opcions de vida no habituals. Persones mig artistes, mig neorurals, mig il.luminades, mig despistades o mig el que fos. Ho dic de manera descriptiva, no despectiva, perquè a més, resulta que, de manera intermitent jo en formava part, d'aquella gent.
PD: La primera versió d'aquest text era més extensa, perquè seguia amb una segona part en què passava pàgina i llavors parlava d'aspectes més agradables i no conflictius d'en Piculives. Aquesta segona part l'he acabat posant com a text independent, per tal que no fos massa llarg l'escrit.
