Execució de l'obra 'La dama de la Garrotxa' (1978)
Tal com deia en un afegit final a l'anterior escrit sobre en Piculives, per compensar o completar el que hi deia ara posaré algun exemple d'aspectes agradables i gens conflictius d'en Piculives, que òbviament els tenia. (1)
En Piculives es va moure sempre per les comarques gironines, i jo, tot i que llavors en vivia bastant lluny, de tant en tant hi anava a donar un tomb. Com que teníem amistats comunes, va ser així que el vaig acabar coneixent. Potser un any després d'haver-lo conegut, un dia ell va arribar al poble on jo vivia, a l'altra punta de Catalunya, a tocar de la partió amb Osca: El Meüll. Era un poble abandonat, hi vivia només jo, i vaig decidir organitzar-hi la Festa Major (a la tardor, per Sant Martí). I vaig convidar tothom que em va passar pel cap. Ell va arribar formant part d'una "expedició" provinent de Girona (no sóc capaç de concretar l'any, però aquella festa potser va coincidir amb l'inici de la seva etapa de vida itinerant).
La majoria de gent que va venir va marxar el mateix dia, quan es va acabar la festa. Però algunes persones es van quedar fins a l'endemà o uns dies més. Al final vam quedar sols ell, una amiga comuna i jo. Potser durant quinze dies, o potser va ser un mes, no ho recordo. El que sí recordo és que m'ho vaig passar molt bé.
Durant aquelles setmanes en Piculives no va beure res d'alcohol. Sense alcohol, ell sempre de bon humor, m'agradava escoltar les seves ocurrències. De vegades potser deia coses sense solta ni volta, però era igual, en general eren coses ben divertides. De vegades tocava l'harmònica, li agradava i en sabia. I quan es feia fosc, la seva companyia a la vora del foc era agradable, perquè els dies ja eren curts i les nits llargues. I perquè a més, si convenia també sabia estar en silenci, i això jo també ho agraïa.
També m'agradava veure demostracions de les seves extraordinàries habilitats manuals. Per exemple, un dels oficis que havia après era el de sabater, i també l'havia exercit. Resulta que aquella amiga tenia les botes foradades, de les puntes. Jo tenia algun retall de cuiro, que no sé d'on havia tret. Amb això, un ganivet de cuina vell que va esmolar ben esmolat, un punxó que es va fer, una agulla i un fil gruixut que no sé d'on van sortir, i un tub de cola d'impacte que va anar a buscar a Tremp (15 quilòmetres d'anada i 15 de tornada, a peu), li va deixar les botes en perfectes condicions. I a més ben boniques, perquè ho va fer amb gust, de manera que els pedaços fossin ben iguals i quedessin ben integrats en la forma de la bota.
Per a mi allò va ser un regal, tant veure'l feinejar de manera tan hàbil, com el resultat. Perquè sempre he admirat la gent que és capaç de fer aquestes coses, i encara més quan és capaç de fer-les improvisant, utilitzant els recursos que té a l'abast, sense plànyer-se per si té o no té totes les eines o materials que en teoria serien necessaris.
D'aquelles setmanes, a més dels records, en conservo també un altre tipus de record, un martell. Un maretell bo, d'aquests de mecànic, amb una bola a una de les puntes. Se'l va trobar un dia per un camí, suposo que devia caure de la caixa d'eines d'algun tractor (d'aquells antics que duien una caixa d'eines "que sovint tancava malament"). Va portar el martell cap a casa, i el va deixar quan va marxar. El conservo, i quan el veig, o alguna vegada el faig servir, penso en ell.
És a dir, que d'en Piculives també en tinc bons records, alguns molt bons. De fet, d'ell en tinc tres tipus de records: dels bons, dels grisos o una mica foscos, i dels que ni sumen ni resten, però que de vegades són curiosos.
Un exemple de record dels curiosos. He dit, subratllat, que era molt bon artesà, que era molt hàbil treballant els materials, els metalls, la fusta, els ciments i formigons... Un dia vaig arribar a la casa d'un amic comú, i em van ensenyar un molí de vent per fer electricitat que en Piculives tot just els havia acabat de construir. A mi l'invent em va semblar molt d'estar per casa, i vaig dubtar que pogués donar algun rendiment. I a sobre se'm va acudir dir-li a en Piculives que no veia clar que la base del molí fos de guix, ja que el guix no era un material adequat per a estar a la intempèrie. Però ell em va dir que allò era duríssim, que duraria molt.
Crec que jo vaig marxar el mateix dia, i no va ser fins més endavant que em vaig assabentar que, al cap de molt poc, no sé si aquella mateixa nit, una ventada va engegar a passeig l'invent del molí, perquè l'estructura de ferro collada al guix, que aguantava l'élice amb la dinamo, no va resistir (de manera que ja era indiferent l'eventual la durabilitat del guix). Crec, alhora, que amb aquell experiment a aquella casa també es va acabar "l'aposta per l'energia eòlica", i van seguir amb les espelmes.
En resum: a mi em va agradar molt conèixer en Piculives. I és obvi que també m'hauria agradat que no haguessin existit les parts seves no agradables (o no agradables per a mi), de les que també he parlat. Però ja sóc gran, i amb els anys acumulats també he anat aprenent que, si tothom fos "com cal", segurament el món seria molt avorrit. Llàstima que això impliqui, de vegades, l'existència de "víctimes col.laterals"...
Un artista, la seva obra, la seva vida... Quin embolic.
--
(1) https://senseseny.blogspot.com/2024/01/quan-tot-es-veritat.html