"Ningú no té dret a dir que els nens de l'aigua no existeixen fins que no hagi vist que no existeix cap nen de l'aigua, cosa que és bastant diferent de no haver-ne vist mai cap." Charles Kingsley (1)
Luis Pedro Santamarina va ser un ciclista de Biscaia que, com a professional, va pedalar en els equips Olsa (1965), Fagor (1966-69) i Werner (1970-72). Va guanyar el campionat d'Espanya en ruta de 1967 i la Volta al País Basc de 1970. A les grans rondes, les seves millors actuacions van ser acabar el 24è en un Tour de França, 16è en un Giro d'Itàlia i 9è en una Vuelta a España. Va guanyar una etapa del Giro i dues etapes de la Vuelta. Abans de ser professional, com a aficionat va participar als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, en la modalitat de contrarellotge per equips.
D'aquest ciclista no en sabia res, la informació anterior està treta de la Viquipèdia i d'alguns articles de diaris del País Basc, publicats sobretot amb motiu de la seva mort (2017).
Quin interès tenia, jo, per buscar-ne informació? Doncs que em va sobtar veure que l'esmentaven en un article recent, sense cap relació amb el món del ciclisme. Era una crònica familiar dels anys setanta ubicada en un veïnat de Barcelona. Una crònica en què l'autor deia que, aquest ciclista, havia fet d'ajudant de jardiner en una casa d'aquell barri. I ves quines coses, resulta que a aquella casa jo hi havia estat, i aquell jardiner jo l'havia conegut, precisament durant aquells anys. El jardiner era un gran aficionat al ciclisme, sempre parlava d'aquest tema; jo sobretot el recordo parlant del Federico Marín Bahamontes, "El Águila de Toledo", i potser si que alguna vegada també havia parlat d'aquest Luis Pedro Santamarina, no ho sé.
Però que aquest ciclista hagués fet d'ajudant del jardiner, em semblava molt inversemblant. És clar que, de vegades, hi ha coses que et poden passar per alt: allò potser era cert, i jo no me'n vaig assabentar. No ho puc descartar. El problema és que era bastant inversemblant, perquè quan fa uns dies vaig buscar informació sobre el Luis Pedro Santamarina, resulta que havia viscut sempre al País Basc, llevat de les temporades que, a causa de les curses que anava fent, tombava d'aquí cap allà. Si vivia al País Basc, com podia fer de jardiner a Barcelona? I a més, quin sentit hauria tingut, que si era ciclista, en lloc de competir, entrenar-se o descansar, fes d'ajudant d'un jardiner?
La conclusió a la qual vaig arribar va ser que l'autor d'aquell article segurament s'havia confós, que potser a partir d'un record o indici imprecís, havia acabat fent aquella associació. Potser a causa de la semblança del Luis Pedro Santamarina amb el Bahamontes, del qual em sembla recordar que el jardiner alguna vegada me n'havia donat una postal (del Bahamontes, i potser també n'havia donat alguna a l'autor de l'article).
D'altra banda, també és veritat que cadascú relata les històries segons la seva inspiració i els seus criteris de fidelitat als fets, i no és cap secret que, de la mateixa manera que dins del gènere de la novel.la històrica s'hi poden colar moltes coses que no tenen res a veure amb la història que presumptament es relata, amb les novel.les o contes familiars passa el mateix: moltes vegades no saps on comença la ficció i on s'acaba la realitat.
Jo no llegeixo novel.les històriques, sobretot perquè em desagraden aquestes barreges. En canvi, sí que m'agrada llegir biografies i autobiografies, però quan detecto que s'hi comença a barrejar la ficció (sigui en forma d'exageració, o d'invenció en tota regla), acostumo a abandonar la lectura. Perdo l'interès, perquè m'incomoda, anar llegint amb el dubte de si allò que m'estan explicant és verídic (encara que sigui amb el biaix inevitable de qui escriu), o si és una invenció (i de quina envergadura).
Això, que em pot passar amb un llibre concret d'història o memòries, de vegades em passa amb un autor, amb el conjunt de la seva obra. Em passa quan, després d'haver llegit algunes coses seves, tinc dubtes d'aquests, sobre la credibilitat d'allò que m'està explicant. De vegades, com que m'interessa el tema, em dol, tenir aquesta sensació.
Sobre això, sobre aquesta frontera de vegades boirosa entre fets i especulació, com a lector a mi m'ajuda quan l'autor és honest, i llavors, quan cal, incorpora advertiments sobre la incertesa d'allò que diu: "em sembla", "crec", "potser", "m'agrada imaginar que", etc. Ho agraeixo, perquè m'ajuda a discriminar i, en conseqüència, a confiar de diferent manera en allò que t'expliquen. Perquè et diuen de manera explícita allò que és una suposició, allò altre que no poden assegurar que és tal com t'ho expliquen, i allò que poden garantir que és cert, perquè n'han sigut testimonis, o perquè en tenen documentació fiable (i l'esmenten), etc.
Torno al Luis Pedro Santamarina. Avui, aquest ciclista m'ha servit per fer aquestes reflexions, sobre el fet d'escriure, sobre les biografies, les novel.les històriques, les novel.les de ficció i de no-ficció, els relats familiars, etc. Un tema que trobo molt interessant. No només en relació amb la lectura de determinats textos dels quals m'interessa el contingut, sinó també en relació amb l'exercici d'escriure com a forma de generar relats, amb diferents graus de credibilitat, sobre el passat.
Totes les històries tenen parts d'invencions (o de distorsions, una altra mena d'invencions). Crec que és inevitable, i està bé tenir-ho present. I crec que també està bé reflexionar sobre l'eventual grau d'invenció de cada història. O si més no, a mi aquest és un tema que m'atrau.
Per acabar, torno a repassar una cosa que ja he dit. En relació amb aquest ciclista i la seva eventual dedicació a la jardineria, he dit que em semblava molt inversemblant. Tant, que descartava que pogués ser cert.
Però, de fet, la possibilitat que fos cert no la puc acabar de descartar. Perquè "no ho puc demostrar", que no fos cert. I el tema no em motiva a fer una investigació per tal d'aclarir-ho. D'una banda, perquè anar a Portugalete a fer de detectiu (ell ha mort, però suposo que hi deu tenir família), amb aquest tema a l'agenda, seria fins i tot ridícul. I, d'una altra banda, perquè a banda del sentit del ridícul, sóc mandrós.
I ara sí, ja puc acabar. Per avui ja n'hi ha prou, punt final.
--
(1) Cita recollida a 'El dia de la balena i altres poemes', de Billy Collins (Godall Edicions, 2023).